IN FERNEM LAND

OH HAPPY DAY 3ª TEMPORADA


20150513-Oh_Happy_00118

La tradició coral catalana és prou coneguda, forma part de la cultura popular i qui més qui menys coneix amics, coneguts o saludats que canten en cors de molt diversa categoria, nivell i formació, però que sense cap mena de dubte han ajudat a formar un teixit musical associacionista per pobles, ciutats i barriades, que ha ajudat a transmetre un repertori de tradició folklòrica i també un altre de caràcter més clàssic, de manera transversal, unificant classes socials i dispar formació  tècnic/musicals/vocals amb molta voluntat, esforç i sacrifici per part dels directors i  cantaires, com succeeix en la immensa majoria de moviments associacionistes , tots ells amateurs, que dediquen el final de les esgotadores jornades laborals i d’estudi, a assajar unes quantes hores a la setmana el repertori que amb una mica de sort i molt esforç podran mostrar en les poques actuacions que faran al llarg d’un any, la majoria pels volts de Nadal.

Que Catalunya només tingui dos cors professionals (el del Gran Teatre del Liceu dedicat com és lògic, quasi exclusivament a la vessant operística, i el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana) diu molt poc del país, i ja sabem i en patim les conseqüències, que cada vegada que les nostres temporades simfòniques necessiten d’un cor per interpretar les grans peces del repertori simfònic coral, s’ha d’acabar ajuntant el bo i millor dels cos amateurs per intentar fer una cosa que la majoria de vegades no passa de l’honesta discreció.   

Era estimulant que la televisió pública catalana pensés fa tres temporades, en fer un programa/concurs tenint el cant coral com a protagonista, podia haver estat una important novetat i un projecte musical molt interessant per tal d’impulsar l’interès pel cant coral i fer créixer el coneixement d’una activitat que sovint es troba encallada en tradicions estrictes que encotillen a la majoria de cors, envellits i necessitats de veus joves, alhora que desequilibrats pel que fa a la preponderància de veus femenines en front de les masculines.

La primera temporada del reeixit programa pel que fa a les audiències, ja es va veure que allò que podia ser no era, ja que el que jo creia que s’havia de potenciar i donar a conèixer, no formava part de les exigències televisives i això és quelcom que d’entrada ja desvirtua la proposta i despista al receptor, ja que amb el poder que té la TV podia  arribar a fer creure que el cant coral és allò que ensenya Oh happy day, quan en realitat un cor és molt més que un grup de gent que canten junts i en aquest cas que també balla, perquè en aquest programa això és condició “sine qua non”. Això fa que el que veiem a la TV i el fan la immensa majoria de corals d’arreu no tingui res a veure.

La fórmula del Oh Happy day es fonamenta més en els grups de Gòspel evolucionat que van a la recerca de l’espectacle més que al de fer música, poden ser coses complementàries, però caldria separar una cosa de l’altra perquè la música hauria d’estar molt per sobre de l’espectacle, però com que el format TV és el que mana, el programa va a la recerca d’unes coses que per a mi la perjudiquen i la releguen.

I el temor que aquella primera temporada marqués una pauta es va complir ja que la temporada passada i ara es torna a repetir aquesta, es va a la recerca d’un número de teatre musical a nivell de companyia d’aficionats avançada, més que d’una veritable interpretació coral, sota el rigor musical, vocal i tècnic.

El format és idèntic al de tota aquesta mena de concursos televisius de caire musical/vocal o d’activitats diverses: Hi ha uns aspirants que han de passar un càsting davant d’un jurat que se suposa format per experts, i aquests decideixen quins grups són els idonis per participar a la tria posterior que per eliminatòries acabarà decidint, després de diverses avaluacions amb ànim de corregir defectes i millorar aspectes positius, el que mereix ser anomenat el millor cor.

Aquest any hi ha uns coach que han d’ajudar, tutelar i animar als aspirants a superar les exigències del jurat, i la resta tot és un muntatge televisiu dramatitzat per donar ritme i emoció al teleespectador que s’ho mira assegut a casa. òbviament no hi ha temps a perdre i tot ha de semblar emocionant, vertiginós i sense un minut de pausa, el llenguatge televisiu preval sobre les pròpies exigències musicals i per tant el primer gran sacrificat és el repertori que s’interpreta.

El jurat:

Si el concurs és de cant coral hom podria arribar a pensar que entre el jurat hi hauria d’haver com a mínim algun expert director/a de cor, que establís com a mínim uns criteris bàsics per avaluar correctament les actuacions, però no és el cas.

Aquest any han triat a Daniel Anglès, conegut actor, director i cantant especialitzat en el teatre musical i també  director d’una acadèmia, la cantant mallorquina Chenoa ella mateixa sorgida d’aquella Operació Triunfo que va fer furor i l’actor Roger Coma, que algú m’hauria d’explicar que hi pinta en aquesta pel·lícula. Si abans de veure el primer programa ja tenia dubtes de la validesa dels membres d’aquest jurat, després de veure’l es confirmen els pitjors dels meus presagis. Òbviament els criteris per seleccionar o no una formació no es fonamenten en el cant coral, qualsevol altre aspecte sembla més important, per això hi tenim un director de teatre musical, un actor i una cantant melòdica, ideal, oi?. Està clar que no és el cant coral el més important, sinó un número coral, que és quelcom ben diferent.

El repertori

El que canten sembla el de menys, anuncien la peça però mai saps de qui és la música o la lletra, quelcom que ja denota per on van els trets del programa. El repertori que hauria de ser ample i eclèctic es limita quasi en exclusivitat a arranjaments de cançons actuals amb harmonies estandarditzades, la major part cantades en anglès i sobretot han de ser coreografiades i rítmiques, per tal que permetin fer espectacle, que en definitiva és el principal motiu del programa.

Suposo que per tal de no avorrir als espectadors d’un dissabte per la nit, s’intenta manipular degudament l’opinió de l’espectador que haurà d’acabar votant a la final, quin és el millor cor, i això es fa sota les fórmules televisives més tramposes, però degudament subjectes al rigor del muntatge (el programa no e sfa en directe) per donar un ritme i emoció de laboratori. Tot plegat denigra el fet musical i vocal fins relegar-lo a un segon nivell. Una coreografia ben elaborada, potent i vibrant té més rellevància que la perfecta afinació, la correcta impostació, la dificultat tècnica de la cançó o l’equilibri harmònic.

Els grups corals

Es molt significatiu que la majoria de grups que es van presentar a la primera eliminatòria, només fes uns mesos de la seva existència, és a dir, són formacions de gent molt jove que s”han ajuntat per fer un grup coral i presentar-se al càsting del programa i intentar obtenir el premi final, que com ha succeït amb el grup guanyador de la primera edició “Deudeveu”, els doni la notorietat que la TV regala, quelcom “molt més important” que la notorietat de la qualitat vocal i interpretativa real. En aquest aspecte ara tots intenten copiar un mal model, els Deudeveu, que han marcat tendència amb veus de gata maula, impostacions nasals de “superpijasdelamuerte” i emissions asmàtiques, que gràcies als micròfons poden arribar a semblar alguna cosa (primer grup del programa que canten Heros) Tot es prefabricat, de laboratori, fred i sobretot pobre i de baixa qualitat, malgrat que molts creuen perquè han guanyat un concurs de TV, que el Deudeveu són un bon cor. Un Mocedades ampliat com a molt.

Tots els grups canten en directe però molts sobre un fons gravat i per tant tot acaba passant per una taula de so que sempre desvirtuarà les bondats i defectes de la formació.

El director deu tenir la seva importància però desapareix de l’angle visual de la pantalla, ja que el que és més important és bellugar-se i per tant el director palplantat al bell mig de l’escena i movent els braços podria semblar una nosa pel televident poc habituat als concerts corals. Fins i tot en el primer programa s’ha presentat un grup Acoretempo,  sense tenir un director, quelcom que ja denota el nivell i grau d’exigència de la pròpia formació i dels responsables del programa en acceptar-lo pel primer càsting, per fortuna i justícia els van eliminar, amb un “necessita millorar”.

Dels nou grups que es van presentar ahir només un, Giovinetto de Puig-reig i sorgit de l’escola de la Polifònica,  mereixia ser escollit i ja us dic ara que guanyador del concurs, per  a mi no caldria fer el segon càsting ni tota la comèdia posterior de les eliminatories, ells són els únics que alhora d’ajustar-se a les exigències del concurs, han demostrat que amb veus formades i un repertori clàssic (adaptació del Lacrimosa del Rèquiem de Mozart) és pot oferir qualitat fins i tot incorporant la preceptiva i ridícula coreografia, en aquest cas i per sort, bastant austera i minimalista, tot i que absolutament sobrera.  Els altres 8 cors per a mi eren paròdies de teatre musical, de teatre d’aficionats o finals de curs d’acadèmies de segona, i no és que no tinguin dret a fer el que fan, ans al contrari, el problema és que amb el que fan desvirtuen el cant coral.

ENLLAÇ DEL PRIMER PROGRAMA DE LA 3ª TEMPORADA

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/oh-happy-day/oh-happy-day-3a-temporada/video/5551893/

Suposo que el programa obtindrà una altra vegada un bon índex d’audiència i un seguiment, per tant l’objectiu buscat s’haurà assolit, quina llàstima que l’objectiu no fos millor, més ambiciós, amb més rigor i autenticitat, encara que això anés en detriment de l’espectacle però a favor de la música, el cant coral i una televisió pública una mica més arriscada i compromesa.

No insistiré en parlar-vos d’aquest petit fenomen, dubto que vegi algun altre programa.

36 comments

    • Governem-nos benvolgut mestre.
      Ahir mentre m’anava posant de mala gaita amb la visió d’aquest programet i sobretot escoltant el que escoltava, tant quan cantaven, com quan parlaven, pensava que el més trist és que si hi ha una part del jovent que s’interessa pel que ells creuen que és el cant coral, el desencís serà notable quan vegin que hi ha uns tals Mozart, Monteverdi, Bach, Tallis, Vivancos, Part, Brahms, Schubert, Guinovart, García Demestres, Bruckner, Britten, Tomás Luis de Victoria & Cia, i que no cal ballar per transmetre l’emoció que els seus pentagrames contenen i que potser en la majoria de casos es canta a cappella i queden al descobert totes les meravelles i també els paranys que la seva interpretació comporta.
      Trobar el realitzador televisiu capaç de difondre el meravellós món del cant coral i fer-ho atractiu per a un públic desconeixedor seria el gran repte i la gran troballa, en compte d’això fan un producte de laboratori que no tan sols desvirtua el que és el cant coral, sinó que confon i cau en la perillosa trampa de l’espectacle de la televisió competitiva i d’entreteniment a la recerca d’audiència encara que sigui sacrificant els valors musicals que de manera enganyosa diuen que volen transmetre.

      M'agrada

      • Oscar boada

        Efectivament, és així! Una confidència:No deus saber que l’any passat van fer un especial de Nadal i ens van oferir d’anar-hi, però amb una condició: els havíem d’enviar un video, no fos cas que el Vivaldi fos,en realitat un gran bluff…ells ho haurien descobert, però no els vaig deixar, perquè els vaig enviar els nostres petits, que, com et pots imaginar, van ser rebutjats…país, que diria en Forges…

        M'agrada

      • Per sort no us van agafar, no us hagués fer gaire bé, us hagués donat molta presència, i aiò és bo, és clar, però només pensar que els Vivaldi s’havien de sotmetre a aquell jurat, per molt arreglat que estigui tot, clama la venjança divina.

        M'agrada

  1. Totalment d’acord, un únic grup que se salva, jove i amb vocació musical, a qui vam haver de fer repetir mitjançant muntatge que “eren de poble” suposadament per mediatitzar l’espectador per fer-ne baixar les expectatives, com si ser de poble fos dolent… i els únics professionals que hi havia a qui segur que van canviar les veus electrònicament els van fer fora només arribar, deixant dintre unes agrupacions que no es poden dir corals…. La meva filla és seguidora d’aquest programa i ahir que vaig veure el primer sencer de la meva vida, vaig decidir que l’he de portar molt més amb mi quan vagi a algun concert. Lo cal escoltar molt. Però de qualitat. Déu meu…

    M'agrada

  2. Olga

    Totalment d’acord. Vaug veure per primera (i em sembla que darrera) vegada aquest programa i em va semblar lamentable. Fins i tot els joves de Puig-Reig, que varem perpetrar una adaptacio del Lacrimosa… Mozart no necessita ser versionat ni coreografiat!

    M'agrada

    • Estic segur que no ballen mai aquesta canalla de Puig-reig, però o balles o et foten al carrer, i no trigaran a eliminar-los perquè si sempre els hi fan arranjament del que canten i els coreografien, ja es veu a venir que no tenen cap futur, però diguem que vocalment i tècnicament eren els més preparats.
      Un rave perillós

      M'agrada

  3. Arnau

    Els meus pares són seguidors del programa, i jo no l’aguanto. Canto en un cor jove (de la família del Madrigal, que anteriorment havia estat dirigit per Nabona i Larraz), i justament uns antics membres van formar els In Crescendo, els guanyadors de la segona temporada.

    Ells explicaven que el show que mostraven no tenia res a veure amb la preparació. Primer de tot, les peces els hi triava la productora. I segon, els hi feien les coreografies. És a dir, a veure com evoluciona aquest Giovinetto. Perquè sembla que aquest repertori més clàssic acabarà desapareixent (com va passar amb Geriona la primera temporada)

    A sobre, m’encanta el paper del director. A la segona temporada, crec que l’únic cop que van dirigir-se a ell, va ser per dir-li que comentés al seu grup que no el miressin tant. Molt trist.

    I la perla el jurat. L’únic que encara salvaria és el Pardo, però la resta… un que només s’emocionava, la Silvia Abril (sense comentaris), una tal Barbara que només se la coneixia per haver cantat allò de “Encara que siguis de plastic…”, i l’Elena Gadel (veu maca, però ni idea de cors). Aquí si hi hagués un Nabona, un Larraz, un Vila… o algú no tant conegut, però algú objectiu que mirés els aspectes tècnics, crec que m’hauria dignat a veure la tercera temporada. Mentrestant, un espectador menys.

    Molt bona crítica Joaquim!

    M'agrada

    • Benvolgut Aranau el que ens dius encara confirmen més les meves sospites.
      Si un cor participant no pot escollir el repertori i t’obliguen a cantar i ballar el que ells volen, aleshores l’estafa encara és més gran. ja sabem que a la TV tot es mentida. Potser un dia us explicaré la meva experiència en un concurs de TV en el que vaig participar, un concurs dirigit per una patum nacional, després de passar per allà NO EM CREC RES.
      El jurat d’aquest any encara s’allunya més del cant coral.
      Més valdria que enfoquessin el programa com un càsting de teatre musical i aleshores donarien una mica més de marge als participants.
      Gràcies per la teva cabdal aportació.

      M'agrada

  4. colbran

    Si los coros (sic) que resultan tienen la afinación y las trazas de los “famosos” “Deudeveu” (yo les llamaría “Deumeu”) vamos listos. Los ví en el Grec en un nefasto programa dedicado al musical y lo masacraron -qué poco auténtico musical han visto en NY y en Londres!-, No tienen idea de cantar, las voces carecen de registro y distinción, pero el público, acostumbrado hoy en día a tanta mediocridad, les aplaudía como si fueran algo…Y es que la crisis actual no es sólo ecónomica y ética, también lo es de rigor y de cultura musical, entre otras muchas facetas.

    Me niego a ver nada de este tipo de televisión barata.

    M'agrada

  5. Jo, ahir amb el debat de La sexta, hi vaig arribar molt tard a TV3. No vaig entendre res de la mecànica de selecció, però es comprensible perquè només vaig veure una mitja hora. Ara be, veig que la cosa segueix anant (o descarrilant) pel mateix camí (o pitjor) que les dues primeres edicions. No crec que m’ho empassi, n’estic una mica fart, no sols de la poca qualitat vocal de la majoria dels grups, sinó del muntatge per a fans adolescents, papes i tietes cridaneres als que els importa qualsevol cosa menys la música. L’únic que compte es, l’espectacle televisiu.

    M'agrada

    • Hi ha poc a entendre de la mecànica i no cal que et digui que tot està degudament arreglat per semblar el que no és, fins i tot ja deu estar decidit qui s’emportarà el guardó final, les promocions i els posteriors discs que es publicaran. Quina vergonya! i els veritables cors que treballen amb rigor no podran publicar un disc en la seva vida.
      Pel que fa al debat, que també vaig veure perquè el Unappy Day! el vaig veure per Internet, millor comentar-ho a can feisbuc, o potser no cal, va ser bastant previsible i en a mi ja no cal convencem del que haig de votar, fa dies (molts) que no tinc dubtes al respecte.

      M'agrada

  6. josep olive

    La música feta pols per a major glòria dels llestos que s’en aprofiten de la seva banalització. Llegeixo una trituració del Lacrimosa mozartià: és a dir, ni gota d’escrúpol. Programes d’aquets, no gràcies.

    M'agrada

    • No, una trituració no, una adaptació, que si estigués ben feta no em preocuparia gaire, però aquests al menys van demostrar que hi ha un treball de tècnica vocal, d’harmonia i equilibri.
      Hi ha un reclinatoriable cor, l’Accentus, que té especial cura en fer adaptacions de grans obres, moltes orquestrals, ja ho sé que estem a segles llum, però només ho menciono perquè a nivell d’arranjaments musicals/vocals/corals es poden fer veritables meravelles, però és clar, no és ell cas.
      M’agradaria escoltar fora de la TV i sense micròfons, llums i escenografies cridaneres a totes aquestes formacions cantant el “Locus Iste” de Bruckner, i estic segur que només aquests de Puig-reig se’n sortirien.
      Ah! a aquest jurat segurament els hauriem d’explicar qui és Bruckner, és clar. En fi Josep, no hi pateixis gaire 😉

      M'agrada

  7. David

    El món canvia. Els programes televisius de països suposadament més cultes (segons la irònica comparació que ja va fer Espriu) no són en absolut millors que els d’aquí. No pas, almenys, en televisions públiques i en prime time. Si una proposta televisiva pública no aconsegueix un bon share, no rep publicitat i depèn absolutament dels impostos. Hem de posar-nos també en aquest punt de vista, la despesa pública comporta uns límits d’exigència qualitativa.

    M'agrada

    • Si el que rd pretenen només és entreteniment, millor que la TV ho enfoqui d’una altra manera.
      Jo crec qu les TV públiques no poden caure en fer la competència a les privades i menys si la competència significa escombraria.
      Els programes de la pública han de tenir altres continguts i sobretot objectius. Si el que es pretén es fomentar el cant coral potser no caldria “tanta” despesa en l’embolcall i ser una mica més sincers, és clar que aleshores perdríem audiència, em podràs argumentar, però potser no cal anar a la recerca de les grans audiències, possiblement anant a buscar el interès de tots aquells que es dediquen al cant coral s’obtindria un bon share per programar-ho pel Canal 33 i qui sap si es fes ben fet, podria fins i tot passar a la TV3, només cal que ser veritablement originals, agosarats i rigorosos. Si les audiències són baixes i el programa és bo acabarà fent.se un lloc i el boca a orella funciona i el món coral català està molt estès per tot el territori.
      Ara bé el que pretenen és tota una altra cosa, més val que ho dediquin al teatre musical i que facin diferents seccions, per a solistes i números de conjunt i així es podran lluir els participants en allò que en teoria representa que saben fer. El que ens presenta aquest programa és una enganyifa.
      Els canvis del món no sempre són a millor, i imitar mai ha estat una bona solució.
      Els mitjans econòmics de la corporació catalana són tan minsos que ens hem passat l’estiu amb el 3/24 repetint constantment les mateixes noticies en un estiu que estava farcit, però això no vol dir que no es pugui programar amb intel·ligència, és clar que per fe-ho falten directius que tinguin aquesta virtut, cosa que no sembla tenir qui contracte i programa la productora que s’ha empescat aquest nyap.
      Seria millor que redrecessin el programa a altres àmbits i si volen un espai pel món coral, estic segur que hi ha professionals importants que podrien suggerir maneres de fer un programa televisiu més bo, rigorós i sobretot més sincer que aquest, ah! i amb la meitat de inversió d’aquest. N’estic convençut.
      Si busquem audiència ja sabem que els drets del futbol són els que ho garanteixen, però si no ens ho podem permetre, crec que no ho ha de pagar el cant coral, necessitat de tota una altra promoció i ajuda.
      Potser el problema és voler lluitar en aquest prime-time per una audiència familiar i casolana de curta volada, aleshores potser aquesta fórmula ja els va bé a tots aquells que tenen el seu grau d’exigència sota mínims, no és el meu cas, encara no.

      M'agrada

    • josep olive

      Magnifica exposició David. Argumentació preclara. Així és. I ben meridià que ho tenen productores ben (o molt) espavilades. Aquest és el motiu precisament pel qual no veig cap tipus de TV, ni pública ni privada, ni d’aquí ni d’allà, des de fa anys.

      M'agrada

  8. José Luis

    Jo hi conec gent que ha participat al programa hi m´han dit que fan tota mena de manipulacions com agafar l´audio d´un assaig i superposar-lo al video final per tapar un gall al pinyol del solista.
    Té tanta mala com audièbcia. Així ens va…

    M'agrada

    • Aquest és un altre aspecte a tenir en compte. Si fos en directa rigorós hi hauria una emoció real que feria més interessant el programa, però com que tot és un laboratori manipulat i per tant fals, res és el que sembla.

      M'agrada

  9. duran

    jOAQUIM: quin gran retrat que fas d’aquest concurs de TV3, el desglosament que fas de grups, cançons, jurat. etc. etc., estic completament d’acord, ¿per que?, dons per que al veure el programa m’anava cansan del balls, la musica en anglès, dels aplausos exesius com si fosin divos i numes son cançons que li han posat una parafarnalia de cara a ompli un espai de TV. Tot cuan pogues dir tu clarament ho has exposat ¡no falta res!. Salutacions.

    M'agrada

  10. Montserrat

    Molt bon comentari, Joaquim. Diuen que a la 3a va la vençuda; doncs, això: aquest any ja no he perdut ni un minut mirant-me aquest programet. En les altres dues temporades encara havia vist, poca estona, això sí, alguna mitja actuació. Els comentaris del “jurat” eren insofribles i aquelles ballaruques em cansaven. M’estimo més tancar la tele i posar-me algun bon DVD. Ho sento per la “meva” TV3

    M'agrada

  11. Scarlatti

    Aquest es el gran nivell coral que tenim. Està clar que fa molt temps que les coses es fan malament i estem totalment desenfocats….el pitjor es que la cosa no sembla que hagi de canviar. El cant coral al nostre país està controlat per uns pocs que estan a tot arreu i que han provocat aquesta mediocritat i el mes preocupant és que la gent ja no gaudeix cantant amb tant assaig i tanta exigència per cantar programes i obres que estan fora de l’abast tecnic i musical de la majoria de cors. Gràcies pel teu assenyat apunt Joaquim i esperem que vinguin aires nous…ens ho mereixem!

    M'agrada

    • La situació coral catalana no és bona, malgrat ens vulguin fer creure una altra cosa, ara bé, el concurs que ens ocupa no representa en absolut i per sort el nivell que tenim. Precisament el que cal és evidenciar que això i el cant coral no tenen gaire a veure

      M'agrada

  12. Només en vaig veure un programa de la primera temporada i perquè en Pàmies el va recomanar. Sento que vagi resultant tan desastrós però no em sorprèn. Tots ens hagut de tapar les orelles en segons quins concerts o recitals amateurs, fets amb tan bona intenció com amb pèssim talent.

    M'agrada

  13. Albert

    El nivell de les formacions que apareixen a Oh Happy Day tenen generalment un nivell molt baix. Res a veure amb programes similars que es fan USA on les formacions tenen un nivell impressionant i els cantants solistes parteixes d’un nivell base molt elevat. Tan sols cal veure programes com american idol, on fins i tot molts dels no finalistes, sigui quin sigui l’estil, son brillants. Francament, l’OHD genera vergonya aliena massa sovint.

    M'agrada

    • Hola Albert, si les tres primeres edicions de OHD van ser lamentables, aquesta d’ara ja ha abandonat el cant coral per esdevenir un succedani dolent d’aquesta mena de programes que inunden totes les cadenes buscant talents. L’aposta és fallida i el resultat penós. Els que cauen en l’engany (per diners és clar) de fer de jurat intentant donar transcendència i èpica a la proposta, s’han cobert ben bé d’una espesa capa.

      M'agrada

  14. Albert

    Amb això vull dir que no necessàriament el fer que sigui un espectacle televisiu implica un nivell tant trist dels participants. Honestament,crec que el nivell d’exigència dels telespectadors i l’endogàmia “professional”d’aquest país hi tenen molt a veure.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: