IN FERNEM LAND

EL MÀGIC ELIXIR UNA ÓPERA DE ALBERTO GARCÍA DEMESTRES (i Donizetti)


MagicElixir Teatre Sarrià-page-001

Fa tres anys quan els Amics de l’Òpera de Sarrià ens van presentar el recuperat Teatre de Sarrià no ens podíem arribar a imaginar tot el que han fet en tat poc temps i com ho han fet. En aquests tres anys han estat capaços de fer recitals, gales i sobretot representar òperes, quelcom que sempre és  motiu d’admiració en un país on l’òpera està molt focalitzada i localitzada, però si a més a més fan estrenes la cosa ja esdevé admirable, perquè són molt pocs els que s’atreveixin a presentar òperes noves i si hi afegim que l’estrena és d’un compositor del país, aleshores cal aplaudir amb força i entusiasme la iniciativa.

Alberto García Demestres va rebre un encàrrec, que si no he entès malament era de Joan Font, el comediant més comediant, que va suggerir-li la idea d’un assaig operístic com a idea de partença a desenvolupar, idea que per altra part no és pas nova però que òbviament ofereix moltes possibilitats. Demestres va trobar l’oportunitat de “homenatjar” el seu estimat belcanto (qui l’escoltés en aquell llunyà “Tutto Demestres” que ell presentava i dirigia a la COM Ràdio, sabrà ben bé del que parlo) i va escollir L’elisir d’amore de Donizetti per desenvolupar una idea quasi naïf que li permetia amb un respecte absolut a la música escrita per Donizetti, introduir la seva música tan allunyada del belcanto, per focalitzar la petita trama argumental de l’assaig d’una companyia d’òpera que ha de interpretar l’òpera donizettiana.

L’òpera escrita per a un quintet vocal, piano i percussió té una durada aproximada d’uns 70 minuts, durada suficient per presentar-nos a manera de “highlights” els millors i més coneguts fragments de la popular òpera i alhora introduir de manera quasi discreta la música de Demestres, primer com a melodrama de l’acció, sobre els recitatius parlats dels personatges, amb un tractament molt suggeridor de la percussió i el piano en un diàleg molt subtil que encaixa sense aparent contradicció amb les melodies de Donizetti, que mantenen tot l’esperit tot i alguna llicència o variació que Demestres amb tot el respecte i admiració s’atreveix a fer.

A mida que la petita trama va avançant la música de Demestres es fa més evident, amb discreció excessiva pel meu gust, sobretot tenint en compte que a la segona part i quan menys m’ho esperava i just en el moment més teatralment potent, Demestres ens reserva un efecte teatral i musical magnífic, que demostra una vegada més que és un gran compositor de teatre i que alhora de saber escriure per a la veu, tot i l’exigència a que obliga als cantants mai escriu en la seva contra, sap perfectament com atrapar al públic amb la música i el sentit teatral i això no és gens habitual en els compositor contemporanis que decideixen escriure pel teatre i que sembla que no tenen mai en compte ni als cantants i les seves possibilitats vocals, ni el text i les seves possibilitats escèniques i dramàtiques.

En el senzill i previsible paral·lelisme amb el que Demestres barreja la trama de “L’elisir” de Romani i Donizetti, amb el seu elixir (música i lletra pròpia), Diana/Adina i  Romeo/Nemorino s’enamoren, però sempre fidel a l’original, el compositor barceloní fa que Diana/Adina evidencií el seu amor cap a Romeo/Nemorino iniciant la famosa “Furtiva lacrima” en el moment més feliç i emotiu de la partitura, i és precisament després d’aquest moment sorprenent quan Demestres ens mostra aquesta brillant capacitat teatral i musical per deixar-nos el “seu” moment amb un passatge concertant que em va deixar captivat, música totalment seva, bellíssima i amb un crescendo emotiu quasi rossinià que donarà pas finalment a la “furtiva” cantada per Nemorino/Romeo, ara sí tal i com exigeix l’original. Brillant!

Mentre veia l’òpera, que té un caràcter iniciàtic i pedagògic evident, pensava que aquesta “nova” òpera era molt més eficaç per introduir els infants, joves i adults a l’òpera que qualsevol de les temptatives en texans que se’ns hagin fet, perquè precisament ens dóna l’oportunitat d’escoltar la música de Donizetti, introduint música nova i sobretot sense tanta xarrameca egocèntrica. Per parlar d’òpera no hi ha res millor que escoltar-la.

Una estrena magnífica, no en tingueu cap dubte, gràcies una vegada més a Demestres, un compositor que incomprensiblement no ha rebut encara cap encàrrec del Liceu després d’haver escrit ja no sé pas quantes òperes, i també magnífica perquè els Amics de l’Òpera de Sarrià no han estalviat esforços i recursos, tot i la lògica modèstia de la producció, per tal de que sigui així, començant per la direcció escènica de Joan Font, que una vegada més i sent fidel al seu model, ha tornat a treure màscares, papiroflèxia, bombolles de sabó i llumetes acolorides per embolcallar la trama en un escenari d’assaig, de manera brillant i fresca, que sembla ser l’objectiu que Font s’ha encarregat una vegada més de proclamar en tots els mitjans on ha sortit aquests dies. Tots els directors teatrals sembla que ens vulguin descobrir l’òpera amb propostes escèniques fresques, quines penques! I la música i el cant?, res això són coses secundàries, el més important és que tot sigui ben fresc, com si parléssim del peix.

Els cinc cantants/actors van estar magnífics, sobretot Marc Sala, el tenor que interpreta el Nemorino/Romeo ja que ell per sobre dels altres té una capacitat per dir el text de forma clara i entenedora, no es perd ni una coma del que canta i això per a mi és primordial, sobretot si el text està escrit en català i no s’entén res, com succeeix amb algun dels altres membres del quintet. Sala fraseja magníficament i canta amb molt de gust i sentiment, projectant amb seguretat i oferint una actuació escènica convincent, segurament també gràcies a Font que l’ha fet desenvolupar les seves capacitats dramàtiques, deixant-se anar més del que ho fa habitualment. Bravo!

El Màgic Elixir. Fotografia de Llorenç Codern

El Màgic Elixir. Fotografia de Llorenç Codern

Demestres reparteix el protagonisme femení de l’òpera entre Diana/Adina i Anna/Giannetta molt més del que ho fa Donizetti, establint una divertida i tòpica parodia de les dives competitives a l’escenari i a fora, exigint com és habitual en la seva escriptura vocal, una extensió molt exigent. Tant Serena Saenz (suposo que ahir era ella qui cantava, ja que s’alterna amb Neus Roig) com Maria Casado (suposo que ahir era ella qui cantava, ja que s’alterna amb Jessica Luis González) van estar vocalment esplèndides i com actrius molt desimboltes i convincents, una més sofisticada, l’altra més terrenal, però ambdues controlant en tot moment l’espai escènic. M’hagués agradat entendre més el que deien, la veritat, però aquest és un problema molt habitual en les veus agudes femenines.

El Roc/Belcore de Joan Garcia Gomà (era ell o Jorge Tello?) i el Marc/Dulcamara de Joan Sebastià Colomer arrodoneixen bé el cast, si bé Demestres no els hi dóna la mateixa oportunitat de lluïment que Donizetti/Romani, sobretot a Dulcamara, en l’original l’eix al voltant del qual giren la resta de personatges i en l’òpera de Demestres, més diluït.

Hagués estat bé que el full de sala ens hagués informat de qui cantava cada dia, ja que són cantants joves que encara no hem tingut gaires oportunitats de veure i que si no tens la sort de conèixer personalment, es fa difícil saber qui era qui. Ja em perdonareu, vosaltres i ells.

Françoise Ferrand es va fer càrrec ahir del piano, en altres representacions serà Viviana Salisi, una feinada segurament insuficientment valorada, ja que sobre el piano i també la percussió, a càrrec de Borja Manzano recau la complicada tasca d’alternar llenguatges, timbres i harmonies tan aparentment dispars com les de Demestres i Donizetti, sense abruptesa o estridència de cap mena.

L’èxit va ser sincer i gran, amb ovacions i bravos per a tothom, però especialment per Alberto García Demestres que quan va tenir l’oportunitat de saludar una mica més isolat de la resta, va poder comprovar com la intensitat dels aplaudiments i aprovacions sonores de tota mena creixien, i és just que sigui així, perquè ell és autor de música i llibret, i a segons quins mitjans i per el protagonisme que acostuma a prendre Joan Font en la tanda de salutacions finals, sembla que ell sigui l’autor de les òperes que escenifica i sense la partitura no hi hauria res a representar, mentre que sense un director d’escena les  òperes continuen existint i fins i tot es poden gaudir.

L’enhorabona a tots els que han fet possible aquesta estrena, i la millor manera de que es pugui continuar fent és anant al Teatre de Sarrià avui diumenge, i els propers 12 i 13 de desembre, de ben segur que si omplen altres teatres, associacions i amics de l’òpera que farceixen la nostra geografia s’interessaran per aquesta producció i la voldran portar. És la millor manera de fer créixer la cultura musical que tant ens preocupa, no en tingueu cap dubte.

17 comments

  1. ramon

    Realment va ser magnífic. Jo hi vaig anar amb el meu fill de 8 anys i un amic seu de la mateixa edat i els seus pares i van “flipar” en llenguatge del libretto. Bravo Demestres! Bravo per l’espectacle! i Bravo Joaquim per la crónica.

    M'agrada

  2. alex

    Poco o nada a añadir a lo dicho por Joaquim ( un place por cierto, saludarle )
    Solo diría y como la mayoria de los cantantes son jóvenes, que sigan estudiando y trabajando ya que buenas maneras demostraron ( unicamente discrparia de Joaquim respecto a la guapa soprano que cantaba la Adina / Diana, ya que me pareció demasiado chirriante en su registro agudo, salvo que fuera la acústica irregular de la sala que hizo sentirlo asi )
    Bravo por los Amics de Sarria !

    M'agrada

    • Cuando una compañía joven asume un reto como es estrenar una opera contemporánea, hay tanto que elogiar que algunos agudos chirriantes en una tesitura más exigente que la de la propia Adina del elisir que sirve de pretexto, que francamente, se me pasó conscientemente citarlo.
      Estos Amics de Sarrià darán mucho que hablar

      M'agrada

  3. Ducadimantova

    Avui hi he anat amb els meus fills, els hi ha agradat molt… i a mi també!
    Fantàstic i engrescador. Poc més a afegir a la magnífica crítica del Joaquim.
    Cal dir que avui, entre el públic, he identificat a un parell de persones del Liceu, que he vist que dóna suport a aquesta iniciativa, bravo!

    M'agrada

  4. Isolda

    A mi també em va agradar. Felicito a tots els components (que no en són gaires) la voluntat i les ganes de tirar endavant un projecte engrascador en temps difícils. Felicitats i molta sort!.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: