Budapest Festival Orchestra, Orfeó Català, Cor Infantil de l’Orfeó Català, Iván Fischer i Anna Larsson. Palau 20/03/2016 Foto IFL

Segurament perquè el 14 d’octubre de 2014 al Palau 100 de la temporada 2014/2015 la versió de la 4ª simfonia de Mahler dirigida per el mateix director i amb la mateixa orquestra em va agradar molt, ahir a darrera hora quan no ho tenia pas previst, vaig voler acabar una setmana musical intensa acostant-me al Palau i comprant una entrada de 15€ per escoltar la 3ª simfonia de Mahler amb la intenció de posar la cirereta al pastís musical, però malgrat les bones intencions i les ganes que en tenia, o precisament per això, el desencís va ser brutal. La versió escoltada ahir no em va agradar gens.

Aquí podria acabar l’apunt, però intentaré argumentar el motiu del meu enuig, perquè enutjat ( o millor seria dir cabrejat) si que vaig sortir, tot i que parlant-ne amb els amics i coneguts a la sortida em va anar passat i quan ja era al capdavall de la Laietana ja m’havia passat del tot, no us preocupeu.

Havent dirigit la 4ª simfonia, tot i ser un altre univers sonor, Iván Fischer hauria d’haver calibrat bé les possibilitats acústiques del Palau per encabir tot el que ell vol fer encabir en la seva versió de la 3ª simfonia. En el primer moviment va ser tan gran l’excés que per  a mi ja va resultar impossible intentar la reconciliació. El mal ja estava fet i la meva desconnexió amb l’obra va ser total. No crec que en aquelles circumstàncies ni Bernstein m’hagués pogut fer tornar al Palau amb la seva mestrívola versió, ja era mentalment massa lluny, la meva capacitat de soportar l’atemptat radicalment brusc amb el que Iván Fischer va entendre ahir aquesta simfonia no ho va fer possible.

Uns metalls desbocats, més un desequilibri sonor impropi d’un director de vàlua, un tempo tan àgil,per no dir veloç, que no permetia ni tan sols albirar aquell ambient de decadència vienesa tan propi del món mahlerià, i també errades, tot plegat sumat a uns efectes sonors exagerats que incidien en la dissonància sense res més al darrere que justifiqués la proposta, al menys això és el que en a mi em va semblar, d’un anar fent sense gaire coses a dir, va ser letal. No vaig saber trobar cap punt on intentar agafar-me, i com més em volia apropar Fischer més m’allunyava, com aquell mar de fons que t’allunya de la costa sense que els esforços esgotadors per apropar-nos-hi acabi servint per alguna cosa.

La Budapest Festival Orchestra és una formació espléndida, amb una corda que m’enamora, però potser tips de tocar la 3ª dia si dia no, ara en una ciutat ara en una altra a centenars, sinó milers de quilòmetres entre elles, la interpretació s’acabi ressentint d’aquesta voràgine i qui sap, potser s’acabi convertint en un pinyó fix de resultats incerts o directament decebedors. El que vaig percebre jo no era avorriment, era esgotament.

Vaig trobar a faltar molts matisos i atmosferes, i l’evolució contrastada entre allò humà i allò diví que tant agradava a Mahler, i en tot aquest garbuix sonor sense gaire sentit vaig percebre excessives errades. Perdonables? Sí però no, ja que si no les perdonem a les nostres orquestres, no sé perquè quan venen les de més anomenada  els hem d’acabar perdonant allò que a un trompa de casa no li passaríem.

Potser estàvem davant d’una orquestra esgotada incapaç de seguir el ritme amb una obra com aquesta i per això tot semblava llençat pel broc gros? Semblaria il·lògic en una orquestra i director de tanta anomenada, i per tant m’estimo més pensar que allò que es va percebre ahir al Palau és la suma de diversos factors: gira esgotadora, auditori poc propici a una obra que requereix més músics dels que l’hemicicle pot encabir i una acústica incapaç de fer justicia a un volum decibèlic feridor. Potser sí, però no només això, no en tinc prou. També crec que Iván Fischer no tenia un bon dia, em va decebre, no tan sols per aquesta velocitat de creuer que va fer que el darrer moviment no tingués aquell moment d’ample volada i respir necessari, de decadent alliberament cap al no res, ni que tampoc el moviment cantat tingués l’atmosfera celestial idònia, no, em va decebre perquè no em va dir res, va generar rutina i soroll, buidor, però va ser incapaç d’esborronar-me, de fer-me emocionar i d’alliberar-me.

La contralt sueca Anna Larsson que substituïa a la inicialment prevista Gerhild Romberger sense que es fes cap menció de la substitució al programa de sala, ni tampoc s’anunciés per megafonia abans de començar el concert (només es podia saber a la pàgina web del Palau i potser en algun cartell a l’entrada), és una especialista en aquesta part, i resulta especialment colpidora la versió sobrenatural amb Abbado al Festival de Lucerna, però ahir va passar per allà, només de visita. Poc podia fer ella sola si al seu voltant no es va crear el clima propici per la catarsi. Oportunitat perduda, malaguanyada substitució.

La part coral semblava que fos tota de veus infantils, i no de les millors precisament. No cal insistir en allò de la quota, però fins que els cors de la casa no tinguin l’alçada per acompanyar a les formacions invitades, crec que exhibint-les els directius del Palau no ho acaben de fer bé del tot, ja que no és bo per a ells ni tampoc ho és per a un públic que s’abona o compra entrades amb l’intent d’escoltar concerts d’un nivell que l’Orfeó Català avui encara no pot donar.

Hagués volgut començar la setmana sense deixar el reclinatori de la nit de dissabte, però no, Wagner és massa gran i deixa massa petjada, i la veritat és que pretendre que amb menys de 24 hores Mahler agafes el testimoni era quasi una temeritat, un parany massa difícil de superar, i si a més a més qui ho havia de fer no tenia el dia (m’estimo més pensar que no tenien el dia), encara menys.

Per a mi un concert ja oblidat, tot i que una gran part del públic al final ho varen celebrar de valent com si realment hagués estat una gran versió de la tercera de Mahler.