IN FERNEM LAND

STAATSOPER DE VIENA 2016/2017: LOHENGRIN (Vogt-Merbeth-Lang-Konieczny-Groissböck;Homoki-Jenkins)


El segon streaming de la temporada 2016/2017 de la Staatsoper de Viena ens retorna a la producció del Lohengrin que ja vaig comentar el mes de maig passat. aleshores amb un repartiment poc estimulant amb un poc apropiat Herbert Lippert com a decrèpit protagonista, potser per això la direcció de la Staatsoper ha decidit tornar a emetre aquest Lohengrin en un nou streaming amb un repartiment molt més atractiu en el seu conjunt i que inicialment tenia que estar dirigit per el nou director musical del MET, el canadenc Yannick Nézet-Séguin, però com va succeir també aleshores, quan  Jaap van Zweden va causar baixa, la Staatsoper va donar la direcció a Graeme Jenkins.  Sortosament ara les coses l’hi han anat una mica millor que en aquella trista ocasió, i sense arribar a ser una direcció genial, bellíssima o memorable, les evidents errades de concertació del mes de maig passat no s’han tornar a repetir, qui sap si la tranquil·litat de tenir un Lohengrin molt més segur, musical i en forma, va ajudar a tranquil·litzar i donar seguretat a la representació, que tota ella en el seu conjunt pren una altra volada. Fins i tot la desconcertant producció “bavaresa” sembla més passadora amb un Lohengrin que pot lluir més credibilitat escènica, malgrat que Elsa sembla sa mare. Ara bé a Jenkins li manca la grandesa i la tensió dramàtica que sigui capaç de crear el clima terrorífica l’inici del segon acte o el trasbals emocional dels dubtes d’Elsa en el duo d’amor del tercer acte.

Klaus Florian Vogt ha esdevingut el Lohengrin dels nostres dies, segurament perquè Kaufmann el deixa al no sovintejar el cavaller del cigne i estimar-se més dedicar-se als rols puccinians o a la promoció de napolitanes, dit sigui sense cap voluntat de polèmica i només cenyint-me als fets consumats. L’any 2017 Kaufmann té previst cantar Lohengrin a París i Parsifal a Sindney, la resta de rols operístics seran d’òpera francesa i sobretot italiana.

El Lohengrin de Vogt és un clàssic i no seré jo qui en faci lloances desaforades, és tan innegable que el canta divinament com que la seva veu per  a mi mancada de qualsevol mena de seducció, heroïcitat i èpica, no em motivi el més mínim calfred, però en el seu cant i sobretot en la seva veu i emissió, hi ha una vessant quasi immaterial que s’adequa bé a un personatge poc definit, entre l’home i l’àngel, asexuat i vingut d’un món no terrenal on segurament les sonoritats blanquinoses poden definir una més que probable naturalesa sobrehumana, potser per això entre tots els rols wagnerians del tenor Vogt, el Lohengrin és el que millor li escau.

Vogt canta amb molta pulcritud, cura i sensibilitat, impossible en aquest sentit fer-li un retret, sobretot si tenim en compte el Lohengrin de Lippert o el d’altres tenors que destrossen la línia de cant amb vociferants i asfixiades veus, ell en aquest sentit és un prodigi, llàstima que per a mi el Lohengrin ha de tenir una seducció viril imbatible, quelcom que no vol dir cantar amb gust i un lirisme seductor. Només cal escoltar a Konya per adonar-se que el que demano és possible sense trair les deliqüescències de Vogt i alhora sense renunciar a la virilitat.

A Vogt potser li hagués anat millor la meravellosa Elsa de Camilla Nylund que la més carnal, densa i poderosa de Ricarda Mmerbeth, una cantant ja allunyada de la vessant més lírica, però això no vol dir que Merbeth no sigui una bona Elsa, ans al contrari, senzillament al seu cant més dramàtic li esqueia un altre Lohengrin més fosc, a banda que físicament es veu de més edat que Lohenngrin, quelcom que encara infantilitza més la figura del cavaller. Ella molt més avesada darrerament en la Senta, és un Elsa mancada d’ingenuïtat.

Sensacional l’Ortrud “varnaysiana” de Petra Lang, tota ella foc, temperament i de malèfiques intencions, manipuladora, incisiva i punyent. El seu cant llança autèntiques guspires i ella és d’aquelles cantants que fan aixecar entusiasme de les platees perquè la seva implicació és total i no especula. Les seves imprecacions són veritablement demoníaques i la manipulació en el duo inicial del segon acte està perfectament dibuixada amb un punt granginyolesc molt adient al disseny que Homoki fa del personatge. La veu es mostra segura i plena, amb uns aguts que no fereixen i que en canvi són veritables punyals malèfics. Sensacional en les imprecacions que motiven un intent d’aplaudiment, fins i tot  amb un brava pel mig absolutament fora de lloc.

El Telramund de Tomasz Konieczny potser és un dels rols que interpreta millor, tot i que amb Graeme Jenkins no llueix tant com amb Thielemann (Dresde). És un cantant massa sovint brusc i tot i que Telramund és un noble que s’hauria de mostrar més sibil·lí (Fischer-Dieskau), la brutalitat que exhibeix incentivat per la seva manipuladora esposa, encaixa bé amb la brusquedat habitual del baríton polonès.

Magnífic i sòlid el rei Heinrich de Günther Groissböck, un valor garantit entre els baixos de l’àrea germànica, mentre Boaz Daniel és un honest herald.

Richard Wagner
LOHENGRIN

Günther Groissböck (Heinrich der Vogler, deutscher König)
Klaus Florian Vogt (Lohengrin)
Ricarda Merbeth (Elsa von Brabant)
Tomasz Konieczny (Friedrich von Telramund, brabantischer Graf)
Petra Lang (Ortrud, seine Gemahlin)
Boaz Daniel (Heerrufer)
Wolfram Igor Derntl, Martin Müller, Johannes Gisser, Herrmann Thyringer (Vier brabantische Edle)
Younghee Ko, Martina Reder, Cornelia Sonnleithner, Evelin Saul (Vier Edelknaben)

Chor und Orchester der Wiener Staatsoper
Director musical: Graeme Jenkins

Direcció d’escena: Andreas Homoki
Escenografia i vestuari: Wolfgang Gussmann
Disseny d ellums: Franck Evin
Dramatúrgia: Werner Hintze 
Coproducció amb la Opernhaus Zürich

Staatsoper de Viena 18 de setembre de 2016

Al final hi ha insistents aplaudiments per part d’un grup més aviat petit de públic, amb un element que sembla calcat del nostre “bravo bravo” liceista. És un Lohengrin que millora la pobre impressió d’aquell del mes de maig que va salvar l’angelical Nylund, ara amb tots els retrets que es vulguin, com a mínim es pot veure i escoltar sense passar aquella vergonya aliena.

Aquí al Liceu no sé quan deuen tenir previst tornar a programar un Lohengrin, però caldria que hi comencessin a pensar, m’han entrat ganes.

14 comments

  1. Vicent

    Comparteixo el teu parer. Reconec que Vogt s’ha guanyat una pàgina en la història de la interpretació wagneriana y que és un gran cantant i un gran artista, però entenc -sense ànim de pontificar, ni molt menys- que al seu instrument li falta material. Qüestió de gustos, tal vegada… Esperem que Lang, cantant i artista a qui també admiro, no s’espatlli la veu fent Isoldes i Brunhildes.

    M'agrada

    • Se l’espatllarà, però tot el torrent passional que porta a dins no es pot retenir. És una cantant que fa gaudir i viure el que canta, la contrapartida ja sabem quina és. Esperem que el deteriorament no sigui vertiginós.

      M'agrada

      • Vicent

        Altres Lohengrins alternatius a Vogt que no siguin Kaufmann o l’incipient de Beczala, em semblen Burkhard Fritz o Nikolai Schukof. Què en saps d’aquest últim`? Des del prometedor apunt de fa dos anys en que havia de polir alguna inseguretat no n’he sabut res més. Saps si es consolida? La veu em va semblar magnífica i apuntava molt bones maneres. Atenció al suec Daniel Frank…

        M'agrada

      • Schukof o Fritz no tenen, per a mi, cap distinció vocal i això a l’hora de fer un Lohengrin és definitiu.
        Són cantants més aviat poc creatius, col·loquen notes i no sempre de la manera més atractiva.
        Buscaré coses amb Daniel Frank…

        M'agrada

  2. alex

    Yo creo que Vogt como wagneriano, lo que mejor interpreta o canta es precisamente el Lohengrin y el Walter de LOS MAESTROS, pese a su línea vocal tan carente de la más mínima virilidad.
    En cuanto a ese LOHENGRIN previsto de JK en Paris, tengo entradas previstas para finales de enero y espero, no cancele ( Kauffman sí me interesa y mucho como gran tenor wagneriano actual, no tanto en Puccini y menos en Verdi )

    Un amigo que está de turismo por Alemania y Austria estos días, estando presente en ese LOHENGRIN vienés, me ha destacado por encima de todos la Ortrud de Petra Lang, excelente

    M'agrada

  3. SANTI

    Kaufmann i Harteros continuen sent la parella perfecta per aquesta ópera.
    Lang segurament es pot disputar l’Ortrud amb Herlitzius i costa trobar un Telramund que no ho espatlli a força de cridar.
    Tot i les mancances i l’escena, investigaré la proposta perquè m’atrau

    M'agrada

  4. MERITXELL Tena

    Moltes gràcies, Joaquim! Estic amb tu en què Vogt és un cantant destacable, molt elegant i amb molt bon gust, però a qui falta consistència i entitat pels rols als quals ha dedicat la carrera. Ara, si ha de ser Wagner, encara és prou creïble en la versió menys “corpòria” de Lohengrin. Me n’alegro de llegir que Petra Lang t’ha semblat bé, darrerament la veia una mica descentrada.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: