El temor que l’estrena en forma concertant (això de semiescenificada és un eufemisme) de l’òpera de George Bejamin, “Written on Skin” fos descafeinada al no comptar amb la potent posada en escena de l’estrena a Aix-en-Provence deguda a Katie Mitchell, es va diluir ben aviat gràcies a que és una òpera amb una música excepcional i un llibret molt potent i teatral, però també per comptar amb uns intèrprets/cantants sensacionals.
La sala del Liceu no presentava un aspecte digne, cal dir-ho i denunciar-ho. El públic de Barcelona una vegada més no ha estat a l’alçada de l’esdeveniment, ni de la seva ciutat, i es va estimar més donar a l’esquena a una obra mestra dels nostres dies. És clar que molts direu que esteu escamats per la immensa majoria de raves i fraus que ens hem hagut d’empassar en les estrenes d’òpera contemporània que s’han fet en el nou Liceu, però aquesta òpera ja venia precedida del merescut èxit que ha recollit arreu on s’ha presentat i els pocs liceistes que ahir varem vèncer la mandra i la por que sempre provoca una òpera dels nostres dies, varem gaudir de valent amb la segona i ja obra mestra de Benjamin.
Comptar amb el compositor al davant de la magnífica Mahler Chamber Orchestra era un altre dels grans al·licients de l’estrena, però això sempre i quan es confiés en la seva música, cosa que és evident que no es va aconseguir si tenim en compte les entrades venudes i l’assistència final, tot i els esforços dels que entre altres iniciatives varem intentar donar un cop de mà al teatre, jo publicant l’apunt preparatori. Ara bé, la mestrívola capacitat de subjugar a l’oient amb una música que no es fàcil però tampoc és impossible, gràcies a una orquestració enlluernadora, a un sentit teatral d’impacte i a un tractament instrumental i vocal que respecte sobretot al cantant, varem tenir la justa recompensa i el públic que va estar molt més concentrat del que és habitual en òperes de repertori, i que en molts moments era d’una concentració admirable, va premiar la interpretació amb un clamorós aplaudiment.
Tot això, que no és poc, va ser gràcies a una partitura intel·ligent que és molt sincera però que té innegables esquers per agradar al gran públic, fins i tot amb melodies que no són cantables, però prou assumibles per tal de que l’oient no es senti agredit o maltractat i en canvi caigui atrapat en una trama dramàtica i musical que suposa un crescendo admirable de gran tensió musical i vocal.
Benjamin utilitza molts referents però fa la seva música, amb sinceritat, sense dogmes, ni escoles que l’encotillin i sense oblidar les seves referències (Messiaen, Britten, Stravinsky, Berg i jo diria que fins i tot Sondheim, però no em feu gaire cas). La seva música és molt personal i resulta fascinant gràcies a la recreació dramàtica de les situacions i a un instint teatral a l’abast de molt pocs compositors.
Compta amb un llibret que té situacions teatrals, diàlegs entre els personatges, mai monòlegs de frases interminables impossible fins i tot per dir-les en un recitatiu, i és que tant Benjamin com el llibretista Martin Crimp estan dotats pel teatre i el teatre musical, quelcom que sense cap mena de dubte fa que l’òpera esdevingui veritablement important, fins i tot més enllà de la vàlua musical que també la té. Saben com fer arribar l’emoció, no especulen.
La brillant orquestració mai ofega als cantants, ja que els recitatius i els números concertants sempre tenen una massa orquestral assumible per a la veu, mentre que en els grans esclats orquestrals, com el sensacional interludi durant l’assassinat del noi, mai són cantats. Però no hi ha dubte que sense uns intèrprets vocals a l’alçada de les exigències severes amb les que Benjamin retrata el tercet protagonista, l’èxit d’una versió concertant no hagués estat possibles.
La Mahler Chamber Orchestra va fer honor a la seva fama, tot i alguna petita errada d’algun metall, que no li tindrem en compta i que demostra que quan al darrera hi ha una implicació com la que els seus músics tenien ahir, tot és perdonable. Magnífica formació, entusiasta i atenta, amb un so valuós i sempre sota el control i l’equilibri de Benajmin, que mai va deixar que es desboqués tot i tocar sobre el fossat a l’alçada de l’escenari, quelcom que amb l’acústica del Liceu sempre és un perill.
Dos dels cantants del tercet protagonista eren els mateixos que els de l’estrena mundial, la soprano canadenca Barbara Hannigan i el baríton anglès Christopher Purves, mentre que el rol d’un dels tres àngels i el noi, va anar a càrrec del contratenor anglès Tim Mead, en lloc de Bejun Mehta que ho va estrenar.
Segurament no hi deuen haver prou adjectius per parlar-vos de la interpretació vocal i escènica de la gran soprano Barbara Hannigan. El rol és d’una exigència important i la seva presència dramàtica ha de mostrar una intensitat vocal molt compromesa, amb un preciós duo líric amb el noi, en la primera part, un final de la segona d’un efecte teatral imponent i un desenllaç de fortíssima personalitat dramàtica i vocal, amb un desplegament de mitjans a l’abast de poques sopranos. La seva veu potser està mancada dels greus amb els que Benjamin reforça les escenes més intenses, però la personalitat de la cantant i l’imponent instint dramàtic del seu cant van superar-ho amb gran intel·ligència, oferint una interpretació sensacional tant en les parts més líriques, com en aquelles més intenses gràcies a unes capacitats tècniques expressives irrefutables, dominant la veu amb pianos, reguladors i fins i tot algun passatge d’un cert cant ornamentat, alternats amb altres d’aproximació verista (i ja em perdonarà Mr Benjamin). Hannigan en contra del que és habitual en les sopranos líric coloratures, té una dicció clara i absolutament entenedora, és difícil no entendre-li una paraula.
Christopher Purves malgrat evidents signes d’unes certes molèsties vocals amb flegmes i trencaments inesperats, va suplir-ho amb un control i domini vocal sensacional, revestint la interpretació d’una intensitat dramàtica molt punyent i donant-ho tot sense reserves. Al final les seves darreres frases varen ser més parlades o declamades que no pas cantades, però ell va saber fer-ho molt bé per fer-ho creïble, resultant intens i fins i tot “musical”. Purves té una veu magnífica de color i extensió, recrea a plaer la perversió del personatge amb maldat i categoria, mai és vulgar i és mou amb una distinció temible, fent que el personatge que interpreta no sigui mai una caricatura o un gran guinyol. La grandesa del seu cant i el control vocal varen ser modèlics i com Hannigan va tenir especial cura en que ens arribés el text amb una claredat envejable. No sé si al Real podrà recuperar la veu que ahir mostrava els evidents símptomes d’una anomalia momentània, tant de bo sigui així perquè ell és un puntal imprescindible en l’èxit final.
Tan aviat va emetre la primera nota, els meus dubtes davant el canvi de Mehta per Tim Mead en el doble rol del primer àngel i el noi, es varen esvair. La interpretació de Bejun Mehta era inquietant i fins i tot revestida d’un cert morbo, en canvi Mead em va semblar més innocent, alhora que va desplegar un cant preciós i una emissió puríssima. En aquest sentit la seva escena amb Agnès en la primera part em va semblar fascinant, ja fos per la dolçor en l’emissió, gens artificiosa, com per l’interessant misteri que envoltava al seu personatge, no tan carnal com Mehta, i en aquest sentit suposo que la manca de posada en escena hi tenia molt a veure. Em va agradar molt, moltíssim.
Completaven el repartiment, la mezzosoprano Victoria Simmonds, que ja va cantar el rol del segon àngel i Marie, en l’estrena a la ROH. La veu em va semblar escassa per tot un Liceu, però es va fer notar en aquells moments que la partitura li dóna una mica, no gaire, de protagonisme. També succeïa el mateix amb Robert Murray, que va cantar el tercer àngel i el personatge de John. Ell no va cantar ni a l’estrena a Aix, ni a la ROH. Ho va fer bé.
He assistit a molt poques estrenes on els aplaudiments finals fossin quelcom més que un protocol respectuós, i ahir al Liceu n’érem pocs però ens vàrem fer sentir, de manera sincera i entusiasta, de manera força unànime, i a la sortida no vaig escoltar cap comentari negatiu, ni tan sols de pronòstic reservat, tot eren lloances, cares de satisfacció i això sí, de manera unànime lamentàvem que “Written on Skin” no s’hagués estrenat a casa nostra, representada.
Em penso que trigarem a tornar-la a veure sobre l’escenari del Liceu però la senyora Scheppelmann hauria de començar a pensar en programar-la escenificada. Tossudament, contra tots aquells que no hi creuen en un teatre públic, i a favor de tots els que creiem que el Liceu també ha d’apostar per les òperes econòmicament deficitàries i de superàvits artístics evidents.
IN FERNEM LAND 
És una gran òpera!!! L’he seguit per CatMúsica, tot hi que tinc el cd i l’havia vista a l’Opéra Comoque i en streaming a l’estrena a Aix, val la pena!
Una cosa, a propòsit del Purves i les seves possibles molèsties, pel que he sentit per la ràdio, potser avui un pèl exagerat segons el meu gust, són trencaments de veu que ell incorpora expressament (en totes les versions que he sentit, que abans deia, ho fa; potser és cosa dels metteurs en scène? A mi no m’agrada gaire i et deixa, efectivament, amb la sensació que són problemes del cantant i no del personatge…
Pro en fi, una òpera sensacional!
M'agradaM'agrada
No crec que allò que varem escoltar ahir de Purves fos prmeditat. Segurament va fer teatre al final, però en moments que no eren especialment notables, se li va trencar la veu i va fer algunes flegmes, que dubto que fossinn d’atrezzo. En qualsevol cas una interpretació memorable.
M'agradaM'agrada
Excel-lent nit d’estrena.Musica fascinant.
M'agradaM'agrada
La música sempre ens acaba fascinant, som molt afortunats.
M'agradaM'agrada
Al Palau tristissíma entrada en el recital de Kozená. Bé i prou
M'agradaM'agrada
tristíssima, perdó
M'agradaM'agrada
Doncs potser no vaig assistir al mateix concert, per que a mi la Kozena i el conjunt d’Andrea Marcon em van semblar extraordinaris (no es va sentir ni un sol estossec durant tota la representació, i això sempre indica que l’espectacle està atrapant al públic). Teatralitat exagerada, sí, però això és Monteverdi, i és retòrica barroca. Una de les millors mezzos del nostre temps va passar ahir per BCN i sembla que no se’n ha assabentat ningú del mon musical local. Probablement no sortirà ni la critica a la premsa (desprès ens queixem de la manca de interès de l’administració, etc). En fi.
M'agradaM'agrada
No et va agradar?
M'agradaM'agrada
M’hagués encantat anar-hi però un no pot arribar a tot arreu. Vaig veure-la en vídeo en el seu moment i em va agradar força. Llàstima no haver-la fet en escena. Massa òperes en concert en aquests anys al Liceu, massa…Enhorabona als que vareu poder gaudir-la. L’òpera contemporània no hauria de fer por a un teatre com el Liceu, només cal veure la programació del Real per a la propera temporada per prendre nota…
M'agradaM'agrada
Les programacions del Liceu i el Real esdevindran antagòniques. Qui sap si gràcies a l’AVE hi acabarà havent un transvasament d’abonats…
M'agradaM'agrada
Absolutament rodona, vaig sortir fascinada. Llàstima la poca afluència, alguna cosa falla…
M'agradaM'agrada
Fallen moltes coses. Potser caldria posar aquesta òpera en el tron d’abonamnet i representada, no moltes funcions, però tres o quatre sí.
M'agradaM'agrada
Una òpera que, abans de posar la primera nota a la partitura, ja era tot un èxit. GRAN!
M'agradaM'agrada
Vols dir que hi ha molt de màrqueting?.
A
En a mi em va semblar, tan aviat vaig veure el vídeo d’Aix, una autèntic i impactant encert.
Ha connectat allà on s’ha ofert, i no crec que això sigui en música d’avui, gens fàcil.
M'agradaM'agrada
Fascinant aquesta obra. poètica i músicalment molt suggerent. A mi em va transportar al clima de Pelleas i Melisande. Sempre agraeixo els nous colors orquestals tot i que alguns no són tan nous com el del orgue de cristall que ahir vam veure i que acaronava les notes igual que el seu interprete ho feia amb els tubs de vidre.
m´alegra molt sentir que hi ha esperança i nous camins en la música i l´ópera contemporànies.
M'agradaM'agrada
Té molt del Pelleas, però no només, i és evident que teatralment el Written és teatralment menys estàtica que l’obra de Debussy.
El recursos instrumentals em van enlluernar.
M'agradaM'agrada
Algo escuché por Catalunya música, me pareció más que interesante y espero retomar el audio próximamente
No obstante ayer y como soy multidisciplinar, tenía programado ese Bayern/Juventus, uno de los mejores partidos y más competidos de Champions de los últimos años que he presenciado ( la Juve regaló la eliminatoria en los últimos 20 minutos de partido y el Bayern se los merendó en la prórroga)
M'agradaM'agrada
Si puedes dedicar un tiempo al vídeo te lo recomiendo, aunque la potencia del directo resulta definitiva.
En cuanto al futbol nada que decir, esperando en algun momento el gran cruce entre Bayern y Barça.
M'agradaM'agrada
Superades amb escreix totes les espectatives! De llarg! I més quan havia visionat tres vegades el DVD d’Opus Arte a casa i no m’acabava d’entusiasmar la part musical. Un sent sovint coses contemporànies tan esperpèntiques (com les del cap de setmana passat amb l’OBC i m’estelvio detalls) què quan aconsegueix per fi trobar autèntica qualitat, genialitat i sentit en el que escolta i veu en una partitura creada en els nostres dies alça els ulls al cel i diu: ja era hora! En mig de tanta fulleraca teòrica i intel.lectual (pseudo?) aplicada en música contemporània infumable feta per uns creadors que pensen que no estem a la seva altura (de mires) i per tant establint oportuna coartada per perdonar-nos la vida (musical), apareixen també grandíssimes obres què permeten albirar cert optimisme de cara el futur, de manera que la representació, per exemple, de “Written on skin” d’aqui uns anys no sigui qualificada de òpera “rara” o per a ser disfrutada tan sols per uns quants melòmans àvids de novetats. Aquesta òpera és formidable, impressionant, magnífica, i és òpera total perquè té tot el que l’art dramàtic musical ha de contenir: un relat, un llibret que l’expliqui, una dramaturgia, una música que l’embolcalli i exposi, per si mateixa, el que està passant. Si a més disposem d’uns cantants-actors de primera magnitut, una orquestra poderosa de qualitat i un director què, malgrat el seu gest espartà, dona tota la gama de detalls musicals de la partitura de manera solvent i eficaç, aleshores el pack és complet. Però hi ha més. Que el director resulti ser alhora el compositor té l’afegit incontestable de que no sols sap el que està escrit, sinó que sap el perquè està escrit de tal o qual manera. No tots els intèrprets o compositors són bons directors. No és el cas de Benjamin, que ens mostra un treball d’assaig amb l’orquestra esplendorós, de tal manera que el dia de la funció tan sols li queda marcar de manera decidida el compàs i establir amb les mirades les entrades, relleus, gradacions i intensitats de les diferents seccions i parts vocals. Té l’obra al cap, i és nota, és nota molt, i és de les coses positives que una versió concertant ens pot oferir. Les prestacions vocals i dramàtiques dels cantants les has explicat perfectament. Aixi les vaig constatar jo també. L’orquestra portentosa, desprès de la, per a mi, tan pobre impressió que em va donar fa pocs mesos amb Uchida al Palau (no era gratuit el que deia abans dels intèrprets directors, estava pensant amb aquest cas…i d’altres…). I l’òpera brutal. Brutal en tot. El segell Benjamin original hi és, però sonen detalls de Britten (“The rape of Lucretia”), de Berg (“Wozzek”), de Strauss (“Elektra”), i, sí, sí, sí, tens raò, de verisme (Puccini/Il tabarro), i fins i tot de Wagner (“Tristan und Isolde”, desprès de pendre l’exilir estan sotmesos a les mateixes forçes que quan Agnés comprova que el personatje dibuixat és ella mateixa i provoca l’escena d’amor del final del primer acte), i una cuidadíssima i genial conjunció de relat-text-música-interpretació. Formidable! Aviam si d’aqui uns anys la podem veure no en una sessió casi furtiva, sinó en varies, i representada escènicament, i amb el teatre fent més goig que ahir (gens difícil). Serà senyal de que el rumb de la nau del Liceu i dels gustos dels amants de l’òpera ha canviat tot mirant cap el futur, i respectant el passat. Sachs ens ho va explicar molt bé.
M'agradaM'agrada
Ahir vaig sortir del teatre encantat, i això que em feia una mica de respecte que l’obra fos “semiescenificada”. L’expressivitat dels intèrprets, especialment de Hannigan, va suplir bé la manca d’escenografia, per la qual cosa penso que, amb una posada en escena ben feta, l’obra encara deu semblar més rodona. El llibret de Crimp és exquisit -el detall que els protagonistes parlin en tercera persona del que fan és una pensada genial- i es conjumina perfectament amb la música, que tot i que pot semblar una mica difícil, a estones és molt propera i entra amb una facilitat deliciosa. La direcció de Benjamin em va semblar potent i equilibrada, al capdavant d’una orquestra de molt nivell. I el so de l’harmònica de vidre, exquisit!
M'agradaM'agrada
El poder de la música és immens i quan és bona, no hi ha motiu per temer res.
Una nit memorable
M'agradaM'agrada
Una gran nit d’òpera, malgrat a mi, personalment, aquesta música em costa. Un conjunt meravellós i destacaria a l’Agnes de la Barbara Hanningan. Com tu, crec que hauria de donar-se escenificada (el llibret pot donar molt. Lo de semiescenificada és com una broma.
M'agradaM'agrada
Si s’hagués representat els quatre gats que hi varem anar encara estaríem més eufòrics
M'agradaM'agrada
De tant en tant em pregunto què dimonis deixarem de bo a les generacions futures. I més enllà de Messi, normalment se m’ acudeixen poques coses que pensi “amb això ho fliparan”. Ahir vaig poder apuntar un altra cosa. Brutal!
M'agradaM'agrada
Com me n’alegro que la teva llista ja tingui dues coses, ets jove, potser arribaràs a apuntar-ne 10.
M'agradaM'agrada
Com tots, vaig sortir encantat! Com vaig gaudir-ne! La Sra. Hannigan em va deixar clavat a la cadira i la veu del noi em va al.lucinar! Mai havia escoltat un contratenor en directe! Vaig agafar l’entrada aviat fara un any, totalment a cegues, pero amb un rau-rau que em deia que valdria la pena. I no la vaig errar. Al començament, aquesta sonoritat a cops discordant em va costar una mica, pero tot d’un plegat, en la primera ullada de dramatisme, tant teatral com musical em vaig enganxar i ja no vaig poder desconnectar. Se’m va fer curt, molt curt…. La veritat es que es una llastima que no hi hagues mes public. Tambe suposo que s’han de fer mes coses d’aquestes per que arribin al public i puguin esdevenir “repertori”, aqui es on entren els teatres. Es clar que s’ha de conjugar amb el tema economic i aixo sempre es complex, i suposo que en situacions com les del Liceu encara mes.
En fi, que he fugit d’estudi… Brillantissima nit la d’ahir, un gran record a sumar al Cellini i al Gotterdammerung! (Ves per on, cap de repertori facil) :p
M'agradaM'agrada
La programació d’òpera d’un teatre públic ha d’equilibrar els títols, i sobretot amb una única representació d’un únic títol contemporani en una temporada, no es fa gaire pedagogia, i si es fa en forma concertant encara menys.
Una llàstima, perquè aquesta és de les poques que ha aconseguit l’acceptació de crítica i sobretot públic.
L’any vinent per intentar equilibrar la balança ens fan Quartet amb una producció de La Fura, que crec que és el que acabaran venent o el motiu de la programació. Millor això que res, però no sembla que el Liceu amb aquesta política miri gaire cap al futur i tampoc gaire cap als compositors catalans. Que n’hi ha uns quants més dels pocs que acaben estrenant obres a teatres i sales de concert, sempre els mateixos i no necessàriament els més bons, més aviat els més ben col·locats en les agendes polítiques.
M'agradaM'agrada
Molt, molt, molt bona.
Un’altre vot per la versió escenificada.
M'agradaM'agrada
Imprescindible per vendre una òpera contemporània
M'agradaM'agrada
Encara no he fet els deures, però amb tot el que llegit ara me fa mes ganes.
M'agradaM'agrada
Mira el vídeo, és molt important la posada en escena.
M'agradaM'agrada