IN FERNEM LAND

NICOLAI GEDDA 11 de juliol de 1925-2015


nicolai-gedda (2)

Avui Nicolai Gedda Gustav Harry fa 90 anys, va néixer a Estocolm, el 11 de juliol de 1925, de mare sueca i pare mig-rus. Gedda va ser criat per la seva tia Olga Gedda i el seu pare adoptiu Mihail Ustinov (un parent llunyà de Peter Ustinov ), un baix que cantava en un cor de l’església ortodoxa. 

Nicolai Gedda va ser educat en el suec natal i en el rus d’ascendència paterna, però també va aprendre aviat l’alemany ja que entre 1929 i 1834 va viure a Leipzig de on van marxar després de que Hitler arribés al poder, tornant a Suècia. També va aprendre anglès, francès i el llatí, i també tot i que de manera autodidacta va estudiar l’italià. Tot aquest privilegiat poliglotisme serà cabdal en la seva espectacular i llarga carrera que va abraçar escoles molt diverses i en les quals sempre va brillar amb superioritat i excel·lència.

Gedda primer va treballar com a caixer d’un banc a Estocolm. Un dia li va dir a un client que estava buscant un bon mestre de cant, i el client li va recomanar el mestre Carl Martin Öhman, un tenor wagnerià a qui també se li atribueix el descobriment d’un altre tenor suec llegendari, Jussi Björling. Aquest mateix mestre va tenir altres il·lustres alumnes com l’imponent baix finlandès Martti Talvela. Öhman es va mostrar entusiasmat amb Gedda i al principi no li va cobrar les classes ja que el tenor aportava el seu sou a l’economia familiar. Quan va obtenir una beca ja va estar en disposició de pagar les classes de cant del mestre Öhman.

Res millor per definir l’art de Nicolai Gedda que les paraules d’un col·lega, Jerome Hines que diu :

Si hi ha una paraula que resumeix la carrera de Nicolai Gedda, aquesta és estil. Me’n vaig adonar immediatament la nit de 1957 quan el jove tenor va debutar al Met cantant el Faust de Gounod. Jo era el Méphistophélès i em vaig quedar molt impressionat per la rara combinació de la bellesa de la veu de Nicky i de la clara dicció, així com del profund sentit de l’estil francès. Aquesta impressió inicial es va reforçar fortament quan més tard vaig conèixer la seva interpretació del Don Ottavio a Don Giovanni. Un cop més la bellesa de la veu i la dicció impecable, però aquesta vegada en italià, i ara en un estil mozartià net. Amb els anys he cantat amb aquest home talentós de tot, des de Verdi a Mussorgski, i sempre és la mateixa experiència satisfactòria. El sentit de l’estil de cada compositor de Niccky és ben conegut i respectat per tots els seus col·legues. I tot això sempre ha anat acompanyat d’una bella, tècnica depurada.

Walter Legge executiu de la EMI i espòs d’Elisabeth Schwarkopf va dir quan el va descobrir:

“Vaig haver de demanar al director de l’Òpera que em facilités una habitació durant un parell de dies per escoltar a uns 100 joves aspirants. El primer a cantar per a mi (a les 9.30 del matí) va ser Gedda que crec, que tan sols havia cantat una sola vegada en públic. Ell va cantar el “La fleur que tu m’avais jetée” de Carmen tan tendrament tot i que apassionadament que em va commoure gairebé fins a les llàgrimes. Ell va fer l’escala ascendent tan difícil d’acabar amb un bemoll clar i brillant. Gairebé disculpant-me vaig preguntar-li si  ell podia tractar de cantar com estava escrit – .. pianissimo, rallentando i diminuendo. Sense immutar va aconseguir-ho de manera  la gairebé miraculosa, increïblement bella i sense esforç, li vaig preguntar per tornar a les 8 del vespre i vaig enviar-li un missatge a la meva dona dient-li i a i Dobrowen (el director musical que estava a punt de gravar per a la EMI la integral de Boris Godunov amb Boris Christoff interpretant els tres rols principals de baix), que un gran cantant de 23 anys havia caigut a la meva falda i que, ho creguis o no, era el Dmitry enviat pel cel per a la nostra gravació de Boris.

Geoffrey Parsons, qui va ser un dels seus pianistes acompanyants més estimats va dir d’ell: la veu del tenor era molt emocionant i totalment musical, a part de la brillantor tan característica del seu so, del refinament subtil de la seva línia, el seu legato i el seu fraseig, a més d’una gamma de colors tan àmplia que sembla com si estigués utilitzant tota una col·lecció de diferents instruments vocals. El seu ampli registre vocal és l’enveja d’altres tenors.

Luciano Pavarotti va dir que “no hi ha havia un registre agut més fàcil que el de Nicolai Gedda.

Gedda va debutar a l’Opera Reial Sueca l’any 1952 cantant el rol de Chapelou a l’òpera d’Adolphe Adam Le Postillon de Lonjumeau.

La carrera va tenir un llançament fulgurant amb una audició de Karajan que se’l va endur a Milà, on va debutà cantant el Don Ottavio l’any 1953. L’any següent debutava a l’Òpera de París  cantant Oberon i l’any 1957 debutava en aquell faust que tant va impressionar al baic Jerome Hines al vell MET. Teatre en el que hi va cantar durant 26 anys, 28 rols diferents i 367 aparicions entre l’1 de novembre de 1957 i el 11 de novembre de 1983, les òperes que hi va cantar van ser:

Faust, Don Giovanni, Vanessa, Der Rosenkavalier, Les contes d’Hoffmann, Die Zauberflöte, Eugene Oneguin, Manon, Der Zigeunerbaron, La Traviata, Alceste, Boris Godunov, Madama Butterfly, L’elisir d’amore, Pelléas et Mélisande, La Sonnambula, The Last Savage, Rigoletto, Carmen, Roméo et Juliette, Lucia di Lammermoor, La Bohème, Pikovaia Dama, I vespri siciliani, Un ballo in maschera, La núvia venuda, Don Pasquale, Die Entführung aus dem Serail.

Els favorits de Gedda:

De Victòria de los Ángeles va dir  que potser perquè la seva personalitat era una mica com la seva – reservada i melancòlica -, era la seva soprano predilecte. Deia que ella no era en absolut una tigressa o lleona, que mai va ser una prima donna cridanera. Era una músic fantàstica amb una veu exquisidament bonica.

Escolteu-los cantant Werther en una gravació que m’agrada moltíssim

També té lloances per els directors d’orquestra com Beecham, Karajan i Klemperer. De Karajan deia que no calia mirar-lo, ja que el ritme, el moviment, el flux de la música eren clar, lògic i tan bell que estaves amb ell.

Cantar per mestres com Beecham i Klemperer va ser un privilegi. Eren músics fantàstics, i amb ells sentia que no podia fer res malament, va dir.

Gedda al costat de Kraus i Bergobnzi diria que formaven la tríada dels grans aristòcrates de la seva generació, si bé Gedda. i ja em perdonareu l’heretgia, els va superar per la més àmplia gamma de repertoris que va abraçar amb gran estil i mestrívols resultats.

És un dels meus tenors predilectes.

La fatídica nit del 10 de gener de 1979 el ja veterà Nicolai Gedda debutava al Gran Teatre del Liceu. Recordo perfectament aquella nit que m’ha quedat gravada, en a mi i a tots els que varem abarrotar el teatre. Acompanyaven a Gedda, Matteo Manuguerra i Adriana Annelli (la senyora Nucci) que també debutava al Liceu i hi va tornar altres temporades fent quasi sempre èxits molt notables. Ella va fer debutar la temporada següent al Liceu el seu marit, un jove i prometedor bariton que tot just començava, en una Lucia di Lammermoor que va protagonitzar ella. Completaven el repartiment d’aquell Rigoletto, Montserrat Aparici en la sempiterna Maddalena i Antoni Borras com a Sparafucile.

L’expectació era enorme, per fi debutava un dels gran en un Liceu molt depauperat a punt de fer el canvi d’empresa privada a teatre públic, eren els darrers anys de l’empresari Pamias i encara era capaç de treure del barret algun que altre nom estelar trets dels del clan Caballé fidel a l’empresa.

Gedda potser va triar un rol que ja el sobrepassava, la seva línia era magnífica i la veu continuava sent clara i penetrant, però un tenor de llarguíssima carrera i amplíssim repertori a prop de la seixantena, potser hagués hagut de triar un rol no tan exposat. Aquell mateix any al MET va cantar Lenski i Belmonte, i acabaria l’any següent cantant l’Alfredo de La Traviata.

El Duc liceísta va començar cansat, amb línia precisa i cant elegantíssim però recordo perfectament que en el primer entreacte hi va haver una certa alarma, un cert patiment en els comentaris dels veterans liceistes amb els que vaig compartir la nit, veterans i savis.

El ” Parmi veder le lagrime” va ser bo, però prudent i quan tothom creia que en la “donna è mobile” acabaria per triomfar va succeir l’esgarrifós accident amb un dels galls més esclatants que jo he presenciat mai en un teatre. la impressió va ser brutal, perquè en cap cas es podia preveure que allò acabés passant tot i que la fatiga inicial demostrava que potser no passava per un bon moment. Després del gall un oh! somort es va percebre més que escoltar, un desencís de incredulitat i una immediata pena, el quart acte va continuar i Gedda va cantar un quartet meravellós i va repetir a l’intern la fatídica nota de la donna è mobile, ara de manera esplèndida i segura, però massa tard.

El públic va reaccionar molt bé, amb estima i efecte, el varem aplaudir molt quan va sortir a saludar davant la cortina, però ell demanava perdó i estava ensorrat. No hi va haver cap protesta, el Liceu va mostrar la millor cara, aquella que de tant en tant mostra amb orgull, tot i que actualment les òpera ja no es viu amb aquella passió, i no sóc jo perquè ja no sóc jove, és que ja no hi ha l’ambient que hi havia, però aquest és un altre tema.

En acabar em vaig esperar per entrar al camerino, abans es podien fer aquestes coses. Recordo al Juli de Sabadell un dels més grans admiradors del tenor suec que jo conec, tan trist i abatut com el mateix Gedda,amb una bossa plena de discs per signar. El senyor Gedda va trigar a sortir , ell mateix va obrir la porta i va dir que el disculpéssim, estava absolutament afligit, ens demanava perdó.

Gedda ja no va cantar la segona i la tercera representació, va marxar de Barcelona, en el seu lloc va cantar el tenor italià Gianfranco Pastine, que jo crec que no vaig anar a veure.

Hi ha una gravació del gall del senyor Gedda, perquè aquell dia per a més pena es transmetia la representació per Radio Nacional. Crec que la tinc en algun disc dur, però no la buscaré, no em semblaria ni elegant, ni just, ni bonic.

Gedda va tornar a trepitjar l’escenari del Liceu com a jurat del Concurs Viñas vint anys més tard, però com a cantant d’òpera en actiu només té aquella fatídica nit en el seu historial. Una veritable llàstima.

El Rigoletto del Liceu no l’escoltarem però si que us he reservat algunes coses que crec que us agradaran, per a recordar a un dels més grans tenors del segle XX, una llegenda que per sort i malgrat l’errada que va cometre el senyor Lebrecht difonent la noticia de la seva mort, fa pocs mesos, esperem que visqui encara molts anys.

Comencem escoltant com era aquell jove, líric i impetuós Dmitri que Legge va albirar quan el va audicionar a Estocolm l’any 1952 i va quedar meravellat. Així cantava Gedda al costat de la Marina de Eugenia Zareska, el gran duet de l’acte polonès.  Dirigeix l’orquestra Issay Dobrowen.

Ara l’escoltem a l’any següent (1953) en la primera gravació que va fer de Faust al costat de Victoria de los Ángeles. Posteriorment varen tornar a gravar-la amb un equip i director pràcticament idèntic ja que el stereo es va imposar en les gravacions i la EMI va creure oportú repetir l’èxit d’aquella meravellosa gravació. Totes dues són excel·lents

Així cantava de bé i bonic el “Salut demeure chaste et pure” l’any 1953, dirigit per André Cluytens. La suavitat, la dolcesa, el legato i la claredat de l’emissió són exemplars.

Del mateix any escoltarem una altra de les grans especialitats del tenor suec, l’opereta,  i de les moltes operetes que va gravar escoltem l’emblemàtic “Dein ist mein ganzes Herz” de Das land des Lachelns de Frans Lehár, dirigida per Otto Ackerman. Estil, seducció, apassionament, elegància…

Encara del mateix any 1953 escoltem com va cantar el Tamino de Die Zauberflöte en italià, amb Karajan dirigint l’Orchestra Sinfonica della RAI  di Roma, al costat de Plinio Clabassi (sprecher)

I ara escoltem a Gedda com va cantar “Outside this house the world has changed” de l’òpera Vanessa de Samuel Barber en l’estrena de l’òpera al MET l’any 1958. La crítica va lloar que precisament fos ell l’únic cantant que no era anglosaxó, el que tingués una pronunciació i dicció tan clara i entenedora. El fragment és breu i intens. Dirigia l’orquestra el mestre Mitropoulos i la gravació és del dia 1 de febrer de 1958

Avancem una mica i ens endinsem a la dècada dels 60’s. Escoltem ara com cantava Nicolai Gedda el repertori belcantista i més concretament un dels rols més dificils, l’Arturo de I Puritani. Escoltarem sense solució de continuïtat l’entrada espectacular d’Arturo amb “A te o cara” enllaçada amb ” Son salvo…Vieni fra queste braccia…Credea”, on Gedda fa tota una lliçó de belcantisme, amb grans arcs melòdics enllaçats amb un legato extraordinari i uns reguladors i mitges veus antològics, alhora que el registre és sempre unitària i els sobreaguts no semblen reals. L’acompanyen una Joan Sutherland espectacular i Ernest Blanc dirigits per Richard Bonynge a Philadelpkia l’any 1963. És un festival, un esclat, una bogeria, Sutherland i Gedda en els millors anys de la seva carrera.

Tornem a Mozart per escoltar com cantava, aquest sí en perfecte estil, elegància, dicció i bellíssima línia, “Dalla sua pace” en el MET de 1967 dirigit per Karl Böhm.

Escoltem ara com cantava el Roméo de Gounod al costat de la Juliette encisadora de Mirella Freni també al MET l’any 1968, dirigits per Francesco Molinari-Pradelli el 13 d’abril de 1968.

Amb la dècada dels 70 ens endinsarem en el repertori verdià, començant per un líric Alfredo a Chicago, dirigit per Bruno Bartoletti el 14 de novembre de 1970. Frases llargues, control de la respiració, sentit dramàtic del recitatiu i passional en l’ària i en l’exultant cabaletta. Qui diu que era fred? Per els curiosos que ho pregunten tot l’Aninna era Edna Garabedian.

Escoltem ara com era el Cavaradossi de Gedda l’any 1972 a Boston. escoltem sense solució de continuïtat “Dammi i colori…Recondita armonia – Qual occhio al mondo – m’hai tradito -E lucevan le stelle”. L’acompanyen Maralin Niska (Tosca) i Donald Gramm (Scarpia), dirigeix l’orquestra Osbourne McConathy.

https://youtu.be/E8KY1XZvo_A

Un altre dels rols impossibles per a tenor i que Gedda va cantar, és el magnífic Arnold del Guillaume Tell de Gioacchino Rossini. Així va gravar l’ària “Ne m’abandonne pas, espoir de la vengeance! … Asile héréditaire” dirigit per Lamberto Gardelli en l’esplèndid enregistrament de l’any 1973.

L’any 1974 cantava el Don José de Carmen al costat de Fiorenza Cossotto a la Scala de Milà, així de passional era el seu Don José, rol que va gravar en estudi en dues ocasions memorables: amb Maria Callas dirigits per Georges Prêtre i l’altra amb una deliciosa i sorprenent Victoria de los Ángeles, dirigits per Thomas Beecham,

I sí, també va cantar Puccini malgrat que molts li negaven el pa i la sal en aquest repertori. Escoltant aquesta “Che gelida mannina” només puc dir que se’l troba molt a faltar.

Encara l’any 1974 tornem a Verdi per escoltar el duo entre Arrigo i Monforte a I Vespri sicilianni, en la històrica producció de 1974 al MET dirigida per Levine i amb Sherill Milnes. Així van cantar l’engrescador duo “Quando al mio sen“.

Escoltem a Gedda en un altre gir estilístic, tal i com cantava “Quel nouveau ciel” de l’Orphée et Euridice de Gluck en la versió de Paris (1774), l’any 1975 per a la RAI de Roma, sota la direcció de Manuel Rosenthal

L’any 1977 a la ROH Covent Garden va cantar “Un ballo in maschera“. Escolteu com cantava “Forse la soglia attinse…Ma se m’è forza perderti”

I acabarem la dècada dels 70 amb una representació a Zuric de Lucia di Lammermoor al costat de Christina Deutekom, dirigits per Nello Santi. Així van cantar el duo de la font “Sulla tomba” l’any 1977. La temporada següent van repetir en el mateix teatre i Gedda es va accidentar més o menys com al Liceu.

Us deixo ara un altre dels cims de l’art de Gedda, el seu Lenski a Eugene Oneguin de Txaikovski. Poques versions com aquesta em commouen tant.

La dècada dels 80’s ja van suposar la gradual retirada dels escenaris, si bé Gedda va continuar cantant en concerts i celebracions.

Escoltem-lo al costat de Pilar Lorengar cantant el duo de Madama Butterfly de Puccini

I ara en el concert que va tenir lloc a Londres amb Leonard Bernstein dirigint el seu Candide amb un repartiment estel·lar on ell feia una col·laboració de luxe. Bon voyage!

Gedda va cantar també molt lied i oratori, us deixo amb la meravellosa Nacht und traüme de Schubert acompanyat per Gerald Moore.

L’estil liederístic, amb la concentració, la senzillesa i la simplicitat al servei d ela música, denoten una vegada més la intel·ligència i la sensibilitat d’un cantant i un artista enorme.

I encara una prova més de la versatilitat de Gedda cantant la Passió Sant Mateu de Johann Sebastian Bach. “Ich will bei meinem Jesu wachen”.

Però no vull acabar aquest incomplet homenatge al gran Nicolai Gedda sense deixar-vos al tenor suec cantant a Richard Wagner, i és clar el seu In Fernem Land d’un Lohengrin que hagués pogut sovintejar més. Només el va cantar aquesta vegada el 29 de gener de 1966.

No hi ha millor manera d’acomiadar l’apunt.

Potser hi ha qui ha cantat més que Gedda, però difícilment trobarem algun que hagi cantant bé tot el que va cantar i ho va conrear tot.

Espero que us hagi agradat

Tack Mr Gedda! Grattis På Födelsedagen 

54 comments

    • Mentre preparava l’apunt i escoltava gravacions seves, algunes de les quals he penjat a l’apunt, vaig escoltar la Lucia de 1978 a Zuric i denota que el que li va passar al Liceu no era una raresa.
      Per a mi és un dels més grans ho tenia clar abans, però després de fer.me un tip d’escoltar-lo una altra vegada no en tinc cap dubte, casi et diria que m’agrada més encara.

      M'agrada

  1. Retroenllaç: Noticias de julio de 2015 | Beckmesser

  2. Arnau

    Gran cantant, li tinc molta estima. Podiem dir que vaig fer el pas a començar a escoltar opera despres de sentir el Candide de Bernstein, i el seu Bon voyage. Despres he anat descobrint tot el seu repertori, i com més l’escolto més m’agrada.

    M'agrada

  3. Vicent

    Segons vaig llegir, va ser Richard Tucker el “culpable” de que en Gedda no cantara més Wagner, ni tan sols Lohengrin. Segons l’americà, hom no podia abarcar-ho tot a la vida. Jo crer que en Gedda sí que ho hagués fet gloriosament (el Wagner líric, clar), tal era la personalitat i les facultats de l’homenatjat. Fantàstic apunt. Mil felicitats per a en Gedda i per l’autor de l’apunt.

    M'agrada

  4. Fuentes

    Un grande entre los grandes. NADIE (las mayúsculas son aposta) ha cultivado un repertorio tan amplio, en todos los campos, y
    con tan alta excelencia general. Y todo DE TENOR, sin engañar a nadie. Creo que Jaume Tribó es quién que dijo: Ha cantado todos las óperas del repertorio menos “Otello” y “Marina”. Poca razón le falta. Felicidades, Don Nicolás.

    M'agrada

  5. SANTI

    Un post preciós i exhaustiu que no pot contenir tot el que va fer perquè seria interminable.
    M’agraden molt els fragments dels puritans que has posat, no coneixia aquesta gravació i estan sensacionals, També m’ha agradat molt l’Orfeo en francès i e Lenski, que encara que ja coneixia no em cansaria d’escoltar-lo mai.
    He trobat a faltar el seu Hoffmann, el seu Rigoletto i una gravació preciosa que té de la vida del Tsar de Glinka, m’agrada tant que espero que no et sàpiga greu que deixi un youtube aquí.

    Per molts anys senyor Gedda i moltes gràcies Joaquim

    M'agrada

  6. Eduardo

    Dear Joaquím, bien sabes estos apuntes me llegan al alma, gracias es poco, me ha tocado, en lo mas profundo…. pero estos homenajes o como se digan en catalán me arroban, y vamos cuanto, son tus apuntes mas perfectos de una época perdida de la opera!!!!!! GRACIAS!!!!!!!! tus apuntes son todos perfectos, pero lo que haces a los cantantes del pasado, muestran cuanto y como puedes hacernos recordar o conocer a quienes son jóvenes, nuestra pasión por la opera!!!!!!! casi todos ellos eran la OPERA!!!!!!!!!!

    M'agrada

  7. Mario Lutz

    Joaquin, que tristeza, lo vi en el Colón junto a la hermosa Beverly Sills en Manon de Massenet, era aquél momento la pareja ideal en ambos roles. Justo hoy, el coro de ángeles refuerza la cuerda de tenores, también se ha marchado Jon VIckers ( http://www.roh.org.uk/news/canadian-born-tenor-jon-vickers-dies) a quien escuché en Padmavati (Roussel) y ví como Florestán, Canio, Don José y en su debut como Tristan junto a la gran Birgit Nilsson. Un abrazo Joaquín y gracias por tu dedicado post. Mario

    M'agrada

    • Gracias a ti Mario.
      Cantantes, ya nio diho tenores por no limitar tanto, versátiles, estilistas, elegantes, musicales y con un repertorio tan extenso y variado no eran frecuentes ni en la época de Gedda, ni por supuesto ahora.
      Sin duda fue un de los cantantes de referencia de los 60 y 70, y sus grabaciones aún se escuchan con admirable emoción.
      Un abrazo

      M'agrada

  8. Josep Olivé

    Per els que no varem viure aquella època, aquest impresionant post és un document imprescindible per a entendre com un pot quedar subjugat per aquest meravellós art. Gràcies.

    M'agrada

  9. duran

    Gran post, hens has deixat per disfrutar d’aquesta gran veu de Nicolai, sens dubta uns dels meus favorits, quedo asturat de la teva labor en busca de tanta documentaçió en vers la seva vida profesional i penso en les hores que ti has dedicat, per donarnos a tots als que poc o molt siguim el teu bloc. Gràcies una vegada mes per gaudi dels teus comentaris i de la música que en ells ens deixas. Una abraçada

    M'agrada

  10. Kàtia

    Tú ho has dit tot.Molt bon article i molt bò .Gedda,sempre em fa semblar un senyor trist però quàn cantava no podies fer altre cosa que escoltar.Gedda va ser un dels tenors que em va acompanyar en la meva entrada en el mòn de la lírica,al costat de Krauss,Byorling i d’altres cantants que t’escalfaven el cor amb les seves veus meravelloses.Oi que la Boheme amb Victòria ha estat la més venuda???O m’equivoco.Li desitjo un bon repós.

    M'agrada

  11. dandini

    Nicolai Gedda va ser sense dubte un grandíssim cantant amb una extensió de repertori de nivell guiness.El seu agut era esclatant i era un estilista elegant pero no amb el mateix encert en tots els repertoris.El seu Almaviva del Barbiere,el seu Werther,el seu Alfredo,el seu Rodolfo , el seu Nemorino etc han estat superats per un bon grapat de cantants i aquest fet crec que no el podem passar per alt.Un cop assumida l’etiqueta de estilista versàtil crec que ens toca filar una mica més prim.
    En Nicolai Gedda posteriorment al seu accident liceista va tornar per fer de jurat del Viñas cap a l’any 1997 ? En el concert dels guanyadors celebrat al Palau va apareixer per sorpresa i va cantar amb l’acompanyament de l’orquestra “Amor ti vieta” ,”Kuda kuda” i “E la solita storia del pastore” ( ? ).Va estar magnífic en el fragment de Txaikovsky ,en els dos fragments italians l’estil era més acartronat que no pas autèntic.

    M'agrada

    • Cada vegada em costa més entendre l’òpera com unes olímpiades on un cantant ha de superar un altre.
      ôbviamnet el seu ALmaviv no té el virtuosisme de Juan Diego Flórez, però ja li agradaria a aquest cantar un Arnold com el de Gedda. Si el cantant transmet i lahora es manté fidel a l’estil i a la partitura, no entenc gaire les superacions. És clar que m’agarda més el Rodolfo de Crareras que el de Gedda, o el Werther de Kraus que el seu, però això no vol dir que ni Carreras, ni Kraus, ni Pavarotti, ni molt menys Villazón, per exemple, siguin millors que Gedda, perquè si el que es tracta és de cantar bé, elegant, amb gust, musical, en estil (mai podràs dir que Gedda cantés fora d’estil res del que cantava), alhores més enllà del Guinnesel llegat de Gedda està a l’abast de quasi ningú (veus femenines incloses).
      Jo no la recordo aquella final del Viñas, senyal que no hi vaig anar.
      Un plaer tornar-te a llegir encara que sigui per esmenar la plana

      M'agrada

  12. joaquim

    Gràcies per aquest fantàstic “post”. Necesitaré temps per gaudirlo. Mereix la pena.
    Sens dubte un altre que mereix el calificatiu de “gran”.
    Tota l’admiració per aquest cantant singular i extraordinari, que com més l’escoltes més t’agrada.
    Per molts anys, Mestre Gedda.

    M'agrada

  13. Leonor

    Maravilloso. Un tenor con clase, un artista de los de verdad, un estilista apasionado (¡que me expliquen si no ese dúo con mi Lorengar! 😉 )
    ¡Gracias,gracias Joaquim! ¡Magnífico post!
    Sin duda, lo merece Nicolai Gedda.
    Tack Mr Gedda! Grattis På Födelsedagen!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: