IN FERNEM LAND

OBC 2015/2016: SIBELIUS 150 ANYS


WEB_10_PROG_OBC-page-001

De tots els concerts de la temporada 2015/2016 de l’OBC, el d’aquest cap de setmana dedicat al 150è aniversari del naixement de Jean Sibelius, potser és el que em feia més il·lusió, ja que hem tingut l’oportunitat d’escoltar la versió íntegra de Kullervo, una obra de molta anomenada i transcendència en la carrera del compositor finlandès però molt poc programada  i a Barcelona encara menys, ja que amb aquests concerts es produïa la primera audició amb l’OBC i desconec si alguna altra orquestra l’havia fet aquí.

Per conmemorar l’aniversari l’OBC ha portat el Cor Acadèmic Masculí de Helsinski, a la soprano Tuija Knihtilä i el baríton-baix Juha Uusitalo, dirigits per Ari Rasilainen, el director que la temporada 2010/2011 va debutar amb l’OBC substituint al seu compatriota Pietari Inkinen, amb Hillari Hahn tocant el concert de Menotti i dirigint a la segona part la cinquena simfonia de Sibelius, en una versió que no em va agradar massa.

En aquesta ocasió Rasilainen m’ha agradat molt més que aquella primera vegada i segurament el programa hi té molt a veure.

El concert s’ha iniciat amb Finlàndia en la versió coral. És una de les obres més conegudes i l’himne oficiós del país nòrdic. L’OBC ja ha mostrat des d’un bon inici la magnífica predisposició sonora, amb un metall especialment brillant i una corda de qualitat i calidesa.

Escoltar la versió coral  va donar un plus d’interés per a una obra que més enllà de les fronteres finlandeses no deixa de ser una manera brillant d’iniciar un concert, una “talonera” de qualitat i inspirada melodia.

El nombrós Cor Acadèmic Masculí d’Hélsinki deu haver vingut reforçat amb membres del Academic Male Choir Psaldo, ja que segons diu el programa a partir dels 45 anys els jubilen i els membres d’aquesta escissió motivada per l’edat van formar aquesta agrupació. Ho dic perquè alguns (bastants) dels que han vingut a Barcelona  jo juraria que passaven dels 45, i si no és així, ho porten bastant malament.

Feta la pertinent dolenteria us diré que la impressió que m’ha fet el cor no ha estat gaire bona. No sé si el motiu és que Sibelius no sabia escriure per a cors, al menys en els seus opus primerencs i tant la part coral de Finlàndia com la de Kullervo són harmònicament intranscendents, bastant planes i explorar les possibilitats expressives i tècniques, i sense que les poderoses veus greus, tan característiques del nord d’Europa, puguin lluir.

A Kullervo, l’obra realment interessant malgrat ser la primera obra per a orquestra, Jean Sibelius demostra que a Viena, on va anar a perfeccionar-se i on tenia especial interès amb l’orquestració, no va perdre el temps. Posteriorment no cal dir que va compondre millors obres que aquesta mena de poema simfònic programàtic, una cantata escènica o fins i tot una simfonia sofisticada, però l’obra té una força i rauxa juvenil que aconsegueix atrapar a l’oient. És una música molt passional, melòdicament plena de influències de caire folklòric i oriental, i la música de la veïna Rússia (aleshores ells encara ho eren de russos), és fàcil identificar ressonàncies de Borodin, Rimski o del propi Txaikovski (en la introducció he pogut reconèixer un tema de Pikovaia Dama).

La versió que ha ofert l’OBC m’ha semblat esplèndida en el seu conjunt, una interpretació ordenada, brillant, atenta a l’equilibri i només amb algunes intervencions de la fusta millorables (qualitat del so sobretot), però Railainen, que porta unes  quantes setmanes amb aquesta obra de ira (amb el cor i els solistes) ha sabut extraure de l’orquestra  les millors potencialitats i brillantors.

De la part vocal vull destacar a la notabilíssima mezzosoprano de mitjans més que generosos, Tuija Knihtilä que ha omplert amb la seva poderosa veu l’auditori, quelcom francament difícil.  La interpretació intensa i dramàtica m’ha fet pensar en el poc coneixement que tenim de les veus nòrdiques, normalment limitades a la seva zona de influència, tret de venerades excepcions, fet que ens priva de cantats i veus excel·lents en els nostres escenaris, alhora que ens castiga amb altres més properes i clarament insuficients. Misteris

La part de Kullervo és complicada. Té una tessitura molt aguda per a un baix i excessivament greu per a un baríton, o potser és que Juha Uusitalo, cantant que mai m’ha acabat de fer el pes, una vegada més no ha donat la talla. Ha passat per moments complicats, mostrant colors molt dispars i en la zona aguda unes tibantors, ofecs i fixacions i oscil·lacions d’esgotament, poc estimulants. Escoltant la gravació encara m’ha fet patir més.

El cor tot i estar millor en el Kullervo que a Finlàndia no m’ha causat l’impacte que si sembla que ha provocat en el públic. M’agradaria escoltar-lo en una altra obra més compromesa, en un Brahms per exemple, per comprobar si poden oferir allò que jo creia que podríem oferir i que potser amb aquest Sibelius no ha pogut demostrar.

En qualsevol cas la commemoració d’aquest cent-cinquantè aniversari de Jean Sibelius m’ha semblat oportuna, merescuda i esplèndida, ja que més enllà de la impressionant i bellíssima segona simfonia o del concert per a violí i orquestra, que tinguem l’oportunitat d’escoltar la versió íntegra de Kullervo és molt d’agrair.

Tot i aquest regal que els programadors de l’OBC ens han fet i que aquesta setmana el concert només es feia dissabte i diumenge, l’Auditori no s’ha omplert (diumenge matí) ni de bon tros, quelcom que denota una vegada més la pobresa del nostre públic.

Què li farem!.

Què li farem? resignar-nos no, insistir, divulgar, però sobretot educar i programar, és l’única manera, potser arribarà el dia que si ho fem bé, de tot això en surti alguna cosa i acabem sent un país musicalment normal.

Us deixo escoltar el cinquè moviment, el que el cor narra la mort de Kullervo en la versió de l’OBC del diumenge (la mateixa que jo he assistit) i el Cor acadèmic masculí d’Hèlsinki, tots sota la direcció de Ari Rasilainen.

Aquí  a IFL m’agrada insistir en aquestes músiques que sembla que no tenen la complaença del públic que insisteix en allò mil i una vegada escoltat.

17 comments

  1. bocachete

    Deu haver-n’hi menys a la tundra de Carèlia, però la densitat de població de l’Auditori avui era baixa i més tenint en compte que el programa era interessantíssim. Per molt coneguda que sigui, Finlàndia mai se sent amb el cor, o sigui que també ha estat una ocasió única. Kullervo té moments bellíssims: la melodia creixent de la introducció és una troballa, o la marxa en trineu; el que em captiva és el ritme del cor, marcadíssim i un pèl “primitiu”, que segueix fidelment la prosòdia dels versos, amb unes repeticions rítmiques contínues, com en el text, que t’embolcallen. Especialment la tercera secció, la primera amb cor, m’agrada molt. L’última, la de la mort de l’antiheroi, Déu n’hi do.

    Potser ha quedat una “primera part” descompensada; incloure una segona obra simfònica breu o mitjana de l’autor, entre les dues peces tampoc no hagués allargat tant el programa i hauria completat bé aquest homenatge a Sibelius.

    En fi, que ha valgut la pena, sí senyor.

    M'agrada

    • Diguem que era millor no anunciar parts, perquè ja es veia a venir només llegir-ho en la programació que s’havia de fer tot seguit, i tampoc hagués costat tant afegir una altra obra, a poder ser poc coneguda de Sibelius, que en té un munt. Tot i així l’oportunitat d’escoltar Kullervo i també la Finlàndia amb cor, no va decebre i confirma que era, efectivament, un dels concerts de la temporada.

      M'agrada

  2. Vicent

    Per a mi, Kullervo és una obra brutal, en el sentit literal de la paraula: inspirada, abassagadora, frenètica i intensa, ja des dels primers compasos que ens introdueixen en un món nebròs, brutal, llegendari, evocatiu i, sobretot, ple de fatalitat. Jo, des de la meua ignorància, la situo al costat de les grans composicions de l’immens músic nòrdic i és una de les que més intensament frueixo especialment les verions de Neme Jarvi i de Osmo Vänska., Cal dir que els entesos diuen que adolèix de no sé quina mena de defectes tècnics en la seva composició atribuïbles a la innexperiència de l’aleshores jove Sibelius, però a mí (afortunadament) em passen desapercebuts.

    Si no vaig errat, Juha Uusitalo podria traduir-se al català com “Joan Casanova”.

    M'agrada

  3. Niklaus Vogel

    Estimat Joaquim, jo també he estat aquest matí a l’auditori. Encara que no puc sovintejar-lo tant com voldria perquè no visc a Barcelona, m’agrada de tant en tant anar-hi a escoltar alguna cosa en concret que m’interessi especialment, com ara aquesta obra de Sibelius o com faré d’aquí uns mesos amb la Missa de Bernstein. També m’ha cridat l’atenció la quantitat de forats que havia sobretot als pisos laterals. La meva companya de seient ho atribuia a una pujada escandalosa de preus dels abonaments. Jo realment ho desconec perquè agafo entrades de forma puntual.
    M’ha encantat escoltar Sibelius, si que es veritat que m’esperava més del cor i que Uutisalo no ha estat gaire bé, però la mezzo m’ha agradat força i he de reconéixer que l’OBC ha estat a l’alçada, ho han fet força bé. Recuperar Sibelius crec que és un dels deutes pendents de les sales de concert de l’Europa meridional. Jo no coneixia l’obra i per això durant aquests dies me l’he anat escoltant i la veritat és que l’he trobada força interessant. Aixx Joaquim, hi ha tantes coses per descobrir que, al menys a mi, se’m gira molta feina…
    Bones festes sino ens veiem abans.

    M'agrada

  4. Joan

    …I a latarda el magnífic recital d’Anna Prohaska amb el Giardino Armónico en un auditori que més aviat semblava l’estepa gràcies a una brillant política de preus i descomptes a joc amb el liceu i a la encara més brillant decisió (si cap)de no treure a la venda les entrades de les llotges de 2n i 3r pis malgrat haver dit al setembre que les traurien una setmana abans. Explicació oficial: Els tècnics de so han dit posteriorment al que es va dir al setembre que l’acústica no és bona i per tant donde dije digo digo Diego. i almenys al cicle d’antiga no es trauran a la venda. Lamentable. Això sí segueix la campanya publicitària explicant que les entrades van dels 10€ als 52€

    M'agrada

    • jround

      El tema de la política de preus del cicle de musica antiga realment no té explicació. Jo mateix, que no em perdo cap actuació del Giardino, aquest cop em vaig negar a treure l’entrada. Es ridícul portar artistes de tal calibre sabent que l’enorme sala principal quedarà mig buida, per molt Giardino i Prohaska que siguin. També és curiós que, a la vista de l’evident manca de públic, no es molestin ni en oferir alguna promoció de darrera hora per camuflar una mica el fracàs. A mi em sembla una manca de respecte pel públic i per els artistes. No m’agrada criticar la feina d’aquells que, en principi, són professionals d’un area que no es la meva, però honestament penso que és difícil fer-ho pitjor. Es més, començo a pensar que ho fan a propòsit.

      M'agrada

      • josep.olivé

        …i haurien de tenir en compte els gestors la desmotivació que de cara al futur genera l’aspecte tan glaçat (sense cometes!) que oferia ahir per la tarda la sala principal de l’Auditori. Ni un Giardino, per molta empemta barroca que porti a les seves venes, no va poder aixecar els ànims d’una sala amb un percentatge d’ocupació molt baix (per què no l’Oriol Martorell?…públic i artistes guanyariem molt en el resultat emocional del concert!) I això val tambè per la temporada de l’OBC. L’ocupació en els dos concerts d’aquest cap de setmana li fan a un pensar com pot ser això sostenible.

        Respecte de que es privi a la gent d’optar per les entrades més econòmiques ja s’ha fet en aquest blog un intens debat, on l’indignació era una constant. És un fet incomprensible i denunciable. El Palau fa el mateix en la majoria de recitals, i encara que sigui entitat privada no deixa de ser una pràctica menyspreable. I curiosament ho fan quan saben que no ompliran! És increible! Renuncien a més aforament saben precisament que no ompliran…pensant, obviament, amb els que qui no poden passar sense anar-hi passaran per caixa pagant l’entrada més cara. Ho deuen tenir estudiat, perquè des de fora no s’enten.

        M'agrada

      • jround

        Totalment d’acord. Mai entendré per què els programadors no tenen en compte la idoneïtat de la sala segons la grandària del conjunt que toca. Orquestres barroques amb pocs efectius, recitals vocals, etc… això és per la sala Oriol Martorell, amb l’obvia excepció d’actuacions de grans figures com la Bartoli o en Jaroussky, que serien capaços d’omplir qualsevol espai.

        Respecte els preus… prefereixo no parlar. Es la política justa per aconseguir que la gent que encara vol assistir es cansi i per no atreure un nou públic més jove. I efectivament, ho deuen tenir calculat. Avui dia qualsevol aspirant a gestor ho fa amb un full d’Excel.

        M'agrada

      • josep.olivé

        …i cal anar a espais més reduits en concerts on està clar que Barcelona no ompla! Ara mateix jo hagués canviat el concert d’ahir pel d’Angeles Blancas de fa uns dies a Sant Pau!!! Encara no m’en sé avenir de la monumetal errada! 😦

        M'agrada

  5. josep.olivé

    Magnific concert, i magnífica proposta dels programadors de l’OBC. Probablement el concert més interessant de la temporada. Poder escoltar “Finlàndia” en versió completa, orquestral i coral, és una fita. Com ho és tambè accedir a “Kullervo”, un poema simfònic de molt escadusera programació. Curiós que grans compositors blasmin tot sovint de les seves obres primerenques. Deu ser que el gran nivell assolit en les obres posteriors els fan ser exegeradament rigorosos. És el cas d’aquesta obra, de la que Sibelius impedia la seva interpretació. Com que ser gran compositor no és sinònim de veritat absoluta, farem bé en no fer-los cas del tot.

    En lo que més m’agradaria incidir és en l’aspecte coral de “Kullervo”. Puc ficar la pota, ben ficada, aixi que agrairia que coneixedors del cant i la tècnica coral m’ajudessin. I és què per a mi l’impresionant desplagament de massa coral (i massa corporal, redeu!) no s’ha correspós amb l’intensitat sonora esperada. No vol dir que m’hagi decebut. No, no és això. En absolut. El cor m’ha agradat molt. Sencillament que en veure desfilar amb acurada parsimònia nòrdica a tanta quantitat de components del cor m’esperava una rotunditat sonora que en la realitat no he percebut. A què pot ser degut?

    Tot el cant de Kullervo és homofònic. Dic bé, no? Un cant homofònic no té perquè quedar apaivagat respecte d’un polifònic, però si les diferents tesitures no estan prou definides (perquè jo no he captat una gran diferenciació de veus donat que hi devien haver baixos, barítons i tenors, no?) aleshores potser l’uniformitat de veus sí que apaivaga el resultat sonor del cor, no? Però hi ha més. El Finlandés és idioma on predominen les vocals, i per tant amb probabilitat de ser un cant obert. És idioma a més d’un martelleix constant molt clar, és de parla tranquila, molt difícil de seguir i entendre, molt sonor, i amb una prosodia que per a nosaltres ens pot semblar molt simple, i ho és tant què és idioma que sona arcaitzant. Heu intentat llegir el poema en la versió original? No, no vull dir entendre’l, sinó de llegir i veure com són les paraules i com estan construides les frases. Un idioma que té paraules com “noilaVäinonkankahilla”, d’una extensió gens exegerada, per força sens fa impossible. Però és que resulta que la seva pronunciació i la seva prosodia deuen tenir una gran influència en el cant. Evident, oi? Hi havia moments que sentia el mateix dibuix musical-vocal arcaitzant de “Carmina Burana”. No sé, però estic convençut que aquesta barreja de peculiaritats de l’idioma i de cant homofònic és el causant de que l’intensitat sonora del cor no hagi estat la presentida, que no vol dir, insisteixo, que m’hagi decebut. I si m’he liat molt amb el que acabo de dir per favor que algú m’ho aclareixi.

    Bé, coses curioses de les que surto sovint d’un concert i que m’ajuden a passar un bon post-concert. I per cert, a qui no li ha quedat clar que Kullervo, a més de ser un gram poema simfònic, tambè és…”… Kalervon poiiiiiiiiiii…ka!” 🙂

    M'agrada

  6. Emprenyat

    No m’enganyaran més en a mi. Ahir vaig gastar-me molts diners per un concert que no els valia.
    La Prohaska no té veu per omplir l’Auditori i l’Auditori té la barra de programar concerts en el lloc no apropiat.
    L’Auditori feia pena i no es la primera vegada que passa el mateix, amb el Giardino i Leznheva tampoc van omplir i continuen insistint en vendre la Pau Casals i això que Prohaska és ben poca cosa, un producte discogràfic.
    Il Giardino va amb el pilot automàtic i així no es pot crear cap sintonia amb el poc públic que va caure en el parany d’uns responsables artistics amb pretensions de timadors professionals.
    PROU!
    Perdona que hagi vomitat en un post que no tocava. He entrat atret pel concert que vaig escoltar per Catalunya Música i en veure que es parlava del concert de la tarda m’he decidit. Fa temps que segueixo el bloc. Et felicito

    M'agrada

  7. Joan

    A mi el baríton em va fer el pes (:-D) Era a segona fila i dramàticament va caracteritzar molt bé el seu personatge que el té en cartera i ben madurat, tot i no jugar a la mateixa lliga que la mezzo… Em va sorprendre el Finlàndia, no l’havia sentit mai amb cor i quan per megafonia van dir que passant del programa no farien pausa ( un altre dels tants desproposits perquè algú pot dir bé em salto Finlàndia i arribo directament a la 2ª part ) vaig pensar que obviament, no anaven a tenir el cor tota la primera part de convidats de pedra /blush/ Em va fer l’efecte que de debó el cantaven i sentien com un himne oficiós. I sí que és veia un cor una mica senior, val a dir-ho.

    El Giardino Armonico a mi m’agrada molt. Entenc que l’auditori estigui mig ple perquè és una agrupació de cambra més propia de sala 2 que de sala 1 i no he acabat d’entendre que no vulgui dirigir més la ingovernable obc. Però si ho programes a la sala gran, coi… deixa entrar la gent i treu a la venda les entrades econòmiques! Els dos darrers cops l’aspecte de la sala era prou lamentable, tant que l’anterior per no anar-hi, no hi va anar ni la Julia Lehzeva ;-D a qui no he sentit encara en directe i espero amb candeletes la seva Desdemona l’Otello rossinià, a no ser que el rol l’acabi cantant la Lídia Vinyes, que tal com van les coses també podria ser.

    L’Anna Prohaska, a qui no havia sentit mai, va ser tota una descoberta per a mi vocal i dramàticament. Un prodigi de simpatia i bon gust, que pels que érem potser a la sala 2 hauria lluït més? sí, és clar però content d’haver-hi estat i espero tornar-la a sentir aviat. I llàstima que un equipament públic decideixi programar-la a la sala gran mig buida deixant, a més a més, gent fora per que sí.

    M'agrada

    • No puc parlar del concert de la Prohaska, cantant que no estimo gaire, per cert, però que s’encaparrin a fer aquesta mena de concerts a la sala gran és pura negligència, i que a més retallin l’aforament per estalviar posar a la venda les entrades econòmiques, és un delicte.
      Pel que fa al possible públic que es volia estalviar la primera part del concert de l’OBC crec que no n’hi havia cap, més aviat hi havia públic que després de Finlàndia van enyorar que no s’hagués programat el vals trist.

      Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: