IN FERNEM LAND

ROH 2016/2017: NORMA (YONCHEVA-GANASSI-CALLEJA-SHERRATT;OLLÉ-PAPPANO)


Una de les fites de la temporada 2016/2017, una temporada farcida de fites, era la inauguració de la ROH amb Norma protagonitzada per Anna Netrebko, però la soprano russa va dir que de moment aquest rol no era per a ella o no es veia prou preparada per fer-li front, i va cancel·lar. El temps per trobar una substituta era limitat i el rol no és que precisament estigui en el repertori de la immensa majoria de sopranos, només per això la imprudent gosadia de Sonya Yoncheva cal valorar-la en tota la seva magnitud i transcendència artística, perquè la soprano búlgara arriscava molt i en un temps rècord s’havia de preparar per un rol que li exigeix molt més del que ella pot oferir, tot i que el que ofereix és molt i bo, perquè Yoncheva és una soprano magnífica, que canta meravellosament i que estilísticament no té gaire rivals en el repertori belcantista actual.

La vocalitat necessària per cantar Norma no és la que Yoncheva posseeix. Ella és una soprano lírica, amb cos i potència, però lírica i per a Norma ens cal una soprano dramàtica d’agilitat. A partir d’aquí podem adaptar-nos o deixar-nos fascinar per l’art i la seducció vocal (que és molta) de Yoncheva, i obviar un registre greu inexistent, una manca del cant en mitja veu, piano o pianíssim que ella obvia sense contemplacions, quelcom que malgrat l’adequació a l’estil belcantista del seu fraseig i la seva magnífica, precisa i polidíssima coloratura, és difícilment explicable.

El seu cant és a estones molt intens, mentre que en altres perd la força ja que li costa mantenir l’exigència vocal que Bellini demana a la soprano i s’ha de dosificar, però s’implica a fons i això sempre acaba donant els seus rèdits i l’èxit que assoleix és merescut, tot i que jo crec que no hauria de cantar gaire aquest rol (ja no dic gens perquè serà impossible). Ella canta amb l’estil i l’elegància que Radvanovsky no té, però la soprano nord-americana té els mitjans necessaris per fer que els moments més dramàtics aixequin guspires gràcies a un registre molt més complert i ferm, i a un control de les intensitats vocals i d’emissió a les que Yoncheva ara per ara no pot aspirar.

L’Adalgisa de Ganassi és un altre exemple de perfecta adequació a l’estil, però la mezzosoprano italiana ja fa anys que arrossega un desgast vocal que l’obliga a mesurar molt les forces per tal de no caure en els paranys sempre perillosos del belcanto, on tot s’aprecia amb netedat i qualsevol intent de fer joc (vocal) brut o d’especular passa factura. El millor de la seva curosa i valuosa prestacuió, és la compenetració i complicitat amb Yoncheva en els dos monumentals duos.

Joseph Calleja és un Pollione impossible, per vocalitat insuficient, per manca d’heroïcitat en el seu fraseig monòton i per una incapacitat expressiva exasperant. A la ROH l’estimen molt.

Brindley Sherratt no podem dir que tingués una de les seves millors nits i tant David Junghoon Kim com Vlada Borovko compleixen amb més suficiència vocal de la que exigeixen els seus rols.

Pappano esdevé un dels puntals amb una òpera on el director, malgrat la seva imprescindible aportació ha de deixar el total protagonisme a les veus, tot i que el mestre acompanya amb tremp, energia i intensitat, sense oblidar mai que acompanya a les veus i que Bellini no era un prodigiós mestre en el tractament orquestral.

Normalment l’Orquestra de la ROH ofereix un nivell magnífic, és el seu nivell estàndard , a vegades  i crec que no és el cas, arriba a l’excel·lència, però en aquesta obra on quasi bé ningú s’entreten en temes orquestrals, sent la seva prestació magnífica n’hi ha ben bé de sobres.

El Cor de la ROH mostra qualitat a dojo.

Si us he de ser franc em molesta tenir que parlar de la producció de Ollé (no pareix La Fura en cap lloc dels crèdits de la ROH). Em molesta perquè és una nosa amb pretensions i malgrat que Ollé sempre defuig la perafernàlia del seu soci (Carlus Padrissa), té tan poc a dir en Norma, que s’inventa una historia/denuncia de caire sectari/religiós que no va en lloc, ja que les sacerdotesses no encaixen gens bé entre militars de tuf franquista i senyores de “recio abolengo”, “Nazarenos de Setmana Santa vallisoletana” i criatures uniformades d’escola concertada.

Ni calia aquesta aparent transgressió, ni aporta res nou que faci més actual i més entenedora una història sense secrets, segones lectures o dramatúrgies provocadores de morals repressores i castradores.  No em puc creure res del que passa i el més greu és que em distreu i allunya del gaudi vocal que el belcanto ha de proporcionar.

Això si, l’escenografia espectacular de l’entremat de creus, que tant serveix per un bosc, com per una catedral, degut a l’eminent Alfons Flores, és d’impacte garantit, també gràcies a un espectacular disseny de llums de Marco Filibeck. Pocs vídeos,, quelcom que sempre és d’agrair, i un vestuari que m’ha provocat més d’una rialla quan no tocava, acaben perfilant una producció per a mi, tan inútil com irritant.

Vincenzo Bellini
NORMA
Llibret: Felice Romani

Norma: Sonya Yoncheva
Pollione: Joseph Calleja
Adalgisa: Sonia Ganassi
Oroveso: Brindley Sherratt
Flavio: David Junghoon Kim
Clotilde: Vlada Borovko

Royal Opera Chorus (Director: Peter Manning)
Orchestra of the Royal Opera House
Director musical: Antonio Pappano

Director d’escena: Àlex Ollé
Durector associat: Valentina Carrasco
Escenografia: Alfons Flores
Disseny de vestuari: Lluc Castells
Disseny de llums: Marco Filibeck

Royal Opera House, Covent Garden 12 de setembre de 2016

L’estupidesa i l’absurda proposta escènica segurament han fet que durant la representació no fos capaç de prendrem seriosament una òpera cabdal del repertori. Cal tancar els ulls perquè el que s’escolta és molt més valuós que no pas el que es veu i aquí es torna a repetir l’etern debat de que si en una òpera belcantista en l’únic que ha de ser principal protagonisme és el cant, cal envoltar-la de tanta ferralla (mai més ben dit) per fer-la assequible, però assequible a qui?

33 comments

  1. colbran

    Una “Norma” para el olvido. A quien le haya gustado lo celebro, a mí me ha aburrido. La escena imposible. Sonya Yoncheva es una soprano lírica de voz muy hermosa y de canto refinado -aunque yo le aprecié un par de “caladas”- y carente totalmente de pianísimos y de graves. No es Norma y dudo que nunca lo sea. Sonia Ganassi, a pesar de su aludido desgaste, es mucho más Norma que la propia Yoncheva. Calleja -que ha reducido bastante el canto caprino- es la cosa más inexpresiva del mundo, sin un atisbo de virilidad heroica -como corresponde a Pollione- y sin graves y con un canto blando y a veces calante. Se mueve en escena como un autómata y no hace creíble el personaje. El bajo y sobre todo el segundo tenor son de escasísima calidad y la pobre Clotilde pasa totalmente desapercibida. Por cierto las frases que cruzan Norma y Clotilde me situaban más en “La Traviata” que en “Norma” y es que Yoncheva carece de fuerza dramática para este rol. De su aportación “expresiva” para mí lo único destacable fue su “Son miei figli!”, emitido con intensidad, el resto blando blando.

    Antonio Pappano es un extraordinario director, pero a veces es algo autocomplaciente y en esta ocasión ha dirigido -siempre en mi opinión y no pretendiendo convencer a nadie- una “Norma” más sinfónica que operística, con “tempi” a veces vertiginosos (la excelente obertura y la inefable marcha) y otros lentísimos y a mínimo volumen, en esto me ha recordado al original y lamentablente fallecido Giuseppe Sinopoli, con sus cambios constantes de ritmo. La orquestación belliniana por otra parte deja -como siempre- muchísimo que desear, a pesar de los ímprobos esfuerzos de Pappano por demostrarnos lo contrario.

    Tengo muchas ganas de ver a Sonya Yoncheva en “vivo” en una Violetta Valèry, una Marguerite de “Faust”, una “Manon”, una Antonia de “Les contes de Hoffmann” o una reina de “Les Huguenots”, roles más adecuados a su vocalidad, pero en “Norma” no me interesa en absoluto, pese a las excelentes cualidades de su voz, pues no es adecuada a sus características, máxime teniendo en cuenta que es un rol escrito para una soprano dramática de agilidad/mezzo-soprano como era la legendaria Giuditta Pasta que estrenó esta popular ópera, escrita expresamente para ella por Bellini, teniendo en cuenta sus limitaciones en la zona aguda y su generosidad en el centro y en el grave, como indican los escritos de sus contemporáneos, Stendhal incluído.

    M'agrada

    • Crec que amb la teva contundent carregada has llençat una gerra d’aigua congelada a més d’un/a. De fet fixa’t que hi ha una certa baralla amb els estels de qualificació, quan n’hi ha tants vol dir que hi ha discrepàncies amb les opinions de l’¡apunt i la teva encara é smés contundent que la meva. Molt més.

      M'agrada

  2. Pep

    Des de primera hora ja és dins al sac. Esperava amb fruïció l’apunt. No he sentit mai la Yoncheva en el rol, i ara la descobrirem. I llàstima del Calleja. A primera repassada ràpida, tot el tema de les sacerdotesses, el confessonari, les creus… potser encara seria digerible perquè tot va del mateix tema i no cal psicoanalitzar gaire el què estàs veient. Però que gent suposadament intel•ligent i amb capacitat de creació i innovació, com l’Ollé i companyia, (i amb el que deuen facturar!) siguin incapaços de sortir dels visionats franquistes, de legionarios, de setmanes santes castellanes… tot aquest tuf que ens retroteu a règims antics ja cansa i cansa molt. Als que veure-ho simplement uns moments ja ens fa fàstic, que ens ho refreguin òpera darrere òpera i siguin incapaços de sortir d’aquest marc mental, denota o molta voluntat de denúncia sense venir a to, o una fixació malaltissa que ens pot fer creure un que hi ha una debilitat/adicció al tema. Com sempre, encertes, en recomenar l’audició. Tractant-se la ROH i el Pappano, ho esperava amb candeletes. Tú ens has fet feliços amb les teves possibilitats. Gràcies per tot. Llàstima que no vaig mirar qui “escenificava”.

    M'agrada

  3. Josep Quilis

    Estic alucinat, alguns moments pensaba que en Calleja es posaria a cantar una saeta
    rodejat de “encapuchados”. En alguns moments semblava que era el decorat de Parsifal. En el moment que els “escolanets” encenen les espelmes de l’altar he pensat que havies barrejat una trasmisio de la Misa de Montserrat.
    En fi hem d’acostumar-nos a veure aquest “genis” montant producciones, pero el mes greu es que ademes cobren per la seva “feina”

    M'agrada

  4. Leonor

    La encontré anoche pero no la he podido ver aún, pero por dos fragmentos que aparecían en las redes (el “Casta Diva” y desde “In mia man” hasta el final). coincido con la apreciación de las carencias para el papel y de la hermosura vocal de Yoncheva (me gustó mucho su Iris) pero se trata de una lírica y tanto Calleja (insuficiente, del todo) como ella carecen de los graves necesarios. A ver si me pongo y comento algo más. ¡Gracias por el apunte! Se comentará un poco más.
    ¡Saludos, infernems!

    M'agrada

  5. OLYMPIA

    Estic molt contenta de que, malgrat ser-li poc adequat- Yoncheva se’n surti amb nota de la difícil part cantable de Norma. Així torno tenir ocasió de dir que fa quasi un any la seva Desdemona al MET va ser exquisida. Calleja sempre m’ha semblat un tenorino, un xicot que entona i pot delectar a la família i al veïnat però no s’entén com aquest maltès, que no és falcó, tingui la requesta que té dels grans teatres del món.
    M’ha agradat la teva crònica, Joaquim però llegir la de Mr. Colbran, tan dramàticament cruel, m’ha fet entuiasmar i, de passada, em diu com n’està de pletòric el senyor.

    M'agrada

  6. Pepa MG

    yo no esperaba la saeta de calleja sino de la yoncheva cuando se sube al balcón, y canta casta diva a golpe de botafumerio (por cierto que espero que distribuyera por la ROH el aroma apropiado, y seguro que fue así). Comprobando la sincronización observe que el oroveso al principio no le iba muy bien. En aquel Eugenio Onegin, a Garsington va estar molt bé, recupero esa magnifica entrada https://ximo.wordpress.com/2016/09/03/eugen-onegin-a-garsington-romaniw-adamonyte-williams-palchykov-sherrattboyd-boyd/
    en cuanto a la escenografia pues allá se apañen, es como lo del traje nuevo del emperador, sobre nuestros fantasmas con la iglesia católica creo que Buñuel ya lo dijo todo y con mas elegancia (recuerdese por ejemplo esa gran pelicula que es “El”).

    saludos y gracias.

    M'agrada

  7. dandini

    Gràcies! una premiere esperadíssima i segons el meu criteri a l’alçada de les expectatives.
    Anirem per parts .Sonya Yoncheva té una veu preciosa i gran.Sembla que no té cap dificultat en assimilar la coloratura i l’estil bellinià.L’articulació del text es entenedora i deixa de costat els típics uaaaauuu d’ ilustres belcantistes.Segons el meu criteri i basan-me en el video jo diria que no li manca ni una nota de les escrites a la partitura si be podem dir que fa una versió sense els aguts que la tradició ha imposat.En conjunt una fantàstica Norma amb l’empenta dramàtica desitjada(aqui és on estaven els meus principals dubtes).El personatge de Norma fa molt de temps que va deixar de ser un tabu i podem dir que avui temim al menys 3 Normes de primerissim nivell Radvanovsky,Meade i Yoncheva.A la espera que algun dia la Netrebko constitueixi el quartet…
    Joseph Calleja segueix lluint la seva enveijable emissió vocal malgrat el seu fiato de vegades dubitatiu.
    Sonia Ganassi és una cantant que segueix a la curva descendent .Cada cop li tobo la veu menys atractiva .
    Molt bona direcció d’Antonio Pappano amb algun petit desajust amb el coro.
    La producció m’ha encantat.Per mí Norma sempre ha estat un exemple de doble moral associada a la religió i al poder.Si a l’hora d’explicar-ho em porten una gran part dels iconos propis del meu voltant com poden ser els encaputxats,el botafumeiro,els rosaris ,millor que millor.El fet de que Norma i Adalgisa s’expliquin els seus affers amorosos amb el hàbits i al confessionari magnifica encara més la mentida imprescindible per sortir d’aquell món hermètic i imposat.
    El qui li agradi més una versió més Asterix o “Los Picapiedra” doncs que reculi cap el passat que n’hi han un munt sense cap tipo d’interes dramàtic i amb l’unic suport de les veus i dels fans encallats en el temps.

    M'agrada

    • No penso a entrar a debatre el tema veus. Com acostuma a passar no estem gens d’acord.
      Ara bé el tema escena si que en el tenma escènic voldria dir-te alguna cosa o millor m’agradaria que e, diguessis com es pot digerir l’evident crítica a l’esglèsia catalònica en una trama que no es gens creïble en el context on Oller intenta encabir-la.
      Podria haver ambientat la trama en un convent de monges on la mare priora té un embolic amb un militar que alhora es beneficia a una novicia, però el que ens proposa Ollé és una pallassada pretensiosa, poc treballada i molt efectista, sobretot gràcies a una escenografia espectacular.
      Jo mentre ho veia no em podia prendre seriosament el pretès drama veient a Yoncheva i Ganassi vestides per el seu pitjor enemic en un context retrògrad ultra conservador, amb militars de caire feixista, botafumeiros i canelleta de l’Estonac.
      Em sembla que el que vol denunciar Ollé es pot fer de manera molt més punyent i valenta, perquè quan el marc és inversemblant, i en aquest cas ho és molt, la força del muntatge es perd fins arribar a ser còmic quan el que pretén és tot el contrari. Veure a Yoncheva a dalt del púlpit cantant Casta Diva mentre a sota tenim a les senyores dels Tejeros de torn fent-li el cor, mentre desfilen els Natzarens i el Botafumero fumeja, és carnavalesc de Sitges, com a mínim. mare de Déu no se que haguessis dit si ho arriba a signar Carsen!
      De ben segur hi ha directors de teatre que no necessiten tanta parafernàlia escènica, que ens ho haguessin fet més creïble sense necessitat de recórrer a Asterix o els Picapedra. Tot i així la del Liceu que era molt Kitsch, era millor que aquesta.

      M'agrada

    • colbran

      No había leído tu comentario. Voy a replicarte a una sola cosa. Decir que a Yoncheva no le falta ninguna de las notas escritas en la partitura por Bellini -aunque te salvas diciendo “segons el meu criteri”-, debo decirte que con un músico amigo estuvimos revisando hace ya muchos años la partitura en su casa, aparte de indicarme que la tesitura de ambas intérpretes femeninas era la misma y que únicamente en uno de los dúos una va al agudo (Adalgisa) y la otra al grave (Norma), aunque a menudo se hace al revés. Pero además he de recordarte que Giuditta Pasta (para quien Bellini escribió esta ópera, conociendo sus limitaciones de extensión en la zona aguda) ya carecía de notas superiores al Si desde los 26 años y su voz era rica en el centro y sobretodo en la zona grave, ya que era una soprano dramática de agilidad/mezzo que inclusó cantaba de contralto y Stendhal en “Vie de Rossini” le aconsejaba que cantara en su tesitura de mezzo-soprano que era la suya, pues como soprano no podía cumplir.

      Yoncheva carece totalmente de graves (mis notas preferidas, por eso insisto tanto) y aunque su voz es bellísima y sus coloraturas son precisas no puede insistir en “Norma” -o que haga lo que quiera, ya que al fin y al cabo actualmente los cantantes en su mayoría cantan lo que no les corresponde, pero deben aceptar las críticas de los que denuncian sus errores-. Es de agradecer que no interpole los agudos que nunca se escribieron ya que la moda de añadir agudos y sobre todo sobreagudos fue introducida bastantes años más tarde muy especialmente por Adelina Patti, a la que se le puede considerar “inventora” del sobreagudo en forte que antes de ella nadie se había atrevido a emitir y que Rossini le recriminó cuando cantó como invitada en su propia casa de París “Una voce poco fä”, en una de sus celebradas “soirèes” privadas.

      M'agrada

  8. dandini

    Les produccions de Robert Carsen de vegades m’agraden com en el cas de Falstaff,Rigoletto o Tannhauser i de vegades no com en el cas de Tosca ,La fanciulla del West.No tinc una idea fixe sobre el seu treball .
    No he vist el seu Don Carlo pero el que he llegit sobre la seva reinterpretació (segons el meu parer) em sembla un canvi absolut del sentit de l’obra i una inmensa rucada…
    Crec que hi ha grans artistes en el món de la regia ,de la direcció orquestral i del cant pero cada cop m’interessa menys mantenir fidelitats perpètues, quan s’equivoquen,estan en baixa forma o fan el ridicul s’ha de dir.
    A banda de la meva opinió personal et reitero les gràcies perque sincerament el que estas portant al blog em sembla molt interessant.

    M'agrada

  9. alex

    Me negué el ir a los cines para ver esa Norma, primero por lo avanzado de la producción de la FURA y segundo y lo más importantes, no me interesaba el cast salvo escuchar a la buena de Yoncheva ( magnifica soprano lírica ) en un rol que a priori no le va ( no es una belcamtista, solo le conozco una LUCIA que cantó en Paris )

    Calleja como Pollione, debe ser la versión de Vogt “cantando un Siegmund”, es decir voz bonita pero escasamente viril, además de ese caprineo tan molesto en Calleja.
    A Ganassi hace tiempo que no la soporto vocalmente : voz ya desgastada y agudo que solo lo chilla

    En cambio , sí estaré presente o espero estarlo en la Norma que se dará en Madrid : al menos Agresta que tampoco es una dramática de agilidad, si entiende el estilo y ya ha cantado Norma, mientras que Simeoni es una buena Adalgisa. Kunde a pesar de sus años y su estado vocal, es mucho más Pollione que el blandengue Calleja

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: