IN FERNEM LAND

ELS MISERABLES A TIANA


Per celebrar el seu 30è aniversari, el grup teatral de la Societat Recreativa Els 9 Pins de Tiana representa a la modernista Sala Álbèniz de la població maresmenca una adaptació del musical Les Misérables de Claude-Michel Schönberg amb llibret d’Alain Boublil i lletres d’Herbert Kretzmer.

El fet és un repte important per a qualsevol companyia, però si parlem d’una companyia de teatre amateur aleshores esdevé un projecte titànic que comporta al darrere, innombrables nits de preparació, de treball intens, d’hores robades al descans de tots els qui hi participen de manera altruista i passional, només per això ja cal dir un contundent Bravo! a l’espectacle que es va presentar ahir i que durant 6 representacions més (n’han afegit una a les 6 inicialment previstes degut a l’èxit anticipat en la demanda d’entrades) es representarà durant els dos propers caps de setmana de novembre.

L’adaptació de l’original és del director de la companyia, Benjamí Gómez i si bé puc entendre algunes de les decisions preses per tal de fer-la més assequible a les seves possibilitats deixant només els principals números musicals, mentre que l’enllaç entre ells l’han fet mitjançant una adaptació dels diàlegs originals, però parlats, no en puc admetre altres que ja comentaré més endavant.

Aquesta alternançaentre els número cantats i els parlats suposa que el ritme dramàtic que en el musical original està molt ben tramat en una continuat on les cançons formen part d’un discurs a la manera operística, en aquesta proposta es trenca massa sovint, ja que el mateix disseny de so fa que hi hagi un trencament sobtat entre la banda sonora gravada i els diàlegs en directe, uns micro silencies letals que resten fluïdesa en el transit de les diferents escenes.

De les interpretacions individuals us diré que quasi totes mostren un entusiasme encoratjador i estimulant, hi posen moltes ganes i això es transmet, quelcom indispensable en reptes d’aquesta alçada. Únicament vaig trobar que el casting no va ser gens adequat en el cas de incorruptible Javert, ja que en cap moment em va fer, més enllà de la presència impertorbable, témer per Jean Valjean.

A nivell de cant no tots els actors van estar al mateix nivell, com era d’esperar. En aquest sentit les senyores van demostrar més aptituds vocals i expressives, amb Fantine de Noemí Cuadras i Ester Pié cantant el rol d’Éponine, al capdavant, ben secundades per la Cosette de Montse Bort, tot i que amb la seva part molt retallada. Bé el grup d’estudiants  i excel·lents les Lovely Ladies (dolces noies en la traducció catalana).

El muntatge està curosament tractat en els aspectes de vestuari (Marta Torrents), disseny de llums (Roger Arjona) i escenografia (Enric Monreal, Heribert Aixelà, Roger Arjona, i Josep Sarrà), no tant en el disseny de so, ja que utiliutzen un volum excessiu en la banda sonora gravada en una sala on no ho requereix i que aclapara fins i tot en els moments més íntims.

Els personatges masculins em van semblar més tensos, potser la nit de l’estrena hi tenia molt a veure, tanmateix jo no estat mai gaire partidari de que el director també actuí i en aquesta cas tant el director com els ajudants de direcció es reparteixen rols principals. Qui els corregirà les possibles febleses?

L’escenari de la sala Albèniz és petit i el rendiment que en treu el director és esplèndid. Està clar que Benjamí Gómez i el seu equip, han potenciat molt els aspectes visuals que atorguen a la producció una qualitat d’acabats sorprenents i que contraresten altres lògiques (o no) carències. Fins i tot els responsables del programa de sala han fet un treball excel·lent.

L’excés de fum en moltes escenes, particularment a la barricada, de ben segur serà corregit.

Ara bé, hi ha un aspecte d’aquesta producció que em va decebre i que fins i tot vaig trobar inacceptable. Han retallat l’obra, sobretot en la segona part, de cançons indispensables i escenes senceres que no expliquen la història i fins i tot l’ignoren deixant a l’espectador sense el desenllaç.

Uns Miserables sense l’emblemàtic “Bring Him Home” (Valjean), “Stars” (el suïcidi de Javert), “Empty Chairs at Empty Tables” (Marius) o tot encara pitjor.sense el final amb el casament de Marius i Cosette, el “Beggars at the Feast” la transformació dels Thenardier (notables Isidre Mestres i Ester Guardiola en el paradigmàtic “Amo del hostal” – Master of the house) i la cabdal escena de la mort de Jean Valjean amb l’emotiva aparició del fantasma de Fantine, no són uns Miserables. Talment sembla que quan ho tenien tot al seu favor s’hagin cansat i llençat la tovallola. D’acord que hi ha cançons de gran dificultat però amb la solució adoptada per la banda sonora i una elecció més curosa dels actors, tot hagués estat més fàcil.

És una llàstima perquè l’esforç del notable conjunt i l’acurada realització tècnica perden força en el moment que trobes a faltar moments tan emblemàtics, colpidors i bellíssims de la popular i sempre emotiva partitura, però també perquè no s’acaba d’explicar la història, quelcom que em sembla tan sorprenent com francament criticable. Puc admetre carències, no es tracta de comparar aquests “Miz amb els que hagi pogut veure a Londres, seria injust i tanmateix en els aspectes positius, que en té molts, no li fa cap mal comparar perquè precisament comparant és quan ens adonem del gran encert en aspectes no gens fàcil de resoldre, però en canvi no puc acceptar que facin front a una obra no retallant-la, amputant-la de manera cruel i deixant a l’espectador a mitges, sense saber que passa amb Cosette i Marius o el mateix Valjean i acabant-la d’una manera sobtada i poc comprensible fins i tot per els quals Les Misérables és un musical de capçalera.

Malgrat tot, bravo! Bravo perquè les decisions més criticables són fruit d’una adaptació que en una reposició es podria solucionar recuperant les parts injusta i m’atreviria a dir, que covardment amputades. L’entusiasme de l’equip bé ho mereix

10 comments

  1. OLYMPIA

    No hauria suportat la retallada perquè a Les misérables, a mi, no m’hi sobra ni una cançó i, en especial “Empty chairs at empty tables” em sembla crucial per la bellesa de la melodia i l’emotivitat que transmet.
    És molt encomiable aixecar una obra així però si l’han d’amputar em sembla una heretgia. De debò.

    M'agrada

  2. colbran

    Si han podado esas piezas emblemáticas, maravillosas e imprescindibles, la obra ya no es “Les miserables” sino “Les misera”. Si no tenían voces para cantar esa difícil ópera/musical lo más lógico es buscar una más asequible, “Evita” por ejemplo. Utilizar pregrabación me parece poco edificante y bastante decepcionante.

    Vamos, si voy a ver “The phantom of the opera” y me cortan “Prima donna, first lady of the stage” “quemo” el teatro -es broma-, pues “Bring him home”, de “Les miserables”, es para mi el equivalente en importancia en este musical; para otros puede ser otro tema de los suprimidos y en “The phantom” otro tema diferente del que a mi me gusta más.

    Yo no he asistido a esta función pero estoy seguro que cuantos intervinieron pusieron todo su entusiasmo e hicieron cosas meritorias, al menos es lo que puedo deducir de lo comentado por Joaquim y lo celebro, como también su ambición artística por poner sobre un escenario una obra tan importante y conocida que se estrenó en Francia y no fue aceptada como debiera y un señor llamado Cameron Mackintosh se hizo con los derechos para traducirla al inglés, estrenarla en Londres, primero tímidamente y luego con un éxito que perdura después de 36 años. A una obra tan importante no se le pueden podar partes tan imprescindibles y el desenlace final auténtico. Lo lamento por las buenas intenciones y el innegable esfuerzo.

    Deseo, no obstante que cuantos han intervenido en esta empresa se vean compensados con el éxito, lo cual les permita afrontar otro título con más rigor.

    M'agrada

    • Ningú pensaria mai tallar la cançó Singing in the rain, Cabaret o Mamma mia! d’aquests musicals, doncs ja està, no cal dir res més. Que siguin amateurs no vol dir que tinguin dret a desfer l’obra davant la dificultat de fer-la, perquè aleshores millor no fer-la.

      M'agrada

  3. EMILI MUÑOZ MARTINEZ

    AMATEURs QUE TRENQUEN LÍMITS. Trobar en un blog de crítica musical la versió de Els Miserables feta pel grup de teatre amateur Societat Recreativa 9 Pins de Tiana és una sorpresa agradable, d’entrada, al costat de les crítiques de la representació de La Favorite a Munich, el concert de Dimitri Hvorostovsky al Liceu o de l’òpera de Wladyslaw Zelenski. El teatre amateur en un context de professionals d’elit , cosa a agrair al crític Joaquim gestor del blog.
    Ara bé, en la lectura del text observes que alguna cosa no encaixa. Els elogis fets pel nivell aconseguit per un grup amateur s’alternen amb crítiques, alguna incomprensiblement dura, pròpies dels criteris a aplicar en el món professional. Es comença reconeixent que el grup ha fet un esforç titànic per portar Els Miserables a l’escenari i s’ acaba denunciant la seva covardia per amputar escenes d’una obra immensa. Atrevits o covards? Com a espectador habitual de teatre professional i dels grups amateurs de Tiana no puc més que afirmar que Els 9 Pins en 30 anys han estat innovadors i agosarats en el món del teatre amateur i, en els darrers 5 anys, super-atrevits amb el teatre musical, Mar i Cel, Mamma Mia, Full Monty, Els Miserables, alguna d’elles representada en el Zorrilla de Badalona. El teatre amateur és una lluita, certament titànica, per trencar límits, els límits del temps dels voluntaris, de la formació, dels recursos, de les infraestructures…i qualsevol anàlisis crec que s’ha de fer des d’ aquest context. Per exemple, el càsting no es fa només amb criteris de teatre professional sinó també de dinàmica del grup i de disponibilitats; per exemple, la qualitat de les veus parteixen del registre inicial de cada voluntari; per exemple la música en directe, si ni el teatre professional sovint pot amb la musica en directe…! ni la meravellosa representació de l’Oristiada al Lliure fa poc. Vol dir que tot s’hi val emparat en el voluntarisme amateur? No! Vull dir que els criteris d’anàlisi no poden ser la comparativa estricta amb els estàndards professionals, que poden ser una referència, sinó des dels límits de l’amateurisme i dels resultats globals del conjunt i no tant del de cada actor/actriu. Des d’aquesta perspectiva penso que: les veus del grup tianenc donen un nivell elevat en conjunt; l’adaptació i producció musical són excel·lents ( amb suport de professionals); en vestuaris, llums, maquillatge i decorats trenquen els límits de l’amateurisme…I “l’amputació” de l’obra? El grup ha trencat límits en tots els components de l’obra però no fins al punt d’arriscar-se a fer fallida en l’intent. Prefereixo haver gaudit d’aquestes 2 hores fantàstiques de Els Miserables que haver-me frustrat en la darrera mitja hora o en el fracàs del projecte. Gràcies Joaquim per haver aixecat també els límits dels 9 Pins en porta-los al nivell de la crítica professional, però potser aquí rau el problema: no sé si el grup ho pretenia ni si els serà gaire positiu ni animador està en un debat públic que no han buscat, i menys, al bell mig de la mini-temporada de representacions, la més llarga d’un grup amateur. Trencar límits, aquí està el valor immens d’uns Miserables “amputats”.

    EMILI MUÑOZ

    M'agrada

    • Hola Emili, benvingut a IFL i moltes gràcies per comentar i per les reflexions que fas.
      Abans de publicar l’apunt m’ho vaig pensar però deixa’m que t’ho expliqui, és ben senzill.
      Si jo em guanyés la vida fent això podríem parlar de crítica professional, però no és així i In Fernem Land, és un blog personal, no un mitjà de premsa professional. El blog té molts seguidors d’arreu, cert, i això us pot confondre, però és un blog personal com tants d’altres i que de mica en mica s’ha anat especialitzant en la música, l’òpera i en menor mesura el teatre musical, perquè hi vaig poc tot i que m’agrada molt.
      No deixaré de fer el que he fet els darrers 10 anys, que és escriure de tot el que veig, sigui al nivell que sigui, des de les representacions d’òpera i concerts més exclusius a les representacions, concerts i recitals més senzills o amateurs, si regires el blog trobaràs de tot.
      Sé perfectament quan assisteixo a una representació d’òpera de primer nivell que el llistó no podrà ser el mateix que quan vaig a Sabadell o a Sarrià, d ela mateixa manera sé aplicar diferents vares de mesura quan vaig al teatre i quan un company de feina em va parlar d’aquests Miaerables no vaig dubtar en dir-li que hi volia anar i que en parlaria al blog.
      Com et pots imaginar mai vaig posar el estàndard de Londres a la representació de divendres passat a Tiana, nio m’he begut l’enteniment i per això no he entrat a parlar, com sui hi faria en uns Miserables professionals a parlar d’un per un dels protagonistes, amb un detall com m’agrada fer en a mi, de la seva actuació vocal.
      Em va sorprendre que un grup amateur es proposés fer aquesta obra i per això em va sorprendre la qualitat del producte global, des de l’espai escènic, al vestuari, el disseny de llums i el moviment escènic.
      No pretenia escoltar a Colm Wilkinson, Patti Lupone, Rebeca Caine o Michael Ball, demanava això si uns mínims, mínims que en la majoria de casos es van complir i en els que no es va complir ni ho anomeno. He fet moltes coses a la vida a nivell amateur, també música i sé el que es pot demanar i exigir, però és pot i és bo que sigui així, que demani i exigeixi el màxim, fins i tot en un àmbit amateur.
      He vist coses fetes per companyies amateur absolutament meravelloses i a aquests Miserables només els hi faltava una cosa per ser-ho, respectar l’obra en la seva integritat. No és tractava d’una selecció, és tractava de l’adaptació dels Miserables per una companyia amateur que celebrava 30 anys i després d’haver fet altres produccions musicals amb èxit assumia el cim, però vet¡ho aquí que no va ser així. L’adaptació de deixar els números musicals i utilitzar part parlades la puc acceptar, però no així que elements cabdals de la narració s’hagin eliminat. T’ho diré clarament, si no hi havia actors capaços d’assumir els reptes millor no pretendre fer el cim , perquè el cim no s’ha fet, i aquesta retallada o amputació ha alterat tant l’obra que fins i tot el públic no pot dir que ha vist Els Miserables.
      Jo entenc i comparteixo l’entusiasme de tot un grup abocat en un projecte d’aquesta mena, un repte, però precisament per això trobo que tres de les cançons cabdals s’hagin eliminat i que curiosament o no, aquestes cançons les tenien que cantar l’equip directiu del projecte em sembla frustrant.
      No és que m’ho miri des d’una vessant professional, m’ho miro des de l’honestedat i el rigor que hauríem de tenir amb tot el que fem.
      No tinc la percepció que el meu apunt sigui perjudicial i descoratjador pel grup, però si un motiu de reflexió necessari. No acceptar la crítica i deixar-se endur per l’entusiasme i l’elogi dels amics coneguts i saludats no crec que ajudi al magnífic grup dels 9 Pins a fer un pas endavant i millorar, ni molt menys a trencar els límits.

      M'agrada

  4. Gràcies novament Joaquim pel teu interès i per haver considerat que l’obra mereixia un espai en el teu blog que pel que he vist , professional o no, és de nivell i rigorós. Des de l’amateurisme es poden fer coses molt ben fetes. El meu principal dubte és sobre l’oportunitat d’una anàlisi crítica pública a un grup que no s’ha presentat a un concurs públic ni ho fa en escenaris professionals-comercials, o sigui, el grup no té incorporat entre els molts riscos que han assumit el debat públic sobre el seu producte cosa que és ben diferent de no voler acceptar crítiques i només adulacions. T’asseguro que les autocrítiques que es fan, després d’un any de treballar en l’espectacle, són molt exigents i ben segur que les teves també les consideraran amb atenció. Però també deus ser conscient que mai no podran fer un càsting professional, per exemple, si no es vol desfer el grup. Atrevir-se amb Els Misarables és una gosadia , certament, estimulats pel bon nivell i èxit, també en una teatre professional com el Zorrila, dels seus anteriors musicals. El resultat, des de la meva opinió d’espectador habitual de teatre, és molt notable i no desmereix gota ni el contingut ni el format de l’obra. L’opció d’acabar la representació sense les darreres escenes amb 2 cançons també la va fer el director de la versió cinematogràfica no musical, no ho considero d’extrema gravetat. S’opta per acabar tancant amb el guió col•lectiu i èpic de l’obra i es deixa prou clar però fora d’escena la part lírica i individual de la història. Ha pagat la pena l’atreviment i desitjo que segueixin amb nous reptes com a mínim amb el mateix nivell assolit en Els Miserables. També seguiré el teu blog, un descobriment interessant d’aquest debat.

    Emili Muñoz

    M'agrada

    • Hola de nou Emili, guanyar un nou seguidor del blog (infernemlandaire en argot “local”) sempre és un motiu de joia. La discrepància enriqueix tot i que espero que també trobis motius coincidents, si no pot ser en el tema Miserables en altres apunts, n’hi ha molts. .
      Jo entenc que el fet de trobar una crítica, molt més positiva del que us pot semblar, però amb discrepàncies notables i en això no esteu gaire avesats, és bo. Agradi o no o vulgueu o no, la xarxa no té límits i quan es fa un espectacle amb entrades a la venda (curiosament a la xarxa) no podeu limitar l’opinió que algú pugui fer-ne.
      El nivell de crítica que vaig fer de la representació de divendres no té res a veure amb les que faig quan assisteixo a una representació del Liceu, al Teatre Victoria, al Palau o als concerts de JJ.MM. de Sabadell o del Cor Vivaldi, tot té el seu nivell i em sembla que hagués estat injust utilitzar els mateixos criteris, no ho faig.
      Ara bé, és ben curiós que el que anomenen adaptació de Les Misérables, segueixi fil per randa el musical de Claude-Michel Schönberg/Alain Boublil/Herbert Kretzmer fins quan curiosament a la segona part hi ha diversos moments cabdals als que no es fa front. És clar que poden fer el que vulguin, com jo dir el que em sembla, però quan es decideix fer una obra con aquesta i quan en tants altres aspectes han estat tan curosos, saltar-se moments esperats com aquests (esperats pels coneixedors d’aquest musical òbviament) es frustrant. és com si a Terra Baixa et carregues el monòleg de Manalic o l’escena de Sebastià. Algú ho perdonarà?
      La versió cinematogràfica no obvia Bring Him Home, Stars o Empty Chairs at Empty Tables, se’n van guardar prou com d’escaldar-se, que deia ma mare. Podien evitar escenes superflues, mai cabdals.
      En fi, entenc que es vulgui justificar una cosa per a mi injustificable. Altra cosa hagués estat fer una adaptació del musical sense cant, tot parlat, però no és el cas.
      Precisament perquè fer els Miserables és una gosadia, una quimera, un cim, un atreviment només a l’abast dels agosarats i entusiastes, calia respectar l’original del musical, fent les adaptacions oportunes i els canvis més convenients, però no obviant l’havanera a Carmen, el adéu a la vida a Tosca o el comiat de Wotan a Die Walküre. Segurament que el cant no hagués estat tan acurat no hagués estat decebedor, perquè t’asseguro que de cant en aquest cas, no he fet cap valoració i això que sembla que és el meu fort, però sabia perfectament el que anava a veure.
      Gràcies de nou per els teus comentaris, el teu temps i les teves reflexions.
      T’espero en altres ocasions.

      M'agrada

  5. Bé, ja han quedat clars els arguments respectius, les coincidències i alguna divergència que no resoldrem ni tampoc cal. Nomès dues matisacions. Una. És evident que no es pot posar portes al mar de les xarxes ni ningú vol limitar l’opinió sobre un espectacle, ara bé, també els crítics han d’estar oberts a rebre critiques. Dos. La versió cinematogràfica, no-musical, acaba com la versió dels 9 Pins, l’espectador intel.ligent intueix el final de la història dels personatges, i és un xic fonamentalista desqualificar l’obra per aquest motiu. Imangina’t les raons que tindria Víctor Hugo per destrossar la reducció de la seva obra en totes les versions! No formo part del grup però en un poble ens coneixem tots i he arribat a la conclusió que la teva crítica ha estat inoportuna. Per part meva, res més.

    M'agrada

    • Ja em perdonaràs però aquest argument és una mica trampós, perquè a la versió de Tiana no em sembla tal versió, A banda de que no sé que n’opinarien els autors de l’escapçada, seguint aquesta metodologia el que s’està fent, més que versionant és adulterant.
      Només volia insistir que a Tiana hem vist una “revisió” del musical, no de l’obra de Hugo en una de les múltiples versions, i aquesta revisió obvia fragments essencials de la partitura, no retocs, baixades de to o eliminació de melodrames per fer més fàcil la seva interpretació, que serien recursos comprensibles davant d’una interpretació amateur.
      Ja ho sé que no formes part del grup i sé de la teva relació amb el poble. T’agreixo molt la teva participació i insisteixo que la teva participació ha enriquit l’apunt.
      Lamento que consideris la meva crítica inoportuna perquè d’alguna manera és com una manera de dir que no tinc dret a opinar sobre un espectacle públic, pel que vaig pagar una entrada i òbviament no hi estic gens d’acord.
      A disposar

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: