Eliogabalo de Francesco Cavalli, Producció de Thomas Jolly. Palais Garnier 2016

Avui us porto una obra escrita l’any 1667 i estrenada l’any 1999 a Crema (Itàlia) 332 anys després de la seva creació, un fet segurament irrepetible a la història de l’òpera.

Les raons per les quals el Eliogabalo de Francesco Cavalli no es va estrenar en el seu moment al Teatro San Giovanni e Paolo de Venècia no està gens clares, però segurament la censura o autocensura, no va permetre que sobre l’escenari s’escenifiqués la vida d’un jove emperador que desatén les raons d’Estat davant els plaers sexuals, un emperador declaradament homosexual, tot i que el llibre original tergiversa la història i la seva condició.

La producció de Thomas Jolly que presenta l’òpera de Paris, no tan sols recupera la veritable condició sexual del personatge, sinó que no estalvia fer un desplegament iconogràfic dels tòpics més tronats i fàcilment rendibles de l’univers gai, en una proposta escènica que possiblement no agradi  a tothom i en aquest tothom només incorporo als incondicionals de l’òpera barroca primerenca, tot i que la meva obligació és incentivar a que tots els que tingueu  inquietuds i curiositat intenteu endinsar-se en el barroc de Cavalli i en un títol representat en comptadíssimes  ocasions ençà de la tardana estrena a finals del segle XX. intentar anar més enllà dels títols del mestrívol Handel també és un gest saludable per intentar no caure en la quotidianitat dels títols de sempre

L’equip musical és de primera, amb el director argentí Leonardo García Alarcón al capdavant d’un equip brillant, malgrat que a algun dels noms jo no li tingui gaire estima, però no hi ha dubte que reunir a l’eminent Franco Fagioli, el veterà Paul Groves i a l’esplèndida i enlluernadora Nadine Sierra, és un esquer notable que hauria de motivar l’interès dels amants del cant i les veus prodigioses, no així Valer Sabadus, que com més va, més crec que es tracta d’un bluf mediàtic sense precedents.

Confesso que no estic davant del repertori que més m’agrada i també confesso que l’obra m’ha semblat massa llarga i amb recitatius interminables, però tot i així com que sé que més d’un i una estaran eufòrics davant d’aquesta quasi primícia (anterior a aquesta producció i després de l’estrena italiana de 1999, René Jacobs també la va presentar l’any 2004 a La Monnaie de Brussel·les), no he dubtat a portar-la a IFL, on sempre intento acontentar a tothom amb l’activitat més actual d’arreu..

Francesco Cavalli
ELIOGABALO
Opera en 3 actes

Eliogabalo, Franco Fagioli
Alessandro Cesare, Paul Groves
Flavia Gemmira, Nadine Sierra
Giuliano Gordio, Valer Sabadus
Anicia Eritea, Elin Rombo
Atilia Macrina, Mariana Flores
Zotico, Matthew Newlin
Lenia, Emiliano Gonzalez Toro
Nerbulone, Tiferne, Scott Conner

Orchestre Cappella Mediterranea
Chœur de Chambre de Namur (director:Thibault Lenaerts)
Director musical: Leonardo García Alarcón
Director d’escena: Thomas Jolly
Escenografia: Thibaut Fack
Disseny de vestuari: Gareth Pugh
Disseny de llums: Antoine Travert
Dramatúrgia: Corinne Meyniel
Coreografia: Maud Le Pladec

Palais Garnier, París 7 d’octubre de 2016

Us deixo amb el streaming de Culturebox

http://culturebox.francetvinfo.fr/musique/opera/operas-de-france/eliogabalo-de-cavalli-par-thomas-jolly-a-l-opera-de-paris-246533

Abans d’endinsar-nos una altra vegada en la incommensurable genialitat wagneriana, m’ha semblat que aquí més d’un i sucarà pa.