Adéu 2016:El sol s’acomiada darrera les muntanyes

Capvespre

maria moncal capvespre a Eina – cerdanya

Acomiadem el 2016 i la seva intolerància, la seva injustícia, la seva repressió, la seva violència, les seves incerteses, pors i incomprensions, girem la pàgina d’un any oblidable si no fos per els moments que ens ha regalat d’amor, amistat, solidaritat, esperança i  bellesa.

El sol s’acomiada, una vegada més, darrera les muntanyes i l’endemà després de la fosca nit tornarà a esclatar i omplir de càlida llum un Nou Any en el que tots hi dipositem totes les esperances per tal de que sigui millor, caldrà per això que tots hi posem una mica de la nostra part.

Us deixo amb Anne Sofie von Otter dirigida per Claudio Abbado en el darrer moviment de “La cançó de la terra” de Gustav Mahler, “Der Abschied” amb la Berliner Philharmoniker en un concert celebrat el 18 de maig de 2011. Bellesa crepuscular per acomiadar el 2016 Continua llegint

ELS RESUMS DEL 2016 QUE EN A MI M’AGRADARIEN

television-resumen-del-ano-2016-tv-3-1482854554220

Sé que el que en a mi m’agradaria no deu succeir en cap país del món, ni tan sols en aquells culturalment més rics i avançats que el nostre, però no per això no deixo de somiar en el que m’agradaria que passes en el meu, un dia o un altre, ara que precisament sembla que estiguem en un procés de disseny de nous models.

Ahir vaig veure un bon tros del resum que els equips informatius de TV3 van fer de l’any 2016, res que no es faci cada any i aquest any com tots els altres fins ara, van repetir la formula emprada dels models establerts si bé el format semblava a priori més novedós, amb tots els equips dels informatius fent un repàs del més destacat, ocupant gran part dels minuts disponibles la situació política, tant la nacional com l’internacional, però també tocant ni que fos de resquitllada, altres aspectes rellevants com podia ser el canvi climàtic o la cultura. I és precisament en l’àmbit cultural on vull fer la meva reflexió ja que encara que sigui obvi que en molt pocs minuts, per no dir segons, és impossible encabir tot el que dóna de sí el món cultural durant un any, si que em va sorprendre negativament que esbandissin  tota la cultura d’un any en menys de 3 minuts en un programa de quasi una hora. Diu molt  i alhora molt poc del nostre estimat país i de la importància que té i el lloc que ocupa la cultura. Absolutament residual. Continua llegint

FAUST A MOSCOU (Romanovsky-Lungu-Abdrazakov-Ladyuk-Pfister;Lebedev)

La darrera vegada que vàrem assistir a un streaming operístic en versió de concert a la Txaikovski Concert Hall de Moscou va ser en ocasió d’un celebrat Werther de Massenet i ara que repetim amb un altre dels més cèlebres títols de l’òpera francesa com és el Faust, estic segur que també ho celebrareu perquè el nivell és alt i compta, a banda de l’atractiu garantit del Mephistophélès del baix Ildar Abdrazakov, amb un elenc totalment rus en el que només coneixereu a la soprano lírica Irina Lungu, el que no vol dir que la resta del cast no sigui de gran interès.

Potser el Faust de Gounod sigui una “grand opéra” per a ser representada amb una bona producció de decorats vistosos i molta enginyeria escènica per “épater le bourgeois”, però una vegada més el que ens ofereixen els amics moscovites en versió de concert dóna la raó a aquells que fonamenten l’essència de l’òpera en la vessant musical i vocal per sobre de la teatral, ja que aquesta es pot ometre i en canvi,, com és el cas, es pot assolir l’èxit, mentre que tots hem vist produccions escèniques excel·lents amb cantants i direccions musicals fallides que no acaben mai d’aixecar el vol. Continua llegint

TEATRO REAL 2016/2017: DER FLIEGENDE HOLLÄNDER (Youn, Brimberg, Schukoff, Youn; Ollé, Heras-Casado)

Der Fliegende Holländer, producció d'Alex Ollé Teatro Real. Fotografia Javier del Real/TR

Der Fliegende Holländer, producció d’Alex Ollé Teatro Real. Fotografia Javier del Real/TR

No us negaré que la visió per streaming d’aquest Der Fliegende Holländer des del Teatro Real de Madrid ha resultat ser una de les decepcions grans del que portem de temporada i segurament Pablo Heras-Casado n’és el principal culpable i a partir d’aquí quasi tot no ha estat a l’alçada del que esperava.

No comprenc la direcció del afamat director granadí. No entenc el so brut i groller d’una orquestra en baixa forma, despistada, desencaixada, farcida d’errades i on la corda quedava absolutament ofegada, sense cap mena d’equilibri entre les famílies orquestrals i el que és pitjor, entre el fossat i l’escenari,  vorejant en masses moments de la representació el cataclisme catastròfic. No admeto que el director permetés que la intervenció del cor dels mariners de l’holandès en l’imponent escena del tercer acte on es confronten els dos móns, fos en un enregistrament vergonyant i de qualitat sonora pèssima. Tampoc entenc el tempo desencaixat en els dos primers actes i desaforat en un tercer on semblava que els músics tinguessin por de perdre el darrer metro. Incomprensible que el cor del Teatro Real cada vegada estigui en més baixa forma. Tot plegat en una obra de director. Lamentable. Continua llegint

La Santuzza d’Elīna Garanča amb Yonghoon Lee i Vitaliy Bilyy a l’ONP

Elïna Garanča (Santuzza) Cavalleria rusticana ONP Producció de Martone © Elisa Haberer / OnP

Elïna Garanča (Santuzza) Cavalleria rusticana ONP Producció de Mario Martone Fotografia © Elisa Haberer / OnP

A principis de desembre l’Opéra National de Paris va emparentar la Cavalleria Rusticana amb Sancta Susanna de Hindemit, un acoblament si més no curiós. Semblaria més lògic associar l’òpera de Hindemit amb la Suor Angelica pucciniana tenint en compte que ambdues passen a convents de monges, tal i com van fer a Lió l’any 2012, però l’òpera parisenca ha anat a buscar dues produccions de Mario Martone, per a la Scala la de Mascagni (allà es va representar amb els tradicionals Pagliacci) i la de Lió per Sancta Sussana. Jo avui només us parlaré de l’òpera verista i de la seva protagonista, Elīna Garanča.

La mezzosoprano letona canta una voluptuosa Santuzza, sense la visceralitat sangínia que la tradició imposa, segurament des d’una vessant més moderna, però amb unes facultats vocals d’impacte, amb la seva bellíssima veu i el seu registre ample, generós i seductor. Sembla més Lola que Santuzza i costa entendre com Turiddu pot deixar escapar una bellesa tan exòtica i tan poc meridional, tan nòrdica i tan poc camperola, tan elegant i fins i tot tan aristocràtica. Continua llegint

OTELLO DE ROSSINI AL SAN CARLO DE NÀPOLS (Osborn-Machaidze-Korchak-Gatell;Ferro)

Dos-cents anys després  de l’estrena al Teatro San Carlo de Nàpols el 4 de desembre de 1816, ha tornat a pujar a l’escenari del mateix escenari l’Otello de Gioachino Rossini.

Com en l’Ermione que fa pocs dies escoltàvem en la magnífica versió dirigida per Zedda al Théâtre des Champs Elysées de París,  estrenada 3 anys més tard que l’Otello que avui ens visita, Andrea Nozzari, Isabella Colbran, Giovanni David, i Giuseppe Ciccimarra en van ser els protagonistes (Otello, Desdemona, Rodrigo i Jago), per tant amb l’excelsa companyia en un estat vocal més pletòric, Rossini va escriure una òpera bellíssima que només té per a mi un greu problema, no haver-se inspirat en el llibret de Shakespeare.

El San Carlo ha comptat per la commemoració amb un bon equip que segurament no arriba a les cotes mítiques del quartet protagonista de l’estrena (tot això ho hem de suposar segons les cròniques de l’època) i que tampoc superen i diria que ni tan sols igualen als protagonistes de l’esmentat Ermione parisenc, però que mantenen les esperances en la feliç continuïtat de l’escola i la vocalitat rossiniana. Continua llegint

UN REGAL DE NADAL: EL LLAC DELS CIGNES A PARÍS

Sabeu els que em coneixeu amb escreix que no sóc gaire amant del ballet, però de tant en tant em deixo fascinar per allò que és simplement bell i aquesta proposta del famós ballet de Piotr Illitx Txaikovski, El llac dels cignes ho és, diria que és bellíssima.

Només un teatre d’òpera de la categoria de l’Opéra National de Paris i algun que altre com Londres o Milà, a banda dels grans teatres russos, poden mantenir una companyia de dansa i en aquest cas és senzillament fascinant.

Deixeu-me que sense entrar en detalls tècnics del llenguatge que desconec us faci menció l’extraordinària Amandine Albisson, no cal entendre-hi gaire per adonar-se’n de l’excepcionalitat del que fa i com ho fa (tant la deliciosa i sensible Odette com la vertiginosa, virtuosística i espectacular  Odile).

L’acompanyen amb espectacularitat Mathieu Ganio com a Siegfried i François Alu com a Rothbart. Continua llegint

EL QÜESTIONARI IFL DE XAVIER C.

 

No cal que us parli de Xavier C. els assidus a IFL el coneixeu prou bé, si bé per a tots els que us heu incorporat darrerament haureu de visitar apunts antics per conèixer-lo una mica millor, ja que abans comentava molt sovint i darrerament s’ha incorporat al club de tots els que tot i visitar assíduament o fins i tot cada dia el blog, han fet com la Belinda, quedar-se muts.

Algun dia caldrà esbrinar el motiu (o no) però en qualsevol cas i potser per la seva ironia, la seva erudició, el seu anàlisi crític i la seva esbojarrada seriositat, els trobem a faltar.

No podia ser d’una altra manera i el seu qüestionari és sorprenent, divertit, eclèctic i com no, provocador.

Aquí el teniu:  Continua llegint

BON NADAL 2016!

giotto

EL VINT-I-CINC DE DESEMBRE

(Estances per a cantar)

Hom diu…
El vint-i-cinc de desembre,
fum, fum, fum…
Alegre i monòton brum!
Confort i consum,
escreix i embalum,
riquesa i perfum,
el Nord de la llum…,

CORTINA DE FUM!

Sí, sí…
fum!, fum!, fum!
. . .

I és que…
El vint-i-cinc de desembre,
fam, fam, fam…
Remot i terrible clam!
Sequera i erm camp,
ni llet ni aviram,
misèrrim eixam,
mortífer lligam…,

EL SUD DE LA FAM!

Sí, sí…
fam!, fam!, fam!

. . .

És clar…
Còmode costum,
El vint-i-cinc de desembre,
fum, fum, fum…

. . . . . . . . . . . . . . . .

Si ens torba Betlem
i és cert que estimem…
El vint-i-cinc de desembre,

FEM!, FEM!!, FEM!!!

Ernest Torra i Duran

L’altre dia en el concert que Joan Martín Royo va fer en el LIFE Victoria ens va llegir, i de quina manera, aquest poema de Nadal com a tercera propina i vaig quedar tan colpit que vaig creure que seria la felicitació nadalenca del 2016 a IFL.

Ara només em falta coronar-ho amb l’oratori de Nadal de J.S.Bach, un clàssic. Continua llegint

LICEU 2016/2017: SONDRA RADVANOVSKY

001

Al Liceu sempre han agradat les grans veus, les de volum abassegador que omplen tots els racons de la sala encara que pel camí caiguin consideracions de caire preciosista, d’estil i d’estètica que poc importen a aquells que s’estimem més un plat abundant a una exquisidesa per paladars refinats, res a dir jo he estat el primer en una època ja llunyana de la meva vida en sucumbir rendit a aquesta mena de fenomens, amb els anys però, m’he tornat més exigent en certs aspectes i qüestiono molts dogmes per molt que la reacció del teatre sigui majoritàriament contraria a la meva percepció.

És impossible no rendir-se a una veu com la de Radvanovsky i es fa difícil no caure rendit quan canta allò que li escau com anell al dit. Continua llegint

ERMIONE A PARÍS (Meade-Spyers-Hubeaux-Korchak;Zedda)

Angela Meade, Ermione al Théâtre des Champs Elysées. 15 de novembre de 2016

Angela Meade, Ermione al Théâtre des Champs Elysées. 15 de novembre de 2016

Entre Ricciardo e Zoraida i Eduardo e Cristina, després de revisar Armida i transformar-la en una òpera en dos actes en lloc dels tres de l’estrena i retocar el tercer acte de Mosé in Egitto, l’inquiet compositor va estrenar la monumental Ermione al Teatro San Carlo de Nàpols el 27 de març de 1819 amb un repartiment que incloïa el bo i millor de l’època que és el mateix que dir els cantants de més anomenada de la seva època i per els que no només Rossini van escriure adhoc les temibles partitures que després han mantingut durant molts i molts anys aquests veritables tresors romàntics/belcantistes en la injusta ombra de l’oblit. Parlem de Isabella Colbran, Rosmunda Pisaroni, Andrea Nozzari, Giovanni David i Giuseppe Cicimarra en el rols principals d’Ermione, Andromaca, Pirro, Oreste i Pilade, tots ells exponents d’una vocalitat que a partir del seu mestratge i excel·lència van crear uns models canors i estilístics que han anat perdurant amb les corresponents alteracions i també adulteracions fins els nostres dies, ara amb uns intents, en alguns casos més que lloables, de recuperar l’essència gràcies als estudis profunds de les versions crítiques que intenten tornar als orígens i per tant no perdre la identitat. Continua llegint

LIFE VICTORIA 2016: JOAN MARTIN ROYO-PIERRE RÉACH;MERCEDES GANCEDO-CARMEN SANTAMARIA

Ahir va tenir lloc el penúltim liderabend de l’edició 2016 del LIFE VICTORIA, amb un programa titulat Die Nacht (La nit) amb obres de Schumann i Schubert que tenien com a protagonistes al gran cantant, baríton i liderista Joan Martín Royo i el pianista Pierre Réach.

Com a prèvia al recital i com és magnífica costum en els concerts del LIFE des de la primera edició, va tenir lloc un petit lierabend del LIFE  New Generation Artists, amb la soprano argentina Mercedes Gancedo posseïdora d’una veu ample, carnosa, càlida i flexible que en mans de l’artista sensible i acompanyada prodigiosament per la pianista càntabra Carmen Santamaria, en van tenir prou amb els encisadors  4 lieder Op 2 d’Arnold Schönberg i amb 3 dels 12 lieder del cicle  Liederkreis Op 39 de Robert Schumann, per posar-se el públic a la butxaca i quedar-nos amb ganes de més. Continua llegint

EL MET 2016/2017: SALOME (Racette-Lucic-Siegel-Herrera-Wang;Debus)

La soprano Patricia Racette està cantant el rol de Salome en l’òpera de Richard Strauss al MET de Nova York substituint a la inicialment prevista, Catherine Naglestad.

No era la primera vegada que la cantava ja que la soprano nord-americana crec que va debutar aquest rol l’any 2014 al Festival de Ravinia i tot i que no l’ha cantat sovint, aquestes representacions novaiorqueses no suposaven en cap cas una experiment, al menys com a primera aproximació, però si en quant a resultats ja que malgrat l’esforç i l’entrega, la seva Salome m’ha decebut molt.

Quan Racette m’entusiasmà tant com a Cio-Cio-San l’any 2013 al Liceu poc em podia imaginar que la carrera experimentaria un gir a repertoris més spinto o dramàtics com Tosca, Minnie, Giorgietta o aquesta Salome que avui m’ocupa i preocupa.

Què l’hi ha passat a Racette?. La veu oscil·la de manera molesta i la columna sonora ha perdut cos, gruix i metall. Continua llegint

EL MET 2016/2017: L’AMOUR DE LOIN de Kaija Saariaho

El 22 de febrer d’aquest mateix any vaig fer una prèvia a l’apunt d’avui, ja que us vaig parlar de L’amour de loin, l’òpera de la compositora finlandesa Kaija Saariaho. arran de les representacions que aquests dies han tingut lloc  al teatre novaiorquès.

Ja en aquell apunt us vaig fer cinc cèntims del poètic argument i ja en aquell apunt es podia apreciar la qualitat i les característiques de la música de Saariaho, una experiència sensorial només apte per a públics inquiets a la recerca de la poètica musical més que no pas de les emocions intenses que tradicionalment associem a l’òpera clàssica.

Saariaho planteja tot un món sonor hipnòtic, de gran riquesa tímbrica i amb una paleta de colors extraordinària que ens remet a Messiaen i Debussy, però aquest hipnotisme estàtic pot arribar perillosament al col·lapse repetitiu degut a un llenguatge contemplatiu que acaba esdevenint monòton,  perquè només sembla fonamentar-se en el flux oscil·lant que sedueix però que fàcilment pot portar-nos al tedi més soporífer. Continua llegint

EL QÜESTIONARI IFL DE JOAN

En Joan és tan sorprenent en els seu qüestionari com en molts dels comentaris que ens deixa a IFL des de fa temps, Si no vaig errat des de l’any 2012 que va comentar per primera vegada en un apunt de l’OBC.

En Joan sempre es fa preguntes, és inquiet, incisiu i batallador. Algunes de les seves respostes no les he pogut posar tal i com me les va enviar perquè impliquen dues respostes i ja sabeu que això no ho permeto, però m’agradaria que ell mateix us expliqués la seva tria del millor baríton, que no és el que he posat jo 🙂 tot i que ell el posava com a segona opció. De la mateixa manera seria interessant que en un comentari s’esplaiés en les respostes enginyoses que en molts casos comportaven més d’una resposta, com la del millor director d’escena on ell més amb voluntat provocadora que cap altra, n’estic segur, m’anomenava a l’escenògraf (Mestres Cabanes) que crec que mai va dirigir  cap òpera de les que ell va ser l’autor dels decorats que el van fer famós.

Aquí teniu el qüestionari de l’amic Joan: Continua llegint

EL “ALLEIN, WEH GANZ ALLEIN” DE HERLITZIUS AL LICEU

 

 

Evelyn Herlitzius Elektra al Liceu 2016 Fotografia ® A Bofill

Evelyn Herlitzius Elektra al Liceu 2016 Fotografia ® A Bofill gentilesa del departament de premsa del Grann Teatre del Liceu

L’imponent Elektra d’Evelyn Herlitzius no es pot apreciar en tot el seu aclaparador abast i esplendor només en la gravació radiofònica (esplèndida per cert la transmissió de Catalunya Música). Cal veure-la, ja que la seva actuació escènica transmet la força i la complexitat del personatge en perfecte sintonia amb la seva interpretació vocal, no es  poden dissociar i per tant només amb la banda sonora quedem coixos.

Tot i així la transmissió de Catalunya Música del dia 15 de desembre, sobretot per a tots els que l’hem vist en el teatre, és un record imprescindible per mantenir intacta la memòria alhora que també podrem apreciar la resposta orquestral i la direcció de Josep Pons.

Al respecte m’agradaria dir que ningú ha mencionat que l’orquestra del Liceu més les ampliacions pertinents per fer front a la monumental partitura, no reunia tots els músics “imprescindibles” que calen segons les exigències de Strauss. Sembla ser que falten quatre clarinets, quatre trompes, un heckelfon, dos trombons i un fagot. Suposo que de la mateixa manera que el Liceu no utilitza les edicions crítiques de moltes òperes per no pagar drets en molts casos elevadíssims, també deu prescindir de músics, no sé si amb el consentiment del director musical, no tan sols de l’òpera sinó que en aquest cas coincidint amb el del teatre o potser amb la resignació incomprensible, de qui no pot comptar amb els musics necessaris per fer una òpera. Continua llegint

STAATSOPER DE VIENA 2016/2017: FALSTAFF (Maestri-Tézier-Fanale-Giannattasio-Fahima-Lemieux;McVicar-Mehta)

Ambrogio Maestri Falstaff Viena 2016 Producció de David McVicar © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Ambrogio Maestri Falstaff Viena 2016 Producció de David McVicar © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Tornem després d’alguns mesos a la Staatsoper de Viena per assistir a una representació de Falstaff, una òpera que estimo molt, malgrat que sembla impossible que actualment la puguem veure per un altre cantant que no sigui Ambrogio Maestri, que ho fa bé però no és, ni de lluny, el gran Falstaff que ens volen fer creure que és. Vulgaritat tècnica.

A Viena conflueixen la direcció vigorosa, serena i brillant, com acostuma, de Zubin Mehta, amb el geni teatral, cada vegada més conservador de David McVicar, que presenta a Viena una bellíssima nova producció de inspiració “Giorgiostrehleriana”, destinada a agradar a tothom.

Mehta segurament no tindrà el tremp genial de Pappano o la fascinant nostàlgia decadent de la direcció de Giulini, però si que sap extraure tota la bellesa de la partitura sense deixar als cantants a l’estacada, tot i que a vegades sembla que no acabi de quadrar correctament la concertació (el so del streaming de les transmissions de Viena no és gaire bo).  L’orquestra sense deixar de ser un protagonista més, acompanya amb respecta als cantants,

Tret del Falstaff del Festival de Verbier que va protagonitzar Bryn Terfel, tots els darrers Falstaff comentats a IFL tenen com a protagonista a Maestri (MET; Salzburg, Liceu, Scala…). I continuo pensant que si no fos pel  contundent físic del simpàtic baríton italià, Maestri no actuaria més enllà dels teatres del segon nivell.

Tézier és un gran i esplèndid Ford, mentre que Fanale és un Fenton competent al que he trobat a faltar la fascinació vocal que un bon Fenton ha d’acabar imposant amb les seves frases elegíaques i abrandades d’amor desbocat. Tots formen un bon equip al costat de Thomas Ebenstein com a Cajus, Herwig Pecoraro com a Bardolfo i Riccardo Fassi com a Pistola.

Però és el magnífic equip femení el que s’emporta la palma encapçalat per la intensa Alice de Carmen Gianastasio, la contundent Marie-Nicole Lemieux com a Quickly ideal en la línia Barbieri tot i que més refinada, la etérea Hila Fahima com a encisadora Nannetta i una esplèndida Lilly Jørstad com a Meg, un rol que quasi mai llueix tant com el fa lluir ella.

Falstaff és una genialitat musical i una filigrana teatral que admet pocs experiments. MacVicar no arrisca i per a mi encerta de ple amb una atmosfera pictòrica que permet embolcallar les escenes de manera exquisida i és clar cloure la comèdia amb una escena del bosc de Windsor pura poesia visual i teatral.

Falstaff a Viena: Giannattasio, Fahima, Lemieux, Jorstad. -Wiener Staatsoper © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Falstaff a Viena: Giannattasio, Fahima, Lemieux, Jorstad. -Wiener Staatsoper © Wiener Staatsoper | Michael Pohn

Giuseppe Verdi
FALSTAFF

Ambrogio Maestri (Falstaff)
Ludovic Tézier (Ford)
Paolo Fanale (Fenton)
Carmen Giannattasio (Alice Ford)
Hila Fahima (Nannetta)
Marie-Nicole Lemieux (Mrs. Quickly)
Lilly Jørstad (Meg Page)
Thomas Ebenstein (Dr. Cajus)
Herwig Pecoraro (Bardolfo)
Riccardo Fassi (Pistola)

Cor i Orquestra de la Staatsoper de Viena
Director musical: Zubin Mehta

Director d’escena: David McVicar
Escenografia: Charles Edwards
Disseny de vestuari: Gabrielle Dalton 
Disseny de llums: Paul Keogan

Wiener Staatsoper 12 de desembre de 2016

Els streaming de la Staatsoper de Viena, per ser de pagament no son gaire curosos en les preses de so, ni en els enquadraments televisius, però en aquest cas la nova producció i el bon equip vocal, a banda del genèric protagonista, bé mereixia una visió que aquí no em vaig deixar perdre.

L’AUDITORI-OBC: Dietrich Henschel substitueix a Thomas Hampson

dietrich_henschel_presse_02

Dietrich Hensel KGO Fotography gentilesa web de l’Auditori

Un dels concerts més esperats de la temporada 2016/2017 de l’OBC té lloc el proper cap de setmana, ja que el baríton nord-americà Thomas Hampson estava previst que cantés una de les seves especialitats, Gustav Mahler, cantant Des Knaben Wunderhorn, però una maleïda traqueïtis ha avortat la participació de Hampson i l’Auditori va anunciar ahir que serà substituït per el baríton alemany Dietrich Henschel.

Dietrich Henschel va néixer a Berlín l’any 1967. Va estudiar amb Hanno Blanschke a Munic i amb Dietrich Fischer-Dieskau a Berlín . Sent encara estudiant va guanyar importants premis en concursos alemanys i sobretot en el Concurs Internacional d’Hugo Wolf.

Va debutar l’any 1990 a la Bienal de Munich interpretant Le Précepteurs de Michèle Reverdy,obrint-li les portes als principals teatres i festivals.

Va entrar a formar part de la companyia d’òpera de Kiel entre 1993 i 1995, on va interpretar Papageno, el comte d’Almaviva de Le nozze di Figaro, el Valentin del Faust de Charles Gounod, el Pelléas o l’Orfeo de Monteverdi.

Dietrich Henschel alterna la el repertori operístic amb els concerts i els recitals de lied. Ha col·laborat amb les orquestres de Viena i Berlín, la Royal Concertgebouw Orchestra , la Orquestra Simfònica de Londres i l’Orquestra de París, sota la direcció de directors tan rellevants com Peter Eövös, Enoc zu Guttenberg , Fabio Luisi , Helmuth Rilling o Philippe Herreweghe entre molts d’altres. Mentre que com a liederista ha col·laborat amb Irwin Gage, Fritz Schwinghammer, Helmut Deutsch, Leonard Hokanson o Shiny Okahara.

L’any 2000 va signar un contracte amb Teldec per enregistrar diversos cicles de Lied. El primer treball va ser Die Winterreise amb Irwin Gage, va ser llançat al febrer de 2000. Amb el mestre Nagano ha gravat obres de Gustav Mahler, mentre que va participar en la referencial gravació de la  Passió segons Sant Mateu de JS Bach ( BWV 244 ) sota la direcció de Nikolaus Harnoncourt.

A Barcelona cantarà el programa previst amb Thomas Hampson, amb l’OBC dirigida per Kazushi Ono.

Òbviament l’absència de Hampson ha creat una decepció important entre el públic, també sobre aquells que mai s’apropen als concerts de l’OBC i que l’esquer de Hampson de ben segur els feia apropar excepcionalment a la temporada de l’OBC a l’Auditori.

Per a tots ells però també per a tots el que s’apropen amb assiduïtat a la temporada de l’orquestra Nacional de Catalunya i els que visiteu IFL amb aquest assiduïtat que em meravella, us deixaré a Henschel en un concert celebrat el 15 d’abril de 2015 al Barbican Center de Londres, amb la BBC Symphony Orchestra sota la direcció de Alexander Vedernikov cantant Des Knaben Wunderhorn, amb les orquestracions addicionals de Detlev Glanert.

En aquest concert no va cantar cap dels lieder de primer volum, ni tampoc els va cantar en l’ordre que jo les presento a l’apunt, seguint la cronologia de diferents volums. Continua llegint

DER RING DES NIBELUNGEN A MELBOURNE

Pràcticament tothom sap que a Sidney tenen un teatre emblemàtic que presideix la ciutat de manera icònica, els més inquiets saben que Austràlia (tot un continent, no cal oblidar-ho) pot lluir una àmplia llista de cantants d’òpera il·lustres, alguns s’han establert al llarg de les seves carreres a Europa o Amèrica sent figures referents en les seves cordes, però en realitat a Austràlia com en tantes altres coses la tenim ben oblidada, potser per això aquest apunt d’avui és força pertinent per tenir-la més present i fins i tot envejar-la, perquè jo sempre envejaré i ja no sé si de manera sana o no, a aquells teatres que presenten un cicle sencer del Ring en una mateixa temporada.

Quants de vosaltres teníeu coneixement de l’òpera de Melbourne? Ja toca posar-nos una mica al dia i deixar els habituals centres operístics per esbrinar que i com ho fan a llocs tan llunyans com Melbourne. Continua llegint

5.000.000

5000000

L’1 de gener del 2011 vaig celebrar el primer milió d’apunts vists a IFL.

https://infernemland.blog/2011/01/01/01-01-2011-1-000-000-de-gracies/

El 12 de gener de 2013, dos anys més tard celebrava els 2.000.000

https://infernemland.blog/2013/01/12/2000000/

El 24 de març de 2014 ja celebràvem els 3.000.000 

https://infernemland.blog/2014/05/24/ifl-3-000-000-dapunts-visitats/

I finalment l’1 de setembre del 2015 us anunciava de forma més modesta i camuflada, l’assoliment dels 4.000.000 d’apunts visitats.

https://infernemland.blog/2015/09/01/siobhan-stagg/

Doncs bé, avui després de una mica més de 15 mesos del quart milió assolirem el cim dels 5.000.000 d’apunts visitats, una xifra rodona com les altres, impactant com les altres i de la mateixa manera que ho vaig fer en les anteriors quatre ocasions, avui vull agrair-vos aquest cim assolit gràcies a les vostres fidels visites i insistència. Continua llegint