IN FERNEM LAND

OBC 2016/2017: INAUGURACIÓ DE TEMPORADA LEIF OVE ANDSNES-KAZUSHI ONO


obc_progma_12pag_1617_web-page-001

Alguna cosa no estan fent bé a L’Auditori i a l’OBC, perquè desconeixent quina assistència hi va haver divendres per la nit al primer concert de la temporada, en el de dissabte la sala gran de l’Auditori feia més aviat pena, i això que segurament dels pocs que ens varem decidir a anar dissabte per la tarda a concert, molts eren invitats, però caldrà que un dia o altre algú comenci a estudiar perquè els concerts de l’OBC no motiven als melòmans de Barcelona, que en altres cicles es mobilitzen, no sempre per assistir a concerts amb orquestres superiors a la nostra, és clar que aquests concerts són d’actuació única i els de l‘OBC es reparteixen habitualment en tres tres sessions, però si tootes són com les d’ahir tarda, en els tres concerts en prou feina omplíem completament un dia..

L’OBC té un bon nivell, però fa anys que no anem endavant, fa anys que els concerts oscil·len entre la correcció i el notable alt, alguna vegada potser s’assoleix l’excel·lència depenent del director, però no és aquella orquestra que molt desitjaríem amb un so ric, ample, potent, personal i amb una etiqueta de marca, com les grans orquestres, aquelles que només atacat el primer acord penses, caram!.

Ono hauria de ser el director destinat a portar-la a aquest nivell  desitjat, però tinc dubtes que amb l’agenda de treball que té, la direcció musical de l’OBC tan repartida i compartida amb altres orquestres tan distanciades, pugui assolir-ho amb concerts un número de concerts més afí a la figura d’un director principal inivtat.

És la segona temprada de Ono com a titular, però el públic encara no se l’ha fet seu, encara és un perfecte desconegut i la culpa és seva, entre altres coses perquè  la temporada passada va cancel·lar per circumstàncies poc clares. Potser per tot això el primer concert no ha omplert més l’aforament, i això que en el programa hi havia obres de Rakhmàninov i Txaikovski, tot i que no les més populars.

I com va anar? Doncs bé, però sense colpir, sense de moment albirar aquest so de primera divisió que ens ha de fer exclamar el desitjat “caram!”.

El programa es va iniciar amb dos obres de Hèctor Parra, el compositor català resident per segona temporada a L’Auditori. Mentre la música contemporània continui fent de talonera, serà complicat que les obres acabin sent com a mínim acceptades per un públic poc motivat i més aviat a l’espera que el entretinguin, que sembla ser l’objectiu de la majoria dels nostres equipament culturals.

El mateix Parra ens ha presentat les dues primeres obres que va escriure: “Lumières Abissales – Chroma I” i “Kárts – Chroma II”. Juro que he fet tot el que Parra ens ha dit que teníem que fer, intentant capbussar-me sota l’aigua en la primera i situar-me en un paisatge petri i àrid en la segona, però jo no he copsat gaires diferències entre una i altra. Ambdues amb orquestracions brillants, amplíssima paleta cromàtica i tímbrica, sonoritats interessants i discurs críptic que no sé si es correspon al que el compositor ens ha explicat però que sense enutjar-me, ha entrat i sortit sense deixar-me cap especial sensació. Amb obres d’aquesta mena sempre intento buscar punts de referència dels repertoris que em són més propers, i ves per on he trobar algunes semblances llunyanes amb l’inici d’Elektra de Strauss. Ja veieu que buscava motius per distreure’m més originals que llegir-me el que diu el programa de sala o ventar-me.  Rebuda poc entusiasta.

Potser dels quatre concerts per a piano de Rakmàninov, el quart sigui per a mi el menys interessant. Hi ha el segell inconfusible del compositor rus, amb les melodies que brollen de manera sumptuosa i el virtuosisme reclamat al pianista solista (magnífic el noruec Leif Ove Andsnes). S’aprecia un intent d’anar o voler fer-ho veure, més enllà del post romanticisme amb alguna que altra picada d’ullet a la música més avantguardista (el concert es va estrenar l’any 1927 i es va revisar l’any 1941), però el compositor rus no va voler trair-se i tot queda amb un innocent intent, ja que sempre que pot s’abraona en allò que sap fer i sent. L’orquestra no tan sols acompanya sinó que esdevé quasi més protagonista que el solista. Ahir Ono sense tapar mai a Andsnes va fer que l’OBC sonés molt i entremig hi havia el pianista que no es deixava acoquinar. Mentre que a l’OBC mostrava densitat, el virtuosisme reclamat i ben executat, la brillantor i la polidesa de la pulsació, el so càlid tot i no ser aclaparador si suficient i una expressivitat sensible de tendència clarament romàntica, va caracteritzar la interpretació del solista, d’una exemplar i pulcre nitidesa que li va valer una càlida rebuda que va motivar una propina deliciosa, la Romança de Jean Sibelius, i aleshores Leif Ove Andsnes, sense tenir que compartir res amb ningú, i el públic és clar, va seduir a plaer.

A la segona part l’OBC va interpretar per primera vegada (!!!!) la tercera simfonia de Txaikovski. Una obra amb tot el segell de l’autoria, però un segell menor. No estem en el mateix cas que l’obra anterior de Rakhmàninov, ja que aquella era el final d’una carrera, mentre que aquesta és poc abans que comenci a esclatar i per tant apunta coses molt interessants que es desenvoluparan de manera mestrívola en les tres darreres simfonies o en les seus sumptuosos i inspirats ballets.  És una simfonia amable, de melodies inconfusiblement reconeixibles en l’opus txaikovsquià i ritmes ballables, que esclaten en la polonesa del cinquè moviment.

Ono va equilibrar bé, tot intentant que ningú es quedés sense el seu minut de glòria i com que l’obra acaba en punta i de manera exultant, el públic, el poc públic va sortir encantat , tot i que per a mi, a banda de les habituals virtuts de l’OBC dels darrers anys, intento trobar aquell “caram!” tan esmentat en l’apunt d’avui i no el trobo. Ambles direccions d’Ono, ara per ara em quedo amb la sensació que podria extraure molt més d’una orquestra on directors sense tanta anomenada n’han tret un suc apreciable.

Ens equivocaríem molt si ens penséssim que amb aquesta OBC ja quedem prou bé, que no cal més i que el cost d’aspirar més amunt no paga la pena i per tant millor destinar-lo a altres coses. Voldria creure que algun dia no tan sols es cobriran les places vacants des de fa anys i panys, sinó que ampliarem la plantilla i tindrem un primer violí assignat, fix i que acabi contribuint a donar la personalitat que encara no tenen. Ah! i posats a demanar, ni que només sigui en els concerts inaugurals, no podríem veure tota la plantilla amb tots els solistes titulars? M’ha semblat que una vegada més alguns no hi eren.

Em sembla que només amb auto complaença i amb un projecte poc ambiciós,  l’OBC no podrà mai aspirar a parlar de tu a tu amb  orquestres residents  en ciutats i paisos on s’aposta i es considera la cultural i en particular la música, com a una veritable eina d’estat.

Off topic: Més tard el segon qüestionari, que com ja us vaig anunciar és el de Nacho Ferrer.

18 comments

  1. JBC

    Suscribo el comentario de Jaume. El viernes lleno a tope.
    Arriesgada y atrevida elección del programa inauguración, con las obras menos conocidas de los autores mencionados y nuestro contemporáneo Parra, en estas sus primeras creaciones de una década atrás.!!
    Por otra parte se agradece no escuchar siempre lo mismo.

    M'agrada

  2. Pere

    Pel que em van dir a abonaments, el dissabte és el dia més fluix quan a cabuda. Es pot comprovar en la venda d’entrades on es veu la sala més buida que per altres torns. Jo mateix tinc l’abonament en divendres.

    El que sorprèn és que amb les campanyes que es fan de descomptes l’interès continui essent tan baix. Per aquest concert es van fer descomptes del 50%. A més, l’Auditori preveu entrades a 12 euros a platea i laterals (fins a cinquanta per cada concert) per alumnes d’escoles de música.

    Alguna cosa se m’escapa. A la meva feina, un Centre de Salut, només assistim a concerts de forma assídua quatre persones de més de 100 que hi treballem.

    També és veritat que crec que a Barcelona hi ha un excés d’oferta pel potencial públic melòman amb el que comptem. Aquest excés en si mateix és positiu, però has de disposar d’una butxaca ben plena, altrament et veus obligat a escollir i deixes d’anar a alguns concerts malgrat el seu interès. La crisi també ha passat factura i costarà recuperar l’hàbit de molts que han deixat els abonaments i ja no van a concerts com ho feien abans.

    Nosaltres ho veiem sota el nostre punt de vista de melòmans “empedernidos” però sorprèn la quantitat de gent que malgrat que els hi agrada la música no ha trepitjat mai una sala de concerts. Jo mateix cada any, per Nadal, regalo als companys i amics un cd amb una selecció de músiques diverses (més de la meitat de les peces són de “clàssica”). La rebuda és fantàstica i l’esperen amb deler, però no he aconseguit despertar el cuc de provar l’experiència del directe.

    Deu ser complicat.

    M'agrada

    • No m’agradaria pensar que tres concerts són massa, però fa anys que ho penso perquè no sé si amb la suma del públic dels tres dies ompliríem dos Auditoris.
      Els responsables de l’orquestra han començat a canviar el xip i saben que amb bandes sonores a banda d’omplir renoven i rejoveneixen molt al públic, que bona falta ens fa. El que caldria es deixar de fer la piu piu i apostar o millor invertir d’una vegada per totes, per fer el salt qualitatiu a una orquestra de primera, és clar que amb 18 places sense titulars, segons m’han comentat avui a Facebook, sembla impossible assolir-ho.
      Si ens hem de quedar al nivell actual, amb dos concerts al cap de setmana n’hi ha ben bé prou, perquè a l’Auditori es on es veuen menys turistes. Al Liceu se’n veuen, al Palau (amb l’afegitó del atractiu de l’edifici, també, però a l’Auditori se’n veuen pocs i no sé si és que no hi ha promoció en aquest sentit o el que fan no és prou atractiu pel possible turista melòman.
      Molt per fer i no sé si es fan coses, la percepció és que no gaires.

      M'agrada

      • toni

        Pienso que llevas razón Joaquim con el tema de si 2 conciertos serían suficientes. He ojeado rapidamente varias webs de Orquestas europeas, y he constatado que la Berliner Philharmoniker, la Accademia Nazionale de Santa Cecilia de Roma, la Filarmónica de Munich, la O.S. de la Radio de Baviera, la Wiener Philharmoniker, y la ONE de Madrid regularmente hacen tres conciertos de un mismo programa. Y no todas hacen los 3 en sus ciclos de abonos. En Gran Bretaña lo normal son 2 conciertos y en Paris, en su flamante Philharmonie también la Orquesta de Paris hace 2 conciertos. Otro tema son los precios, que en general son más económicos que los del Auditori de Barcelona. Pienso que la OBC podría salir cada 2-3 semanas a realizar algún concierto a Lleida, Girona o Tarragona en viernes o lunes, para aquello de Nacional de Catalunya.

        M'agrada

  3. jl pagan

    És veritat, el divendres estava ple del tot.
    En Parra, em va agradar per allò mateix que tu comentes tot i que sempre trobo falta de continuïtat en el seu discurs, brillant però sense coherència.
    Em sembla bé donar oportunitat a la música contemporània des de l´àmbit públic.
    El Solista molt bé però la obra, com m´acostuma a passar amb en Rakhmaninov, em va semblar més aviat nyonya.
    La simfonia d´en Txaikovsky no em va motivar gaire.
    Soc un fan de l´auditori, la seva sala de fusta em fa sentirme sempre molt bé, còmode i concentrat, assisteixo pràcticament a tots els concerts de l´OBC, potser no és la millor orquestra, però crec en el projecte, tan de bo pugés de nivell com tu dius.

    M'agrada

    • És imprescindible que es programi música d’ara.
      Avui mateix he escoltat en directe el concert de la Orquesta Nacional de España que ha interpretat una espectacular simfonia d’un compositor peruà Jimmy López “Los trabajos de Persiles y Sigismunda: sinfonía en cuatro movimientos” que m’ha deixat clavat a la cadira. Boníssima

      M'agrada

  4. bcn

    Jo hi vaig anar el diumenge matí i cal dir que estava bastant ple…faltava una mica omplir els laterals però feia goig.
    Tinc una pregunta per tu, Joaquim:
    No sóc gens entesa en la música “clàssica actual”( o com s’anomeni..) però em costa molt. Sincerament al escoltar la composició de l’ Hèctor Parra vaig tenir la sensació d’escoltar seqüències d’una pel·lícula de por o suspens…al no haver-hi una estructura melòdica em resulta molt difícil connectar-hi.
    Estic d’acord que s’ha de potenciar els nous compositors però la meva pregunta és perquè han de ser músiques tant poc melòdiques. Aquesta és l’evolució i per on s’encamina la música “clàssica” actual? Si ja ens queixem que no s’omplen els auditoris..no crec que aquestes composicions ho afavoreixin…

    M'agrada

    • Em fas una pregunta difícil o impossible, senzillament perquè en lloc està escrit que la música hagi de ser melòdica. La melodia ens ho posa fàcil perquè ens dóna unes claus de comprensió per les que tenim un hàbit adquirit, però de la mateixa raó que ens podem posar davant d’un quadre de Anselm Kiefer i sentir tota mena de sensacions, també ens pot passar amb la música de Parra. Jo crec que estem molt més avesats a interpretar o deixar-nos seduir per la pintura o l’escultura contemporània, mentre que amb la música continuem ancorats en la melodia.
      L’art sempre ha anat evolucionant, de manera imparable i de manera trencadora. la perspectiva dels anys ens pot donar una idea del que en el moment de l’estrena va ser titllat de porqueria, rebutjat i escridassat després han esdevinguts clàssics acceptats per quasi tothom.
      Entenc perfectament la teva sensació que és majoritària i també cal dir que no tot el que amaga la música actual és bo, perquè del passat ens ha arribat el bo i millor, tot i que alguna cosa sempre queda per descobrir i alguna roman oblidada injustament, i de l’actual molta quedarà oblidada ben aviat, si és que ja no ho ha estat.
      Gràcies per comentar

      M'agrada

  5. Hi vam anar el diumenge i, confirmo, plè però el gom i el gom no estaven plens.
    Pel que fà al programa, agraeixo que no sigui un Montsalvatge, el concert de violí de Mendelssohn i la Patètica de Txaikovski aaaltre vegada.
    No puc saber què atrauria públic nou i jove. Jo que soc públic vell i persona també vella. Tinc els meus gustos i preferències. I curiositats. I cromos sense omplir a l’àlbum. I diumenge en vaig omplir dos dels que no surten sovint. El Rachmaninov no faria res per tornar-lo a sentir. En canvi la 3a de Txaikovski va ser una grata sorpresa. La versió de Ono em va agradar molt més que les que havia trobat a la xarxa.
    Vaig observar que els músics estavem molt concentrats i el resultat em va semblar molt bo tot i que, curiosament, no miraven gens el director si no la partitura. Potser és perquè era una 1a audició, o l’estil de Ono, o ves a saber.
    Tens raó que no vaig tenir el ¡caram!. Em vaig quedar amb el “Molt bé, oi?”

    Amb la música “clàssica actual o com s’anomeni” no és fàcil aclarir-s’hi. Ara és “tendència” (no digueu “moda” que fa antic) justament, renegar de la música que no vol arribar i ser entesa (vade retro anys 50-60 i Pierre Boulez, acs.) La prova és el compositor dedicant una llarga perorata (5,6 minuts?) a explicar-nos què ha volgut dir en 17 minuts de música. Una altra cosa és que ho acabem trobant (com no ho va trobar ni el Joaquim ni jo).
    A mi m’agrada que l’obra d’art es defensi sola. I després ja miraré què deia que volia l’artista. Músic, pintor, escultor,…
    Però ja ho deia el meu pare. Cadaqual és cadascú. Penso que una cosa bona dels nostres temps és que no siguin “tendència” les veritats estètiques absolutes.
    Un consell de melòman vell: “bcn” escolta de tot i si creus que el rei va despullat o que et prenen el pèl, no ho diguis cridant però no et deixis acobardir per allò d’ “és que jo no hi entenc”
    Jo per això escric amb tota la barra

    M'agrada

    • Jo també m’estimo més que l’obra s’expliqui sola, pot arribar a passar que el que ell diu que és aigua clara jo hi vegi roques calcàries, imaginat quina decepció per a ell i per a mi 😉
      El teu consell es savi, es nota que ja no ets jove 😉

      M'agrada

  6. Oscar V

    Abans del concert hi ha una xerrada gratis, on Parra va explicar la seva obra ampliament, no van ser els 5 minuts express abans de començar, i allà un pot fins i tot preguntar-li aquests dubtes sobre la música actual, per si algú té interès.
    Pel que fa l’Auditori i l’Obc, segueixen sent un contenidor, amb dirigents gens preparats triats amb carnet polític, agafat pel mànec de les agències que són les que controlen i malversen els fons públics. De debò creieu que fent concerts de bandes sonores es preten arreglar el panorama? Que no em facin riure home…!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: