IN FERNEM LAND

UN BALLO IN MASCHERA A MUNICH (Harteros-Beczala-Petean-von der Damerau-Fomina;Erath-Mehta)


Un nou streaming verdià des de Munich, és a dir, entre altres coses més positives, un despropòsit escènic garantit i un nivell vocal notable.

El “maltractament” escènic que pateix l’òpera italiana en general i la verdiana en particular, en els teatres de l’àrea germànica, donaria per a un estudi profund i fins i tot en concret a Munich, hauria de ser un motiu d’una tesi doctoral, ja que no crec que amb cap altra compositor s’acarnissin tant com amb Verdi, ja que només cal fer un repàs per “Il Trovatore”(direcció escènica de Py), “La forza del destino” (direcció escènica d’Asher Fisch), Rigoletto (direcció escènica Árpád Schilling), Aida (direcció escènica de Christof Nel), Nabucco (direcció escènica de Yannis Kokkos)  o Macbeth (direcció d’escena de Martin Kušej) entre d’altres possibles, per adonar-se’n que a banda de l’absència de directors italians, que tampoc és cap garantia de res, el “koncept” és la trencadissa i malgrat les insistents protestes del públic, aquestes són inútils, i no hi ha manera de veure una òpera verdiana sense que prèviament haguem hagut de passar per una sessió al psicoanalista o directament haguem hagut de passar pel psiquiatre per tan de que ens doni les claus per entendre el que la llarga nòmina de directors que es dediquen a re-interpretar les dramatúrgies verdianes ens volen acanar dient.

Johannes Erath, del que fina ara no tenia el disgust d’haver vist cap sessió de psicoanàlisi amb banda sonora operística, ens ofereix un reguitzell d’absurditats de dimensions imponents, totes elles de difícil digestió, que ni tan sols havent pagat fortunes al psicoanalista per intentar lligar-ho amb el llibret original, ens podran arribar a treure l’entrellat d’un despropòsit tan gran com el segon acte d’aquesta grotesca presa de pèl. És fa difícil fer-se una composició de lloc amb el que ens proposa Erath, els que ens diu Somma i el que va musicar Verdi. Vosaltres mateixos escolliu el que us sembli que mereix ser maltractat, jo ho tinc clar. 

Per altra part a Munich tenen una fixació amb les escales recaragolades i després de la darrere Arabella amb Harteros amunt i avall, ara tornen a ambientar tora l’escenografia d’aquest “ballo” amb una altra escala recaragolada i un llit de matrimoni. El psicoanalista m’ho haurà d’explicar.

Musicalment tornava al fossat del Nationaltheater de Munich el que havia estat el seu director musical, Zubin Mehta, amb una direcció massa pesant pel meu gust, poc verdiana diria jo i més aviat monòtona, tot i l’exuberant so que en molts moments exhibeix la magnífica orquestra, però en cap cas vaig saber copsar l’ambigua i complicada trama musical entre el drama i el scherzo amb la que Verdi juga constantment i que suposa l’últim exponent de l’estructura tradicional o el primer del canvi definitiu de les òperes verdianes.

Vocalment la cosa va funcionar millor però sense arribar a l’excel·lència.

El millor per a mi és Piotr Beczala, amb un estat de veu esplèndid, de color jovenívol i elegantment passional, sense caure mai en efectes veristes té molta cura en la línia vocal i el fraseig musical. No arriba a forçar mai l’emissió, que sempre és molt homogènia, malgrat que la tessitura a vegades el desborda per la part més baixa del seu registre, ja que la seva veu de líric pur pateix una mica de manca de cos en els passatges més dramàtics. Per altra banda la zona aguda i sobreaguda llueix esplèndida amb un final pletòric en el duo del segon acte, un veritable handicap per a la majoria de tenors.

Els Verdi de Anja Harteros tenen un topall que la soprano muniquesa no sap o no pot superar, ja que quan ho intenta acaba desafinant i sobrepassada per la tessitura, com succeeix en el quartet del tercer acte. Harteros controla bé el fraseig i té moltes coses a dir i les diu bé, però a la veu li manca aquell cos verdià que li hauria de permetre cantar els grans rols de soprano lírica-spinto verdiana sense patir més del compte. A vegades talla més del compte les frases per poder respirar allà on no toca. La veu és plena quan no és mou del registre líric, té detalls preciosos i de delicadíssims resultats, però quan ha d’accedir a les notes i les zones més compromeses i dramàtiques, aleshores perd la rica homogeneïtat, el timbre i el color, a banda que els sobreaguts tenen aquella tendència al calat que la caracteritza, quan prèviament ha forçat el registre. Com la seva Aida o les dues Leonores, per a mi aquesta Amelia és un error més, però  ni a ella ni a molts aficionats crec que això els importi gaire. Qualsevol comparació amb les verdianes referencials resulta clarificador.

George Petean, que la temporada vinent està previst que debuti al Liceu, és un baríton de veu solida i cant més aviat poc creatiu, però vist el panorama baritonal, és preferible tenir-lo a ell a qualsevol d’aquests altres que s’han encaparrat en fer-nos creure que són barítons i a més a més, verdians.

M’ha sorprès la Ulrica de Okka von der Damerau, una mezzosoprano de la companyia muniquesa que fins ara no havia cantat cap rol tan destacat i que sense arribar a ser la mezzosoprano acontraltada que demana la part, ho canta amb una elegància poc habitual en les fetilleres més aviat de cant vulgar i ordinari que pretenen fer por. En canvi ja sigui per la dramatització del personatge que fa Erath, ja sigui per la seva poca adequació als personatges i la vocalitat verdiana, von der Damerau cabnta una Ulrica quasi aristocràtica, quelcom que tampoc acaba de quadrar amb la partitura origonal, si bé a Mehta, en la seva escena, li manca inspiració i per tant no l’ajuda gaire.

Esplèndid l’Oscar de la soprano russa Sofia Fomina, que amb una mica més de complicitat des del fossat hagués pogut brillar encara una mica més.

La resta a un molt bon nivell.

Us deixo l’enllaç per veure l’òpera fins el 27 de març

http://www.operlive.de/

Mentre estigui disponible…

Giuseppe Verdi
UN BALLO IN MASCHERA
Llibret de Antonio Somma

Riccardo, Piotr Beczala
Renato, George Petean
Amelia, Anja Harteros
Ulrica, Okka von der Damerau
Oscar, Sofia Fomina
Silvano, Andrea Borghini
Samuel, Anatoly Sivko
Tom, Scott Conner
Un giudice, Ulrich Reß
Servo d’Amelia, Joshua Owen Mills

Bayerisches Staatsorchester
Chor der Bayerischen Staatsoper
Director del cor: Sören Eckhoff

Director musical: Zubin Mehta

Director d’escena: Johannes Erath
Escenografia: Heike Scheele
Disseny de vestuari: Gesine Völlm
Disseny de llums: Joachim Klein
Dramaturgia: Malte Krasting

Nationaltheater München, març de 2016

Possiblement hi hagi moltes maneres de representar una òpera com Un ballo in maschera sense caure en la tradició, en aquest sentit sempre defensaré la versió de Bieito, absolutament fidel als fets i molt més coherent que la majoria de produccions que intenten explicar-nos el mateix, però estirats, com ja he dit aquí, en el divan del psiquiatre.

 

20 comments

  1. Retroenllaç: Noticias de marzo 2016 | Beckmesser

  2. Eduardo

    Gracias Joaquim, excelente apunte 100% de acuerdo contigo. Este tipo de producciones me quitan las ganas de ver y escuchar las óperas de Verdi, Wagner y Puccini; y si a eso le agregamos la falta de cantantes para completar el cast, es que me han servido la “sopa fría”.
    No quiero parecer un fundamentalista, defensor de las puestas escénicas del MET, por ejemplo, de los años 70, 80 y 90 donde todo era tan realista, que casi era un atentado a la imaginación del espectador, pero que cantantes!!!! yo los extraño.
    No dudo que en breve tiempo, Cirque du solei, haga una nueva producción con la banda sonora de una ópera.
    El mundo de la ópera, se está marchitando lentamente, al igual que otras manifestaciones de los valores sociales, pero ese gran problema, no me va hacer ir a una consulta con mi sicoterapeuta, creo que siente lo mismo que yo y no me va dar respuestas validas, solo mas medicación.
    Eduardo

    M'agrada

    • Vocalmente yo no creo que haya tanta diferencia, aunque estoy de acuerdo en que a la ópera tal y como la hemos entendido hasta ahora, le queda poco, seguramente por insostenible económicamente según los parámetros culturales que estan imperando y l regresión cultural que estamos viviendo.

      M'agrada

  3. jordi magriñá

    Aquest Ballo és d´aquells que tens que tancar els ulls per seguir-lo, ja que la part vocal i orquestal van funcionar bastant bé, en canvi l´escena horrorosa.

    M'agrada

  4. Niklaus Vogel

    Moltíssimes gràcies per donar-nos, un cop més, l’oprtunitat de poder compartir aquesta experiència encara que sigui amb un Verdicidi més dels bavaresos. Ja ho hem comentat altres cops, amb Verdi (i amb Puccini també) fan el que volen, no tant amb compositors d’àrea germànica, encara que no creguis…vaig veure un holandès…

    M'agrada

  5. kàtia

    I l’assumpte aquest de les escenografies “rares rarissimes i super birries” no es podrien sol.lucionar en una plantada de cantants i directors d’orquestra segons veiessin les intencions del”jefe de la tribu” que destrossa sensa cap mirament ni vergonya les òperes una vegada i un altre.He escoltat d’aquest Ballo només el que m’interessava perquè m’he sentit incapaç d’aguantar tanta tonteria.He de dir que el llit semblava còmode oi?? Quina pena i quina ràbia haver de tolerar aquestes posades en escena formant part i envoltant òperes magnífiques que no tenen res a veure amb el tema.
    Estic molt enfadada,es nota oi??
    De totes maneres,gràcies,Joaquim,per l’apunt tan encertat i per poder gaudir de veus tan boniques com la de Beczala.

    M'agrada

  6. toni

    Moltes gràcies Joaquim. D’acord amb el teu comentari en tot, i estic ” espectant ” del debut de P. Beczala de Lohengrin el proper mes de maig a Dresde, dirigit per C. Thielemann, i la Elsa de la Sra. Netrebko, que també debuta en R. Wagner.

    M'agrada

  7. alex

    no considero a Gedda mi prototipo de Riccardo; me gustan los Riccardo lirico spintos y con facilidad arriba ademàs de tener un cierto registro grave que se necesita para las oscilaciones del…tu se fedele…
    ( mis Riccardo por ej., Tucker y mas recientemente Luciano P. )

    M'agrada

    • No he dicho que lo fuera, pero es innegable que lo cantaba bien. Yo prefiero a Carreras, mi Riccardo favorito, claro, pero como ahora lo difícil es escuchar cantantes que canten bien, Beczala como Gedda, lo hacen estupendamente y como verdianos no hay, mejor que cante Beczala el Riccardo. que no otros, y me ahorro nombres.

      M'agrada

  8. Acabo de veure fragments d’aquesta versió a la tele, des de Forse la soglia attinse al final. Un escenari molt bonic amb aquella escalera… un bon impacte.
    L’escena… tal com dius Joaquim un no pot anar al psiquiatra abans per poder aguantar el Ballo. Jo no ho entenc. Vull dir, sí que ho he entès, encara que m’hagi costat, però no m’agrada gens així. A més sóc d’aquelles tontes que encara s’esperen veure màscares i no l’Òscar molt dona despullant-se. Ja ho veig que això s’ha acabat.
    Tampoc m’ha agradat gaire veure-hi un Riccardo molt semblant a Peter Sellers o un final semblant a Ghost amb Patrick Swayze. Allò que sí m’ha agradat és Beczala, realment canta molt bé… però sense arribar a emocionar-me. Normalment el Ballo és una d’aquelles que m’emocionen moltissim… de les meves preferides de sempre. No ha pogut ser… i fins i tot Mehta potser té la seva part de responsabilitat.

    Un petó, Joaquim!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: