IN FERNEM LAND

PREPARANT UN BALLO IN MASCHERA


Maria Callas (Amelia) Un ballo in maschera Teatro alla Scala

Eugène Scribe va escriure Gustave III ou Le bal masqué per al compositor Daniel Auber (1833) El tema va interessar a Saverio Mercadante,que va utilitzar el llibret de Scribe amb una traducció i adaptació de Salvatore Cammarano per estrenar  al Teatro Regio de Torí el 2 de febrer de 1843, l’òpera Il Reggente.

Verdi després de molt temps de recerca d’un nou llibret i donar-li voltes a aquell Rei Lear tan desitjat i mai abordat, va trobar en el drama de Scribe la inspiració per a la seva nova òpera, una òpera que al costat de la imprescindible trama amorosa conté intrigues polítiques, amistat, ambició, traïció, gelosia i fins i tot bruixeria, en un embolic romàntic quasi incomprensible però que tan li agradaven i que el va inspirar en molts moments vorejant la genialitat, ja que “Un ballo in maschera” , al costat de banalitats difícils de pair, conté moments gloriosos, alhora que va suposar en la lenta progressió estilística que va experimentar l’opus verdià el trencament definitiu de l’estructura clàssica de recitatiu, ària i cabaletta, per començar a jugar en un discurs molt més unitari on tot i conservar els números tancats, les escenes es succeeixen amb una juxtaposició discursiva més desenvolupada i on a partir d’una orquestració més elaborada, Verdi s’aproparà sense trair la seva italianitat estilísticament conservadora, a les formes més desenvolupades de la gran òpera meyeerberiana i fins i tot amb l’inici de la revolució wagneriana de la que aparentment tant es volia allunyar, però escoltant certs moments de l’òpera, com el diabòlic preludi de l’escena de Ulrica  o el descomunal “Teco Io sto” s’intueixen amb certa facilitat.

El tema aviat va ser reprovat per la censura que no podia acceptar l’assassinat d’un Rei en escena i del Gustavo III es va passar a “La vendetta in domino” que protagonitzava el Duc de Pomerania, però un atemptat a Napoleo III va motivar un nou pronunciament de la implacable censura napolitana va fer variar l’acció a la Florència medieval amb el títol de Adelia degli Adimari. Però la problemàtica relació amb Nàpols va fer que l’estrena no arribés a bon port i el teatre va reposar Simon Boccanegra, mentre que Verdi va intentar que l’original Gustavo III s’estrenés a Roma, però va accedir a canviar Suècia per Boston del segle XVIII i transformant els personatges originals a: Riccardo, Conte di Warwick, en lloc del Rei Gustau, el seu amic Renato en lloc de Anckarstrom i  la seva esposa Amelia, que conserva el nom. La revisió del llibret a càrrec Antonio Somma es va enllestir a inicis de 1859 i es va programar l’estrena romana per el 17 de febrer al Teatro Apollo.

Hi ha en aquest nou treball una influència de l’òpera francesa, que combina la lleugeresa del patge Oscar, amb la densitat obscura d’Ulrica i la intensitat de els trames amoroses i polítiques, també hi ha una utilització d’uns leitmotiv que identifiquen els personatges (Amelia, els conspiradors, el tema amorós….) Hi ha en l’estructura musical un desenvolupament molt interessant dels recitatius i del declamat melòdic, del tractament del fraseig dramàtic que tant ajudarà a definir psicològicament a cadascun dels personatges i les situacions escèniques que protagonitzen. En aquest sentit el preludi inicial del segon acte i el recitatiu d’Amelia abans de l’ària són extraordinaris, com també ho serà el recitatiu de Renato com a contesta a la pregària d’Amelia i la posterior ària, la intensa i famosa “Eri tu”. I també hi ha una dificultat tècnica en el tractament vocal que posarà en dificultat a tots els 5 cantants principals, amb lluïment garantit si disposen d’una veu i una tècnica de solidesa contrastada.

El ballo és una òpera de tenor, el que no vol dir que els altres rols no siguin importants,però és el rol Riccardo, inicialment el rei Gustau de Suècia, assignat a un tenor el que canta més i alhora mostra una gamma molt àmplia de matisos expressius i dramàtics en les 10 intervencions entre les parts solistes, el gran duo i els passatges concertants: La rivedrà nell’estasi, Della città all’occaso, Di’ tu se fedele,  È scherzo od è follia,  Teco io sto, Tu qui? – Per salvarti da lor ,  Forse la soglia attinse …Ma se m’è forza perderti i tot el final Ah! perché qui! fuggite… T’amo, sì, t’amo, e in lagrime i Dunque vedermi vuoi.

És el personatge positiu, generós, heroic, elegant i aristocràtic que representa l’honestedat, l’amistat que en el primer acte desborda una jovenívola simpatia que s’anirà transformant de manera més interior i malengiosa, arran de l’encontre amb les prediccions d’Ulrica i el posterior encontre amb Amelia.i la traïció no buscada a l’amic i espòs de la seva estimada Amelia. Curiosament Verdi no ens va regalar cap dels duos de tenor i baríton que caracteritzen als amics verdians a la immediata Forza i posterior Don Carlos. La dificultat del rol rau en aquest personalitat canviant de la lleugeresa quasi irresponsable a la magnànima mostra de perdó del sublim i emotiu final.

Riccardo és un rol per a un tenor líric amb capacitat vocal que garanteixi els amples arcs melòdics situats en la zona del passatge i que en la famosa frase que dona pas a l’escena del ball “Si rivederti Amelia” ha de fer una genial demostració del slancio vocal, és a dir el salt al buit d’una frase no conclusiva que donarà pas al canvi d’escena sense solució de continuïtat i que com podreu apreciar en el en el fragment musical que us poso més endavant ocasiona, si el cantant sap dotar-la de l’emoció deguda, d’un impacte teatral admirable.

Amelia és un personatge fort i com a tal necessita d’una soprano líric spinto o millor encara, dramàtica capaç d’oferir la força vocal al tercet i posterior quartet. Estem davant d’una personalitat decidida però sacrificada que no caurà enduta per la passió als designis del cor. Es mantindrà fidel al marit renunciant al seu veritable amor, tot i que ella serà la ma innocent que acabarà escollint l’assassí del seu estimat, que no serà altra que el seu propi marit.  les dues grans àries són quasi contradictòries, per tant la soprano haurà de dotar de tota la força dramàtica en l’ària inicial del segon acte, mentre que en la pregaria del tercer ha d’utilitzar uns recursos expressius molt més eteris i de recolliment, és un lament colpidor.

Amelia necessita d’un registre amplíssim que la porta no tan sols al Do natural  ja que ha de picar el Re a “Odi tu come fremono cupi”, mentre que per altra part necessita d’un sonor registre greu que s’imposi  a la densa orquestració dels moments concertants.

Renato és el típic exponent de la vocalitat baritonal verdiana. La seva personalitat canvia tan bon punt els conspiradors, com aprenents de Jago, fan que deixi de banda l’amistat de Riccardo, per planejar el seu assassinat. Vocalment és necessita un baríton ple. Si bé la tessitura no és excessivament aguda ha de fer front al Fa i sovintejar la zona entre el Do i el Re # que per a un baríton sempre són difícils de gestionar si a més a més ha de dotar l’emissió de mitges veus i un cant dolç confrontat amb altres moments enèrgics i de forta càrrega dramàtica.

Per a Ulrica no hi ha dubtes, es necessita una contralt, si bé en la immensa majoria d’ocasions i davant l’escassetat de veritables contralts escoltem a mezzosopranos, en el millor dels casos dramàtiques, que sàpiguen atorgar al personatge de la sinistre i cavernosa vocalitat que ha de sobrepassar el gruix orquestral d’una escena vocalment impactant i teatralment de difícil credibilitat.

Oscar, el personatge del patge a imatge i semblança del Urbain de Les Huguenots de Meyerbeer, té dues intervencions solistes i passatges concertants on Verdi li atorga el privilegi de la distinció aguda, tot i si intervé Amelia, a qui manté en la zona greu. El personatge destinat a una soprano lírica ha esdevingut un plat suculent per a les sopranos lleugereses, que atorguen al personatge de la jovialitat juganera imprescindible i contrastada amb els altres rols femenins. És el contrast necessari i l’equilibri harmònic en els números concertants que intervé.

Els altres rols són molt més secundaris, si bé tant Tom com Samuel, destinats a baixos, han de participar en les escenes efectistes del segon i tercer actes.

Molt més anecdòtics resulten Silvano, el jutge i el criat d’Amelia, baríton i dos tenors.

El cor no té cap moment en solitari, però té presència en els tres actes.

En la selecció de vídeos triats m’he hagut de cenyir a cantants disponibles en els fragments específics.

Abans de mencionar quines veus són les que més m’agraden per aquesta òpera, definida com el paradigma de la vocalitat verdiana malgrat que ho manca un baix solista, voldria anomenar als directorsmusicals que més m’ha agradat en aquesta òpera.

Impossible obviar a Arturo Toscanini que malgrat no comptar per a mi amb un cast vocal suggestiu, ofereix una direcció apassionant. També sóc molt fan de Claudio Abbabo tot i que la versió discogràfica oficial és molt fluixa per culpa de les veus, mentre que les gravacions teatrals són excel·lents. També Muti ens va deixar una gravació esplèndida, si bé no és l’òpera verdiana més reeixida. Georg Solti ens ha deixat la gravació moderna més apassionant i amb un cast quasi perfecte. No puc oblidar a Gavazzeni, Levine o Pappano.

Si jo hagués de triar els meus Riccardo predilectes triaria a Carreras, Bergonzi i Tucker, després Pavarotti, com sempre més pla malgrat tenir una veu portentosa i Beniamino Gigli

Com a Amelia no hi ha dubte en Leontyne Price, Maria Callas i Anita Cerquetti. També m’agrada Maria Caniglia, Zinka Milanov i Montserrat Caballé.

Els meus Renato més estimats són Piero Cappuccilli, Robert Merrill, Cornell MacNeil, Renato Bruson, Leonard Warren o Ettore Bastianini, si bé aquest darrer li passa una mica com a Pavarotti. Sé que els cantants més pretèrits no agraden gaire però escoltar a Carlo Galeffi cantant “Eri tu” és molt convenient.

Les Ulrica més impactants són Ebe Stignani, Fedora Barbieri Elena Obraztsova

Mentre que per a Oscar, un personatge que no estimo massa per la seva habitual crispació, escolliria de totes les escoltades la versió de Damrau perquè la veu té unes sonoritats més amples i interessants que la típica lleugera crispadora. Però és clar cal tenir en compte a Reri Grist, Rita Streich o Roberta Peters.

SINOPSI ARGUMENTAL

Lloc de l’acció: Boston, (Massachusetts).

Temps de l’acció: finals del segle XVIII.

Acte I

Quadre I

El comte de Warwick, Riccardo, obra la seva audiència matutina a la que assisteixen diversos súbdits, entre ells alguns enemics del comte que planegen el seu assassinat. El patge Oscar li proporciona la llista de convidats al ball de màscares. La llista inclou Amèlia, esposa del seu secretari Renato, de la qual el comte està enamorat en secret. Renato posa en guàrdia el comte davant els rumors de conspiració. El comte es troba alleujat de què Renato no sospiti els seus sentiments vers la seva esposa, i no fa massa cas de les advertències. Un jutge sol·licita l’exili d’Ulrica, una bruixa, però el patge Oscar la defensa. El comte, divertit proposa d’anar a visitar-la

Quadre 2

A la gruta de Ulrica. La bruixa està envoltada d’una gran gentada que demana els consells més diversos. El comte i els seus cortesans han assistit d’incògnit. Un mariner demana saber quina recompensa rebrà pels llargs anys de servei al comte. Riccardo li introdueix a la butxaca uns diners i una carta de recomanació. Una dama noble demana consell per oblidar un amor prohibit. Es tracta d’Amelia, que també ha assistit d’incògnit. Ulrica li recomana unes herbes que haurà de recollir ella mateixa per la nit prop del patíbul. Amelia decideix anar per les herbes, i Riccardo sospitant que ell mateix pot ser l’amor prohibit, decideix seguir-la. Riccardo, disfressat de pescador, li demana a Ulrica pel seu futur. Ella profetitza que serà assassinat per la primera persona a estrènyer-li la mà, que resulta ser Renato. Tots desconfien de la veracitat de la profecia, tot i que Ulrica intenta convèncer a tothom de la seva infal·libilitat.

Acte II

Amelia busca les herbes màgiques. Apareix Riccardo, que li confessa el seu amor. Ella no sap ben bé què fer, perquè també estima el seu espòs. Arriba Renato i adverteix a Riccardo del perill que corre a causa de la conspiració. Riccardo ha d’anar-se’n i deixa la dona emmascarada en companyia de Renato, demanant-li que la porti a la ciutat sense preguntar-li el seu nom. Apareixen llavors els conspiradors, que ataquen Renato confonent-lo amb el comte. Amèlia, en intentar protegir-lo, desvetlla la seva identitat. Els conspiradors es burlen del marit enganyat, i ell, furiós de gelosia cita aquests per a l’endemà.

Acte III

Quadre I

Renato decideix venjar l’ofensa assassinat Riccardo en lloc de la seva esposa, aquesta demana veure al seu fill. Arriben Tom i Samuel, i es decideix que serà Renato qui matarà el comte. En una conversa entre Oscar i Amelia aquest li dóna la invitació per al ball de màscares. Amelia sospita que el ball pot ser una trampa mortal per a Riccardo.

Quadre II

Gabinet del comte. Riccardo, que es deu tant a l’amistat amb Renato i a l’amor a Amelia, decideix enviar a tots dos a Anglaterra per tal d’evitar temptacions. Rep una carta anònima (que li envia Amelia) que el posa en guàrdia de nou front a un intent d’assassinat, però el compte no en fa cas.

Quadre III

El ball de màscares. Els conspiradors disfressats dissimulen entre el públic assistent. Renato obté d’Oscar amb amenaces quina disfressa porta el comte. Amelia intenta que el comte abandoni el ball. Finalment el comte és assassinat per Renato. El comte, moribund, perdona els conspiradors i revela que Amelia mai no ha estat infidel al seu espòs.

FRAGMENTS ESCOLLITS

Atto I

  • 1 Preludio
  • 2 Introduzione
    • Coro Posa in pace, a’ bei sogni ristora (Uffiziali, Gentiluomini, Samuel, Tom, Aderenti) Scena I
  • 3 Scena e Sortita di Riccardo
    • Scena S’avanza il conte (Oscar, Riccardo) Scena II
    • Sortita di Riccardo La rivedrà nell’estasi (Riccardo, Uffiziali, Gentiluomini, Samuel, Tom, Aderenti) Scena II
  • 4 Scena e Cantabile di Renato
    • Scena Il cenno mio di là con essi attendi (Riccardo, Oscar, Renato) Scena II-III
  • Cantabile Alla vita che t’arride (Renato) Scena III
  • 5 Scena e Ballata di Oscar
    • Scena Il primo Giudice. – S’avanzi. (Oscar, Riccardo, Giudice) Scena IV
    • Ballata Volta la terrea fronte alle stelle (Oscar, Riccardo) Scena IV
  • 6 Seguito e Stretta dell’Introduzione
    • Stretta dell’Introduzione Sia condannata (Giudice, Oscar, Riccardo, Samuel, Tom, Aderenti, Uffiziali, Gentiluomini) Scena V
  • 7 Invocazione
    • Scena Zitti… l’incanto non dèssi turbare (Popolani) Scena VI
    • Invocazione Re dell’abisso, affrettati (Ulrica) Scena VI
    • Scena Arrivo il primo! (Riccardo, Popolane, Ulrica, Coro) Scena VII
  • 8 Scena e Terzetto
    • Scena Che v’agita così? (Ulrica, Amelia, Riccardo) Scena IX
    • Terzetto Della città all’occaso (Ulrica, Amelia, Riccardo) Scena IX
  • 9 Scena e Canzone di Riccardo
    • Scena Su, profetessa, monta il treppiè (Coro, Oscar, Riccardo) Scena X
    • Canzone Di’ tu se fedele (Riccardo, Coro) Scena X
  • 10 Scena e Quintetto
    • Scena Chi voi siate, l’audace parola (Ulrica, Riccardo, Samuel, Oscar, Coro) Scena X
    • Quintetto È scherzo od è follia (Riccardo, Ulrica, Samuel, Tom, Oscar, Coro) Scena X
  • 11 Scena e Inno. Finale I
    • Scena Finisci ‘l vaticinio (Riccardo, Ulrica, Samuel, Tom, Renato, Coro) Scena X-XI-XII
    • Inno O figlio d’Inghilterra (Coro, Oscar, Riccardo, Ulrica, Renato, Samuel, Tom, Aderenti) Scena XII

Atto II

  • 12 Preludio, Scena e Aria di Amelia
    • Preludio
    • Scena Ecco l’orrido campo (Amelia) Scena I
    • Aria Ma dall’arido stelo divulsa (Amelia) Scena I
  • 13 Scena e Duetto di Amelia e Riccardo
    • Scena Teco io sto. – Gran Dio! (Riccardo, Amelia) Scena II
    • Duetto Non sai tu che se l’anima mia (Riccardo, Amelia) Scena II
    • Tempo di mezzo M’ami, m’ami!… (Riccardo) Scena II
    • Cabaletta Oh, qual soave brivido (Riccardo, Amelia) Scena II

14 Scena e Terzetto

  • Scena Ahimè! S’appressa alcun! (Amelia, Riccardo, Renato) Scena II
  • Terzetto Tu qui? – Per salvarti da lor (Riccardo, Renato, Amelia) Scena III
  • Tempo di mezzo Amico, gelosa t’affido una cura (Riccardo, Renato) Scena III
  • Cabaletta Odi tu come fremono cupi (Amelia, Renato, Riccardo) Scena III
  • 15 Finale II
    • Scena Seguitemi. – Mio Dio! (Renato, Amelia) Scena IV-V
    • Coro Avventiamoci su lui (Coro, Samuel, Tom, Renato, Amelia) Scena V
    • Quartetto Ve’, se di notte qui colla sposa (Samuel, Tom, Renato, Amelia, Coro) Scena V

Atto III

  • 16 Scena di Amelia e Renato. Preghiera di Amelia
    • Scena A tal colpa è nulla il pianto (Renato, Amelia) Scena I
    • Aria Morrò, ma prima in grazia (Amelia) Scena I
  • 17 Scena e Aria di Renato
    • Scena Alzati; là tuo figlio (Renato) Scena I
    • Aria Eri tu che macchiavi quell’anima (Renato) Scena I
  • 18 Scena e Terzetto. Quartetto. Quintetto
    • Scena Siam soli. Udite (Renato, Tom, Samuel) Scena II
    • Terzetto Dunque l’onta di tutti sol una (Renato, Tom, Samuel) Scena II
  • 19 Scena e Quartetto
    • Scena E chi vien?… (Renato, Amelia) Scena II-III
    • Quartetto Qual tristezza m’assale, qual pena! (Amelia, Renato, Samuel, Tom) Scena III
  • 20 Scena e Quintetto
    • Scena Il messaggio entri (Renato, Oscar, Amelia, Samuel, Tom) Scena III-IV
    • Quintetto Di che fulgor, che musiche (Oscar, Amelia, Renato, Samuel, Tom) Scena IV
  • 21 Romanza di Riccardo
    • Scena Forse la soglia attinse (Riccardo) Scena V
    • Romanza Ma se m’è forza perderti (Riccardo) Scena V
  • 22 Festa da ballo e Coro
    • Festa da ballo Ah! dessa è là… (Riccardo, Oscar) Scena V-VI
    • Coro Fervono amori e danze (Coro) Scena VII
  • 23 Scena e Canzone di Oscar
    • Scena Altro de’ nostri è questo (Samuel, Renato, Tom, Oscar) Scena VIII
    • Canzone Saper vorreste (Oscar) Scena VIII

Impossible deixar passar un moment especialment inspirat que Josep Carreras cantava com ningú

A Parma 1972

  • 24 Finale ultimo
    • Seguito della festa da ballo Fervono amori e danze (Coro) Scena VIII
    • Scena So che tu sai distinguere gli amici suoi (Renato, Oscar) Scena VIII
  • Scena Ah! perché qui! fuggite… (Amelia, Riccardo) Scena VIII
  • Duettino T’amo, sì, t’amo, e in lagrime (Amelia, Riccardo) Scena VIII
  • Scena Dunque vedermi vuoi (Amelia, Riccardo, Renato, Oscar, Coro) Scena VIII

DISCOGRAFIA I VIDEOGRAFIA (en vermell les versions que més m’agraden)

1940 Jussi Björlong, Zinka Milanov, Alexander Sved, Bruna Castagna,Stella Andreva Ettore Panizza MET Myto
1943 Beniamino Gigli, Maria Caniglia, Gino Bechi, Fedora Barbieri, Elda Ribetti Tullio Serafin EMI
1954 Jan Peerce, Herva Nelli, Robert Merrill, Claramae Turner, Virginia Haskins, Arturo Toscacini RCA
1955 Jan Peerce, Zinka Milanov, Robert Merrill, Marian Anderson, Roberta Peters Dimitri Mitropoulos Myto
1956 Giuseppe Di Stefano, Maria Callas, Tito Gobbi, Fedora Barbieri, Eugenia Ratti Antonino Votto EMI
1957 Giuseppe Di Stefano, Maria Callas, Ettore Bastianini, Giulietta Simionato, Eugenia Ratti Gianandrea Gavazzeni EMI
1960 Gianni Poggi, Antonietta Stella, Ettore Bastianini, Adriana Lazzarini, Giuliana Tavolaccini Gianandrea Gavazzeni
Deutsche Grammophon
1961 Carlo Bergonzi, Birgit Nilsson, Cornell MacNeil, Giulietta Simionato, Sylvia Stahlman Georg Solti Decca
1966 Carlo Bergonzi, Leontyne Price, Robert Merrill, Shirley Verrett, Reri Grist Erich Leinsdorf RCA
1970 Luciano Pavarotti, Renata Tebaldi, Sherrill Milnes, Regina Resnik, Helen Donath Bruno Bartoletti Decca
1975 Placido Domingo, Martina Arroyo, Piero Cappuccilli, Fiorenza Cossotto, Reri Grist Riccardo Muti EMI
1975 Placido Domingo, Kattia Ricciarelli, Piero Cappuccilli, Elizabeth Bainbridge, Reri Grist, Claudio Abbado – Otto Schenk VIDEOLAND
1975 Josep Carreras-Montserrat Caballé, Renato Bruson, Ruza Baldani, Margherita Guglielmi Francesco Molinari Pradelli Myto
1977 Luciano Pavarotti, Shirley Verrett, Piero Cappuccilli, Elena Obraztsova, Daniela Mazzuccatto Claudio Abbado Myto
1978 José Carreras, Montserrat Caballé, Ingvar Wixell, Patricia Payne, Sona Ghazarian Colin Davis
Philips Records
1980 Placido Domingo, Katia Ricciarelli, Renato Bruson, Elena Obrazcova, Edita Gruberova Claudio Abbado
Deutsche Grammophon
1980 Luciano Pavarotti, Katia Ricciarelli, Louis Quilico, Bianca Berini, Judith Blegen Giuseppe Patanè Pioneer
1983 Luciano Pavarotti, Margaret Price, Renato Bruson, Christa Ludwig, Kathleen Battle Georg Solti Decca
1989 Placido Domingo, Josephine Barstow, Leo Nucci, Florence Quivar, Sumi Jo Herbert Von Karajan
Deutsche Grammophon
1990 Placido Domingo, Josephine Barstow, Leo Nucci, Florence Quivar, Sumi Jo Georg Solti TDK
1991 Luciano Pavarotti, Aprile Millo, Leo Nucci, Florence Quivar, Harolyn Blackwell James Levine
Deutsche Grammophon
1995 Richard Leech, Michele Crider, Vladimir Černov, Elena Zaremba, Maria Bayo Carlo Rizzi Teldec
2001 Salvatore Licitra, Maria Guleghina, Ambrogio Maestri, Mariana Pentcheva, Ofelia Sala Riccardo Muti
House of Opera

LA VERSIÓ DEL LICEU 2017/2018

L’última vegada que es va representar Un ballo in maschera al Liceu va ser en la temporada 2000/2001 i encara que el cast no va ser gaire lluit (com el d’aquest any) va causar tal commoció que encara aixeca airades discussions, el motiu els waters amb que Calixto Bieito encetava la polèmica producció i que va aixecar protestes i cridòries que es van incrementar amb la violació d’un noi per part d’uns militars en el terrible preludi abans de “Ecco l’orrdo campo” o la tortura amb la qual Renato sotmetia a Oscar a banyera mentre aquella s’encaparrava en cantar feliç i contenta a “Di che fulgor, che musiche”. Sí, d’acord un anacronisme o una escena mal resolta en un muntatge globlalment potent i esplèndid, i per a mi una de les produccions més excitants del director burgalés.

No hagués estat gens malament reposar una producció com tantes altres destruïda, després de tants anys per veure quina reacció tindria ara en aquests moments de convulsió. >Veure els militars franquistes a dalt de l’escenari hagués estat un estímul, per`po la direcció actual del Liceu ha apostat per una producció plana amb un vestuari vistós d’un dissenyador de prestigi com a reclam, una banalitat com una altra, perquè l’aposta a Un ballo in maschera hauria de ser sempre les veus.

Res a dir del director musical, ja que sempre m’interessa el que ens pugui dir Renato Palumbo, un director fort, amb caràcter i personalitat, que coneix Verdi i que mai deixa indiferent a ningú. No és un batutero i això ja és molt.

Però en l’apartat vocal i a banda del Riccardo de Piotr Beczala, el Renato de Carlos Álvarez, l’Ulrica de Dolora Zajick i segurament l’Oscar de Elena Sancho, no ofereix prou garanties, sobre el paper, de punts de notable interès. Poca cosa per a una òpera on les 5 veus principals han de ser extraordinàries i d’entrada no tenim una Amelia prou engrescadora.

Direcció musical: Renato Palumbo
Direcció d’escena: Vincent Boussard
Escenografia: Vincent Lemaire
Vestuari: Christian Lacroix
Il·luminació: Guido Levi
Coproducció: Theatre du Capitole (Tolosa) i Staatstheater Nürnberg (Nuremberg)

ORQUESTRA SIMFÒNICA I COR DEL GRAN TEATRE DEL LICEU
Direcció del cor: Conxita Garcia
VEUS – COR INFANTIL AMICS DE LA UNIÓ
Direcció del cor infantil: Josep Vila i Jover
Assistent a la direcció musical: Ricardo Estrada
Assistents musicals: Véronique Werklé, Vanessa García, Josep Buforn i Jaume Tribó

Repartiment

Riccardo Piotr Beczala 7,10,15,18,21,24,28 d’octubre
Fabio Sartori 8,11,16,20,23,26,29 d’octubre
Renato Carlos Álvarez 7,10 d’octubre
Giovanni Meoni 8,11,16,20,23,26,29 d’octubre
Marco Caria 15,18,21,24,28 d’octubre
Amelia Keri Alkema 7,10,15,18,21,24,28 d’octubre
Maria José Siri 8,11,16,20,23,26,29 d’octubre
Ulrica Dolora Zajick 7,10,15,18,21,24,28 d’octubre
Patricia Bardon 8,11,16,20,23,26,29 d’octubre
Oscar Elena Sancho Pereg 7,10,15,18,21,24,28 d’octubre
Katerina Tretyakova 8,11,16,20,23,26,29 d’octubre
Silvano Damián del Castillo
Samuel Roman Ialcic
Tom Antonio Di Matteo
Un jutge Joan Prados 7,8,15,16,20,21,24,28 d’octubre
José Luis Casanova 10,11,18,23,26,29 d’octubre
Un servent d’Amelia Josep Lluís Moreno 7,10,15,16,20,21,24,28 d’octubre
Emili Rosés 8,11,18,23,26,29 d’octubre
Un ballo in maschera s’ha representat al Liceu, fins ara, 150 vegades. Es va estrenar el 31 de gener de 1861, encara no, dos anys després de l’estrena a Roma i l’última vegada que pujà a l’escenari va ser el 3 de gener de 2001.
La relació de totes les representacions vistes al Liceu la teniu en aquest enllaç:

Crec que de les moltes versions possibles que es troben a youtube cal fer una visió/escoltada a aquestes:

Ja sé que és molta teca, no dic pas que ho escolteu tot, però si en trieu una d’aquestes en a mi em sembla impossible que en sortiu decebuts.

Com diuen a les transmissions a Itàlia, “Buon ascolto”

30 comments

  1. Leonor

    De vuelo que voy, por falta de tiempo:
    1. Tengo para leer 5 semanas, gran material ¡Gracias, Joaquim!
    2. Una versión que a mí me fascina: San Francisco, Pavarotti, Arroyo. Impresionante.
    3. No recuerdo el autor pero leí hace ya bastante un análisis de “Ballo” en clave de absoluto despliegue de disfraces por parte de todos los personajes (desde el inicio con la consabida adulación de unos nobles y otros traidores, la gala típica del Rey) donde el único que se libraba era (nada más y nada menos) que el paje Óscar, pues siempre actúa y dice lo que opina y siente, mientras que el resto se va enmascarando durante toda la obra, incluso el final sería un ejemplo de metateatro, farsa dentro de la farsa, nuevo juego de espejos con muchas caretas. A ver si doy co el autor (era en “Scherzo” donde lo vi, no estoy segura). Fascinante.
    ¡Saludos, infernems! Y me encanta el personaje de Óscar.

    M'agrada

    • El problema no és el personaje de Oscar, seguramente amante del Rey atendiendo a su homosexualidad, el problema és la banalidad musical. Yo eso de los contrates entre lo trágico y lo cómico nunca me ha gustado, y cuando Verdi lo hace (Forza, Ballo), lo detesto.

      M'agrada

  2. Xavier C.

    en l’apartat vocal i a banda del Riccardo de Piotr Beczala, el Renato de Carlos Álvarez, l’Ulrica de Dolora Zajick i segurament l’Oscar de Elena Sancho, què han fet per nosaltres els romans?

    M'agrada

  3. Retroenllaç: Noticias de octubre de 2017 | Beckmesser

  4. colbran

    Yo no creo que haya nadie que se atreva a hacer un apunte tan completo y exhaustivo como el que ha hecho Joaquim de esta ópera que él adora y por la que yo siento escaso interés, exceptuando la escena completa en que interviene Ulrica. El aria “Re dell’abisso” es lo que más me gusta de toda la obra y la contralto Marian Anderson considero que es su mejor intérprete, en la grabación comercial de una selección que la RCA publicó en 1955, el mismo año de su debut en el Met (con 58 años!), siendo la primera aparición en dicho teatro de un/a cantante de color. En la versión preservada en CD de ese debut no está tan convincente, probablemente afectada por la importancia de la ocasión. Aquí la versión comercial, con la intervención de Jan Peerce y dirigida por Dimitri Mitropoulos, como lo había sido en el Met.

    Otra interpretación que deseo destacar es la de Beniamino Gigli, en una versión discográfica de 1943 -citada por Joaquim- que yo considero memorable, donde Ulrica es la inmensa Fedora Barbieri (con solo 23 años!) y en donde el celebrado tenor canta como nadie el “È scherzo od è follia” de la mencionada escena de Ulrica

    Lo siento, Leonor, pero no soporto el personaje de Oscar, lo encuentro falso (entre otras falsedades que contiene el argumento de la obra) y sus momentos cantables me parecen de una banalidad supina.

    En cuanto al famoso dúo “Teco io stò”, tan “inspirado” en el duo de Valentine y Raoul de “Les Huguenots” meyerbeerianos, prefiero éste aunque reconozco que el verdiano tiene todos los alicientes para agradar si dispone de los cantantes adecuados que han de ser sobresalientes.

    En este arduo trabajo por parte de Joaquim de localizar este increíble plantel de cantantes hay verdaderas joyas vocales que extraen una calidad intrínseca de piezas que yo no sé valorar tánto cuando veo o escucho la ópera al completo.

    Veremos qué nos depara el Liceu…

    M'agrada

    • Leonor

      “A gustos, colores”. Los respeto, Colbran, como tambié lo defiendo y, por lo que recuerdo, es el único personaje sincero de la obra; quizá por eso “rechine”: sus cantabili son, eso precisamente, momentos cerrados en el sumo continuum de una serie de engaños, autoengaños y traiciones. Espero saber explicarme:
      El protagonista (Ricardo o Gustavo, según la versión) oculta su pasión amorosa por Amelia (esposa de su mejor amigo y ministro) y tan solo aguarda el baile para verla y (aunque poco) gozar de ella; su llegada anticipada al recinto de Ulrica le hace comprobar idéntica parafernalia en los conjuros demoniacos, idéntica teatralidad que él mismo se ocupa de cumplir (al marino al que lee la mano Ulrica) y, de paso, vemos la labor de Ulrica como (se diría hoy) “coaching” encubierta de damas ricas, cuando recibe a Amelia, escucha su problema (que ama apasionadamente al regente, quien lo escucha a su vez) y le recomienda una solución de gran peligro para ella; la aparición de la corte “disfrazada” adelanta la mascarada del propio rey, descubierto en parte por Ulrica (buen ojo clínico) y que le augura que morirá por mano de un amigo. La aparición de Renato, su identificación servirá a Ulrica para redundar en su vaticinio.
      Los actos siguientes, en los que los personajes se intentan salvar, sirven para empeorar la situación y enmascarar aún más los propios deseos: Amelia y Ricardo mantienen relaciones, cubiertas por el propio marido que desea matarla cuando llega a su casa pero que se detiene al recordarle ella (esto nunca falla) que es madre y debe despedirse de su hijo (de cual no se acordó antes, pero bueno), lo cual lleva a considerar culpable de todo (incluso de los problemas maritales internos) al rey, a decidir su muerte y aliarse con los traidores. La escena del baile de máscaras, al final, enmascara todo: Amelia es pura (falso), la amé castamente (entre otras cosas, ronda la bisexualidad del gobernante), declara el perdón (no es creible, la vida de Renato está marcada ya) y con este perdón se arrepiente Renato (“Di qual sangue e qual vendetta m’assetò l’infausto error!”. Hombre, haberlo pensado antes). Todos lo despiden (conspiradores incluidos) con una magnífica loa: el grado máximo de enmascaramiento, nunca éstas caen, ni ante la muerte.
      Por eso me gusta Óscar, pobrecito. Aparte, que es mi voz.
      Disculpad la extensión. Prometo rebuscar el origen de la información.
      ¡Saludos, infernems!

      M'agrada

      • colbran

        Leonor, crees que es necesario aclarar el argumento de “Un ballo in maschera”, no lo ha hecho ya Joaquim? Por lo que a mi respecta lo conocía y lo había “diseccionado” probablemente antes de que hubieras nacido. Oscar es un personaje ficticio -no como Ulrica que es histórico y a quien consultó el rey por su futuro-; probablemente Scribe se inventó este personaje para dar vida a uno de los posibles amantes de Gustavo III. Tan lejos como en 1955 ya me sabía “Un ballo in maschera” de memoria y tenía varias versiones de la ópera completa y selecciones y además yo siempre he sido de aquellos que cuando descubría una nueva obra me compraba la biografía del compositor, si no la tenía ya, y me empapaba de todo cuanto rodeaba su creación. Y sigo pensando que el personaje de Oscar es aún más simple que la pobre hermana de Charlotte en “Werther” y cuanto canta depende del gusto de cada uno, que siempre respeto, pero para mí es música banal y algo absurda. Qué quieres que haga si opino así? Pues decirlo aunque nadie pueda estar de acuerdo conmigo, ni lo pretendo.

        Dispongo, afortunadamente, de copiosa información literaria, discográfica y videográfica que me ha servido para estar contrastadamente informado de todo cuanto me interesa, en especial de la música en todas sus manifestaciones, por lo que si en algo no estoy suficientemente impuesto procuro estarlo. El hecho de que “Un ballo in maschera” no sea una ópera de mis preferencias no quiere decir que la desconozca, todo lo contrario, la conozco demasiado y he tenido la suerte de tener acceso a múltiples versiones aunque no me satisfaga y tuve la suerte de poder asistir a todas las ofrecidas en el Liceu desde 1954/55 hasta el presente, incluída la mejor, como ya he citado más arriba.

        Todo de buen rollo que conste Leonor, pues te tengo mucho respeto y me agradan tus comentatrios siempre tan moderados y tu entusiasmo cuando algo te gusta de verdad, lo cual me provoca profunda admiración. Me sentí muy honrado de conocerte personalmente y lamento que no coincidamos de nuevo para intercambiar opiniones. Nuestro único punto de contacto es este estupendo blog de Joaquim, pues no tengo -ni quiero tener- ni Twitter ni Facebook.

        Un saludo muy cariñoso.

        M'agrada

  5. alex

    Como Joaquim ha citado, concuerdo en líneas generales y asientos con los solistas citados para cada uno de los roles. Solo añadiría además al joven Domingo que en los primeros 70s., participó en el mejor BALLO que ha podido escucharse en el Liceo en los últimos 40/ 50 años ( Domingo, Macneil y Caballé ). ¿ verdad amigo Colbran?

    Joaquim lo ha citado y también considero un Riccardo inolvidable, al tenor Richard Tucker, rol con el que debutó en el Liceu en 1.965 ( Tucker, Ausensi, etc..), tenor intensísimo y que creo que ya entonces conmovió al bueno de nuestro maestro suggeritore Sr. Tribó.
    Pongo un enlace en audio, recordando a Tucker de una grabación en vivo del Colón de B.A. ( no sé como abrir el video )

    M'agrada

    • colbran

      Las dos versiones que citas, Alex, las recuerdo muy bien. Con Tucker (1965) cantaba una soprano dramática hoy muy olvidada pero con una voz muy importante: la inglesa Amy Shuard. Aunque fue una función muy buena yo creo que fue superior la de Domingo/Caballé/MacNeil (1973) y efectivamente opino como tú que es el mejor “Ballo” visto en el Liceu desde que yo asisto al mismo (1954). Sin embargo aunque Lili Chookasian era una verddera contralto tenía demasiado presente la versión de Marian Anderson de mi aria favorita y en la comparación salió perdiendo.

      M'agrada

  6. dandini

    El personatge d’Oscar és imprescindible desde el punt de vista argumental i musical per entendre Riccardo a no ser que volguem reduïr l’obra en un triangle amorós.
    Us deixo la maravellosa versió de Sumi Jo que transmet tota la joventut i musicalitat necessàries.

    M'agrada

    • Doncs no, a un triangle amorós no, però la música no la trobo gens inspirada, més aviat em crispa, i que una senyora entradeta en anys hagi de fer un adolescent amb molta ploma, normalment molt mal caracteritzada, no és gaire fàcil. Quasi cap cantant ho fa bé. Personatge odiós fins i tot en la majoria de gravacions comercials on no es veuen les amanerades gestualitats que la música sembla que les obligui a fer.
      Contra gustos no hi ha res escrit. Segurament en a mi m’agraden personatges que en a tu no tant.

      M'agrada

  7. Moltes gràcies Joaquim, comparteixo i subscric els comentaris d’en Fede. M’agradat veure el duo amb la Milanov i el Bjorling i que posessis el “Eri tu” amb el Galeffi, un cantant que m’agrada i que valoro molt. “Ma se m’he forza perderti” del Bergonzi es de cátredra, que voleu que us digui quasi ve tot m’agrada.

    M'agrada

  8. alex

    Reconozco que no era muy optimista a priori con Beczala y debo , satisfactoriamente, recnocer mi temor infundado : me ha llegado buena parte del audio de la función del sábado y el tenor polaco me sorprendió muy gratamente sobre todo en los dos primeros actos

    M'agrada

  9. Leonor

    A Fede (no te puedo contestar directamente, no me da la opción) ¡Claro que por mi parte también va con todo afecto y con el cariño que te tengo, aparte de lo que me encanta leeros (y sobre todo cuando tengo tiempo)! Eso por descontado, va de suyo. No coincidimos, no pasa nada ¡en absoluto!
    Todo lo que he escrito, aclaro, era por comentar ese proceso de ponerse las caretas en la obra, no es mío y más que nada, intentaba (no me salió, ay) esa idea de auténtico ocultamiento de deseos en la obra. Nada más.
    Ya charlaremos (¡a ver si coincidimos!). Vuelvo para “Poliuto”, el sábado estuve de “Ballo”.
    ¡Un abrazo a todos, in fernems!

    M'agrada

  10. JordiP

    Doncs ahir vaig ser al Liceu a veure-la. Haig de dir d’entrada que no vaig tenir temps de poder escoltar cap de les versions presentades per en Joaquim, tot i que vaig llegir el post molt detingudament! Es una obra que no havia escoltat mai, ves per on!! I vaig preferir anar “verge” al Liceu, ja que em permet no tenir condicionants.

    El primer que m’agradaria destacar és que per a mi, el gran triomfador de la nit fou Verdi! Quina genialitat! Una trama molt clàssica d’introducció, nus i desenllaç, però que ben servida i dinamitzada amb la musica composada. En un parell de moments vaig sentir fins i tot aquell calfred a l’espinada, i estic segur que fou gracies a Verdi, per que fora d’aquí s’acabaren les genialitats.

    Com a contraposició a la feina de Verdi vaig trobar que la posada en escena sigui probablement de les coses més horroroses que he vist mai al Liceu, cap, cap, cap concessió al dramatisme, cap treball amb els personatges, cap esforç d’aprofitar els magnífics moments que Verdi ofereix per a poder dur a terme una interpretació intensa. Suposo que qui en fou el responsable, ni recordo el nom, ni faré l’esforç de buscar-lo, deurà creure que va estar genial amb els vaixells de paper…. sant Boi gloriós! El que hem de veure…

    En Beczala va estar molt bé, i el sr. Meoni no em va desagradar tampoc, però la sra. Alkema, marededéu!!! És clar que cantar, canta. Té una veu potent, però te menys empatia amb el personatge que el director d’escena amb l’obra!!! Cap mena d’expressivitat. Mira que Verdi li dóna diversos moments d’aquells en que si el cantant els aprofita bé són dels que enfonsen el teatre en aplaudiments i noi, quina manera de llençar-los per l’aigüera. En un moment fins i tot, mentre aquesta sra. cantava la meva ment fantasiejava amb un “t’imagines que això ho cantés la Callas en els seus bons temps?” no em podria alçar de la cadira segur….

    Aquí és on suposo que lliga amb el resultat de la tria i que ha col·locat a Callas i Di Stefano al davant, tot i que probablement, com apunten alguns comentaris no fossin els millors cantant, però per a mi l’acte segon i la pregària són d’aquells tipus d’escena on la Callas es transformava.

    En fi. Per a mi va ser un gran descobriment, i poder tornar a gaudir de Mr. Beczala. Va ser una nit correcta, no per a tirar coets però tampoc per a tallar-nos les venes.

    PS: Joaquim, content de veure que existeix la resurrecció! Gràcies,

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: