Dilluns mentre el Liceu representava Le nozze di Figaro al Palau tenia lloc una representació de l’òpera d’Albert Guinovart i Jordi Faura, “Alba eterna“, estrenada l’any 2009 al Teatre Fortuny de Reus i abans d’ahir emmarcada en el cicle “Tardes al Palau” es va cantar en forma concertant si bé la part ballada (Alba és una ballarina) va poder fer una simple coreografia per l’hemicicle de la sala barcelonina, ja que l’OCM (Orquestra Camera Musicae) mostrava l’opció més cambrística amb una dotzena de músics.

Qualsevol oportunitat d’assistir a un concert amb obres de Guinovart sempre és per a mi una satisfacció, ho he dit moltes vegades, ja que amb pocs compositors actuals hi connecto tan bé com en la seva obra, una obra sempre feta per agradar i com que Guinovart és un compositor honest, no se’n amaga. Per què perdre el temps fent veure el que no és? Guinovart va directa a agradar al públic, quelcom que l’honora, com també ho pretenien tants compositors del passat que admirem. La música és de fàcil escoltar i d’interpretació difícil, molt exigent, però a ell li agrada agradar tot i que quan la seva música s’interpreta en els sales de concert o teatres d’òpera (això passa malauradament molt poc) aleshores molta part del públic i la crítica habitual arrufen el nas, senzillament per això, perquè fa música que agrada i connecta.

En a mi aquestes coses m’importen ben poc, perquè si la música és descaradament melòdica, tot i utilitzar mil i un recursos contemporanis, ho trobo un encert perquè encara valoro molt que la melodia sigui el mitjà natural per crear empaties emotives, dramàtiques i teatrals.

Alba eterna és una òpera en dos actes per a cinc personatges: una ballarina (Alba), un tenor (el seu pare), una mezzosoprano (la seva mare), un baríton (el seu promès) i una soprano (la directora/empresària),

Petit resum argumental:

Un matrimoni viu una vida relaxada i contemplativa. La seva tranquil·litat s’estronca amb la tornada del seu únic fill, que estudiava música a l’estranger, enamorat d’una ballarina –Alba–, amb qui vol casar-se. Com a regal de noces, el fill proposa al pare –rellotger de professió– aturar el moment en què viu aprofitant que ara ell i l’Alba “són joves, forts i bells”. Així que li demana que construeixi un rellotge perfecte, capaç d’aturar el temps i fer del present un moment perpetu. Quan el pare veu l’Alba al teatre, en queda absolutament corprès per la seva bellesa i comença obsessionar-se amb la noia. La mare, que s’ha adonat de la manera com el seu fill i el seu marit l’observen, en comença a envejar la bellesa (que ella ha perdut amb el pas del temps) i a planejar com recuperar-la, robant-la a qui la posseeix, l’Alba. Al teatre descobreix que la directora s’aprofita de l’Alba per tal de robar-li l’energia vital, i que aquesta no pot sortir del teatre, car fer-ho seria la seva fi. La mare s’apiada d’ella i decideix ajudar-la. El pare, que ja ha enllestit el rellotge, cerca un lloc per posar-lo en marxa, però per accionar-lo li cal un indret on el temps es pugui aturar, i recorda les paraules de la directora: “el temps no s’atura per ningú… excepte en un teatre…”.

El llibret de Jordi Faura, obsessionat pel pas del temps, està distribuit en 16 escenes (6 al primer acte i 10 al segon) i té una durada d’uns 110 minuts (50 per cada acte), permetent amb una “estructura que podríem qualificar de clàssica”, inter-actuar els personatges amb àries, duos, tercets i un quartet magnífic a la segona part, a banda de interludis orquestrals, tot utilitzant leitmotivs que ofereixen amb un llenguatge assequible, una comprensió dramàtica que s’agraeix, sobretot perquè moltes òperes contemporànies no tenen llibrets amb accions dramàtiques clares i definides, aquesta sí. Podrà agradar més o menys, podrà semblar més o menys previsible, però està escrit per ser representat i això permet a Guinovart desplegar una partitura rica en recursos expressius en un entramat vocal i instrumental complexa, que insisteixo a dir, que sembla molt més assequible perquè ell està dotat de la inspiració melòdica, quelcom que molts defugen per no tenir-la.

Amb aquest història tan operística és essencial que el cantants ens la facin arribar amb convicció i claredat, hi ha a banda del desplegament vocal i les exigències rigoroses l’inevitable repte de fer entenedora cada paraula que es canta, sobretot tenint en compte que aquesta és una òpera desconeguda i el fet de cantar-se amb el nostre idioma hauria de facilitar-ne la compressió.

Aquest aspecte fonamental no va ser prou cuidat en el concert del dilluns. per a mi aquest va ser l’aspecte negatiu d’una vetllada esplèndida, amb un equip vocal potent sota la vigorosa direcció de Tomàs Grau al capdavant de la versió més cambrística d’una entusiasta Orquestra Camera Musicae.

Marta Mathéu va ser la malèfica de la història, un personatge molt teatral, però potser el més granguinyolesc i per tant el més complicat a l’hora de fer-lo creïble. La soprano va mostrar els poderosos mitjans amb la suficiència que la caracteritzen, una veu de lírica ample amb acerats aguts i una impostació artificiosa que va dificultar moltíssim la comprensió del que cantava. En la primera escena “Daemon enaamorada”per molt que intentava comprendre el que cantava no vaig arribar a lligar una frase comprensible, fins i tot vaig dubtar que cantés en català.

La mezzosoprano Anna Alàs, amb una veu molt més càlida i arrodonida, va cantar el rol de la mare. No sempre se la va entendre i no sempre la veu superava l’entramat i la intensitat orquestral, però la cura per l’homogeneïtat de l’emissió no va pertorbar mai la musicalitat del fraseig. En el duo amb la soprano abans de la seva mort, durant el segon acte, va tenir juntament amb Mathéu, un dels moments més brillants, aprofitant un inspiradíssim leitmotiv. El rol de la mare potser hagués pogut estar més desenvolupat en el llibret ja que no queda prou clara l’evolució dramàtica. En aquest sentit sembla que al llibret li hagin faltat unes quantes pàgines per explicar-nos mes coses que acabin fent creïble les situacions.

El tenor lleuger Marc Sala va ser el pare. Un rol brillantíssim amb un registre agut no apte per a mitjanies i que el cantant barceloní va cantar amb molta seguretat i gosadia, amb una veu que corre molt bé fins i tot superant les dimensions del Palau i les intensitats orquestrals. Certament a vegades la partitura el va portar al límit, ja que l’orquestra el tapava, però ell té moltes taules i va saber controlar i superar els paranys, gràcies a una veu claríssima, una emissió ben projectada i uns aguts ben consolidats.

Josep-Ramón Olivé va ser el fill, amb una veu d’espectacular projecció i potència, amb una línia magnífica i que de ben segur farà una brillant carrera. Cap al final va perdre una mica el control de l’emissió en algun agut, però la personalitat i seguretat que transmet són l’actiu prou contundent per fer oblidar molt ràpidament els petits i esporàdics defectes.

L’orquestra Camera Musicae va tocar amb l’entusiasme que la caracteritza. Són músics joves dirigits per un director jove, tots ells creuen en el projecte i toquen amb un entusiasme contagiós i si bé en alguna ocasió aquest entusiasme va arribar a anar en contra de les veus, també és veritat que ells van aconseguir amb l’atenta i inestimable ajuda del propi Guinovart al piano, de transmetre tot el vigor i el drama de la trama argumental.

Mencionaré de passada el rol de l’Alba, interpretat per Bealia Guerra, ja que és important en l’escena però irrellevant en els aspectes que aquí tracto. El rol és ballat i m’atreviria a dir que amb un moment de tanta importància com la dansa de Salome, però al Palau va ser tímidament ballat, només per donar una lleugera idea de les possibilitats que pot tenir.

No cal dir que m’agradaria veure-la representada amb una direcció escènica i una orquestra de dimensions simfòniques, perquè per sobre de tot la música de Guinovart m’interessa.

La del Palau va ser una versió convincent, en certs aspectes notable, esplèndida fins i tot, però cal polir i millorar aspectes cabdals. L’esforç de l’equip bé mereixien més transcendència i visibilitat. Jo penso que un projecte així bé mereix ser representat per tot Catalunya qui sap si amb el suport de l’AAOS o altres xarxes culturals, per no parlar del Liceu. Dos concerts (diumenge per la tarda una a Vandellòs/L’Hospitalet de l’Infant i dilluns la del Palau) no són suficients. L’obra de Guinovart i tot l’esforç per portar-la a terme bé mereixen més continuïtat, però és que estic segur que molt del públic que es gira d’esquena davant la música contemporània, a aquesta Alba eterna els agradaria.