IN FERNEM LAND

LICEU 2015/2016: A L’ENTORN DE ROMEU I JULIETA


001

En el projecte de millora o si ho voleu dit d’una altra manera, de (re) construcció de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu que el mestre Pons va presentar en el seu moment, els concerts simfònics eren una part imprescindible per poder assolir els diferents estadis que l’havien de portar a la millora tan anhelada i imprescindible.

No cal dir que malgrat els més de quatre anys transcorreguts des de que el mestre Josep Pons es va càrrec de la direcció musical del Liceu, encara no s’ha assolit el nivell desitjat, de fet tampoc crec que la (re) construcció d’una orquestra es pugui fer en tan curt període de temps, però si que crec que a hores d’ara el nivell hauria de ser un altre, però com que en el projecte no estava prevista la crisi, ni les retallades conseqüents, primer gran error, ara es pot explicar una mica millor aquest retard que ningú voldria però que encara es prou evident malgrat els avenços que sortosament ja es poden percebre.

A la temporada 2015/2016, a banda de la participació en el concert final del Viñas, l’Orquestra del Liceu farà en total 3 concerts simfònics, perquè El Pessebre de Pau Casals no és un concert simfònic, si en canvi el ja celebrat a l’entorn de Wagner i el cinema, el que va tenir lloc ahir a l’entorn de Romeu i Julieta, i el que tindrà lloc els propers 6,7 i 8 de maig a l’Auditori de Barcelona, dins la temporada de l’OBC, amb obres de Mendelssohn i Txaikovski, tots tres dirigits per Josep Pons.

He llegit que el de Wagner va anar molt bé i que van aconseguir portar un públic jove al teatre, quelcom que sense cap mena de dubte va ser degut a la incorporació de les bandes sonores de The Lord of the rings de Howard Shore, The Adventures of Indiana Jones i sobretot Star Wars, ambdues de John Williams.

Ahir també hi havien cares noves, però no gaires, i també hi havien seients buits, masses, deu ser que Romeu i Julieta ja no són un reclam i això que el programa escollit era preciós i tenia voluntat popular, però la realitat és molt tossuda i malauradament pot més en John Williams que el descomunal Romeu i Julieta de Serguéi Prokófiev, per dir-ne una de les quatre programades.

El mestre Pons és meravellosament tossut i valent, podia haver fet que tot fos més gruixut “fent passar bou per bestia grossa”, sense entrar tant en el detall i sense voler ser precís i meticulós, com de fet havien practicat els darrers directors musicals de la casa, d’aquesta manera de ben segur que les carències de l’orquestra quedaven més dissimulades i el públic feliçment enganyat. Pons en canvi, insisteix en dirigir cercant que tot sigui transparent i per tant que es puguin apreciar totes les capes, racons i rerefons  que contenen les partitures, no només allò que a primera escoltada s’aprecia. Això que és d’agrair és alhora un perill, que sense cap mena de dubte posa en evidència que estem lluny, tot i estar en el bon camí, d’aquella orquestra que tenim tantes ganes que sigui però que encara no és.

A la primera part varem escoltar els Romeus i Julietes russos, és a dir l’obertura fantasia de Piotr Ilitx Txaikovski i una selecció de les dues suites que Serguéi Prokófiev va fer del seu meravellós ballet.

Quan l’orquestra puja a dalt de l’escenari, i la secció de corda la situen sobre del fossat, el desequilibri està servit, sobretot perquè els metalls es situen dins de l’estructura acústica de l’escenari i estar enlairats encara es fan molt més presents, i tot i que com va succeir ahir, no hi hagin errors ni pifies garrafals, l’excessiva presència i projecció del seu so tapa a la resta de seccions i sonen excessivament presents. Si alhora el so encara no és d’una prodigiosa bellesa, la sensació de desequilibri és més notoria, i com que per altra banda el mestre els exigeix a  tots un so transparent, nítid i fins i tot lleuger en els moments més forte, aleshores és fàcil intuir que amb una acústica tan seca com la del teatre del Liceu, els resultats no siguin del tot satisfactoris.

Quan l’orquestra és bona, o més ben dit, sensacional com ho va ser la del Festival de Bayreuth, això no és un problema, però quan el que es busca és la personalitat i la qualitat del so individual i del conjunt, és obvi que aleshores la sala, però no només la sala, juga en contra. Això amb l’orquestra a dins del fossar no passa perquè tot el so surt del mateix espai.

Repeteixo el que vaig dir en ocasió de l’operació “piercing”, si els diners destinats a enlletgir la façana anessin destinats a la realització del projecte acústic existent i que està pendent, tots hi sortiríem guanyant.

A la primera part a mi l’orquestra i la direcció no em van acabar de convèncer, semblava que hi hagués una mica de por i les obres van quedar correctes sense més, la música de Txaikovski no volava, i el que em va saber més greu, la de Prokófiev no m’agitava, i si quan arriba la Mort de Tybalt no estic trasbalsat i electritzat amb les fuetades de l’orquestra, és que alguna cosa no ha acabat d’anar del tot bé. És clar que hi van haver moments bonics, detalls de qualitat per part de les fustes amb intervencions solistes meritòries, però per a mi el problema era més el conjunt i la predisposició del conjunt en fer que el concert fos quelcom inoblidable, com ho va ser el Götterdämmerung, per exemple.

A la segona part la cosa va canviar a millor, sobretot perquè amb l’orquestra més reduïda i amb la quasi intervenció en exclusiva de les seccions de corda al complert i les fustes, l’escena d’amor del Romeu i Julieta d’Hector Berlioz va ser per a mi la joia del concert. Aquí no hi van haver desequilibris sonors tan notoris, i el detallisme, refinament i nocturnitat de la bellíssima música, li anaven com anell al dit a la detallista direcció del mestre Pons. El director musical de la casa ja va demostrar en el Cellini que el seu Berlioz és de molta categoria i el meravellós i hipnotitzant tast d’aquesta escena d’amor va confirmar que en les properes temporades hauríem de tenir més títols de l’oblidat compositor en la programació, començant per l’assignatura pendent per molt insostenible que els resulti, de Les Troyens.

Quan el so equilibrat s’apodera de l’oient i es poden apreciar els detalls de la direcció amb tanta netedat en les intervencions solistes i de conjunt, és quan es fa realitat la millora d’una formació i l’èxit creixent del projecte. L’orquestra sota la direcció de Pons sona millor i té més personalitat. Bravo!

La darrera obra i la més esperada per molta part del públic, eren les vigoritzants i genials Danses simfòniques de West Side Story de Leonard Bernstein.

La plantilla al complert i reforçada de l’Orquestra del Liceu, amb una implicació magnífica i contagiosa, van fer front a l’esclatant selecció de la partitura, amb brillantor i entusiasme, quelcom que no vol dir que no es repetissin els desequilibris entre els diferents plans sonors de les diferents famílies i les corresponents disposicions a l’escenari, que afavorien més o menys, depenent del cas, l’arribada homogènia del so a l’oient . L’orquestra va estar més atenta i la precisió va ser més notoria, va estar més implicada i per tant la resposta va ser més vibrant, valenta i a la fi més lliure i brillant que en la primera part. No només era una qüestió de l’obra que s’interpretava, en absolut.

Hi van haver detalls esplèndids en els adagis (Somewhere i el final), ritme contagiós i vitalitat a dojo en els moments més vibrants, però sobretot es va percebre un entusiasme col·lectiu que feia goig.

Una senyora que tenia al darrere estava indignada perquè no havien escollit “America” per acabar el concert, com si la selecció de les danses simfòniques hagués estat un caprici del mestre Pons, i òbviament sense saber que l’elecció dels números triats del famós musical de Broadway van ser obra del mateix Bernstein, un geni fins i tot escollint els fragments que integrarien la selecció.

Si ens prenem els concerts simfònics com el necessari exercici per arribar a assolir els reptes plantejats, el grau de satisfacció del concert d’ahir és alt, mentre que si el concert d’ahir “només” és un concert d’abonament de la temporada que s’ha de valorar només artísticament per els resultats obtinguts, el grau de satisfacció positiva es redueix a un aprovat folgat que no arriba a notable.

Cal insistir, cal donar suport i cal dotar de recursos necessaris a l’orquestra per tal de que els avenços es consolidin i el que s’albira acabi sent una realitat consolidada.

13 comments

  1. Retroenllaç: Noticias de abril 2016 | Beckmesser

  2. Rosa

    Molt encertat, Joaquim. Molt poca gent. El millor va ser Berlioz, el seu “Romeu i Julieta” és molt bo i massa poc conegut. Demanes uns Troians al Liceu, jo també. No sé si arribarem a veure’ls-hi, però.
    Del tot d’acord, millor orquestra i cap piercing a la façana

    M'agrada

    • Quan sigui més vellet i hagin canviat els aires actuals, espero algun dia assistir a l’estre de Les Troyens al Liceu, mentrestant que inverteixin en l’orquestra i convencin als mecenes més egòlatres, que si estimen al Liceu comencin per allò més urgent.

      M'agrada

  3. Oscar V

    El Romeu i Julieta de Berlioz és fantàstic, i molts dels seus motius apareixen clarament al Tristan, encara que tractats de manera més cromàtica. Va estar dirigit igual que el Tchaikovsky del principi: insípid i quadrat. Pons es limita a portar el tempo, el seu gest és inexpresiu i no sembla que hagi fet cap treball de balanços sonors amb l’orquestra, que en realitat no va estar malament. L’acústica del Liceu els beneficia perque és seca i fa que la corda quedi compacta, i fins i tot camufla les errades no flagrants. A l’auditori Pons hauria de treballar més l’equilibri entre seccions per evitar despropòsits sonors (i intrepretatius) com el del final del Prokofiev.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: