El Teatro Real sota el regnat de Joan Matabosch ha recollit el testimoni d’una de les fites més importants del Liceu dels darrers anys (2011), portant sobre l’escenari madrileny la producció de Parsifal que el teatre barceloní va coproduir amb Zuric i que bé valdria una reposició liceista, amb direcció escènica de Claus Guth i amb Semyon Bychkov dirigint l’Orquesta Sinfònica de Madrid, titular del Real, amb un repartiment amb alguna coincidència important amb Barcelona.
D’aquelles representacions barcelonines vaig dir això:
https://ximo.wordpress.com/2011/02/21/liceu-parsifal-impressionant/
De les representacions del Liceu no en va quedar constància visual ja que el director Marco ja s’havia carregat el magnífic departament audiovisual del teatre, i el Teatro Real ha esmenat l’errada programant, encara en fase experimental i al cinemes Kinépolis en una nova tecnologia d’alta definició (4K), amb una qualitat de imatge excel·lent i sobretot amb una presa de so excepcional que millora ostensiblement les que estem acostumats fins ara. La representació que avui us comento va tenir lloc el dia 21 d’abril.
No m’ha semblat veure cap variació substancial respecte a les representacions barcelonines, si bé el vídeo insistent del foll pur caminant no es fa tan evident com al Liceu, al menys de l’emissió cinematogràfica i l’imponent producció dessacralitzada de Guth continua impactant per la força i la profunditat del seu missatge, tan distant de la idea original com respectuós en el fons wagnerià.
A Semyon Bychkov sembla ser que li va més la contemplació mística del magnífic tercer acte, que la dramàtica sensualitat del segon, però la seva direcció m’agrada en el seu conjunt perquè malgrat aquest segon acte sense sexe implícit, la tensió es manté durant tota la representació obtenint de l’orquestra una notable prestació, no tant del cor que em va semblar insuficient i escàs en el primer acte, amb poca cohesió i sense un so de gran qualitat, tot i que millora notablement en el tercer acte. En qualsevol cas crec que el Teatro Real té una assignatura pendent amb el seu cor, ja que el Intermezzo pot garantir les representacions sense especial compromís, però penso que per un Parsifal es troba a faltar un gruix de més qualitat en les veus, les femenines sobretot i una expressivitat més colpidora.
L’equip vocal està encapçalat per un sòlid Gurnemanz de Franz Joseg Selig, una mica esgotat i per sota de Hans Peter Konig al Liceu, mentre que Parsifal i Kundry són els mateixos que a Barcelona: l’eteri Klaus Florian Vogt, que no va cantar les primeres representacions madrilenyes i la magnífica Kundry de la soprano Anja Kampe.
Vogt continua sostenint amb les seves peculiaritats vocals els rols wagnerians amb una resistència si més no admirable, sense que per això la veu hagi perdut la claredat i la blancor característiques. No s’evidencien canvis substancials del timbre, ni una amplitud més dramàtica de la veu, el color és el que és i malgrat que la figura s’eixampla la veu continua fidel a l’escolania.
Kampe té personalitat i raça de gran artista, és d’aquelles cantants que omple l’escenari i la veu conserva la morbidesa d’un centre privilegiat i càlid, però la seva veu lírica constata que el rols dramàtics han passat una certa factura a un registre agut que no manté sempre la bellesa, homogeneïtat, solidesa i calidesa en el temible final del segon acte. Continua sent una Kundry colpidora i el seu cant intens i entregat, en aquesta ocasió potser només li manca ser acompanyat per un Bychkov tan passional com ella. No és el cas. Jo m’estimo més que Kundry sigui una veu clarament de soprano dramàtica o millor una mezzosoprano de veu suggeridora, però ens fan falta cantants amb la personalitat de Kampe.
No m’ha agradat gaire l’Amfortas de Detlef Roth, massa curt en els extrems d’una tessitura que sembla fora del seu abast, en canvi el Klingsor d’Evgeny Nikitin domina el rol vocalment i escènicament oferint tota la diabòlica i inquietant presència.
Sensacional, com al Liceu, el Titurel de Ante Jerkunica, si bé l’imponent projecció de la seva veu al cinema queda amortiguada.
Bé el conjunt de les noies flor, els escuders i els cavallers del Grial, alguns importats del Liceu (Vicenç Esteve, Ana Puche, Jordi Casanova).
El Teatro Real amb aquesta producció i la que en aquests moments s’està representant de Moses und Aaron ha marcat el punt més àlgid de la temporada 2015/2016 i també de les darreres.
Richard Wagner
PARSIFAL
Amfortas : Detlef Roth
Titurel: Ante Jerkunica
Gurnemanz: Franz Josef Selig
Klingsor: Evgeny Nikitin
Kundry: Anja Kampe
Parsifal: Christian Elsner: Klaus Florian Vogt
Dos caballeros del Grial: Vicenç Esteve, David Sánchez
Escuderos: Ana Puche, Kai Rüütel, Alejandro González, Jordi Casanova
Seis muchachas flor: Ilona Krzywicka, Khatouna Gadelia, Kai Rüütel, Samantha Crawford
Ana Puche, Rosie Aldridge
Una voz: Rosie Aldridge
Coro Intermezzo
Dirección del coro: Andrés Máspero
Orquestra Sinfónica de Madrid
Dirección musical: Semyon Bychkov
Dirección de escena: Claus Guth
Escenografía y figurines: Christian Schmidt
Iluminación: Jürgen Hoffmann
Coreografía: Volker Michl
Diseño de vídeo: Andi A. Müller
Teatro Real, Madrid, 21 d’abril de 2016
Espero que aquí es torni a reposar aquesta producció que prestigia els teatres que la co-produeixen i que va suposar un dels grans moments operístics viscuts en el Liceu reconstruït.
IN FERNEM LAND 
A mi també m’ha sorprés l’extrema qualitat del so. Potser els del MET podrien pendre exemple. El so de l’Elektra, almenys al cine, va ser molt justet.
M'agradaM'agrada
Aquesta fase experimental d’aquest nou sistema segur que s’imposarà i els dels MET haurien de ser els primers en contractar-lo.
Gràcies per tot.
M'agradaM'agrada
Moltíssimes gràcies Kiko i Joaquim de donar-nos la possibilitat de gaudir d’aquesta producció de Parsifal de què tant bé n’heu parlat vosaltres. Des de llavors molts altres mitjans coincideixen amb la valoració que es va fer a IFL. Des que me’l vaig perdre al Liceu i només de l’apunt del Joaquim ja feia temps que en tenia ganes…. i avui…. Regaaaallll.
M'agradaM'agrada
Pep, potser seria millor ser una mica més discret…
M'agradaM'agrada
Moltes grácies. Estuve en el Real y pude disfrutar del directo en una representación que los aficionados estábamos esperando con muchas ganas. Estoy de acuerdo en todo lo que dices y me encanta que señales el punto flojo del Real, el coro. El coro en casi todas las representaciones en mi opinión no da la talla. Se despidió al coro titular del teatro hace ya varios años para renovarlo y el actual no ha superado para nada el anterior. Repeteixo altre cop les moltes gracies per tots els articles i regals que podem disfrutar.
M'agradaM'agrada
El Real si quiere ser una teatro de primera tiene que solucionar el tema del coro, con Intermezzo hay siempre un handicap y en operas como Parsifal o Moses und Aaron el coro es tan importante, o más, que unos de los principales solistas.
Gràcies Nuria
M'agradaM'agrada
Muchas gracias Joaquín por este lujoso regalo
M'agradaM'agrada
De nada.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies Joaquim per aquest regalet. Feia molt temps que anava darrera d’algun enregistrament d’aquesta producció. Em va agradar molt en el seu moment i, de fet, vaig anar a Madrid per repescar-la encara que no cantava el Vogt. Va ser un dels grans èxits artístics, per a mi, de l’època Matabosch i, crec que tret d’alguns talibans del wagnerisme més ranci, que se’l van carregar, va agradar força a l’audiència. Ara ja podré gaudir i recordar-lo per sempre. Els teus regals són impagables!
M'agradaM'agrada
Jo entenc que sigui una producció que no agradi, però que va ser una de les grans produccions dels darrers anys em sembla indiscutible. Una cosa no està renyida amb l’altra.
M'agradaM'agrada
he visto este despues de ver el de Rattle, sobretodo por Guth, el amfortas res despues de Finley.
M'agradaM'agrada