Bellini va acceptar corre-cuita la composició d’una òpera per a La Fenice quan es trobava a Venecia per a unes representacions de Il Pirata. Com que l’encàrrec va ser imprevist i motivat per una renuncia de Pacini, el llibretista Felice Romani li va proposar al compositor utilitzar el llibret que ell mateix havia escrit per a l’òpera Giulietta e Romeo de Nicola Vaccai estrenada a Milà 4 anys abans (1825).

El llibret era idoni per a la companyia de cant disponible a La Fenice, amb Giuditta Grisi com  principal reclam i per a qui Bellini va destinar el rol de Romeo, seguint la tradició belcantista tan difosa per Rossini d’atorgar rols masculins a contralts. La carrera contra rellotge també va propiciar que Bellini utilitzés material prèviament escrit per a Zaira l’òpera que acabava de rebre una seriosa garrotada a Parma.

Tot plegat va fer possible que en un mes i mig l’òpera estigués enllestida i s’estrenés el dia 11 de març de 1829 amb el següent repartiment:

Tebaldo, familiar dels Capulets	tenor	Lorenzo Bonfigli
Capellio, cap de la família dels Capulets	baix	Gaetano Antoldi
Lorenzo, metge i servidor de Capellio	baix	Ranieri Pocchini
Romeo, cap de la família dels Montesco	contralt	Giuditta Grisi
Giulietta, filla de Capellio, enamorada de Romeo	soprano	Maria Caradori-Allan

L’èxit va ser incontestable i l’òpera no trigaria a arribar a la Scala per inaugurar la temporada del Carnaval, el 26 de desembre de 1829. A la Scala la part de Giulietta es va adaptar a la vocalitat de mezzosoprano, ja que la protagonista va ser Amalia Schütz, tot i així Bellini no estava satisfet del resultat final, ja que no acostumava a escriure òperes sota pressió i en un període tan breu de temps.

I Capuleti e i Montecchi és un nou exponent del lirisme romàntic i de les suaus i inspirades melodies del compositor sicilià, amb aquell  cant elegíac i virtuosístic, que el va distingir i que s’adapta com un guant al relat shakesperiana, de la qual Romani no podem dir que respectés amb fidelitat.

Bellini va aconseguir moments sublims, tot i que en el seu conjunt l’òpera no té la perfecció i el tremp dramàtic de Norma, Sonnambula o Puritani. Tot i així el seu final declamat que tan poc va agradar a molts, no deixa de ser un valuós pas endavant cap a una evolució que mai sabrem com hagués acabat si Bellini hagués viscut molts més anys.

Ni gran part del públic, ni tampoc els cantants que desitjaven una exhibició canora més egoista, van forçar que durant molt temps s’utilitzés el final que es va imposar després de les representacions de Florència l’any 1831, quan es va decidir utilitzar el final de l’òpera de Vaccai, molt més genèric i convencional, però que va ser fins i tot acceptat per l’editor que le va incloure en la partitura oficial.

No va ser fins l’any 1895 que a Nàpols es va tornar a utilitzar el final original, en una representació que va tenir un Tebaldo que esdevindria al cap de poc temps un cantant mític, Enrico Caruso.

Avui en dia no hi ha cap cantant que imposi el final de Vaccai, però si el voleu escoltar magnificament gravat i cantat, podeu escoltar-lo a la gravació de la RCA que va gravar incloure com a valuós apèndix i amb Kasarova acompanyada per Eva Mei i Ramon Vargas dirigits per Roberto Abbado (1991) tant el final de Vaccai com les àries de Tebaldo amb les variacions escrites per Rossini.

Ara jo us proposo escoltar aquest final que no és de Bellini cantat per la gran Marilyn Horne, que el va cantar així l’any 1977 a Dallas.

Tot i així, l’òpera ja fos amb el final injust de Vaccai o en la versió original, va ser un vehicle de lluïment per  atots els grans noms del panorama vocal de l’època, i als seus encants vocals i melòdics hi varen caure rendits noms històrics com Malibran, Pasta, Rubini, Donzelli, Tacchinardi Persiani, Méric Lalande, Ronzi di Bregnis o Schröder-Devrient que tant va impressionar al jove Wagner.

L’estructura

L’òpera segueix l’estructura tradicional, aquella que segueix el model de números tancats units per els corresponents recitatius i que  presenta als personatges principals amb la corresponen escena estructurada amb la forma clàssica de recitatiu-ària-cabaletta. Així tant Romeo, com Giulietta i Tebaldo, els veritables tres protagonistes malgrat que el rol principal sigui el de Romeo, tenen la seva escena de presentació (cavatina), que serveix per fer l’esbós psicològic del rol, en una solució heretada de les grans òperes rossinianes, de les quals Bellini no amagava mai la seva predilecció i admiració.

Escoltem “È serbata a questo acciaro”, l’entrada de Tebaldo per Juan Diego Flórez, el tenor ideal, en una interpretació concertant a Baden-Baden l’any 2008, i on el tenor peruà fa orgullosa exhibició del cant elegant, lligat i virtuosístic que el caracteritza, i que tan bé s’adequa a aquest repertori i aquesta òpera en particular-

Pel que fa a la cavatina de Romeo, “Se Romeo t’uccise un figlio”, escoltem la versió de Joyce DiDonato, cantant que interpretarà el rol al Liceu, i en la que la mezzosoprano nord-americana amb la dolçor que la caracteritza, dibuixa de manera adorable, el caràcter romàntic, elegíac i heroicament jovial del rol, en una versió dirigida per Donald Runnicles l’any 2013.

Finalment escoltem la tercera cavatina de sortida, la de Giulietta, la famosa i bellíssima “Oh! quante volte, oh quante!”, cantada per Mariella Devia l’any 2002, amb un cant perfeccionista, elegíac i hipnòtic, farcit de messa di voce, sfumature, amb un prodigiós legato i un control vocal admirable. No cal tenir en compte el petit problema d’afinació que té abans d’iniciar l’ària perquè el que ve després és una lliçó de cant belcantista i preciosisme vocal, admirables.

De la mateixa manera hi ha el tradicional, ampli i inspirat finale primo, és a dir una escena concertant que dóna peu a una de les melodies bellinianes més inspirades “Se ogni speme è a me rapita” robada de la maleïda Zaira i per la qual Berlioz va mostrar el seu entusiasme.

L’escoltem en les veus de l’excel·lent i massa oblidada belcantista, Leyla Cuberli (Giulietta) i l’exquisida mezzosoprano francesa Martine Dupuy (Romeo), amb Vicenzo La Scola (Tebaldo) a Brussel·les, dirigits per John Pritchard l’any 1986

Ara bé, en el finale secondo, el de la mort dels amants, allà Bellini si que va sorprendre, utilitzant solucions dramàtic/musicals molt més originals i agosarades, incidit en el cant declamat, dramàticament molt més idoni i convincent, i deixant els convencionalismes enrere. Tot i així Bellini reserva una segona ària per a Romeo, “Deh tu, deh tu bell’anima!”, moment que una cantant de talent, distinció i elegància com Elina Garanca canta d’aquesta manera encisadora, amb veu de vellut i estil admirable.

I aquí amb la participació de la soprano en el duo final, interpretat per Joyce DiDonato i Anna Netrebko

Resum argumental

 Acte I

Escena 1: El Palau

Capellio i Tebaldo es dirigeixen als seus seguidors advertint-los que han rebutjat l’oferta de pau enviada per Romeo. Tebaldo venjarà la mort del fill de Capellio per celebrar el seu matrimoni amb Giulietta (‘È serbata a questo acciaro’).

Romeo entra disfressat com un enviat dels Montecchi, oferint la pau garantida per un matrimoni entre Romeo i Giulietta. Capellio rebutja tota idea de pau. Romeo accepta el repte de guerra (‘La tremenda ultrice spada’).

Escena 2: Habitació de Giulietta

Lorenzo ha arreglat que Romeo vagi a veure-la per una porta secreta. Romeo intenta convèncer a Giulietta perquè s’escapi amb ell, però ella es resisteix en nom de la família i l’honor, declarant que prefereix morir amb el cor trencat.

Escena 3: Una altra part del palau

Els Capuleti estan celebrant el pròxim matrimoni. Reconegut per Lorenzo, Romeo està disfressat esperant el suport del seus soldats per impedir el casament. En el tumult que segueix a l’atac dels Montecchi, Giulietta veu a Romeo i de nou ell li demana sense èxit, que s’escapi. Capellio i Tebaldo els descobreixen, creient que Romeo és l’enviat dels Montecchi. Giuletta intenta protegir-lo, però ell els diu orgullosament el seu nom. Els Montecchi entren per protegir-lo i els amants queden separats per les dues faccions.

Acte II

Escena 1: Una altra part del palau

Giulietta espera notícies de la lluita. Lorenzo li diu que Romeo viu, però que aviat la portaran a ella al castell de Tebaldo. La convenç perquè es prengui una poció que farà que sembli morta, i ho organitzarà tot perquè tant ell com Romeo estiguin presents quan ella desperti. Capellio ve a ordenar-li que se’n vagi amb Tebaldo a l’albada. Li demana al seu pare que la perdoni abans de morir (‘Ah! non poss’io partire’). Capellio s’alarma, i sospita que Lorenzo està implicat, així que demana que el vigilin.

Escena 2: Els subterranis del palau

Romeo espera impacient a Lorenzo. Entra Tebaldo i tenen un duo enfadat (‘Stolto! a un sol mio grido’). Lluiten però es veuen interromputs per un enterrament (‘Pace alla tua bell’anima’), és el de Giulietta. Cada un dels rivals, plens de remordiments, demana a l’altre que el mati.

Escena 3: Les tombes dels Capuletti

Romeo entra i els seus companys obren la tomba de Giulietta. Romeo s’acomiada d’ella (‘Deh! tu, bell’anima’) i es pren un verí. Giulietta es desperta i troba a Romeo sorprès per la seva mort simulada i ignorant del pla de Lorenzo. Romeo mor i Giulietta incapaç de viure sense ell, expira sobre el seu cos. Els Capuletti i els Montecchi acusen a Capellio de la tragèdia.

LA VOCALITAT

Com que Bellini disposava a la companyia veneciana de la gran contralt Giuditta Grisi, va aprofitar l’avinentesa per dotar el rol de Romeo a una veu greu femenina, seguint la tradició rossiniana que després de la desaparició dels castrati barrocs va escriure els grans rols heroics romàntics masculins per a les contralts. Era una pràctica en desús però que servia perfectament per homenatjar aquell cant florit del passat, que atorgava el romanticisme més passional a dues veus femenines ben contrastades, mentre que el tenor passava a un dignificant segon nivell amb àries virtuosístiques.

No hem de confondre a Giuditta Grisi amb la seva germana, la famosa soprano Giulia Grisi. Giuditta va morir molt jove, als 34 anys però va ser, mentre la veu no va caure en un prematur declivi, la cantant predilecta de compositors com Bellini, Coccia, Ricci o Paccini per a qui va estrenar les següents òperes:

• Rosmonda d’Inghilterra de Coccia (29 de febrer de 1829, Venecia)
• Chiara di Rosembergh de Ricci (11 d’octubre de 1831, Milà)
• Enrico di Monfort de Coccia (12 de novembre de 1831, Milà)
• Ivanhoe de Pacini (19 de març de 1832, Venecia)
• Carlo di Borgogna de Pacini (21 de febrer de 1835, Venecia)

Escoltem ara un Romeo peculiar i deliciós, acompanyat per una Giulietta de somni, són les excelses Janet Baker i Beverly Sills en el duo del primer acte, en una demostració de coordinació exemplar.

El rol de Giulietta el va estrenar la soprano francesa, nascuda a Milà de pare alemany i mare d’ascendència russa, Maria Caradori-Allan. Atenent el que ens diuen les cròniques de l’època i al repertori que cantava, la veu era d’una soprano lírica apreciada per el seu cant dolç i elegíac, Cantava rols  mozarrtians tan dispars com Zerlina, Cherubino o  Vitelia, la Rossina de Il barbiere rossinià, la Giuletta de l’òpera de Vaccai, la Palmide de Il Crociato in Egitto de Meyerbeer o el rol de Carlota a l’òpera de Mercadante, Elisa e Claudio.

El cant de Giulietta no és tan ornamentat com el de Romeo, potser Caradori-Allan no tenia el virtuosisme de la Grisi, i per això el rol sembla més passiu i elegíac, en qualsevol cas la soprano que l’interpreta ha de tenir un gran poder de seducció estilística.

Escoltem ara a la gran Beverly Sills l’any 1967, més que l’exhibició virtuosística, que també, és important apreciar l’exhibició expressiva d’un cant lligat i emotiu amb la tècnica immaculada al servei del rol i no a la inversa com succeeix a vegades.

El rol de Tebaldo va ser estrenat per Lorenzo Bonfigli, un tenor de prestigi però sembla ser que molt arrogant que va tenir molts problemes, tant amb Mercadante, Donizetti i també Bellini, amb qui gairebé va arribar a batre en un duel per culpa de l’ària “È serbato a questo acciaro… L’amo tanto…”, encara que al final i després de l’èxit obtingut en l’estrena, es va arribar a disculpar.

L’escoltem ara per un jove Luciano Pavarotti l’any 1967 a la Scala dirigit per Claudio Abbado.

Que després fos un rol cobejat per tenors com Rubini o Donzelli demostra que la tessitura exigent i el cant florit del rol, malgrat no ser del tot protagonista, oferia al tenor grans possibilitats de lluïment que els grans divos del moment no van deixar escapar.

La resta de rols són molt més anecdòtics, si bé el rol de Capellio, assignat a un baix, té una mica més deconsitència vocal i dramàtica.

Bellini i Romani van prescindir de la majoria de personatges de la tragèdia shakesperiana i van reduir el “protagonisme” a cinc únics personatges, quelcom que desvirtua la tragedia original, si bé ho sintetitza i centralitza quasi tot en la parella protagonista.

DISCOGRAFIA

I Capuleti e i Montecchi ni és una òpera molt representada, ni tampoc molt gravada per les grans discogràfiques.

De les gravacions disponibles al mercat jo destaco les següents i dic el meus motius:

1. Fiorenza Cossotto, Antonietta Pastori, Renato Gavarini, Ivo Vinco. Rai de Roma Lorin Maazel 1958 Myto. Les curiositat de la jove Cossotto (poc belcantista ella) i la direcció de Lorin Maazel.  
2. Renata Scotto, Jaume Aragall, Luciano Pavarotti,Agostino Ferrin. Teatro alla Scala Claudio Abbado 1967 ARKADIA. Malgrat l’espectacularitat del cast i la fama del enregistrament, Aragall no és precisament un cantant belcantista i més enllà de la veu preciosa que el caracteritzava, la transcripció del rol de Romeo per a tenor és sortosament una anècdota que no sovinteja en cap teatre. Scotto i Pavarotti bé. 
3. Beverly Sills, Janet Baker, Nicolai Gedda, Robert Lloyd. Gravació d’estudi Giuseppe Patané 1975 EMI. Una parella protagonista de somni malgrat que Sills ja no estava en el seu millor moment. L’elegància aristocràtica de Janer baker, que va sovintejà poc el belcanto, és un regal. Gedda també ho fa bonic tot i que la veu ja no estava tan fresca com el rol demana. La direcció de Patané és rutinària.
4. Edita Gruberova, Agnes Baltsa, Dano Raffanti, Gwynne Howell. Covent Garden Riccardo Muti 1984 EMI. Edició comercial d’unes celebres representacions londinenques amb una parella esplèndida. Gruberova encara no havia caigut en el manierisme insoportable del belcanto sui generis de més tard, i en tot cas la direcció vibrant, atenta i escrupolosa de Muti no ho haurien permés mai. Agnes Baltsa estava en un moment fastuós de la seva carrera i completava el cast Dano Raffanti un tenor magnífic poc reconegut.
5. Eva Mei, Vasselina Kasarova, Ramon Vargas, Umberto Chiumo. Gravació d’estudi Roberto Abbado RCA 1997. Malgrat que la sonoritat de l’excel·lent Eva Mei no és molt fonogràfica, aquesta gravació és esplèndida. Ella i Kasarova estan en un moment pletòric i les acompanya aquell Ramon Vargas belcantista que tan m’agrada i que després es va deixar perdre en aventures que no han aportat més glòria al tenor mexicà. La direcció del nipotino no és la de Muti, no té la lleugerssa i l’enginy belcantista de la direcció del napolità, però ofereix un vigor admirable a la partitura.
6. Anna Netrebko, Elina Garanca, Joseph Calleja, Riziano Bracci. Fabio Luisi 2008 DG. La luxosa gravació de la Deutsche Grammophon compta amb una parella protagonista de luxe, sobretot per la mezzosoprano letona, potser la veu més bonica i sensual dels darrers anys en mans d’una cantant exquisida, acompanyada per la poderosa Anna Netrebko, en una faceta belcantista que no li escau del tot malgrat les possibilitats d’una veu sense límits. Joseph Calleja, malgrat el timbre caprí canta un bon Tebaldo tot i que Deutsche Gramophon hagués hagut de fitxar a Flórez per arrodonir la festa.

També es troben uns quants vídeos, molts a youtube, que ofereixen la possibilitat de veure i escoltar a cantants belcantistes tan rellevants (o no) com Devia, DiDonato, Netrebko, Polenzani, Ganassi, Devinu, Antonacci…

Entre elles

Paris 2008 Netrebko, DiDonato, Polenzani, Pido

Nàpols 1995 Devinu, Antonacci, Canonici, Campori  

I si voleu experimentar amb la producció de Vincent Boussard i vestuari de Christian Lacroix que veurem a partir de demà al Liceu, procedent de Munic i amb Netrebko, Kasarova i Pittas a l’any 2012, podeu provar aquí.

Ara bé si us estimeu més passar per Zurich en una producció més recent del 2015, signada per Christof Loy i dirigida per Fabio Luisi, amb el Romeo del Liceu, Joyce DiDonato i Olga Kulchynska com a Giulietta i Benjamin Bernheim com a Tebaldo, sempre podeu passar per aquí.

I CAPULETI E I MONTECCHI AL LICEU.

Quan es va estrenar al Liceu el 8 de juny de 1854 no era una òpera desconeguda a la ciutat, ja que s’havia estrenat al Teatre de la Santa Creu el 14 de juliol de 1832, dos anys després de l’estrena veneciana.

Al Liceu s’ha representat en 24 ocasions, sent la darrera la de la temporada 1984/1985, que es va fer en tres ocasions, sent les úniques representacions d’aquest títol en el segle XX, ja que totes les altres 21 van ser al segle XIX. No és cert, havia oblidat les 3 representacions de la temporada 1978/1979 amb la magnífica Maria Chiara com a Giulietta, Maria Luisa Nave com a Romeo, el tenor Antonio Liviero i  el baix Gian Nicola Pigliucci. Dirigien  Giuseppe Morelli i Vittorio Patanè. Ara sí, 18 representacions al segle XIX i 6 al segle XX, El XXI comença amb 9 representacions de cop.

D’aquelles representacions del març de 1985 destacava l’esclatant Romeo d’Agnes Baltsa, acompanyada per Alida Ferrarini, una soprano que en aquells anys ens visitava força. El Tebaldo va ser John Fowler.

Les “incomprensibles” 9 representacions d’aquesta temporada compten amb dos repartiments d’interès sota la direcció del belcantista Riccardo Frizza i la producció escènica de Vincent Boussard, que espero que m’agradi més al teatre del que m’agrada al vídeo. Que el disseny de vestuari sigui de Christian Lacroix em motiva poc, més m’estimaria algun canvi en l’apartat vocal.

Després de la decepció de ja fa molts mesos, en saber que Garanca no vindria i el posterior alleujament en saber que la substitució seria luxosa, amb DiDonato com a Romeu, cal destacar el Romeo del segon repartiment amb la magnífica Silvia Tro, una cantant per la que sento especial admiració.

Pel que fa a Giulietta tenim a Patrizia Ciofi, actualment una incògnita vocal en una cantant belcantista notable, i Ekaterina Siurina, una garantia vocal sense excitacions particulars.

El rol de Tebaldo estarà representat per Antonino Siragusa un tenor de notes estratosfèriques i sonoritats feridores, i Celso Albelo, sempre a l’espera d’una confirmació que no m’acaba d’arribar.

Completaran amb solvència garantida Simon Orfila en un rol sense gaire compromís per a ell i Marco Spoti.

Per a tots els detalls:

http://www.liceubarcelona.cat/temporada-15-16/opera/i-capuleti-e-i-montecchi/presentacio.html