IN FERNEM LAND

TNC 2016/2017: L’APLEC DEL REMEI DE JOSEP ANSELM CLAVÉ o LA PRIMERA SARSUELA CATALANA


Wanda Pitrowska/Xavier Albertí. Fotografia MAY ZIRKUS/TNC

Wanda Pitrowska/Xavier Albertí. Fotografia MAY ZIRKUS/TNC

Ençà del nomenament de Xavier Albertí com a director del Teatre Nacional de Catalunya l’any 2013, cada inauguració de temporada ha suposat un feliç retrobament amb el gènere musical, amb aquell inesperat, sorprenent i genial Taxi…al TNC! que homenatjava un gènere tan barceloní com la revista que va regnar en l’esplendorós Paral·lel de tombants del segle XIX i primera meitat del XX, o Per començar Sarsuela! de l’any 2014 on ja es feia una aproximació a un reguitzell de fragment de sarsueles d’autors catalans. Mentre que al gener de 2016 ens van sorprendre amb una lectura musical de l’òpera d’Enric Morera i Àngel Guimerà Titaina, si bé en aquesta ocasió la Pitrowska no va dirigir.

En la inauguració d’enguany ha decidit portar en una versió concertant amb alguns elements escènics bastant aliens al propi argument, la sarsuela de Josep Anselm Clavé, L’aplec del Remei, estrenada al Gran Teatre del Liceu el 30 de desembre de 1858 i considerada la primera sarsuela catalana en català. La idea és brillant i dóna sentit a la funció d’un teatre nacional, una institució pública que recupera i dóna a conèixer el patrimoni musical nacional, més bo o menys però el nostre i cal fer-ho perquè entre molta fullaraca és possible trobar músiques agradables, delicioses, amables i sense gaires pretensions, però que són imprescindibles per saber qui som i perquè som com som. Que això ho hagi de fer el TNC i no el Liceu com seria desitjable, forma part del nul interès mostrat fins ara i no tan sols de la direcció actual, per recuperar el patrimoni musical català. Aquella Fattuchiera de Cuyàs o aquells Pirineus  de Pedrell, van ser flors que no vam fer estiu i que per suposat no van tenir la continuïtat ni el veritable suport que la música catalana necessita i demana.

Xavier Albertí va vendre molt bé el producte en els dies previs i en la presentació de la temporada 2016/2017 del TNC, alhora que llençava una ofensiva en els medis de màxima difusió tan pertinent com engrescadora, tant és així  i gràcies també als resultats de les gales inaugurals del 2013 i 2014, que em vaig crear unes expectatives que finalment  s’han vist malauradament defraudades.

La pretesa gran obra és una obreta de sis números musicals, en els que s’ha afegit un número curtet del propi Albertí i a la que prèviament si ha afegit un preàmbul per emmarcar l’esdeveniment, que en realitat serveix per no engegar-nos cap a casa al cap de mitja hora d’haver començat, ja que en estalviar-nos la part parlada, segurament per sort, aquest sarsuela tan nostrada que hauríem de dir que pertany al gènere menut, queda en un no res. Compta perquè si algú pensa com en el Genero Chico espanyol hi ha veritables joies, que en el català també es podria donar el cas, però Clavé no és ni Barbieri ni Chapí o Bretón.

El problema principal d’aquesta recuperació ha estat la manera de fer-la i presentar-la, ja que malgrat els recursos limitats del TNC amb pressupostos per a cultura molt menys que minsos, el embolcall no ha estat gens encertat, i no per presentar-ho en forma concertant semi escenificada, sinó per la manca de idees que altres anys havien brollat amb espontaneïtat i simpatia, i que en aquesta ocasió han estat pràcticament absents, i les mostrades m’han semblat absents d’inspiració i talent. Dos o tres gags repetitius fins l’avergonyiment aliè (la passejada ben mariquita de Roberto G. Alonso, actor que treu i entre atrezzo de l’escenari, com qui fa una passarel·la de revista, fa somriure lleugerament les dues primeres vegades, però després ja no, cansa i denota monotonia creativa, per no parlar del personatge que interpreta el tenor Antoni Comas, un cec que s’ensopega amb tot el que troba pel seu davant i intenta fer patir al públic amb aproximacions perilloses a la boca d’escenari. Em va semblar fins i tot de mal gust perquè busca la rialla fàcil davant la minusvalidesa, un recurs poc elegant, poc intel·ligent i inexplicable en el context de l’obra, per tant un recurs repetitiu, fàcil i despectiu, és a dir, un error.

Deixar l’obra sense el parlat deu ser un encert que ens estalvia una prosa potser filològicament molt interessant però teatralment  de difícil digestió encara que ens vulguin fer combregar amb rodes de molí, amb el paral·lelisme amb la situació i els personatges actuals, sobretot de la família real. Fàcil recurs de resultats molt minsos malgrat tractar-se d’un recurs emprat, fins l’esgotament per l’equip de Polònia.

Com que teatralment la cosa no funciona, l’interès cal buscar-lo en la part musical i aviat ens adonem que més enllà de la música agradable no hi ha cap moment d’aquells que s’hagi d’exclamar: “Quina injustícia més gran l’oblit d’aquesta obra!”, no, no em sembla que sigui el cas. La figura de Clavé és cabdal, però molt més per el seu projecte social i revolucionari, que per la valuosa validesa de la seva música, molt més rica, personal i diversa que la d’altres compositors del moment, però en cap cas al nivell dels grans compositors del moment.

Albertí ha farcit en excés la vetllada, amb l’intent de fer una mica de pedagogia, quelcom que sempre està bé si es fa bé o si l’encarregat de fer-ho crea l’empatia i comunicació amb el públic, però els textos més aviat farragosos del propi Clavé o el missatge massa forçat cap a una lectura paral·lela amb fets, situacions i personatges de l’actualitat m’ha acabat els quartos, com deia ma mare.

És clar que aquest llarguíssim preàmbul permet escoltar també altres músiques del compositor, algunes tan conegudes com “Els Xiquets de Valls” que després serviria perquè Amadeu Vives utilitzant una melodia clavetiana composes El Cant del Poble, o la lògica referència a la celebèrrima “Les Flors de Maig”, una ègloga inspiradíssima de la qual Clavé va fer un auto préstec que s’inclou en una obertura orquestral que s’interpreta entre els texts pamfletaris del poeta del poble, l’andrauenc Ignasi Iglesias que compartia tantes coses amb Clavé, i els números musicals de la sarsuela, que es reserven pel final de l’espectacle.

Si tot plegat ho he trobat pobre i poc inspirat, tret d’algun gag o efecte teatral que recordaven els moments brillants del millor Albertí, el que m’ha semblat indignant i impropi del TNC i de la recuperació musical de l’obra, ha estat l’amplificació d’actors i cantants. No s’ha de tolerar que el cant líric s’amplifiqui, perquè si cedim en aquestes coses que traspassen descaradament les línies vermelles, estem perduts, irremeiablement perduts.

La veu amplificada d’un actor teatral en un espai tancat és un pecat, però en un cantant líric és un pecat mortal, ja que llencen per la borda part de tot allò que han estudiat durant tants anys, com és la projecció, l’emissió o el control, i tot això amb un micro pel mig queda anul·lat, ja que les veus s’unifiquen, es vulneren, perden el seu color natural i la seva potència, magnificant-se els seus defectes i desapareixent les seves virtuts. és per aquest motiu que em negaré de parlar d’Antoni Comas, Maria Hinojosa, Marta Fiol, Josep-Ramon Olivé, Miquel Cobos o els integrants del Cor de  les Glòries Catalanes, en senyal de protesta, no pas contra ells, que han demostrat manta vegades la seva vàlua musical i teatral, són professionals, musics i cantants de talent que no es mereixen un micro que els unifica i els relega a una categoria musical molt inferior a la que tenen.

Per la seva banda Albertí repeteix com a director també musical davant de l’orquestra del ESMUC i com ja ho va fer en el 2013 i 2014, recuperant la perruca i els tacons de Wanda Pitrowska, el seu alter ego que  li permet deixar-se anar de manera més esbojarrada. És una singularitat admirable però potser en un repertori que demana més que en la revista, no estaria malament que cedís la batuta a una companya o company amb més possibilitats, qui sap si Clavé hagués sonat amb més personalitat i sobretot qui sap si hagués prohibit amplificar les veus, quelcom que denota una perillosa tendència que s’ha imposat des de fa molts anys en el teatre musical i de manera no oficial, en algun que altre teatre d’òpera de dimensions inhumanes, no és el cas de la sala Gran del TNC i encara que l’acústica no sigui l’element més lloable de l’equipament bofillesc (en té algun de lloable?) allà varem veure una memorable Alcina, i si l’excusa és que d’aquesta manera els entendrem millor, tothom sap que no és vàllida , perquè el micro només  potència i si sense micro no se’ls entén amb el micro no és millora. En aquest sentit que hi hagués sobre impressionat en el mur del fons d el’escenari, les lletres, va ser un encert, un dels pocs encerts de la vetllada.

Aquest any no, Pitrowska aquest any no.

Avui i demà diumenge la tornen a fer i diumenge per la tarda Catalunya Música retransmet la darrera representació.

Tota la informació la trobareu a l’enllaç del TNChttp://www.tnc.cat/ca/laplec-del-remei

 

9 comments

  1. bocachete

    Vaja… jo hi vaig diumenge a veure què tal. Sap greu perquè aquestes iniciatives de la senyora Pitrowska han estat d’allò més interessant i engrescador. Jo diria que al TNC, en la sala gran només, és bastant habitual que els actors tinguin la veu amplificada, en qualsevol tipus d’obra. No sé dir si és sempre, però recordo que en bastants obres s’ha fet i l’han fet servir grandíssims actors dels quals sabem de sobres que no ho necessiten. No sé si deu ser perquè l’acústica de la sala no és bona i cap a la segona meitat no se sent bé; normalent, en treure les entrades molt aviat, sóc cap al davant i s’hi nota molt l’amplificació i, almenys en aquelles files, resulta innecessària i molesta (a mi, personalment, em sobra i no m’agrada), però no sé fins a quin punt té una raó, com pugui ser arribar a les últimes files o ja es fa “perquè sí”. O si no es podria, si és per l’acústica, que l’amplificació només se sentís en la segona meitat de la sala i en la primera, on arriba bé el so directe, no hi hagués altaveus o el que sigui. Ni idea.

    M'agrada

  2. Juli Carbó i Montardit

    Llegint el teu comentari dedueixo que no deixes en bon lloc la presentación d’aquesta obra. Tot i que no sóc un entès en la materia, el diumenge procuraré escoltar-la a través de Catalunya Música. Entenc que cal ser exigent en els criteris personals o professionals però fins un límit perquè la perfecció no existeix en gairebé enlloc i en la lírica tampoc per més que algun crític o comentarista cregui que sí.
    L’experiència així ho demostra, un dia pot ser molt bo i un altre no tant.
    La megafonía és cert que moltes vegades distorsiona la veu natural del cantant però per això cal comptar amb un equip de so prou profesional i adecuat per aquestes activitats.
    De l’Anselm Clavé tots sabem que no va destacar gaire en el marc d l’opera, El fort d’ell era els cants corals i les cançons tradicionals catalanes.
    Cal dir que l’estrena d’aquesta obra al Liceu va ser en una época en calia difondre la música catalana i el Liceu estaba dirigit per unes persones que ho aceptaven quasi tot mentre fos una novetat.
    Actualment avui això és impensable malgrat que s’hi representen espectacles que desmereixen la filología musical i operística d’aquest entranyable teatre.

    M'agrada

    • No només és la presentació Juli.

      La perfecció no existeix però s’ha de buscar i en aquest cas només em conformo amb que treguin la megafonia, que en un teatre tancant no té cap justificació, ni que fos perfecte. És un engany al públic.
      La música catalana cal difondre-la sempre, aleshores i ara, i si és fluixeta no és un problema i en tot cas per saber-ho s’ha de donar a conèixer, però bé, dignament, que no es tracta d’un teatre de barri, es tracta del TNC.

      M'agrada

  3. jl pagan

    Ahir la vaig escoltar a la ràdio; fluixeta tot i que hi havia alguna cosa amb gràcia.
    Quina ràbia em va fer el narrador del començament, tan pel discurs tan gastat últimament com per la manera de parlar.

    El 2014 hi vaig anar i alguna coseta em va sorprendre gratament com aquell Boris d´ Euskàlia d´en Martínez Valls a banda de ser una vetllada molt didàctica.

    Es veu que un cop acabades les obres el TNC i posats de manifest els problemes acústics de la sala gran , la direcció va cridar un expert japonès per mirar de solucionar el tema. El tècnic nipó va fer unes quantes picades de mans estratègiques per la sala i en acabar va dir que no hi havia cap sol.lució. Des d´aleshores s´amplifiquen totes les funcions de teatre d´aquesta sala.

    M'agrada

    • UN NYAP, perquè si els grecs van saber fer teatres a l’aire lliure amb acústica perfecta (Epidauro), en Bofill volent fer un temple grec el va fer mut.
      Pel que fa a l’obra, doncs si, una vegada més ens ha volgut vendre gat per llebre, el que no vol dir que estigui molt bé que la donin a conèixer, però que no ens la venguin com si haguessin descobert una obra mestra, perquè no ho és,

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: