IN FERNEM LAND

EL METROPOLITAN AL CINEMA 2015/2016: MADAMA BUTTERFLY


Entrem amb aquesta Butterfly en la recta final de la temporada novaiorquesa al cinema, en un mes d’abril que ens té preparats a banda de la que avui comento, dos sessions més, totes dues de gran voltatge, Roberto Devereux el 16 d’abril i el comiat amb l’esclatant Elektra del dia 30.

En principi aquesta Madama Butterfly era com un plat de segona, francament així ho creia abans d’entrar, però en el seu conjunt i malgrat els importants matisos que esmentaré més endavant, en acabar la representació estava francament satisfet.

No comptàvem amb un gran director d’orquestra en una òpera que el necessita, ja que l’orquestra de Butterfly potser és de les més elaborades i magnífiques de tot l’opus puccinià. Com m’hagués agradat que davant del fossat del MET haguéssim tingut a Antonio Pappano, segurament el millor director per dirigir actualment les obres del compositor de Lucca, però el MET segurament ha tingut que pagar part del sou d’Elina Garanca com a Sara en el proper Roberto Devereux, contractant a Karel Mark Chichon, el seu marit per dirigir alguna popera d ela temporada. Sense ser el súmmum de la subtilesa i del detallisme més curós, el director gibraltareny va dirigir una representació efectiva mantenint el pos teatral i dramàtic. És clar que m’hagués agradat sobretot un primer acte més impressionista en l’acompanyament del gran duo, tan ple d’atmosferes, però Chichon sense voler agafar gran protagonisme i per tant sent honest i deixant que fossin les veus les que es situessin en l’epicentre de la representació, va saber sostenir la tensió en una òpera que segons com estigui dirigida, pot caure durant el segon acte, en un tedi de difícil remuntada. Va tenir algun dubte en controlar i equilibrar el concertant del casori en el primer acte, però se’n va sortir amb notable pericia.

Molt bé l’orquestra i no tant el cor, segurament perjudicat per la presa de so que el feia massa present i que posava en excesiva evidència per a tots els espectadors al cinema i segurament també als oïdors radiofònics, un so no del tot bonic, ni suau, ni suficientment misteriós i nocturn, en el famós cor que tanca el segon acte.

Pel que fa als solistes, el meu gran dubte després de la irregular Manon Lescaut del mes passat també al MET, requeia en la soprano Kristine Opolais, però he de dir que vocalment, que no interpretativament, la vaig trobar esplendorosa, perfecta, amb la veu ideal per cantar Cio-Cio-San, un rol més líric que la Manon, no tant central i per tant més còmode a la seva veu. No v atenir cap problema en cap de les zones i per tant, tret d’alguna exageració interpretativa, sempre va mantenir una homogeneïtat vocal admirable, mostrant una veu bonica i fàcil en l’agut, plena en el centre i suficient en el greu. Esplèndida, si no fos perquè interpretativament mai serà una fràgil geisha japonesa, delicada en el gest, discreta i submisa, mai,  i no només perquè el físic no l’acompanyi, que és obvi que no, és que la seva interpretació no s’adequa mai. Hi ha sopranos de físic contundent que s’han encongit fins semblar petites figures de porcellana, minimitzant els gests i fent que la seva figura fos fràgil. Només cal recordar les darreres sopranos que han passat pel Liceu, des de la contundent Patricia Racette a la italianíssima Fiorenza Cedolins quan encara era bona, n’hem vist unes quantes i totes semblaven figures delicades, Opolais fins i tot amb desvergonyiment pren postures durant el segon acte, més properes a la Carmen de Bizet que no pas a la mare desesperada. Mai me la vaig creure. La seva sortida “Ancora un passo, or via” no va tenir misteri, no va començar ni en pianissim (no els sovinteja gens i ho hauria de fer més, perquè quan ho vol fa pianos preciosos), ni va fer res per semblar una nena de quinze anys, i quan dic res vull dir res que vocalment indiqués feblesa, timidesa o fins i tot innocència. Cal escoltar a Callas, Tebadi, Victoria de los Ángeles o Freni, entre d’altres, per entendre com es pot fer creure que es tenen quinze anys quan en realitat se’n tenen molts més. En el segon i en el tercer acte Opolais, com ja succeïa a la Manon, es fa més seu el rol, i malgrat que mai commou per la interpretació escènica,, sempre excesiva, en la vesant vocal està senzillament espectacular.

Al seu costat tornava a tenir a Roberto Alagna, i ell també aquí, molt més còmode en la tessitura més lírica de Pinkerton i sense les dificultats que sempre el reporten els rols més spinto com el Des Grieux. El problema d’Alagna és que els errors assumint rols poc apropiats han passat factura al seu registre agut, que ara és molt més esforçat i tibant que anys enrere, però com que el seu cant és tot extraversió, tot passió i tot meridionalitat, el seu Pinkerton resulta arrebatador. Fraseja i diu extraordinàriament el text, i això és essencial per aixecar un duo on la soprano era més Floria Tosca que Cio-Cio-San. Va patir i ens va fer patir quan feia front als aguts,  però el seu cant encara és d’aquells que no especulen gens i continua sent un dels millors tenors de l’actualitat, senzillament perquè ho dóna tot, i quan això passa i la veu acompanya el rol que canta, difícilment se li poden retreure els petits desajusts d’afinació, atacs escanyats  o un cert mal gust en l’emissió de vocals massa obertes. Encara a hores d’ara té pocs rivals en aquest rol.

El desgast vocal de Dwaynne Croft ja es va fer palès en el Ping de Turandot. Ahir no va tenir cap enganxada notòria, però va resultar evident una fatiga vocal que el feia trencar sovint les frases per poder respirar. En el meravellós tercet del darrer acte semblava que ja no podia més, mentre que en la cabdal lectura de la carta al segon acte va evidenciar el declivi d’una veu de la que tothom n’esperava molt més.

Discretíssima o més ben dit, desgastadíssima la Suzuki de Maria Zifchak, molt més ben interpretada que cantada.

Molt bé el Goro de Tony Stevenson i el Yamadori de Yunpeng Wang, mentre que el Bonzo de Stefan Szkafarowsky va fer una aparició més terrorífica del que el rol demana Edyta Kulczak feia incomprensible que Pinkerton l’escollis a ella per ser la senyora de, ja que vocalment és un saldo.

Se’m fa difícil mencionar als integrants de la família Butterfly que tenen una esporàdica aparició en el primer acte. Només el comissari de David Crawford va sobresortir amb dignitat oficiant el casori.

Ara bé, gran part de l’èxit de la representació és gràcies ala meravellosa producció d’Anthony Minghella. Malauradament el director anglès va morir l’any 2008 i ja no ens podrà deixar un altre treball operístic de tanta qualitat i talent teatral com aquesta Butterfly. Amb poc fa molt i el millor és que innova, és original i mai traeix el llibret, les accions dramàtiques o els personatges. 

Estic segur que aquesta producció és molt millor en el teatre que al cinema. La càmera no pot reflectir el magnífic disseny visual de la producció, ni pot lluir el moviment coreogràfic dels figurants i l’escenografia, ni el acurat disseny de llums, ni el detall atmosfèric d’intimitat que és capaç de crear en l’immens escenari novaiorquès.

Les càmeres traeixen amb els seus primers plans la caracterització de les coristes que acompanyen a Butterfly en la “dura scalata”, i no cal dir que evidencien molt més la inadequada interpretació d’Opolais com la fràgil “farfalla” que hauria de ser i no és, però en canvi les càmeres ens mostren una de les grans troballes d’aquesta proposta escènica amb un detall que cap ocupant d’un seient de la immensa sala, ni tan sols els situats en les primeres files de l’amplíssima platea, poden apreciar amb el detall que ho varem poder fer els espectadors del cinema, i em refereixo a l’afortunada solució de fer que el fill de Cio-Cio-San i Pinkerton, sigui una titella manipulada per tres excepcionals actors vestits de negre i per tant poc visibles, que otorguen una expressivitat veritablement colpidora a un personatge destinat a trencar el cor i arrancar el plor dels espectadors.

En molts moments, especialment quan apareix en escena per primera vegada i és partícip mut del intens diàleg entre la seva mare i el cònsol americà, veure com la titella segueix els conflictes dels personatges amb una expressió extraordinàriament tendre malgrat que es tracta d’una titella, és quelcom sorprenent i un encert absolut. Minghella utilitza elements del teatre japonès amb molt d’encert i enginy, i aquesta titella que esdevé un personatge primordial i molt més efectiu que el nen o nena que l’acostuma a interpretar amb molta més edat dels 3 anys que exigeix el guió, és malgrat el desconcertant rebuig que pot produir a molts espectadors a l’inici de la seva aparició, un dels grans encerts d’una producció plena de petits detalls i cops d’efecte teatral que demostren que es poden fer moltes coses noves sense estripar res, amb talent, enginy i una gran dosi poètica Minghella aconsegueix que Butterfy no sigui l’habitual carrinclonada lacrimògena, ni molt menys una provocació estripada per tal de que tothom s’escandalitzi amb la seva visió, i això que el turisme sexual de l’abjecte tinent nord-americà i la complicitat del cònsol i la família de la nena inviten a fer-ho, com de fet Bieito ja ha fet.

La producció té moltes més coses i molts més encerts que la utilització de titelles, hi ha un treball teatral molt elegant que combina elements del teatre oriental i l’occidental amb saviesa. Bravo!

Només que Opolais s’hagués fixat una mica amb la Cio-Cio-San titella que balla amb Pinkerton en una altra troballa escènica durant l’interludi del tercer acte, segurament hores d’ara no tindria la sensació d’haver vist una Tosca amb quimono i de no treure’m del cap la imatge d’una Cio-Cio-San que deu calçar un 45. Una geisha mai ensenya els peus i l’Opolais té una llesca que Déu n’hi do.

Giacomo Puccini
MADAMA BUTTERFLY
llibret de Giuseppe Giacosa/Luigi Illica

Cio-Cio-San………….Kristine Opolais
Pinkerton……………Roberto Alagna
Suzuki………………Maria Zifchak
Sharpless……………Dwayne Croft
Goro………………..Tony Stevenson
Bonzo……………….Stefan Szkafarowsky
Yamadori…………….Yunpeng Wang
Kate Pinkerton……….Edyta Kulczak
Commissioner…………David Crawford
Yakuside…………….Craig Montgomery
Mother………………Belinda Oswald
Aunt………………..Jean Braham
Cousin………………Patricia Steiner
Registrar……………Juhwan Lee
Dancer………………Hsin-Ping Chang
Dancer………………James Graber
Cio-Cio-San’s Child (titelles)…………….Kevin Augustine, Tom Lee, Marc Petrosino

Director musical……………Karel Mark Chichon

Director d’escena…………..Anthony Minghella
Moviment escènic………..Carolyn Choa
Escenografia…………Michael Levine
Disseny de vestuari……..Han Feng
Disseny de llums…….Peter Mumford
Titelles…………….Blind Summit Theatre

Metropolitan Opera House de New Yor 2 d’abril de 2016

Aviat m’agradarà deixar malgrat tot, més motius pel record d’aquesta Butterfly. Caldrà estar atents i tornar a passar per aquí.

*

38 comments

  1. Retroenllaç: Noticias de abril 2016 | Beckmesser

  2. Grazie, sono contenta che ti sia piaciuta e ti sia piaciuto Roberto. Io ho comprato il DVD perchè la regia di Minghella è favolosa, peccato che nel DVD insieme alla Raccette ci sia Giordani che sostituiva Roberto chiamato a interpretare un’altra opera. Grazie e auguri

    M'agrada

  3. alex

    Yo solo podria comntar el primer acto que escuché entero por Catalunya Musica ( logicamente y por mi desinterés por lo escuchado de Opolais y porque fundamentalmente, estaba interesado en el Barça / R. Madrid )

    Diria salvo en el caso de Opolais ( y me refiero unicamente al primer acto que es lo único que escuché ), totalmente de acuerdo con la crónica y comentarios de Joaquim

    En cuanto a la soprano letona, a mi me decepcionó totalmente en ese primer acto y en su gran duo final con Pinkerton : mientras Alagna frasea, acentúa, matiza y emociona, ella canta todo igual con una voz màs tragada que proyectada, sin matices ni exprisividad de una Cio Cio San de 16 años, con una dicción italiana màs que pobre y con ciertas tiranteces en el paso de la voz : canto nada elegante y todo igual

    Vaya JUIVE que me espera en Munich el prox.julio, si la Opolais no mejora sustancialmente y no se estudia a fondo el rol de Rachel! Por cierto, creo ademas que la letona practicamente nunca ha cantado repertorio francès y de grand opéra o sea que a temblar, salvo sorpresa

    M'agrada

    • alex

      Me olvidaba decir que las ultimas Cio Cio San liceisticas desde el 2006, bastante mejores y màs convincentes que esta Opolais : Cedolins y Gallardo Domas ( ambas entonces en gran forma vocal ) y hace menos tiempo, Hui He y Jaho

      M'agrada

  4. dandini

    Avui sí que estem d’acord potser l’unic que t’ha faltat dir és que Kristine Opolais malgrat la seva inadeqüada imatge és una dona molt atractiva i no pas un “monstruito” dels que s’associen al món de l’opera. El potencial vocal,dramàtic i escènic és enorme i en una altre obra en HD pot assolir facilment un ressó internacional comparable al de Netrebko o Damrau.
    Llàstima que Dwayne Croft ,una de les veus més atractives de baríton que conec ,tingui intermitents problemes d’impostació vocal.Fa dues dècades maravellava amb la seva ària de Valentin.Aquí el teniu:

    M'agrada

    • Gràcies pel vídeo.
      Trobo sincerament que això de “monstruito” sobrava. Si un “monstruito”, que caldrà saber que vols dir, canta com un àngel deixa de ser un “mostruito”, però bé, no entrarem en temes perillosos perquè aleshores algunes de les teves estimades també haurien de passar a millor vida. Opolais és molt guapa, guapíssima, però potser que treballi més algunes coses, perquè si té la veu més que idònia per cantar Butterfly i li acaba sortint un híbrid entre Cio.Cio-San i Manon Lescaut o Tosca, és que necessita millorar. Que sigui tan guapa i tan exuberant acaba sent un llast en un personatge que ha de ser una miniatura amb una veu potent. Com que ella no es pot retallar l’alçada, hauria de fer-se més petita i controlar en el gest, altres menys belles i dotades vocalment com ella ho han fet i els ha sortit meravellós.

      M'agrada

  5. Josep Olivé

    D’un primer acte decebedor, sobre tot en l’impresionant duo puccinià, on les dues veus anaven a la seva i no vaig sentir res de res d’emoció, es va passar al segon i tercer actes impactants per una prestació vocal d’Opolais superba. Una meravellosa Butterfly vocal que, ara sí, em va fer venir calfreds més d’una vegada. L’interludi del tercer acte va ser interpretat per l’orquestra de manera formidable. L’escena és meravellosa, i la troballa del nino-titella absolutament antològica i molt emocionant. És la partitura, aquesta Butterfly, la que més m’agrada de Puccini. Sencillament genial concepció musical d’un drama.

    M'agrada

    • Segurament que Opolais no faci “la Butterfly” hi té molt a veure perquè el primer acte fos decebedor. Quan ella deixa de ser nena i esdevé una dona adulta, aleshores la cosa comença a rotllar.

      M'agrada

  6. Isolda

    La vaig escoltar per radio, i musicalment vaig trobar encertada la direcció de Karel Mark Chichon. Les veus, el primer acte, ni Kristine Opolais ni Roberto Alagna em van agradar. Alagna té autèntics problemes vocals, superables, crec, amb una llarga temporada de descans. El segon acte Opolais, per a mi va estar millor, i el tercer magnífica. Alagna també se’n va sortir més bé, pero sense tocar castanyoles. És cert que cantant ho posa tot a la graella, hi és d’agrair però sempre no val.

    M'agrada

    • Els problemes d’Alagna ja no s’arreglen. Porta 30 anys de carrera a les esquenes i ha fet coses que no devia, ha passat el que acostuma a passar, la veu s’ha obert i els defectes s’accentuen, per ràdio encara més.
      Queden poques alternatives per trobar un Pinkerton com cal

      M'agrada

      • alex

        una de las mejores opciones para escuchar un buen Pinkerton hoy en dia, es a pesar de a veces su linealidad en el canto, Joseph Calleja

        Pero en mi caso y si quiero escuchar a mi pareja ideal Cio Cio San/ Pinkerton, no lo dudo : Pippo / Victoria de los A

        M'agrada

  7. dandini

    Esborrem l’adjectiu i diguem-ho d’una altre manera per no confondre al personal que no hagi vist mai cap foto o video de la Opolais. La seva imatge de Cio-Cio-San es troba mes a prop de Nicole Kidman que de Rita Barbera.

    M'agrada

    • I si la Barberà cantés tingués la veu de la Podles o la Goerke, que me’n diries?
      A Butterfly no li fa cap falta ser una bellesa, és més, la perjudica. Pimkerton no s’enamora mai de Butterfly, va calent i vol una nena, és així de crua la cosa. Un dels grans problemes de la Butterfly de Opolais és que el seu físic la condiciona tant, que no la fa creible, només quan Cio-Cio-San esdevé dóna ho comença a ser, tot i que com no s’esforça gens en ser la geisha que el rol demana, la contundència de la seva presencia i la seva actuació continuen condicionant massa la seva actuació.
      Penso com Renata Scotto, amb un físic ideal, és a dir, petita i feble, i una veu de gran impacte, entenia i transmetia el rol i aleshores entenc tots aquells que malgrat la veu idònia de Opolais, no l’entenen.
      No fa cap falta ser una bellesa per cantar òpera, cal cantar i transmetre, i si és així, el físic com s’ha demostrat manta vegades, no importa gens.
      La primera vegada que vaig assistir a un lideraben de Quasthoff vaig patir els 30 primers segons, a partir del segon 31 la bellesa que produïa el seu cant ja em transportava. He buscat el cas més extrem, però el més colpidor.

      M'agrada

      • Jo no, obvi oi? En el món de l’òpera quan el físic esdevé tant o més important que la veu tot es desvirtua de tal manera que es pot arribar a menystenir un cantant pel seu físic malgrat que la veu sigui digne de la millor passarel·la. Tenim proves suficients per entendre-ho i per constatar que la bellesa de l’Opolais és un handicap per esdevenir una Butterfly 100% creïble.

        M'agrada

  8. olympia

    Sempre em sorprendràs, Joaquim. Vaig escoltar fins “Un bel di vedremo” i vaig trobar que la bella Opolais era i és una soprano per oblidar. He vist Butterflies molt més bones per sopranos només semifamoses a Itàlia. No era de cap manera Butterfly però tampoc Tosca. Era una alumna de conservatori que, si s’esforça i té sort, potser farà alguna cosa. La veu és bonica però no hi ha ni un agut corprenedor i els greus, de vegades, ja són morts. Guapa? I tant !

    M'agrada

    • Per oblidar? No hi estic gens d’acord. Jo he vist tenors molt millors que ALagna i sopranos molt millors que Opolais, però això no em fa oblidar el que vaig gaudir ahir, perquè l’òpera són sensacions, sentiments, música i cant, i Opolais amb una veu esplèndida i ideal per cantar Cio-Cio-San emmirallant-se a Tebaldi, sense la seva dolçor malauradament, va cantar, que no actuar, una creïble Butterfly.
      Com que no em tanco en banda i malgrat que al entrar estava convençut que no m’agradaria, no tinc cap inconvenient en reconèixer que estava equivocat, dir el contrari potser hagués quedat molt bé, però no hagués estat sincer en mi mateix, cosa que mai em perdonaria, suposo que vosaltres tampoc, i m’agrada que sigui així.

      M'agrada

  9. kàtia

    La vaig escoltar per Catalunya Radio i em va arreglar el dia perqué al mateix temps i a partir dl segon acte estava inmersa en el partit.Els ulls mirant el partit i les orelles en el MP3.No em va desagradar però he escoltat Butterfly més poderoses.Alagna m’agrada sempre,no ho puc evitar.

    M'agrada

  10. Àngel

    Pels que la vàreu sentir com jo per la ràdio, no vau tenir la impressió que a Alagna li havien ficat el micròfon per la gola? La seva veu se sentia moltíssim en primer pla, com si realment cantés amb micròfon a la mà, mentre que a Opolais i a la resta del repartiment se’ls sentia més o ménys bé, com habitualment se senten els cantants en aquestes retransmisions. Ignoro si al cinema es produïa al mateix efecte. Fins i tot en el duet, quan cantaven al uníson, se’l sentia només a ell, a ella si de cas molt a l’ombra, llunyanyíssima. En fi, qüestions tècniques, però donada aquesta afició que diuen que tenen al MET als micròfons… Per la resta, bastant conforme amb la valoració general, a excepció d’Alagna, del qual donada aquesta proximitat del micròfon de què parlava, quedaven molt patents els defectes, més d’acord amb Isolda en aquest sentit.

    Gràcies per la resenya.
    Salutacions

    M'agrada

    • Al cinema, no sé pas al teatre, en el duo s’escoltava més for a Alagna que Opolais, però no tan exagerat com s’intueix del teu comentari.
      Amb les dificultats que té en alguns moments, amplificar-lo no el beneficia precisament.
      Trobar un tenor que frasegi Puccini amb la seva passió se’m fa complicat i a Puccini se l’ha de frasejar. D’acord que la veu ha perdut, com la de tots els cantants, el diví Kraus inclòs, després de tants anys de carrera, ara bé, si no hagués fet tan l’enze, un rol ideal com el Pinkerton no hauria de suposar-li cap problema vocal, i no és el cas.

      M'agrada

  11. Juan

    ¡Esta producción es tan bonita! He tenido la suerte de verla en dos ocasiones en el Met: con Cristina Gallardo y con Patricia Racette, dirigida por James Levine la primera y Patrick Summers la segunda. Opolais hace más creíble el personaje en los dos últimos actos, pero es la mejor de la producción. Alagna, además de quemado por sus excesos, lo encuentro payaso, muy al estilo de Marcelo Alvarez. Lo de Croft es tremendo, era previsible.

    M'agrada

    • Juan

      Recientemente me he comprado dos LPs con extractos “en alemán” pero que son verdaderas joyas: Pilar Lorengar/Fritz Wunderlich, y Anneliese Rothenberger/Nicolai Gedda. Si pueden escúchenlas!

      M'agrada

    • Alagna quiere hacerse el jovencito y ya no lo es, pero en cualquier caso sus excesos tienenunos resultados mucho mejores que los de Álvarez, sencillamente porqué para mi es mucho más artista y mejor cantante, aunque la voz de los dos ya se haya deteriorado.

      M'agrada

      • Juan

        Sí, Alagna es mucho mejor cantante y cantante que Alvarez, pero no recuerdo una cosa última de él que me agrade. Y era de mis preferidos cuando empezó. Aquí en Las Palmas cantó un Elisir que puso en pié a todo el teatro las dos noches, claro que fue anterior al Romeo del Covent Garden (mejor Romeo… difícil). Lástima que estos cerebros de tenor siempre les conduzcan al deterioro vocal, proporcional al grado de payasada escénica. Un saludo Joaquim.

        M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: