IN FERNEM LAND

VIENA 2015: KHOVÀNXTXINA (Conlon-Dodin)


Fa dies que vaig poder visionar el streaming de la representació que la Staatsoper de Viena va retransmetre de la fabulosa òpera de Modest Mussorgsky, Khovànxtxina, en la producció de Lev Dodin que es va estrenar la temporada passada sota la direcció musical de Semyon Bychkov.

A la reposició de la temporada 2015/2016 la direcció musical ha estat encomanada al director nord-americà James Conlon, quelcom que segurament minora l’interès de la producció, tot i mantenir un alt nivell, però Conlon no és Bychkov i dirigint Mussorgsky jo crec que la diferència s’accentua.

L’equip vocal és important, tot i l’actual precarietat vocal en els grans rols greus i profunds, però tant  Dmitry Beloelskiy com Ain Anger defensen bé els rols de Ivan Chowanski i Dossifei, mentre que l’imponent Schaklowity d’Evgeny Nikitin domina la part masculina del cast, on Christopher Ventris decep una mica per la manca de heroisme i contundència d’un tenor encara amassa líric i que jo creia que feria una evolució vocal que de moment no es produeix.

Per contra el tenor Herbert Lippert,  associat a rols més lleugers, és capaç d’assumir el rol de Golizyn amb una solvència inesperada.

La companyia vienesa compta amb noms imprescindibles i tot terreny com Norbert Ernst interpretant de manera molt més que convincent l’escrivà.

La part femenina està dominada per la convincent Marfa de Elena Maximova, una bona veu de mezzo, però lluny de la genial Obraztsova o aquella sensacional Zaremba (curiosament totes tres es diuen Elena) en la darrera i inoblidable vegada que hem gaudit de Khovànxtxina al Liceu, en ambdós casos veus més acontraltades que la de Maximova.

El rol de Emma té més importància argumental que vocal, i acostuma a ser un rol ingrat ja que es demana un registre agut punyent que s’ha de imposar en breus espais temporals, amb la qual cosa a  Caroline Wenborne li succeeix com a quasi totes les sopranos que es fan càrrec d’aquest rol, que acaben trepant el cervell dels escoltadors.

La producció de Lev Dodin parteix d’una certa descontextualització religiosa que si bé intenta modernitzar-la i universalitzar-la, dilueix els fets que s’expliquen des d’una vessant sectària, més política i militar, sempre tenint com  a objectiu imponent, les relacions dels personatges entre ells com a simbologia del poder, la dominació, la modernitat, la tradició o el immobilisme que condiciona al poble, que té veu en la imponent partitura coral que el representa.

Dodin situa l’acció enmig d’una estructura metàl·lica vertical movible, que distribueix els personatges i situacions en diferents extractes socials i polítics, atorgant a l’escenografia una potència visual molt impactant, molt més conceptual que descriptiva dels llocs on el llibret situa l’acció, tot i que aquesta estructura de mecanotub acabi  condicionant molt el moviment dels personatges i sobretot el del cor, protagonista absolut de l’obra, i en aquesta producció condemnat a un estaticisme un tant enutjós.

El treball dramàtic sobre cadascun dels personatges és molt bo, sempre posant en  relleu la complexitat de les relacions entre ells i la presència i caràcter coral de l’obra de Mussorgsky, amb protagonisme, com ja succeeix en el Boris, del poble rus, i les tres branques del poder omnipresent: el militar, el religiós i el polític, que en gran mesura continuen en plena vigència, de on s’extrau  l’atemporalitat del muntatge.

Khovànxtxina és un grandiós monument, una obra imprescindible que s’hauria de  programar molt més del que es programa. A Viena utilitzen l’orquestrada per Xostàkovitx l’any 1959 i que ha esdevingut com a (quasi) definitiva, després de les orquestracions de Rimsky, Ravel i Stravinsky., de qui s’acostuma a respectar la seva orquestració del final.      

Modest Mussorgsky
KHOVÀNXTXINA

Iwan Chowanski: Dmitry Beloelskiy
Andrei Chowanski: Christopher Ventris
Golizyn: Herbert Lippert
Schaklowity: Evgeny Nikitin
Dossifei: Ain Anger
Marfa: Elena Maximova
Susanna: Lydia Rathkolb
Schreiber: Norbert Ernst
Emma: Caroline Wenborne
Warssonofiew: Marcus Pelz
Kuska: Marian Talaba
Streschnew: Wolfram Igor Derntl
1 Strelitze: Hans Peter Kammerer
2 Strelitze: Il Hong
Vertrauter des Golizyn: Benedikt Kobel

Orchester der Wiener Staatsoper
Chor der Wiener Staatsoper
Bühnenorchester der Wiener Staatsoper
Slowakischer Philharmonischer Chor
Kinder der Opernschule der Wiener Staatsoper

Director dels cors: Thomas Lang

Director musical: James Conlon
Director d’escena: Lev Dodin

Staatsoper de Viena 27 de setembre de 2015

Jo sempre he cregut que quan un teatre programa Khovànxtxina és que està en un bon moment artístic però també econòmic, ja que requereix un cor molt nombrós, una orquestra a gran nivell i un extens equip  de cantants molt potents. És un projecte artístic d’aquells que desestabilitza l’economia de qualsevol temporada i potser per aiò es fa difícil veure-la en les temporades dels grans teatres.

Per a un teatre de repertori com és l’Òpera Estatal de Viena tampoc deu ser gaire fàcil encabir-la en el dia a dia de les reposicions , ja que no és una òpera que necessiti de pocs assaigs, tot i que es representés la temporada passada. L’esforç és notori i el resultat és brillant.

Tot admirant el streaming d’aquesta representació, no vaig poder evitar recordar la darrera vegada que el Liceu la va programar (existeix el DVD comercial), en la que seria la presentació del mestre Michael Boder que després acabaria sent el director musical del teatre en una època molt convulsa.  Espero que no triguem gaire a tornar a gaudir d’aquesta obra mestra , d’aquest immens monument musical.

Enllaç a la pàgina de la Staatsoper

Mentre no la programin per aquí, sempre ens quedarà la possibilitat de rememorar les representacions vieneses, és una bona opció, no en tingueu cap dubte.

4 comments

  1. Vicent

    Ventris desplac,a Botha com a Siegmund a Bayreuth. Compartiexo la teva valoració de la figura i trajectòria del cantant i evidentment de l’òpera. Tens raó, aquesta òpera esdevé un autèntic monument dramàtic-musical, que si bé no té l’originalitat del Boris (la narració en forma de retaule és irrepetible) m’atreveria a dir que el supera en bellesa musical, per bé que això és qüestió de gustos.

    M'agrada

    • Lluitar amb Boris és el seu principal handicap, però no ho hauria de ser perquè els grans precisament i per sort, ens han deixat en els seus respectius opus més d’una òpera mestra i Mussorgsky, amb un opus reduït ens an va deixar dues monumentals.

      M'agrada

  2. Fernando S.T.

    La representación de la Jovánschina del Liceu es uno de los recuerdos importantes de mi historial operístico aunque de eso ya hace bastantes años, 2008 ó 2009, creo.
    No había visto jamás esa ópera aunque ya era una de mis favoritas, el impacto fue brutal. Yo, aunque sea algo muy discutible, la prefiero a Boris, seguramente por lo que comenta Vicent.
    Los vieneses son muy afortunados de poder tenerla en sus temporadas.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: