IN FERNEM LAND

COR DE CAMBRA FRANCESC VALLS: Tavener, Pärt, Britten, Schnittke i Vivancos


 

Cor de Cambra Francesc Valls. Catedral de Barcelona 11 de juny de 2016 Foto IFL

Cor de Cambra Francesc Valls. Catedral de Barcelona 11 de juny de 2016 Foto IFL

Ahir va tenir lloc a la catedral de Barcelona un concert excepcional, excepcional per l’excepcionalitat del nivell artístic assolit i també per l’excepcionalitat d’un programa de compositors contemporanis sent el Cor de cambra Francesc Valls el protagonista, ja que fins ara sempre que els havia escoltat era amb repertori de períodes pretèrits, amb especial incidència en els antics mestres de capella de la catedral barcelonina, per això em va semblar excepcional la proposta de fer un repertori amb obres de Tavener (1944-2013), Pärt (1935), Britten (1913-1976), Schnittke (1934-1998) i Vivancos (1973). 

Cantar en una església de les dimensions de la nau central de la catedral té un certs perills acústics, uns perills o paranys que ben utilitzats poden convertir-se en factors a favor de la interpretació si el director i els cantants els utilitzen com Pere Lluís Biosca i els setze membres del Cor de cambra Francesc Valls que ahir varen interpretar el concert, ja que l’excessiva reverberació dels espais de dimensions catedralícies van servir per construir uns espais sonors magnífics, plens, solemnes i imponents que multiplicaven l’excel·lent projecció amb equilibri i sense que es creés l’atropellament o juxtaposició de les frases musicals, evitant-se l’habitual confusió sonora, i també ajudant que els sons flotants, eteris i quasi hipnòtics, reforcessin la mística reflexió i l’espiritualitat certament transcendent de la majoria de les obres integrants del programa.

El concert es va iniciar amb “The Lamb” i “Love bade me welcome” del compositor anglès John Tavener, que en entrar a formar part de l’església ortodoxa russa va dotar a la seva obra d’un segell fonamentat en la tradició mística eslava tan sorprenent com atractiu.

Tavener va donar pas a un dels tòtems de la música religiosa contemporània, l’estonià Arvo Pärt, que amb el seu minimalisme místic o sacre, ha esdevingut un dels músics més populars i acceptats amb obres com el impactant “Magnificat” (1989), “Da pacem Domino” (2006) o la quasi catalèptica “The deer’s cry” (2007) que ahir varen omplir la catedral de la llum que caracteritza l’obra d’aquest cabdal  compositor minimalista.

El programa va fer un salt enrere amb el A.M.D.G (Ad Majorem Dei Gloriam) de Benjamin Britten, d’una bellesa colpidora i d’un lirisme melòdic del encara jove Britten.

El compositor rus d’ascendència alemanya Alfred Schnittke i les seves tres peces sacres de 1984 (Ave Maria; Senyor, tingueu pietat i Pare Nostre)  va centrar el penúltim bloc del programa, amb obres d’estil sorprenent i si us he dir la veritat, desconcertant, no perquè no m’agradessin, sinó perquè costava entreveure amb el que escoltava una Ave Maria i sobretot un Pare Nostre, que més que una pregària més aviat em va semblar un dramàtic retret.

El darrer bloc va ser per a dos obres de l’admirat Bernat Vivancos, A child is born (2001) i l’harmonització coneguda de “El cant dels ocells” (2004) per  a soprano solista i cor. Tot i que l’obra de Vivancos és hereva de Pärt, la personalitat del compositor català l’ha dotat d’una llum, unes dinàmiques i un cos molt diferent, evolucionat i menys estàtic. En la versió de “El cant dels ocells” va destacar la presència de Ulrike Haller. com a soprano solista.

Sempre que he escoltat al Cor de cambra Francesc Valls m’ha agradat, però amb el concert d’ahir es va superar i per a mi de tot el que els he escoltat fins ara, aquest va ser el millor per la qualitat i bellesa del so, per la rica i variada intensitat de l’emissió, per l’equilibri de les 16 veus (4S4A4T4B), per l’expressivitat del fraseig, per l’afinació i la projecció. Bé és veritat que les 8 veus femenines, amb les poderoses sopranos al capdavant, dominen per sobre de l’homogeneïtat de les veus masculines, menys intenses en els tenors, i menys contundents en la zona més greu, dels baixos, ara bé el gran mèrit del seu director, des de gener del 2015, Pere Lluís Biosca que ja ho havia estat abans que el reemplacés David Malet, i que els ha dotat d’una potència i  expressivitat admirables.

Ja sabeu que jo acostumo a ser molt crític amb les formacions corals catalanes i el nivell que mostren en les seves actuacions, però amb el Francesc Valls haig de fer una forçosa i feliç excepció, perquè precisament el que demano és el que ells ofereixen: qualitat, bellesa, musicalitat i emissió.

Els aplaudiments del públic que omplia la catedral, van motivar dues propines, la primera “O magnum mysterium” de Javier Busto, una obra meravellosa, sorprenent per la utilització d’uns girs inesperats en un discurs melòdic que evoluciona de manera admirable i que va mostrar les millors capacitats del cor amb un final esclatant, i la celebèrrima “O vos omnes” de Pau Casals en una versió bellíssima per l’equilibri i el sentiment que aquesta melodia sempre (em) provoca . Va ser un perfecte colofó a un dels millors concerts de la temporada (no en tinc cap dubte) que tot i la nombrosa assistència de públic, estic segur que no tindrà el reconeixement i la repercussió mediàtica que mereix (quants diaris en parlaran demà o en els propers dies? A quants TN sortirà una ressenya?)

Caldria que aquest Cor sovinteges els cicles de concerts que es programen a Catalunya, Palaus 100 i Auditori inclosos, perquè més enllà dels reconeguts concerts que periòdicament fan a casa seva (la catedral), bo seria que tot aquell públic incapaç de sortir dels circuits habituals fins i tot quan els concerts són gratuïts o qui sap si precisament per això (es deuen pensar que gratuït va associat amb un nivell d’estar per casa) coneguessin aquesta formació coral, absolutament imprescindible.

M’oblidava! compartir banc amb Bernat Vivancos i  família, i intercanviar unes paraules amb ell, va ser un privilegi que afegeix excepcionalitat a un concert excepcional.

10 comments

  1. Tet

    la veritat és que el cant coral al nostre país és de pandereta i barretina..que “un dels millors concerts de la temporada” el doni un cor on la meitat dels seus components van a “bolo” per a aquest concert evidencia el nivell que tenim i el camí que ens falta per recórrer. Però han de canviar tantes coses (encara que aquest any hi ha hagut algun bri d’esperança) que no sóc gaire optimista al respecte. Salut!

    M'agrada

    • Hola Tet, et dono la benvinguda.
      El fet que la meitat anessin a bolo, com dius, no treu cap mèrit al concert escoltat. L’orquestra Montsalvat van a bolo i no ofereixen cap qualitat comparable. Un cor de Cambra pot ampliar-se o reduir-se en funció de le sobres que ha de cantar i si els reforços són el bo i millor, el resultat està garantit. En costa que es va preparar en tres assaigs. No em vull imaginar el dia que disposem de les eines i recursos per fer-ho bé.
      Em spa molt de greu que un concert tan bo no tingués la repercussió que hauria de tenir, atenent exclusivament als resultats artístics.

      M'agrada

  2. jaumeM

    Haig de reconèixer que la musica dels compositors interpretats no es el meu fort, no hi arribo encara.
    Ara, me hagues agradat gaudir de ” els sons flotants, eteris i quasi hipnòtics,” d’aquests veus a la Catedral.
    ¿Ho va enregistrà algú?

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: