IN FERNEM LAND

PALAU 100: LA MISSA EN SI MENOR SEGONS WILLIAM CHRISTIE I LES ARTS FLORISSANTS


Les-Arts-Florissants-William-Christie

El 27 de març de l’any 2013 vaig deixar escrit a IFL que trigaria a oblidar la interpretació de la Missa en Si menor que John Elliot Gardiner va dirigir a l’Auditori, en una experiència musical que ja vaig intuir referencial per uns quants anys o qui sap si per sempre.

Ahir al Palau de la Música va retornar la monumental missa, però aquesta vegada amb Les Arts Florissants, que és el mateix que dir William Christie i van signar una molt bona versió, bella i que en molts moments va proporcionar un gaudi notable, però no, per a mi no va assolir aquelles màximes referencials de Gardiner i els seus Monteverdi & Cia.

Christie com Gardiner, juga segur amb un cor esplèndid (no és el Monteverdi), un cor dúctil, potent, musical, lleuger, contundent, sensible, virtuós, equilibrat i compacte, i és clar, amb totes aquestes virtuts tot i la tendència de les sopranos a emblanquinar excessivament el so, però sempre ajustades i suficients en el seu registre, l’èxit està quasi garantit del tot, perquè malgrat que hi ha participació important dels solistes, els grans números corals són els autèntics protagonistes i una Missa en Si menor amb grans solistes i un cor mediocre de ben segur serà un fracàs, quelcom que a la inversa s’aconseguirà un èxit rotund, que és el que va passar ahir al Palau i fa tres anys a l’Auditori, encara més.

Aquestes formacions (Jacobs no tant) quan van de gira s’envolten de solistes del mateix cor o de cantants suficients que garanteixin un nivellet, però mai a l’alçada del cor o l’orquestra, i en tot cas només quan ho graven busquen algun solista més mediàtic que pugui garantir una certa venda del producte.

Ahir Christie va portar un quartet solista complidor, amb una soprano clarament insuficient en el cant legato i una veu discreta, un tenor que projectava bé, un contratenor que sense ser un estel d’aquests que ara sovintegen tant els teatres i les sales de concert, va cantar amb distinció la seva part, amb el sempre gratificant “Agnus Dei” per arrodonir la vetllada, i un baix que com ja estem acostumats ni és baix ni tan sols diria que baríton i que va intentar cantar disciplinadament. El Palau en acabar semblava que hagués escoltat el bo i millor del cant barroc, però això ja sol passar en aquests concerts que si o si han de ser un esdeveniment abans fins i tot de sonar el primer acord.

L’orquestra no cal que la descobreixi , és excel·lent, però també cal dir, perquè hi ha constància sonora gràcies a la transmissió de Catalunya Música, que alguns dels seus solistes de la fusta i el metall, van oferir un reguitzell d’errades o imprecisions, més que notables. La dificultat de segons quins instruments d’època ho justifica, n’estem habituats, però el solo acompanyant de trompa en l’ària del baix  (Quoniam tu solus sanctus) em van fer patir de valent.

William Christie des del clavecí, va dirigir amb enèrgica jovialitat i calidesa en una versió que transmetia grandesa però també humanitat. En això Christie em sembla més proper que Gardiner, tot i que aquell sap extreure de la puresa del so una perfecció estètica que en el cas d’ahir no vaig copsar.

Christie, tot i la grandesa de l’obra, no em va fer emocionar en cap moment i ni l’esperat “Et resurrexit”, que tan trasbalsat em va deixar amb Gardiner, o potser per això, no va aconseguir tot i la bella interpretació, gelar-me la sang.

No voldria que penséssiu que no vaig gaudir-ho, si bé és veritat que no ho vaig fer com esperava, perqquè com us deia l’altre dia arran del concert de la catedral amb el Cor de Cambra Francesc Valls (per cert, res a envejar a Les Arts Florissants), hi ha concerts que estan predestinats a ser un èxit i que congreguen al públic més selecte, a tota la crítica i a tots els mitjans, impossible pensar, doncs, que un concert d’aquestes característiques pugui defraudar les expectatives dipositades.

L’èxit, és clar, va ser rotund i qui gosaria dir el contrari?

Les Arts Florissants
Katherine Watson,
soprano
Tim Mead, contratenor
Reinoud van Mechelen, tenor
André Morch, baix
William Christie, director

Ahir vaig poder saludar a l’Àngels, feia dies que no coincidíem i això si que va ser un goig i una alegria, el goig i l’alegria de la nit.

Com que aquí no ens estem de res, també us deixaré l’oportunitat d’escoltar l’Agnus Dei segons Tim Mead

10 comments

  1. José Luis

    La veritat es que esperava més d´aquest concert. Sobre els solistes res més a dir que tu no hagis dit, Però és que a mi els so em semblava moltes estones massa empastat amb l´orgue massa protagonista i poc matissat. Em costava distingir la fusta i els violins. Jo també recordo la última missa que vaig veure al palau mateix amb el Thomas Hengelbrock i vaig gaudir molt més.

    M'agrada

    • Era un experiment interessant. Era un cromo temptador, precisament perquè Bach no ha estat mai el repertori de referència de Christie, però el resultat no va ser l’esperat, o l’esperat per a mi, per a ser més precís.

      M'agrada

  2. 1.- Un amic músic em deia que l’èxit té relació directa amb el preu de les entrades
    2.- Recordaràs el celestial Baltasar que ens van regalar aquests intèrprets. Però una cosa es passar una estona amb els angels i un altre amb Deu-Bach
    3.-Tot es pot millorar, excepte els records. Morirem recordant el que vam sentir amb aquell final de la Missa en Mi menor (o en “Si senyor” que algú diu)
    4.- L’Ángels és la de UA y adiooooooooos?

    M'agrada

    • El teu amic músic es un crack. Hi estic molt d’acord, diguem quan he pagat i et diré amb la intensitat que aplaudiré.
      Per parlar de Déu no n’hi ha prou amb el àngels.
      El record d’aquell Gardiner serà difícil d’oblidar i quan això em passi comenceu a pensar que estic gagà.
      No, l’Àngels de UA no és l’Àngels d’ahir.
      Quan hi ha aquesta mena de concerts sempre miro a veure si et veig… 🙂 vol dir que d’una manera o altra et tenim molt present.
      Abraçada

      M'agrada

  3. jround

    A mi em va semblar una molt bona Missa. Potser el cor de LAF no arriba a ser tant precís i diàfan com el Monteverdi, però crec que, en general, no va decebre, malgrat potser Bach no es l’especialitat d’aquesta formació. Els solistes, correctes, bons professionals capaços d’extreure l’emoció de la musica sense caure en efectismes buits. A destacar, evidentment, l’Agnus Dei del contratenor. Respecte l’orquestra, voldria recalcar la bellesa del so de les cordes, i no criticaria massa la trompa natural per que és gaire bé impossible tocar-la amb l’exactitud i afinació que permetria un instrument modern (no en va els intèrprets de trompetes i trompes eren dels més ben pagats a les orquestres de l’època). La direcció de Christie, vital i enèrgica, transmetent calidesa i amor per la musica.
    En resum: una bona Missa en si menor. Agraït també per que el públic en general va ser prou respectuós i no es van sentir mòbils ni excessius sorolls guturals. Tant de bo fos sempre així.
    Una sola queixa: ¿és normal que ½ hora abans que comenci el concert no hi hagués una taquilla al Palau exclusiva per els que volen comprar entrada a ultima hora? A mi em va anar d’un pel. El servei al client segueix sent prou deplorable.

    M'agrada

    • Me n’alegro tot i que no comparteixo la teva opinió. M’hagués agradat coincidir, no cal dir-ho.
      L’altra dia em parlava l’amic Lluís Emili de les excel·lències del tracte al client del mateix Palau…Tants caps tants barrets.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: