IN FERNEM LAND

LA IMATGE LICEU: UN BALLO IN MASCHERA


IMG_20141204_155053

La recuperació del Liceu o potser seria millor dir la imatge del Liceu per a la ciutadania, una vegada el teatre va passar a ser gestionat per les administracions públiques, no va ser ni immediata, ni fàcil.

Aquell eslògan del Liceu de tots que va ser el leitmotiv de la reconstrucció després del segon incendi, es va anar consolidant a empentes i rodolons.

No ho sabrem mai tot el que va envoltar aquell incendi, però amb la destrucció de l’entranyable segon Liceu, les administracions van tenir l’oportunitat definitiva de fer cau i net, desempallegar-se de tots els estigmes que el vell teatre portava associats malgrat que des de 1981 el gestionessin i el mantinguessin les administracions públiques, i els antics propietaris continuessin mantenint privilegis pactats en la “cessió”.

El Liceu va perdre definitivament i per a desesperació de molt pocs, una caspa selecta que els deixava sense inauguracions ostentoses amb gales passades, sent el més important la notorietat artística del que s’oferia sobre l’escenari i no la rellevància de la catifa vermella que cobria l’escala noble escoltada per la Guàrdia Urbana amb vestit de gala i amb el corresponent reportatge garantit a La Vanguardia de l’endemà. La imatge elitista, classista i d’addicció al poder i per tant també al règim dictatorial, en front del Palau de la Música, l’altra centre musical de la ciutat abans de la inauguració de l’Auditori i símbol del catalanisme d’una certa burgesia més popular, s’anava diluint en una transversalitat a l’inici mal païda i després digerida amb resultats reeixits. Va costar però es va aconseguir. Anar a l’òpera no obligava ni a etiquetes ni a distanciar-se del món que mentre dura la representació circula vital Rambla amunt i avall. Amb més o menys encert les entrades i sortides del Liceu ja no eren un focus d’atenció per a bocabadats vianants que veien en el públic que hi assistim una distància inabastable, ni motiu d’airades protestes.

I quan ja ens en havíem oblidat de tot allò que havia caracteritzat el teatre en temps que ens semblaven pretèrits, aconseguint trencar murs reals i mentals, obrint el Liceu a una societat que malgrat haver-li donat l’esquena es va bolcar en fer-se’l seu en un moment que sense els diners públics hagués estat impossible refer-lo on era i com era (maleit propòsit), jo començo a albirar petits indicis d’un retrocés perillós a la recerca d’hàbits i costum oblidats que no ajudaven precisament a fer que el Liceu fos un centre d’activitat artística obert a la societat.

Obrir el Liceu a la societat era tant com dir apropar l’òpera a públics més amplis, públics ni tan sols inicialment interessants en l’òpera. El repte no era fàcil, calia no renunciar a l’òpera i apostar per propostes escèniques que fossin un reclam i alhora no renunciar als títols més populars, combinant modernitat i tradició i sempre oferint cantants de relleu, una de les senyals d’identitat de la casa. L’equilibri perfecte!

Des de el 2007 la crisi, i no és la primera vegada que en parlo, hagués hagut  d’obligar a prendre mesures  de reestructuració serioses i traumàtiques en una sobredimensionada estructura, cementiri de molts càrrecs i favors polítics, les poques que es van fer, van ser més més per fer veure que es feia alguna cosa, i a més amés es van fer tard i malament.

La regeneració imprescindible no va arribar en el moment oportú i quan va arribar es va endur per endavant potser coses que s’haguessin hagut de preservar.

Ara es busca quadrar el cercle amb nous públics que omplint l’aforament mitjançant la taquilla del dia a dia, alhora que es va a la recerca imprescindible de mecenes que puguin arribar allà on les administracions no arriben, fet que no deixa de ser una privatització encoberta, com tantes altres en àmbits tan diversos com necessitats de diners. A hores d’ara dóna la sensació que la recerca del nou públic que tant neguiteja a la direcció, vingui per la programació d’activitats musicals alienes a l’òpera i cada vegada hi ha més concerts i actuacions poc apropiades  a les característiques culturals i fins i tot arquitectòniques del Teatre, en detriment d’unes representacions d’òpera que no acaben d’aconseguir omplir a preus de taquilla, l’aforament de totes les representacions, fet que ha aixecat les alarmes a més d’un i de dos, entre ells els abonats que tips de greuges i un abandonament inexplicable, veiem com la fidelitat d’anys i el finançament anticipat de l’activitat del teatre no té cap benefici en front dels que a darrere hora s’apunten a les ofertes tan avantatjoses.

El Liceu no s’omple amb l’òpera, ja cal que ho estudiïn bé i no ofereixin més representacions de les que realment siguem capaços d’omplir, tot i que em fa por que la solució més “fàcil” acabi sent la de rebaixar el percentatge de l’activitat operístic en benefici d’altres activitats que amb l’excusa de quadrar el pressupost i fer possible la mateixa activitat operística, l’anirà vampiritzant fins ser la fins ara fonamental només una part en lloc del tot.

És una solució als problemes de la casa, no diré que no, però no és la que m’agrada i si tot això va afegit al retorn de la catifa vermella i l’uniforme de gala de l’Urbana les nits de inauguració, o a un retorn de l’etiqueta en les nits d’estrena i a un afavorir a aquells que més poden pagar en lloc de intentar arribar a tothom, de mica en mica el Liceu de tots que continuarà sent de tots, farà un garbell entre el públic operístic associat a un status adinerat més que  culte i les classes més populars que tindran els espectacles més apropiats a les seves possibilitats, és a dir concerts de valsos galdosos, de folklòriques atrotinades o grups de rock amable. Tots hi tindrem cabuda és clar, tots podrem gaudir del teatre, faltaria més, però el fet fonamental, l’essència del que era fins ara la institució i amb l’excusa de fer quadrar la caixa, es desvirtuarà. De manera soterrada estarem fent pur classicisme, aquell que tota la vida s’havia associat a l’òpera i que la crisi facilitarà que torni a ser així.

Per si no en teníem prou amb aquest retorn a passats llunyans, no m’estranyaria tornar a veure les presentacions en societat de pubilles i hereus en les posades de llarg tan celebrades en els “ecos de sociedad” de la premsa addicte, en les estrenes de cada producció a preus ostensiblement més cars per distingir encara més les possibilitats entre uns i els altres. De la mateixa manera que han tornar els balls de disfresses organitzats per l’exclusiu Círculo del Liceo, que encara no han ocupat la sala com feien en la ses èpoques de més esplendor, i ara per ara només han fet us del Saló dels Miralls que és de la seva propietat, però temps al temps, ja que en aquesta restauració tan anunciada  curiosament a La Vanguardia, no han entrat per la porta que els pertoca i han fet us de les zones públiques com podreu comprovar en el vídeo que ells mateixos han editat i que té un regust tan antic, com preocupantment classista. No és una activitat del Liceu, però estigmatitza el Liceu.

No hauríem de deixar que tot allò assolit amb esforç es perdés en un tancar i obrir d’ulls. El Liceu no és diferent ni aliè a altres aspectes i institucions  que malauradament ens toca viure, i si hi ha un retrocés en qüestions bàsiques i fonamentals de la nostra societat, i la cultura ho és tant com qualsevol altra, és fàcil que allò que creiem desterrat per sempre més de la nostra memòria, torni.

Em resisteixo a creure que les mesures preses fins ara per la direcció del teatre siguin les més idònies o les úniques possibles. Espero amb ànsia la presentació de la nova temporada, perquè en aquesta presentació hi haurà tots els fonaments del nou Liceu i les claus per descobrir si realment és l’òpera i la creació artística al voltant de l’òpera, l’eix vertebrador de la institució, o si per contra, només és l’excusa per omplir majoritàriament de continguts un contenidor d’activitats diverses que pugui donar cabuda a tota la societat classificant-la. No és tant allò que es programarà i que tant ens crida l’atenció, sinó el que envoltarà i conformarà tota l’activitat, òbviament amb tota la gestió d’abonaments com un dels eixos cabdals per entendre el futur del Liceu.

26 comments

  1. Xavier C.

    Aquest juny/juliol, que ja tindrem prou definides les claus de la temporada 2015-2016, jo vull veure un simple gràfic. Molt fàcil de fer. A l´eix de les abscises (x), les temporades segons any d´inici: 2008, 2009, 2010,…; i a l´eix de les ordenades (y), el nombre d´abonats. No deu ser pas tan difícil de fer. El senyor Guasch, que tant que en sap de números, segur que sap fer-lo. I com, ja ens ho va dir la Maricel Chavarría a una entrevista que li va fer al poc d´arribar, la paraula que més pronuncia és transparència, doncs segur que el veuré.

    M'agrada

    • Divendres presenten temporada, quelcom essencial.
      Sabrem quants títols l’integren, i quins títols són. També sabrem quantes funcions hi haurà i quins cantants estan previstos que vinguin. També sabrem, amb tota la transparència que volen que els caracteritzi, com serà la nova política d’abonaments i per tant de quin mal hem de morir, si és que acabem per decidir immolar-nos.
      No hi ha altre secret, perquè si acceptem precs i preguntes la presentació podria eternitzar-se, ja que preguntes en tenim un munt després del tracte rebut i els pocs guanys que els abonats hem rebut de tantes rebaixes, butaques secretes i gangues diverses que han beneficiat als passavolants que van decidir no comprar en el seu moment. Van ser més espavilats i com que a la vida tot són lliçons per aprendre, potser que ens posem les piles.

      M'agrada

      • Divendres 27, a les 17:30h, es farà una presentació de la temporada al Foyer orientada a les associacions vinculades al teatre, no sé quin control d’entrada hi haurà.
        La presentació la fa el Sr. Roger Guasch i la Sra. Christina Scheppelmann.

        M'agrada

  2. Retroenllaç: Noticias de febrero de 2015 | Beckmesser

  3. Concep

    El vídeo que acompanya la teva reflexió és prou eloqüent.
    El cercle és un club privat que utilitza la imatge del Liceu públic per airejar la seva exclusivitat. Suposo que el Cercle va llogar les dependències que no li pertanyen, però si els hi vàrem regalar nosaltres el cost d’obrir l’accés per la Rambla, i el cost d’energia i personal, i la corresponent neteja posterior, no m’agradaria gens
    Aquesta exclusivitat no ajuda al Liceu.
    No crec que els polítics deixin perdre l’aparador prestigiós que significa el Liceu, però la seva autonomia de gestió està hipotecada per la font dels ingressos i aquesta acabarà condicionant les programacions i els actes que s’acabin fent en el recinte.
    Si el conseller responsable de la gestió fos un altre, tots això no passaria, al menys com ara.

    M'agrada

    • Efectivament, si el percentatge de les aportacions privades amb abonats i taquilla inclosos és superior a les aportacions de les administracions públiques aleshores les programacions dependran massa dels interessos privats. No aniríem bé.

      M'agrada

  4. Juli Carbó i Montardit

    El Liceu com a tal, només conserva el seu nom com a manera romàtica d’un passat que malauradament ja no tornarà mai més. El manteniment i les despeses d’aquest coliseu comporta un pressupost inaccesible per a les institucions autonòmica i municipal afegint-hi els emoluments exagerats dels seus directius que tots plegats fan cada cop més difícil la presentació d’un programa amb la qualitat artística que requereix el sum sum corda d’aquesta corporació operística.
    Ho he manifestat alguna vegada, hi han masses interessos polítics i personals que fan moure els fils artístics d’aquesta seu gairebé internacional a la seva conveniència amb un resultat negatiu per als melòmans que estiman de veritat la bona música i el ben cantar.
    El Liceu, ja des de la seva creació i posteriorment degut a la competivitat amb el Teatre Principal ha hagut de sobreviure a una època gràcies a la voluntat d’uns ciutadans i una burgesia filials a un´espectacle superior a altres més populars.
    El Liceu forma part d’una cultura selecta però ja sabem tots com està avaluada la cultura, si no es fa negoci no interessa i això és el que passa amb el Liceu, malgrat que el negoci solament sigui per a uns quants provilegiats.
    No us encaparreu, el Liceu perdurarà per molt criticat que sigui, amb més o menys qualitat artística. Qualsevol excusa és bona per a justificar-se davant de la galería externa.
    Ah, crec que l’intenció de recuperar els antics balls de màsqueres que es feien antigament és una manera d’engrescar als ciutadans per tal de donar la imatge de que els amfitrions directius volen conservar unes tradicions que reportaven uns beneficis econòmics extraordinaris.
    Amb aquest comentari no vull “descubrir la sopa d’all” si més no, constatar que la qualitat s’ha de pagar i al Liceu li manca avui per avui, el formulari econòmic que li permeti mantenir els seu prestigi internacional que pretén.
    No vull ser malpensador però no m’estranyaria que si les coses van maldades i no hi hagin prous recursos, el Liceu torni a patir un accident que el deturi una altra temporada per a dissimular la poca rentabilitat.
    Déu faci que m’equivoqui però actualmente están succeïnt coses estranyes en empreses importants i el Liceu és una empresa important.
    Jo ja m’en vaig d’aquest món però incito a tots els amants del bellcant i sobretot del Liceu que obriu els ulls i vigileu les urpes dels llops amb pell de corder.
    Sóc una persona negativa però realista

    M'agrada

    • Benvolgut Juli, quan et refereixes al passat que malauradament ja no tornarà a quin passat et refereixes?
      No conec tota la història del Liceu, però quasi em llençaria a la piscina dient que la millor època del Liceu va començar l’any 1981.
      Em refereixo al model públic que va portar a una millora en tots els aspectes, si bé també va portar una quota de càrrecs polítics o parents, amics i saludats que va engruixir l’estructura de manera sagnant.
      Només una puntualització, barrejar cercle del Liceu amb el Liceu és un error. El cercle, o més ben dit, el Círculo, és una club privat que té la seu en l’edifici del teatre i que fins i tot comparteix un espai tan emblemàtic com el saló dels miralls, que és de la seva propietat i el cedeix al teatre, per tant si el que es pretén és que el círculo activi recursos per el teatre mitjançant la seva influència, el que estan fent és és obrir un distanciament fa anys superat. Els balls de disfresses exclusius per els membres del club l’única cosa que posan en evidència és l’enorme distància que hi ha entre una part de la societat i l’altra, en cap cas és un acte rellevant que aporti cap prestigi al teatre, ni cap ressonància cultural de caire local, ni molt menys internacional.
      Ens convé un Liceu més obert que ofereixi molta activitat pròpia i només cedeixi els seus espais per treurent benefici econòmica quan no hi hagi activitat pròpia. Pretendre que l’activitat sigui un mix entre pública i privada és desvirtuar l’essència.
      Una cosa és busca fórmules que permetin l’activitat ordinària i l’altra és que aquestes formules acabin compartint protagonisme, confonent i desprestigiant la pròpia institució que els acull, ino parlo del ridícul ball, només cal veure la programació d’activitats paralel·les per saber del que parlo.
      La cultura en un país que no l’ha vetllat des de la base i l’ensenyament, és encara un reducte de privilegiats, privilegiats que res tenen a veure amb el poder adquisitiu, senzillament la música en general, és i ara sí, malauradament, un privilegi minoritari, però transversal.
      Gràcies per comentar

      M'agrada

  5. alex

    A título de clarificación, noto ciertos ataques al Círculo del Liceu que no son del todo justificados.
    EL Círculo del Liceu es propietario ( inscrito en el correspondiente Registro de la Propiedad ) de la finca donde está físicamente ubicado, finca distinta registralmente de la que pertenece al Gran Teatro del Liceu
    Y según tengo entendido ( no lo puedo asegurar porque no he podido comprobarlo documetalmente), la sala llamada “salón de los espejos” o foyer del anfiteatro es también propiedad del Círculo que lo cede o arrienda al Gran Teatre del Liceu.
    Creo que las elucubraciones o comentarios que pueden ser diversos o diferenciados, deben estar antes que nada documentados
    ( y particularmente, ni soy ni he sido jamás socio del Círculo )

    M'agrada

    • Lo primero que digo refiriéndome a este acyo retrrogrado del ballo in maschera és que se celebró en el salón de los espejos, que es propiedad del Círculo, o sea que lo dejo bien claro.
      Lo que me preocupa y micho es que el Liceu vuelva a asociarse a actos de este tipo, cenas de gala i eventos elitistas en vesz de ser noticia por las óperas que se representan.
      Que tenga más importancia por espacio e ilustración la crónica de Maricel Chavarria que la de Roger Alier en la influyente Vanguardia, denota parte de lo que denuncio.

      M'agrada

    • La Sra. Lacambra ja ha començat a pensar que passarà quan ella no hi sigui?, és que em sembla que quan ella ho hagi de deixar (també li arribarà l’hora encara que tots volem que sigui molt tard, que passarà amb l’òpera a Sabadell i Catalunya?

      M'agrada

  6. Pere

    Molt d’acord amb la teva reflexió. Penso que els millors anys del Liceu han estat les dues darreres dècades del segle XX. L’arribada dels polítics, però, va fer malbé aquella embranzida i ha engreixat escandalosament la nòmina de gent que hi “treballa”. Cal afegir que la gestió dels darrers anys ha estat nefasta i la programació se’n ha ressentit.
    Crec que el Liceu és FONAMENTALMENT un teatre d’òpera. Entenc que de tant en tant algun artista d’altres gèneres tingui una certa il·lusió per actuar en el seu escenari. però hauria de ser una cosa excepcional. No em consta que a Paris, Viena o Milà els seus teatres acullin de forma habitual altres gèneres musicals (potser sí, però no en tinc constància).
    Un altre aspecte: la política de preus em sembla escandalosa i, jo mateix, com tu has denunciat en diverses ocasions, he estat víctima de l’anticipació. Fa uns anys que vaig deixar l’abonament, però sempre estic atent a la temporada i planifico les òperes i recitals que vull veure fent equilibris pressupostaris i acostumo a comprar les entrades amb antelació. M’empipa molt que després es rebaixin a preus irrisoris. Com a mínim hauríem de tenir dret a una devolució. I això de que les òperes més populars siguin més cares trobo que és un recurs ben galdós per aquells que volen iniciar-se.
    Per acabar, aquestes ofertes que constantment rebo per correu electrònic em posen vermell, sobretot la darrera del “dia dels enamorats”. Ja és ben trist que per vendre entrades s’hagi de recòrrer a propostes ridícules. Això sí que no passava abans.
    No veig gens clar el futur del NOSTRE teatre.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: