IN FERNEM LAND

GREGORY KUNDE I VITTORIO VITELLI CANTEN VERDI AL TEATRE REGIO DE PARMA


regio-parma-foto-regio-parma

El dia de l’aniversari de naixença de Giuseppe Verdi, el 10 d’octubre, el Teatro Regio de Parma va programar un recital íntegrament dedicat a l’obra del genial compositor, que va tenir com a protagonistes al tenor nord-americà Gregory Kunde i al baríton italià Vittorio Vitelli, acompanyats al piano per Beatrice Benzi.

Ja vaig dir no fa gaire, i no va ser la primera vegada, que totes les actuacions del tenor Kunde esdevenen des de fa uns quants anys, esdeveniments que sobrepassen el fet musical per esdevenir catarsis col·lectives d’estima i reconeixement, estima i reconeixement que li arriben tard, però millor ara que mai, o quan ell ja no ho pugui gaudir.

I no és que ara canti millor que anys enrere, no, però és que ara Kunde s’ha deixat anar, se sent fort, invencible i capaç d’assumir-ho quasi tot, i això ha fet que el seu cant, amb totes les peculiaritats que ja tenia abans i que no eren del tot acceptades, ni reconegudes, hagin passat a ser genialitats, i jo m’atreviria a dir que això succeeix perquè Kunde, un gran belcantista, un estilista que ha treballat molt la tècnica i el fraseig, ha arribat a l’etapa de maduresa amb una salut vocal envejable, acompanyada d’un volum i projecció admirable de impacte garantit en els auditoris, malauradament acostumats a mitges tintes, veus escanyolides i interpretacions, o adotzenades o raquítiques.

Aquesta manera de cantar desinhibida, franca i generosa, provoca una reacció igualment franca, deshinbida i generosa del públic que amb cantants com Kunde recupera una manera de cantar i comunicar-se que ja semblava extingida. Kunde és d’aquells cantants com, i salvant totes les distàncies vocals, Tucker, Bonisolli o Del Monaco, per posar tres exemples ben identificables en l’imaginari de la majoria d’aficionats, que enardien l’auditori amb la seva entrega i passió, amb aquella manera de donar-ho tot, tot i que amb aquesta generositat quedin moltes coses per polir, que en nits com aquesta, més val oblidar.

L’entusiasme que Kunde crea al seu voltant fa que tothom es contagií de la catarsi de  tal manera que un baríton com Vittorio Vitelli que diríem que mai s’ha caracteritzat per aixecar grans passions, es creixi i provoqui també, al menys entre el públic parmesà amb fama de ser el més exigent de tot Itàlia, onades d’entusiasme, deixeu-me dir que discutibles.

El concert esdevé una festassa d’aquelles que els que hi van ser no oblidaran mentre visquin, com tampoc oblidaran de dir “jo hi era”.

Doncs bé, per a tots els que no hi varem poder anar, aquí teniu aquest commemoració verdiana, amb anècdota inclosa, quan el senyor Kunde, després d’una “Pira” acabada de manera molt millorable, poc brillant i lluny del que el públic i ell mateix esperava, fa, com va fer Bonisolli al Liceu davant de la cortina al sortir a rebre els aplaudiments per demostrar que un mal moment el pot tenir tothom, els “All’armi, all’armi!” de manera imprevista i aquí cal dir que no gaire millorada, però poc importa perquè provoca el deliri. Una curiositat que reafirma la meva tesi que Kunde deu ser el darrer representant d’una escola i una raça ja extingida.

GREGORY KUNDE  (tenor)
VITTORIO VITELLI (baríton)
BEATRICE BENZI (piano)

GIUSEPPE VERDI

Attila, “Dagli immortali vertici”, atto II
Luisa Miller, “Quando le sere al placido”, atto II
Macbeth, “Pietá, rispetto, amore”, atto IV
Romanza senza parole per pianoforte
La forza del destino, “La vita è inferno all’infelice”, atto III
La forza del destino, “Invano Alvaro ti celasti al mondo”, atto IV

La traviata, “Lunge da lei… De’ miei bollenti spiriti”, atto II
Ernani, “O de’ verd’anni miei”, atto III
Il trovatore. “Ah si, ben mio… Di quella pira”, atto III
segon intent del “All’armi, all’armi!” final)
Rigoletto, “Pari siamo…”, atto I
Valzer in fa maggiore per pianoforte
Otello, “Dio! mi potevi scagliar”, atto III
Otello, “Era la notte…Si, pel ciel!”, atto II

Teatro Regio di Parma, 10 d’octubre de 2015

Propines

Rigoletto, “La donna è mobile”
Happy Byrthday
Otello, “Era la notte…Si, pel ciel!”, atto II

Jo continuo dient que de tots els rols verdians que canta Kunde, i potser també en aquest exhaustiu recital, de manera absolutament sorprenent el que canta millor i es fa difícil trobar un rival a la seva alçada, sigui l’Otello.

El so de l’àudio és el que és, però l’entusiasme que ens transmet la vetllada és un bon carregador energètic.

20 comments

  1. alex

    Gracias Joaquim. ¿Es posible disponer del enlace integro de ese Recital, en mp3 o mp4?
    En cuanto a lo que dices y en resumidas cuentas, para emocionarte con esos Verdi vibrantes necesitas de esos tenores ” a la vecchia schuola ” que apasionen y valientes e incisivos , ojo! además de saber cantar, dominar el paso de la voz y mantener esa proyección/agudos squillantes

    Particularmente y en una representación operística sobre todo para Verdi y verismo, prefiero un Kunde con más de 60 años y esa voz algo leñosa y emisión irregular pero todo vibrante, que esos ” planos y que no emocionan ” en este repertorio- repito- como los Beczala, Calleja, incluso Kauffman, etc….

    M'agrada

    • Bueno Alex, yo prefiero a Kaufmann, Beczala o incluso Calleja antes que a Kunde, porqué solamente con agallas yo no tengo bastante, sobretodo cuando hay obras que te piden algo más.
      Yo no creo que hoy en dia exista un Otello verdiano mejor que el de Kunde, pero ya no estaria tan seguro si hablamos de otros roles verdianos. Él le pone todo y un poco más, pero cuidado con eso y mitificar a un cantante que solamente hace años no contaba para la immensa mayoría de público que lo menospreciaba, cantando mucho mejor que ahora, y que ahora lo idolatra cuando la voz ya muestra unos vícios y tics propios de un veterano que se resiste con uñas y dientes a retirarse, y con eso no quiero decir que se deba retirar, pero tampoco que tengamos que aceptar todos los roles que haga.
      Este recital parmegiano muestra algunas cosas que si las hiciera Kaufmann tendría a todos los grisines cortando cabezas a diestro y siniestro.

      M'agrada

  2. Josep Olivé

    És admirable la capacitat d’aquest tenor per batallar amb diferents vocalitats i amb l’edat que ja té, com admirable la seva contagiosa empenta. Com que no vaig viure la famosa pira d’en Bonisolli al Liceu he anat, en plan “morbosillo”, directe a la de Kunde. A la repetició si sembla està més encertat, i se li nota que afronta els dos aguts consequtius més fresc pel breu descans que s’ha donat. Pregunta: tinc entés que a Bonisolli, en el primer intent, li va sortir un bon gall…o va calar ostentosament? Vull dir que potser va ser més estrepitós que el primer de Kunde. Tinc una gravació amb Karajan que en Bonisolli acaba una pira amb la que podría encendre qualsevol teatre avui dia! Quina bèstia! 🙂

    M'agrada

    • alex

      Bonisolli era una exhibicionista en cuanto a facultades y un numerero en los teatros, siendo expulsado de algun teatro por no adecuarse en los ensayos a lo que el director de orquesta ordenaba ( conocida es su ” tarjeta roja ” que recibió en Viena de H. Von Karajan durante el ensayo de un Trovatore y donde Bonissolli fue sustituido por…Domingo o como decia el propio Bonissolli mas o menos, me ha sustituido …Mingo.. perchè Placido non ha il do…)😀
      De este Trovatore liceistico, muy problematico no solo por el tenor, sino tambien porque se protestó a Mara Zampieri y al director de orquesta, me consta ( aunque quien puede decirlo con exactitud es el Maestro Jaume Tribò, presente en el incidente😀), Bonisolli acabó en esa famosa función el …a si ben mio… con un agudo inventado y luego en …di quella pira… parece que provocó un gallo de modo intencionado para luego y con el telón bajado, salir entre bastidores y repetir el…all’ armi…con un agudo sostenido y…un corte de mangas o una ” botifarra” dedicada a los que le protestaron

      Pero entre esos Trovatore liceisticos de mayo 1.983, Bonisolli ofreció un concierto con orquesta , cantando arias màs que difíciles, de modo Edtraordinarias. Tengo el audio de ese Concierto y Bonisolli que cantó de lo mas dificil, estuvo impresionante. Uno de los mejores Conciertos tenoriles que servidor jamàs haya escuchado ( si Joaquim dispone de ese Concierto Bonisolli, valdría la pena que lo colgara. )
      De Bonisolli, hay muchas anécdotas operisticas y extra operísticas. En Bilbao creo ,fue llevado a Comisaria porque armó un conflicto en unas funciones de Cavalleria / Pagliacci; despues de cantar el Turiddi, dijo estar mal de voz y se negó no se si a cantar todo el rol de Canio o simplemente, salió y lo susurró o marcó.

      M'agrada

      • alex

        Al final de ese Concierto Bonissolli en el Liceu 1,983 y antes creo de las dos propinas que ofreció, despues de un estratosférico …corriam , voliam… ( cabaletta que sigue al…muto asil del pianto…., difícilisima aria del TELL ), desde uno de los pisos superiores y en medio de estentóreos bravos, se le gritó audiblemente al tenor, ” aixì es canta, Bonissolli ! “.

        M'agrada

      • Traeré el concierto de Bonisolli en el Liceu a IFL, te tomo la propuesta.
        Lo de la pira fue de vergüenza, se mire por donde se mire, y no creo que fuera hecho adrede para después salir delante de la cortina, simplemente le salió mal, y es que tal y como cantaba, era fàcil que le saliera un gallinero, a pesar de las facultades portentosas de una voz impresionante en manos de un cantante sin mucho talento y menos sensibilidad.

        M'agrada

    • El show de la pira bonisolliana va fer historia. Ara vist amb el temps denota el grau de bogeria que l’envolta fins a extrem patològics, era una manera d’entendre l’òpera ben diferent i que intel·ligentment utilitzada podia esdevenir genial, però malauradament la immensa majoria dels cantants amb aquestes rauxes particulars n’acaben fent un us esperpèntic.
      No crec que Kunde, “malgrat ser tenor” i ja em perdonaran la grolleria simpàtica els tenors que em llegeixin, sigui tan curt de gambals com Bonisolli. La seva carrera especialitzada en el belcanto no ho demostra, ara bé, el tomb que la seva vida i carrera va fer a partir de la malaltia sembla com si l’hagués desinhibit artísticament, i el públic àvid de sensacions fortes i veritables cantants que ho donin tot, s’agafa a la seva valentia i rauxa per deixar-se seduir en un repertori on les emocions són la base de l’èxit o el fracàs, i Kunde toca la fibra malgrat que ara el seu cant s’està convertint en una mena de parodia de si mateix.
      El recital/concert té molta rauxa i això que no sempre és bo, en aquest cas esdevé definitiu, a banda que ara a més amés, ell galvanitza a l’èxit tot el que l’envolta.

      M'agrada

  3. Jordi Medallo Muñiz

    Completament d’acord amb el que dius. El seu estil actual es únic. El seu repertori no està a l’abast dels tenors que hi ha al mercat. Esperem que aguanti, pel bé de tots. Les vegades que le vist en directe m’ha convençut.

    M'agrada

  4. Retroenllaç: Noticias de octubre de 2015 | Beckmesser

  5. dandini

    Un concert ben animat on es poden apreciar la valentia i les facultats de Gregory Kunde i de Vittorio Vitelli pero que evidència tambe les mancances en el registre greu i la manca de flexibilitat en el cant ornamentat.Crec que Gregory Kunde llueix més en una opera on l’argument ,l’escena i els companys poden dissimular o diluir aquest retrets.
    Vittorio Vitelli és un bon cantant amb una bona veu ,pero la seva impostació i el seu fraseig acaben per resultar monòtons.La flexibilitat vocal tampoc hi és i al final del concert dona la sensació que tant els interprets com el públic estan sota els efectes de “una copa de más”.
    Un concert divertit pero que a la 2º o 3º escoltada crec que donarà ganes d’aparcar-lo.
    El concert de Bonisolli al Liceu (1983) tenia en l’aspecte musical més valor.La roba,el taranna i la psicologia del cantant segueixen sent per mí del tot irrellevants.

    M'agrada

    • El que va succeir en aquest concert de Parma és un fenomen que hem viscut alguna que altre vegada, quan es crea aquesta atmòsfera especial que només la tenen alguns artistes galvanitzadors, més enllà de la valua artística de la seva pròpia actuació, com podriaen ser els darrers concerts de Villazón, en un estat vocal molt millorable però d’absoluta catarsi.
      Jo no acabo d’entendre que quan Kunde cantava bé, de manera curosa, elegant i estilísticament implacable, no tingués aquest efecte que té ara, però saps bé que en el món de l’òpera succeeixen aquests fenomens estranys, que per altra part no molesten perquè creen molta afició.

      M'agrada

  6. dandini

    Al sentir “Oh tu che in seno agli angeli” prefereixo a Jonas Kaufmann,Carlo Bergonzi,Josep Carreras,etc malgrat que tots ells son inferiors a l’agut.
    Sentiu a Flaviano Labò al costat de Kunde sembla gairebe un catedràtic…

    A mí el “Oh tu che in seno agli angeli” m’agrada més cantat per Bergonzi,Kaufmann,Carreras,Domingo,etc malgrat que tots ells tenen un agut més conflictiu.
    Us deixo la versió preciosa de Flaviano Labò (1961),al costat de Kunde sembla gairebe un catedràtic…

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: