Eva Maria Westbroek Tosca al Teatro Colón (debut) Fotografia Máximo Parpagnoli:

Eva Maria Westbroek i Carlos Álvarez a Tosca al Teatro Colón Fotografia Máximo Parpagnoli:

Marcelo Álvarez i Eva Maria Westbroek a Tosca al Teatro Colón Fotografia Máximo Parpagnoli:

El Teatro Colón és un dels centres operístics amb una història més gloriosa, però fa anys que no passa per la seva millor i més esplendorosa vida, tot i així ha reunit per la Tosca d’aquesta temporada un cast internacional que suposava el retorn del tenor argentí Marcelo Álvarez al seu teatre després d’una llarga absència de 15 anys. Cal dir al respecte que hagués pogut triar una òpera amb més participació del tenor, no debades i a banda de comptar amb una de les àries emblemàtiques no tan sols per a tenor sinó que m’atreviria a dir que de la història de l’òpera, Tosca és una òpera de soprano i fins i tot baríton, però no pas de tenor i de ben segur els seus compatriotes argentins s’haguessin estimat més un retorn amb Manrico, Chénier o fins i tot Don José, tots ells rols que té actualment en repertori, ja que la part de Cavaradoosi és tan descaradament bella com breu.

No va ser un representació, sempre sota el meu punt de vista, memorable del capolavoro puccinià, per diversos motius, però sobretot perquè la direcció musical de Carlos Vieu no va tenir cap nervi, cap impuls dramàtic, cap tensió ni tan sols cap recreació narcisista de les belleses orquestrals que exhibeix la partitura. Al mestre Vieu li cau sovint el discurs narratiu ja que utilitza un tempo excessivament lent que priva de la fluïdesa i tensió que caracteritza aquesta òpera i tampoc aconsegueix de l’orquestra del Colón un resultat brillant, amb algunes pífies notables que emmascaren el prestigi del teatre argentí.

El cas de Eva Maria Westbroek (debut al Teatro Colón), soprano que sempre m’ha interessat molt, ja el dono quasi per perdut, sempre i quan abordi el repertori italià. Ella s’ha encaparrat en cantar-lo perquè ha manifestat que és el que més li agrada, però que s’adapta tan poc amb les seves característiques vocals. La veu és plena i ampla, d’un color que en a mi em sembla bellíssim i un vibrato, que no s’ha de confondre amb oscil·lació, molt característic i que en a mi no em molesta tant com a molts i que ella utilitza per reforçar la notable  intensitat dramàtica, a vegades massa exagerada, però teatralment molt eficaç. Té un centre envejable, exuberant diria jo i un registre greu que davant les greus limitacions en el registre agut no m’estranyaria que desemboques en un futur no gaire llunyà en un canvi de registre cap als rols de mezzosoprano, sense ser-ho és clar, però com a recurs seguit per a moltes sopranos en el seu declivi vocal o sopranos  que s’han malbaratat abans d’hora cantant repertoris inadequats a les seves característiques vocals.  I és que la soprano holandesa amb una veu tan ample, no ha tingut cap mena de cura en preservar entre cotons el seu registre més problemàtic, assumint rols del repertori italià verista i del Verdi més madur que han anat llimant de mica en mica les notes altes que a hores d’ara pràcticament s’han tornat o descaradament desafinades i calades o feridores i cridaneres. És veritablement una llàstima perquè fa coses d’interès, amb detalls de gust i algun piano i mitja veu d’efecte i categoria, però és fa difícil gaudir-la en plenitud perquè saps que més enllà del La, la veu és com un permanent esgarip i en una òpera propensa als esgarips, el resultat pot ser esfereïdor fins i tot quan no toca. Escoltada al teatre i en una sala tan gran com la del Teatro Colón, possiblement és gaudís molt més que no pas per ràdio, per vàries raons: A banda de l’embolcall escènic que sempre distreu i vesteix el cant, les veus grans com la seva no acaben d’encabir del tot en l’encotillament microfònic, necessiten de l’amplitud de la sala per tal de que el doll sonor s’expandeixi amb generositat i d’aquesta manera dissimular l’afinació aproximada de certes notes o fins i tot els crits (la temible “Lama” del tercer acte) poden esdevenir, si parlem de Tosca, efectius, però a la ràdio no.

La Tosca de Westbroek s’emmiralla en la tradició tebaldiana de les veus líriques spinto i si no fos perquè ella ara hi arriba massa tard, de ben segur amb un registre agut més sa  i no tan aproximat, la seva Tosca seria molt considerable, però només cal escoltar i patir el seu tercer acte com per aconsellar-li fervorosament que es dediqui a altres rols, perquè amb aquest registre lluny veig impossible aquella Isolde somiada.

El Cavaradossi de Marcelo Álvarez és millor que altres rols que el tenor argentí assumeix, ja que ell continua sent un tenor líric i Cavaradossi necessita per brillar, sobretot d’un tenor líric amb cos, com ell. Ara bé, el tenor argentí no és precisament un cantant creatiu i refinat. Més aviat és genèric i una mica artificiós, sempre cercant agradar al públic des de l’efecte i no des de la interpretació més interior i sincera. L’exemple més evident és el seu “E lucevan le stelle” fet a trossos, a frases, no en un discurs homogeni i continuo de progressió emotiva. El final de cara a la galeria amb efectes ploraner el trobo impropi d’un cantant del primer nivell com és ell.

Carlos Álvarez repeteix el seu magnífic i aristocràtic Scarpia que ja va ser motiu d’un apunt arran del seu Scarpia a Tori. El seu Scarpia està curosament cantat i cantat de manera admirable, donant la intenció precisa a cada frase i això en un rol sovint recitat, és molt valuós. De tots tres per a mi és el millor i si no fos que com tots ha de patir la incomprensible i inconsistent lentitud orquestral amb la que Vieu es carrega de dalt a baix tota la tensió que envolta el personatge de Scarpia.

La resta compleixen discretament

I res millor per valorar una Tosca que el segon acte

Giacomo Puccini
TOSCA

Eva María Westbroek (Tosca)
Marcelo Álvarez (Mario Cavaradossi)
Carlos Álvarez (Barón Scarpia)
Mario De Salvo (Angelotti)
Luis Gaeta (Sacristán)
Sergio Spina (Spoletta)
Fernando Grassi (Sciarrone)
Carlos Esquivel (Carcelero)ç
Julieta Unrein (Pastor)

Orquesta del Teattro Colón
Coro Estable del Teatro Colón (Director César Bustamante)
Coro de niños del Teatro Colón (Director Miguel Fabián Martínez)
Director Carlos Vieu

Teatro Colón de Buenos Aires 20 d’agost de 2016

No sempre puc portar aquí el que m’agradaria però m’ha semblat que aquesta representació podia interessar en primer lloc als seguidors de Carlos Álvarez, també als de Westbroek i Marcelo Álvarez, tot i que la suma de tots ells no acabi fent una Tosca del tot satisfactòria per tot el que us he explicat una més amunt.