Svetlana Sozdateleva (Renata) – Evgeny Nikitin (Ruprecht) a l’Àngel de foc de Prokófiev a Munich. Fotografia © 2015, Bayerische Staatsoper

Dissabte 12 de desembre vaig veure a la pàgina web de la Bayerische Staatsoper el streaming de “L’àngel de foc”, la brutal òpera de Serguei Prokófiev, en una nova producció deguda a  Vladimir Jurowski i Barrie Kosky.

L’experiència és impactant i ja aviso que no apte per a conformistes de tota mena, començant per tots els que en la música només busquen la confortable comoditat de melodies boniques i en l’òpera arguments amables, per molt tràgics que puguin ser, però sempre amables i mai neguitejants.

I caram! L’àngel de foc és molt neguitejant i si la producció teatral la signa l’australià Barrie Kosky, intendent i chefregisseur de la Komische Oper de Berlin, cal anar ben preparat perquè en acabar menys relaxat, segur que podeu acabar de qualsevol manera.

L’òpera es basa en una novel·la de Valery Bryusov. L’acció original passa a l’ALemanya del segle XVI però com ja us podeu imaginar Barrie Kosky la contemporitza.

Ruprecht, un viatger, es troba amb Renata, una jova obsessionada amb el record d’un àngel (Madiel) amb el que va fer amistat quan era una nena però que va desaparèixer quan, sent una adolescent ella es va sentir atreta sexualment per ell. Ruprecht queda fascinat i cada vegada més atret per Renata però ella el rebutja i només el necessita per ajudar-la a trobar al comte Heinrich, l’home que ella creu que és el seu àngel desitjat i amb qui ja ha tingut una relació. Ruprecht acaba caient en un espiral obsessiu, malaltís, pervers i de degradació mental en veure com Renata acaba ingressant en un convent on serà sotmesa a un exorcisme mentre les monges són posseïdes per la seva diabòlica força.

Amb un tema com aquest Kosky té camp abonat per fer desfilar sobre l’escenari i en mig d’una impressionant escenografia (una habitació mutant d’un hotel luxós) ballarins amb arnesos de cuir,  monges amb barba vestides de natzarens ensangonats, convulsions, consoladors, el mag Agrippa convertit en una mena d’Agrippina, violència física, moral i psicològica a dojo, tot embolcallat d’un treball teatral molt intens, d’una proposta visual i estètica de luxosa perfecció i d’una esgotadora exigència, que sumat a les dificultats vocals infernals, i mai millor dit, amb les que Prokófiev sotmet a Renata i Ruprecht, fa d’aquesta producció, com ja us he dit, una experiència tan apassionada com inquietant.

Kosky varia alguna cosa, començant per un pròleg mut que ens situa en aquest hotel on Ruprecht, possiblement un alt executiu disposat a passar una nit bevent mentre mira  la TV després del sopar que li serviran a la mateixa cambra i on s’haurà d’enfrontar amb una dona que surt de sota el llit, Renata, segurament una obsessió mental que ja arrossega abanas d’aquest pròleg i que que l’arrossegarà a la desolació final. Un final que no s’ajusta gaire al llibret, però a aquestes alçades qui posarà el crit al cel per una cosa tan “poc important”?. Com tampoc ningú li dirà res a aquest Kosky que ha decidit que l’òpera s’ha de presentar tota seguida, sense cap descans ni entreacte. Ja no és sotmetre al públic a una exigència innecessària, sinó sobretot als cantants protagonistes, que tenint com tenen una partitura inclement, no hi ha cap necessitat de posar-los a prova d’aquesta manera.

On no hi ha discussió possible és en la important i impactant direcció musical de  Vladimir Jurowski, tota una explosió d’intensitat aclaparadora i extenuant, al capdavant d’una poderosa Bayerisches Staatsorchester. Quina categoria orquestral que tenen a Munich, amb unes formacions orquestrals de somni.

Però aquesta òpera de difícil programació necessita, per si amb tot el que us he explicat no n’hi hagués prou, de dos cantants excepcionals: Una soprano dramàtica de capacitats i resistència a prova de bombes, la russa Svetlana Sozdateleva que substituïa a la inicialment prevista Evelyn Herlitzius, i un baríton, Evgeny Nikitin que li va al darrere en una cursa d’obstacles a l’abast de molt pocs.

Nikitin té una veu peculiar, eixuta i imponent, amb tendència a la fixació, però no hi ha dubte que per aquest rol és ideal.  Mentre que a Sozdateleva, especialitzada en aquest rol i en el Lady Macbeth a Mtsensk, un altre rol suicida, no sé quants anys podrà mantenir aquest ritme, ja que són rols que acaben amb la salud vocal de qualsevol.. Encara recordo aquella imponent Gorchakova dirigida per Gergiev que va fer d’aquests rols una especialitat però que va durar de Nadal a Sant Esteve.

En altres rols importants però no tan destacats cal mencionar a Vladimir Galouzine (molts no voldrien sortir a cantar el seu rol amb un vestuari tan peculiar) que feia temps que li havia perdut la pista i que continua demostrant que té una veu imponent, la mezzosoprano Elena Manistina, o els habituals a Munich Heike Grötzinger, Goran Juric, Okka von der Damerau o l’imprescindible Kevin Conners assumint el rol de Mephistopheles, entre una llarga llista, tots notables.

Munich amb produccions arriscades com aquesta, però sobretot resoltes amb aquest nivell, fa que el seus streamings esdevinguin el més desitjats per els aficionats inquiets. En aquest sentit les comparacions amb Viena són molt interessants, ja que ambdós centres tenen unes organitzacions similars, però Munich sempre m’acaba donant la sensació, malgrat les enrabiades que agafo amb les noves produccions d’òperes italianes, sobretot, que està un graó per sobre.

La propera cita Un ballo in Maschera que ja em fa patir, però serà el proper més de març

Serguei Prokófiev
L’ÀNGEL DE FOC
òpera en 5 actes, llibret del mateix Prokófiev a partir del drama homònim escrit per Valery Bryusov (1908).
Estrenada al Théâtre des Champs-Élysées de París el 25 de novembre de 1954 en versió de concert.

Ruprecht: Evgeny Nikitin
Renata: Svetlana Sozdateleva
Schenkwirtin: Heike Grötzinger
Wahrsagerin: Elena Manistina
Agrippa von Nettesheim: Vladimir Galouzine
Mephistopheles: Kevin Conners
Äbtissin: Okka von der Damerau
Faust: Igor Tsarkov
Inquisitor: Jens Larsen
Jakob Glock: Christoph Späth
Mathias Wissmann: Tim Kuypers
Doktor: Matthew Grills
Knecht: Christian Rieger
Schankwirt: Andrea Borghini
Junge Nonne 1: Iris van Wijnen
Junge Nonne 2: Deniz Uzun

Bayerisches Staatsorchester
Chor der Bayerischen Staatsoper
Director del cor: Stellario Fagone

Director musical: Vladimir Jurowski

Director escènic: Barrie Kosky
Escenografia: Rebecca Ringst
Disseny de vestuari: Klaus Bruns
Disseny de llums: Joachim Klein
Coreografia: Otto Pichler
Dramatúrgia: Miron Hakenbeck,Bettina Auer

Nationaltheater, Bayerische Staatsoper 12 de desembre de 2015

Aquí no tindrem l’oportunitat de veure una òpera com aquesta, ni cap altra de Prokófiev. De fet “El jugador” ja ens la van fer en versió de concert quan el teatre es permetia programacions molt interessants, per tant pensar que un dia podrem veure l’àngel de foc o tornar a gaudir de Guerra i Pau o L’amor de les tres taronges, també és una temeritat o pitjor encara, una utopia.

Bon dilluns