IN FERNEM LAND

LICEU 2014/2015: PHILIPPE JAROUSSKY i JÉRÔME DUCROS


Jaroussky Liceu250315 001

Es pregunta Jaroussky en el full de sala “Per quina raó un contratenor no pot tenir la sensibilitat i tècnica vocal necessàries per a interpretar la mélodie française?”  A mi me’n vénen al cap unes quantes, però no seré pas jo qui privi a l’eminent cantant de cantar allò que li vingui en gana i si l’any vinent vol tornar i dedicar un recital a la copla de Concha Piquer, ho pot fer, per a mi que no quedi, ja que té la sensibilitat i la (seva) tècnica vocal, altra cosa és que m’agradi, com altra cosa és que m’agradés el recital que va fer ahir al Liceu, un recital que va començar i acabar amb un homenatge als morts del terrible accident aeri, l’inicial de part del teatre amb una veu en off i el del final, abans de començar la tercera i última propina, “L’heure exquise” de Hahn, de part del contratenor i el pianista.

Per a mi l’inconvenient principal del monòton recital que ens va fer Philippe Jaroussky al Liceu va ser el registre vocal del contratenor i la forçada adequació a la línia central de la immensa majoria de les obres escollides, totes molt centrals i per tant en la zona menys lluïda, lliura i brillant d’una veu excessivament amanerada i a la recerca de l’embelliment efectista.

Jaroussky és un artista molt sensible , un poeta del cant, de fet ho explota com una de les seves senyes d’identitat i per tant la seva exquisida sensibilitat semblaria idònia per fer front a la “mélodie française”, si no fos que a part del bon gust, l’exquisida línia i la sensibilitat a flor de pell, aquestes cançons també necessiten una seducció en la sonoritat, en l’arrodoniment del so i en l’aparent senzillesa d’una claríssima dicció, que en cap cas vaig trobar en la sonoritat de Jaroussky, que és molt artificiosa, sonora en la zona aguda, que aquestes cançons pràcticament no sovintegen, i molt anònima en la zona central, on curiosament es fonamenta el registre de totes elles. El motiu per el qual el contratenor francès, a part del que ens diu en el fulletó de sala, fonamenta el seu darrer treball discogràfic en aquests autors i repertoris a l’entorn de la poesia de Verlaine, roman un misteri i per a mi com una de els errades importants d’una carrera brillantíssima en el repertori que fins ara li era natural, el barroc, i on ell podia lluir tot l’artifici sonor i tècnic amb absoluta i mestrívola excel·lència que l’ha fet famós, però amb Debussy, Hahn Poldowski, Bordes, Fauré, Séverac, Chausson, Chabrier, Ferré, Szuic, Caplet, Saint-Saëns, Honegger i Trenet, jo el vaig trobar monòton i pla en l’expressió i irritant en els registres:

En l’agut perquè la veu és feridora quan canta en forte, que cal dir que ell intenta evitar tant com pot emprant sons aflautats i pianissims que acaben per avorrir, sobretot si són atacats des de baix amb portamento i el so fixat, mentre que en la zona central la veu perd gran part de la seva projecció natural, s’empetiteix i esdevé un xiuxiueig somort, al menys per a una sala de grans dimensions com és la del Liceu.

Aquest repertori no necessita d’unes grans facultats i volum, ni li cal ni crec que sigui convenient exhibir-ho, però si que la veu ha de còrrer amb naturalitat sense donar la sensació que s’ha obturat per un filtre i quan passa la zona del pas del registre no hauria de semblar, com és el cas, que estem escoltant a una soprano al final de la seva carrera, i aquesta és la sensació que en molts moments vaig tenir quan la veu sortia de la sordina permanent d’una zona central anònima per escalar una posició més còmoda per a ell, però que en canvi sense les ornamentacions del cant florit esdevenien sonoritats per a mi desagradables. On hi hauria d’haver vellut hi havia arestes feridores de sons punyents, que potser en l’òpera poden prendre fins i tot un sentit dramàtic, però que en la “mélodie” acabaven sent crispacions que en qualsevol soprano no toleraríem.

El recital es va interpretar, de manera molt encertada, sense solució de continuïtat en dos blocs, si bé el segon corresponent a la segona part va ser justament interromput quan el públic va premiar amb un aplaudiment al magnífic pianista Jéròme Ducros després de l’exigent L’Isle joyeuse de Debussy, la darrera de les quatre peces que va interpretar tot sol, intercalades en cadascuna de les dues parts.

El fet que el recital s’interpretés sense els enutjosos aplaudiments entre peça i peça, va fer que la sensació de  continuïtat encara incrementés més l’homogeneïtat d’una interpretació excessivament plana, segurament atribuïda a la incapacitat per poder donar més èmfasi en el centre vocal, èmfasi que l’hagués hagut de permetre donar més sentit dramàtic i discursiu a un text que entre mitges veus i pianissíms, alguns bellíssims i altres no tant, feien que part del text es perdés, en mig d’un recinte poc apropiat a les seves característiques vocals.

Tots els autors interpretats van acabar semblant el mateix, tret del final de la primera part amb “Ecoutez la chanson bien douce” de Léo Ferré que va espavilar una mica als seguidors de Jaroussky, un tant descol·locats o fins i tot perduts a la recerca d’una exhibició de seducció barroca, i de la “Chanson d’automne” de Charles Trenet, que va tornar a espavilar a un públic àvid del que no va trobar, ja que les tres propines van ser molt coherents amb tot el recital i cal dir que CD, ja que al cap i a la fi al final s’anunciava la signatura d’exemplars de Green, el treball discogràfic que fonamenta i promociona aquest recital, en el vestíbul del teatre.

Les propines van ser tres, una opereta de Chabrier, una cançó de Georges Brassens i  l’esmentada L’heure exquise de Hahn que segons el meu parer va destrossar.

Segurament la meva valoració no serà compartida per molts i qui sap si em costarà més d’un mal de cap, però dir-vos el contrari del que penso i que potser us agradaria llegir, significaria trair-me i per tant trair-vos, quelcom que no m’ho puc permetre.

Els contratenors han escollit ser contratenors per interpretar un repertori concret, al menys fins ara això era així. En aquest repertori barroc on la seva tècnica i vocalitat poden esplaiar-se, han fet una veritable revolució que ha repercutit fins i tot en les altres cordes vocals, ara bé quan surten del seu repertori “natural” i envaeixen repertoris pensats per a altres veus o tècniques de cant, em grinyolen i malgrat ser tan poetes, tan sensibles i tan deliciosament catàrtics com Jaroussky ahir al Liceu, el seu cant i el resultat escoltat ahir queda, em queda, a anys llum de Gérard Souzay, François Le Roux, José van Dam, Pierre Bernac o Victoria  de los Ángeles, Régine Crespin, Felicity Lott, Ninon Vallin, Elly AMeling…si es que parlem de mélodie.

El recital va comptar amb l’esplèndid acompanyament de Jérôme Ducros, tan sensible, musical, exquisit i versàtil com Jaroussky, si bé ell em va fer sentir viu, quelcom que ell contratenor francès no va aconseguir.

El seus fidels seguidors donava la sensació que es van quedar una mica decebuts a l’espera d’un Handel reparador, mentre que públic en general, lluny d’aquell gloriós concert de presentació al Liceu, van mostrar ben poca eufòria al acabar, potser és que no va acabar de convèncer ni als que gaudeixen amb la mélodie, ni als que esperaven alguna concessió al repertori que li es reconegut i en el que excel·leix des de fa anys.

Jaroussky Liceu 250315 001 Quan vaig passar per la porta principal hi havia una petita aglomeració de persones esperant  a que Jaroussky els signés el CD, però res a veure amb aquella cua gegantina de la darrera vegada, potser el seu públic no li perdona l’experiment, jo que no sóc el seu públic, tampoc.

Agraeixo a en Miquel i la Imma que em permetessin assistir a un recital que no havia previst anar.

28 comments

  1. jaumeM

    Si, a nosaltres també ens va agradar mes el piano que la cançó.
    Potser per que he escoltat las cançons d’Opium per separat i intercalades amb d’altres, o per que eren diferents de les de Green, l’Opium m’havia agradat molt, ahir ens va avorrir una “mica”.
    ¿Li comença a canviar la veu, o era solament el tipus de música? Una de les estrofes de la cançó de Brassens la va fer;crec, amb la seva veu de “parlar”.
    Molt bon anàlisi, com sempre.

    M'agrada

    • El desencís rau en veure com un cantant que creiem tan especialitzat cau en allò que cauen tants cantants, no és res especialment greu, senzillament un més a afegir a la llista.
      Per a mi no hauria d’insistir en aquest repertori, per molt que cregui que està, com ho està, en el dret de cantar el que ell cregui més convenient, però mentre en el barroc arriba a l’excel·lència, amb la mélodie française per a i suspèn la prova sense possibilitat de recuperació.

      M'agrada

  2. Mercè

    Jo sóc una incondicional de Jaroussky, però no sóc sa mare.
    És per això que et dono gran part de raó en el que dius, Joaquim. És evident que en Jaroussky pot cantar allò que li plagui (cançons de la Piquer, no, per pietat!!) però el resultat, com en aquest cas, se’n pot ressentir. Moltes d’aquestes cançons, interpretades per cantants melòdics francesos (Ferré, Montand, el gran Brassens, o altres que tu cites) fan de més bon escoltar i, tot i així, a petites dosis, perquè en gran quantitat poden embafar una mica.

    Penso que l'”error” rau, efectivament, en barrejar sonoritats pròpies del barroc amb cançons que res hi tenen a veure.

    En Ducros, boníssim.

    Malgrat tot, no em penedeixo gens d’haver assistit ahir al Liceu. Ah! el CD, per a mi, és molt millor, atès que l’acompanyament del Quatour Ebène ho enriqueix i el duet amb la Nathalie Stutzmann és deliciós.

    Salut!

    M'agrada

    • Ho lamento, en a mi em costa molt marxar, sempre penso que si les coses no van del tot bé, remuntaran, sobretot quan estem davant d’artistes de tanta categoria, però no ca ser el cas perquè la segona part va ser exactament igual a la primera.

      M'agrada

  3. Xavier C.

    Agradarà en aquest registre més o menys, però el que està clar és que no es va enredar a ningú i que -si més no en teoria- tothom sabia el que anava a escoltar. Per això no comparteixo en absolut el buh que es va sentir just acabar la primera part. No hi ha dret!

    M'agrada

    • JO no el vaig sentir aquest buh, no hi va haver cap entusiasme però protestes o protesta aïllada al centre de quart pis no em va arribar.
      En qualsevol cas hom pot saber el que va a veure i escoltar i tot i així acabar decebut. No crec que fos per protestar, però tampoc per bravejar, ni amb la timidesa que es va fer, més fruit de qui era que per el que va fer.

      M'agrada

  4. Encarna Roca Trias

    Hola bona tarde. Vaig escoltR el mateix recital el dilluns al teatre de la Zarzuela, Madrid, dins el cicle de lied. Vaig pensar que aquell recital no estava fet per a un teatre com el Liceu i que el public patiria. S’escoltava perfectament i molt mes de prop. Pero aixis i tot, el vaig trobar ensopit i el public en general tambe, sobretot la primera part. Ens vol ensenyar que es versatil i no sé si ho es o no. El programa esta ben escollit, pero a mi la melodie, que voleu que us digui.
    Estic d’a ord amb en Chimo: a cada veu el seu repertori i poca broma, perque com diu la revista anglesa, Opera, les veus estan acabant-se molt rapidament.

    M'agrada

    • Hola Encarna, millor dir-me Joaquim, ara bés si t’estimes més utilitzar l’antic nick (no m’ho treure mai de sobre) millor escriure’l amb la x, era ximo.
      Jo vaig creure que La Zarzuela era un recinte més recollit i per tant més idoni a les teòriques característiques del recital, però el problema principal no és el recinte, el problema rau, si é sque és un problema, en voler fer front a un repertori amb les claus d’un altre que no tenen res a veure.
      Gràcies per comentar

      M'agrada

  5. Pere

    No hi vaig anar. Amb Jaroussky mantinc una relació d’afeccionat molt ambivalent. Alterno els recitals que m’agraden amb els que m’avorreixen. En barroc el trobo magnífic però quan surt d’aquest període em sembla excessivament pompós i exagerat. Li recordo per televisió unes “Feuilles mortes” per apretar a córrer.
    Crec que la intel·ligència d’un artista també es mesura en la seva capacitat d’escollir el repertori i en aquest aspecte en Jaroussky no està a l’alçada.
    I que consti que al seu darrer concert de l’Auditori em va entusiasmar. Però el repertori liederistic romàntic i del segle XX és tota una altra cosa…

    M'agrada

    • Ells tenen la mateixa llibertat de fer el que creguin convenient com nosaltres de fer les valoracions pertinents, el que no he acabat d’entendre mai són les enfervorides i incondicionals mostres d’aprovació dels seguidors i fans d’un cantant malgrat l’evidència dels fets.

      M'agrada

  6. Jordi Isern

    M’ha sorprès l’expressió: “malgrat l’evidència dels fets”. Evidència és “certesa absoluta tan clara i manifesta que no admet dubte”. Realment podem parlar de certeses en art? Qui ho determina? Hi ha un laboratori on queda demostrat allò “que no admet cap dubte”? Entenc que no t’agradés el concert… però no que fos per raons evidents. L’art és emoció. Es pot pesar, mesurar, avaluar… una emoció? A mi el Jaroussky en molts moments em va transportar i sempre guardaré un bon record d’aquest concert. No vull raonar aquesta emoció: allà està, en alguns moments es va produir i quan es produeix és meravellós. Curiosament el pianista em va deixar força fred quan va tocar sol. Potser dins del laboratori, després de passar les dues actuacions per l’ordinador, resulta que ho va fer molt millor el pianista que el cantant, però a mi el que em va fer venir pell de gallina és el cantant, i per a mi això és l’únic que compta. Jo no busco la perfecció, busco l’emoció. No estic d’acord que un contratenor no pugui sortir del repertori barroc. Tornem al tema de les evidències: qui ho decideix això? En l’art no hi ha regles, només hi ha sentiments, emocions, bellesa… Doncs pel que a mi respecta (i per a molta altra gent que va gaudir del concert) pot cantar perfectament Debussy o Reynaldo Hahn. Davant de l’emoció no hi ha argument ni dictamen que valgui. La pell de gallina és l’única evidència que compta per a mi. En fi, el que deia: tot són emocions que no podré transmetre mai a cap persona, i que no tenen valor per a ningú més que per a mi, però que em van fer feliç. Aquesta és la meravella de l’art: que mai el podrem introduir dins d’una proveta ni d’un alambí, l’art pot contradir fins i tot les coses més evidents.

    M'agrada

    • Els que em llegiu ja hauria de saber que jo no escric pensant en vosaltres, sempre ho faig sota la meva convicció i com que no pretenc satisfer-vos a tots sense satisfer a ningú, que és el que molts crítics fan, em mullo. No canviaré.
      Per a mi les raons són tan evidents que no admeten error, de la mateixa manera que entenc que només que a un dels assistents la interpretació de Jaroussky li produís calfreds d’emoció, el concert ja és vàlid per l’emocionat, no pas per la resta, i quan la resta respon com va respondre malgrat que la immensa majoria eren del club de fans, vol dir que alguna cosa no va acabar de funcionar. Quan estem davant d’un artista del si bé això no vol dir que jaroussky canti adequadament aquestes cançons.
      L’emoció no ho salva tot i de la mateixa manera que a cops d’emoció no es pot salvar un Tristan desgraciat, Jaroussky intenta amb uns mitjans inadequats captivar com quan canta el barroc amb els mitjans i la tècnica que li son propis, produint una catarsi emocional i artística que en la mélodie no es produeix per diversos i fonamentals raons, altre cosa és que Jaroussky et produeixi allaus emotives només obrir la boca, canti el que canti, amb la qual cosa la meva teoria de les coples de la Piquer és més que pausible.
      Un intèrpret no pot fonamentar en l’emoció una interpretació sense tenir en compte el que canta i com ho canta, el veritable interpret és aquell que no adequa l’obra a la seves característiques per intentar emocionar al públic sinó ans al contrari, que adequant-se a allò que és propi a l’obra, al compositor i al context, emociona. La diferència és abismal.
      Si en a tu et va fer feliç Jaroussky jo me n’alegro, però no vulguis que la teva felicitat sigui un dogma només fonamentat en l’emoció que et va produir, perquè aleshores estem trencant qualsevol possibilitat de rigor interpretatiu i artístic, amb el subjectiu argument que l’emotivitat ho salvem tot, i per aquí no hi vull passar.
      Quan les propines formen part del programa planificat i es repeteixen en tots i cadascun dels concerts de la gira, ni una méss, ni una menys, vol dir alguna cosa.

      Motes gràcies per discrepar.

      M'agrada

    • Mercè

      Hola!!
      De la mateixa manera que, en el comentari anterior donava part de raó a en Joaquim, ara et dono tota la raó a tu, Jordi. I te la dono perquè jo també em moc, com tu, en l’esfera del sentiment, de l’emoció.
      Segons la definició del DIEC, l’emoció és una “Reacció afectiva, en general intensa, provocada per un factor extern o pel pensament, que es manifesta per una commoció orgànica més o menys visible”. Doncs, això és el que em passa a mi i és el que em va passar l’altra nit amb en Jaroussky. En molts moments em van pujar les llàgrimes als ulls (¿potser, també, perquè conec des de fa anys la majoria dels poemes de Verlaine que va cantar i que he rellegit un munt de vegades ?)

      El barroc, al què ens té acostumats Jaroussky, està molt lluny de la mélodie, i pot passar el que diu l’Encarna Roca Trias: “… El programa esta ben escollit, pero a mi la melodie, que voleu que us digui”.

      Estem més lluny de la música de la Belle époque que del barroc? Potser sí que estem lluny de la “Rime assagie”, de “la chanson grise où l’Indécis au Précis se joint” que Verlaine predica i preferim la concreció de les passions i els sentiments folls del barroc.

      Ho confesso: jo no em canso d’escoltar òpera barroca, no en tinc mai prou; el CD de Green l’escoltaré de tant en tant, però estic segura que sempre obtindré l’emoció que vaig tenir al Liceu. I, si és cert que Jaroussky cantarà al Palau de la Música a finals del 2016, no cal dir-ho… hi seré!!
      Feliç Setmana Santa a tothom!!

      M'agrada

      • Si ho deixem tot en mans de l’emoció correm el greu de perill de deixar de donar valor al rigor i l’estudi, a banda que l’emoció és quelcom molt personal i no pot ser l’únic paràmetre per a valorar una interpretació.
        Possiblement els jarouuskians i jarousskianes ja s’emocionen només sentint-lo llegir en català les propines, com la veïna de la meva butaca que només anava dient, “què mono!”

        M'agrada

      • Jordi Isern

        Crec que som molts, Mercè, que pensem i sentim l’art d’aquesta forma. No crec que estiguem més lluny de la música francesa que del barroc, i crec que tant l’una com l’altre són capaços de fer-nos viure emocions molt intenses. Jo sóc un apassionat de Haendel i de l’òpera barroca. De fet no crec que hi hagi cantants que hagin fet enfollir el públic tant com ho van fer els castrats en el seu temps (però aquest és un altre tema). Jo he plorat tant escoltant “chanson” (no sé si coneixes, per exemple, el disc de la Susan Graham “La belle epoque” en què canta cançons de Reynaldo Hahn) com escoltant òperes de Haendel, que ben interpretades són d’una emotivitat i d’una intensitat extremes (més enllà de la pirotècnia barroca, que també m’encanta). Precisament perquè el que busco sobretot és que el cantant m’emocioni aniré a veure el Plácido Domingo amb “I due foscari”. No sé com està de veu, per raons d’edat suposo que ja deu haver perdut facultats, però el Plácido és un artista total i sempre que l’he vist i escoltat m’ha fet venir pell de gallina. Jaroussky, Domingo… són artistes capaços de comunicar tot un munt d’emocions i aquest és un do amb el que s’hi neix i que no molts tenen. Això no s’ensenya a cap Conservatori ni a cap escola d’art dramàtic. Per descomptat que també aniré a veure el Jaroussky el 2016! Molt bona Setmana Santa també per a tu, el Joaquim i tots els lectors d’In Fernem Land!

        M'agrada

  7. Jordi Isern

    Gràcies, a tu, Joaquim, per deixar-nos discrepar. La discrepància és la màxima expressió de la confiança i de la llibertat (a les dictadures ningú discrepa). Tu no ets exactament un crític i per això la teva pàgina té una frescor especial, perquè reflexiones en veu alta gairebé com un amic i permets que els altres també ho fem. Això forçosament és enriquidor per a tots. Bé, almenys ho és per a mi. Tu i jo tenim una visió força diferent en moltes coses, també en l’òpera. Jo tinc una visió molt més romàntica i “rousseauniana” de la vida, que es manifesta també en com visc l’art. Em fio molt més dels meus sentiments que de la raó. La raó és important a nivell pràctic, però no ha solucionat mai cap problema humà (això no és meu, és de Krishnamurti). Ho dic perquè em sorprèn força la frase “les raons són tan evidents que no admeten error”. M’ha recordat aquella frase de la pel·lícula Titànic en què l’enginyer diu que el Titànic s’enfonsarà i que això “és una certesa matemàtica”. Ara veig que les certeses matemàtiques també han entrat en l’art. Sempre em sorprèn molt quan veig algú tan absolutament convençut que té la raó, potser perquè jo dubto de tot (menys dels meus sentiments… i encara). Crec que fora de les ciències exactes no hi ha res que no admeti error. Ningú té mai la veritat absoluta en res. A part d’això no entenc moltes de les coses que dius: no entenc que diguis que “a cops d’emoció no es pot salvar un Tristany desgraciat”. Si hi ha emoció per a mi no és desgraciat. Serà desgraciat si no n’hi ha. La referència a la Piquer, més enllà de l’acudit (no gaire bo) tampoc l’acabo d’entendre (i no per la Piquer, que va ser una gran artista). La copla no forma part dels referents culturals del Jaroussky i segurament no l’entendria gens. En aquestes condicions és impossible fer una interpretació que arribi al públic. Però ell, com a francès, ha crescut amb les cançons de Fauré, Hahn, Trenet.. i ha mamat des de petit la poesia de Verlaine (o de Rimbaud o de Baudelaire). No resulta estrany que vulgui interpretar aquest repertori al qual s’hi sent lligat d’una forma afectiva i que pensi que té alguna cosa a dir-hi (l’estrany seria el contrari). I de fet la seva interpretació és molt diferent, totalment personal. Això, que per a tu és un problema, per a mi és un virtut. No hi ha només una forma de cantar cada repertori, n’hi ha infinites. Que el Jaroussky canti cançó francesa és semblant que alguns cantants lírics catalans interpretin cançó catalana, des de Morera o Amadeu Vives fins a Lluís Llach (Carreras ha cantat Rosó, l’Emigrant o Abril 74, per exemple). És bonic veure que els grans artistes estimen la seva cultura i la volen donar a conèixer al món. Tampoc entenc què vols dir quan dius “la resta respon com va respondre”. Vam assistir al mateix concert? Perquè al que jo vaig assistir el Jaroussky va tenir un gran èxit. Els aplaudiments i els bravos van ser massius, i no va donar més bisos perquè no va voler, perquè el públic els demanava. En fi, podríem parlar i parlar, però almenys he volgut que quedi clar que la teva visió i la de la resta de la gent que ha escrit no és l’única (fins i tot diria que és minoritària, encara que igualment interessant), i que altres veiem les coses d’una forma radicalment diferent. I això, penso jo, és bo, vol dir que l’òpera està ben viva (i que nosaltres també!!). Una abraçada, Joaquim.

    M'agrada

  8. I tant que és bo discrepar.
    Mira si discrepem que quan em parles de Carreras, que sempre ha estat el meu tenor, cantant Llach, per exemple, em venen ganes de plorar, perquè si alguna cosa ha fet malament en Carreras es voler cantar coses que no li anaven ni amb borles, per molt que fossin de la seva terra, perquè una cosa es cantar ·”Rosó”, que és un fragment d’una sarsuela i per tant destinat a una veu lírica i l’altra és cantar Llach amb veu d’Andrea Chénier, que ve a ser com cantar Brassens en veu de contratenor.
    Com que he assistit al altres concerts que ha fet Jaroussky al Liceu, i comprovo que les reaccions van ser molt diferents, m’atreveixo a dir que recital d el’altra dia va tenir un “succés d’estime”, en cap cas un èxit incontestable, més aviat em dóna la sensació que el públic del recital demanava més amb l’esperança d’escoltar una ària de Handel que els tragués de l’ensopiment que crec que va provocar el contratenor, més que per la satisfacció que les cançons interpretades van motivar, perquè si alguna cosa hi ha més allunyada del barroc operístic és la mélodie française, i com que el públic que adora a Jaroussky, l’adora en un percentatge elevadíssim per la seva aportació al barroc i no per aquest crossower, penso que tenien l’esperança de veure en una quarta propina, més espontània i improvisada, les seves ànsies acomplertes.
    Per a mi un intèrpret està al servei de l’obra, i l’obra està subjecta a uns codis, ser capaç d’emocionar respectant-los és el màxim, jo no demano més, és clar que això és molt, i de la mateixa manera que no m’agrada gens la Streisand cantant Fauré, la Nana Mouskouri cantant Casta Diva, en Domingo cantant musicals o en Carreras cantant Llach, tots ells extraordinaris en altres facetes interpretatives, no m’agrada en Jaroussky cantant mélodie, perquè penso que s’equivoca, no li aporta res i no m’aporta res, diguem el que et sembli més oportú però és així de simple i primari, potser fins i tot emocional.
    La gràcia de no ser reconegut com a crític és que puc dir el que em sembla, fins i tot sense por a represàlies de cap mena, i qui sap si m’envegen
    Bona nit Jordi

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: