IN FERNEM LAND

SCARAMOUCHE EL MUSICAL (Guinovart-Bozzo-Pintó-Vives-Dagoll Dagom)


scaramouche

Lluitar contra la pròpia obra és un dels grans handicaps que sempre neguitejaran al gran Albert Guinovart, perquè a ell com a Claude-Michel Schönberg i els seus Misérables, el persegueix l’èxit de Mar i Cel (1988)i molts dels que van al teatre a veure les seves obres volen sortir cantant allò de “Les veles s’inflaran” o “Per què plorar” i sortosament Guinovart ha fet molta i excel·lent música en les altres obres que ha escrit per el teatre musical, des de Flor de Nit (1992) fins a la imponent La vampira del Raval (2011). Ara torna amb un projecte ambiciós de la ma de Dagoll Dagom, una factoria teatral que embolcalla el seus productes amb grans llassades, paper de regal del bo i capses de categoria que no sempre contenen el gran regal que hom espera amb la luxosa presentació, adaptant un dels relats més brillants de les novel·les de capa i espasa, Scaramouche de Rafael Sabatini, que va donar peu a una pel·lícula muda l’any 1923 i a una extraordinària versió (lliure) dirigida l’any 1952 per George Sidney, amb Stewart Granger, Mel Ferrer, Janet Leigh i la immensa Eleanor Parker.

L’admiració de Guinovart per Korngold i les grans bandes sonores que el genial compositor va deixar en pel·lícules de capa i espassa, el va esperonar i inspirar per escriure una partitura que és molt més que una seguit de números de teatre musical amb melodies que s’enganxin a la primera escoltada i ens facin sortir xiulant del teatre, de fet és quelcom molt diferent i possiblement no agradi a aquests que busquen un segon “himne dels pirates”, ni molt menys  a aquells que no poden ni entendre, ni perdonar com un pianista clàssic reconegudíssim arreu del món, escrigui música entenedora i que tant serveixi per anuncis, com per a sèries de televisió, teatre musical, sales de concert o escenaris d’òpera. A Scaramouche es mostra tan eclèctic en els diversos estils inspiradors emprats, com en les altres ocasions, emprant l’habitual segell guinovarià que el distingeix als primers compassos i que perdura al llarg de tota l’obra, això sí,  amb interessants aproximacions a la música barroca o al classicisme mozartià (Ballet de Neptú) i amb un inici del segon acte tan brillant com sorprenent, amb un “Salve Regina” de complicada comprensió formal per a aquells que continuen cercant el “per què plorar?”. Hi ha grans moments de pur teatre musical amb reminiscències “revisterils”, que comprèn “La màscara”, “La revolució italiana”, “Actors!”, altres més liederistics com el deliciós “Si fos un xicotot” o altres més sofisticats i de resolució formal més inesperada com “Plaça i Palau” i d’altres que tenen el segell de banda sonora cinematogràfica amb una orquestració, jo diria que excessiva, forçosament gravada i que dóna relleu i sovint ofega a l’orquestra d’onze musics que toquen, aquests si, en directe. Hi ha aclucades d’ull fins i tot a Bernstein (Pertot arreu) o a Weill (Himne del poble). Un treball excel·lent de Guinovart.

El llibret de Joan Lluis Bozzo és una versió molt lliure del relat original, que mantenint l’època del relat original i alguns dels personatges, intenta actualitzar les lluites i reivindicacions socials i de gènere actuals, fins i tot amb un cop de puny al sota ventre a càrrec del malèfic Marquès, quan abans de ser reclòs etziba una amenaça contra els polítics i la burgesia emergent que ocuparà el poder fins aleshores en mans de l’aristocràcia, molt més entenedora sota els ulls dels inicis del segle XXI que no pas de XVIII.

És un llibret que no amaga la seva simplicitat, ingenuïtat i a estones infantilisme, és clar, si el volen apte per a tots els públics, com les pel·lícules de capa i espassa no podia ser d’altre manera. Tot molt simpàtic, fins i tot els personatges més malignes, revestits en clau de comèdia d’una crueltat amable que acaba sent castigada (només faltaria!).

Les lletres de les cançons són del mateix Bozzo, David Pintó i Joan Vives. Algunes són força interessants, altres em van semblar més forçades i més narracions a la recerca de les notes, que no pas els lírics per a una melodia. Hi ha un auto homenatge a aquell memorable “S’han acabat les mariconades” de Flor de Nit, ara convertit (amb música diversa) amb “S’han acabat les criaturades”, políticament molt més correcta que aquell llibret més esquerranós i tan criticat en el seu temps per la pujolàndia del 92, degut a Vázquez Montalban. Hi ha un himne del poble que pretén tocar la fibra social de la platea i en fi, no deixa de ser un relat que vol satisfer a tothom i potser no acabi satisfent del tot a ningú.

Pero Dagoll Dagom tenen molt ofici i saben el que cal fer per bocabadar al personal. S’envolten del bo i millor: Alfons Flores per a la magnífica i grandiloqüent escenografia, Montse Amenós per el fastuós vestuari, Albert Faura en el disseny de llums, Francesc Abós per la coreografia i uns imprescindibles equips d’esgrima i lluita escènica amb Jesús Esperanza i Kike Inchausti al capdavant, que aconsegueixen una cosa que ningú es podria imaginar que és pogués fer en un escenari nostrat, que les lluites a espassa tingin versemblança i sigyuin coreogràfiques, com al cinema. Bravo!

El resultat és brillant tot i que l’obra teatral, potser per aquesta voluntat d’agradar a tothom, és fluixota.

Tot plegat sense els actors i cantants que dominin el teatre musical no seria possible, i en això el grup català també hi té la mà trencada i si no poden comptar amb Joan Crosas o Pep Cruz, busquen qui se li assembli, com per altra part sempre ha fet La Cubana quan han marxat figures emblemàtiques.

Toni Viñals és Scaramouche, més bon cantant que carismàtic galant, això si dominant l’esgrima amb precisió cinematogràfica. Olynpia (la Janet Leigh cinematogràfica) és Ana San Martín, amb una caracterització molt més feminista del que hom podia esperar l’any 1952 al cinema, llueix una veu lírica, dolça i brillant que contrasta amb el personatge teatral que marca la versió de Bozzo, ja que de fet ella és més revolucionaria, transgressora i emprenedora que no pas Scaramouche, molt més fatxenda o babau i no explico més per no explicar coses noves del relat d’aquesta versió.

La gran revelació és la Camilla de Mireia Mambo, ja que si Eleanor Parker era la gran presencia al cinema, aquí ella és la reina de l’espectacle, amb una veu formidable i una presencia amb molta personalitat. I això que ha de lluitar amb el Marquès de Ivan Labanda, tota una creació en un rol fet a mida (podria ser també ideal per a Mingo Rafols) per esdevenir el rei de la festa, gràcies a la maligna gràcia, la mala baba i les plomes llençades a tort i a dret, i que desprèn aprofitant la ridícula gestualitat de l’aristocràcia “pre guillotinable”.

Jordi Coromina (Don Bartolo) és l’alter ego de Joan Crosas o si voleu de Pep Cruz, Bozzo segueix fidel als seus esquemes, com també ho és Guinovart atorgant a veus lleugeres amb tendència feridora, rols de vailets anarquistes, grumets crispadors i ara actrius emergents (Fanny) si bé Clara Moraleda té una veu que enamora, allunyada de les actrius que varen interpretar els estereotips esmentats.

Tota la companyia és esplèndida, no hi ha fissures Albert Mora (Philippe), el libidinós i agraït Coullardin de l’excel·lent Frank Capdet, Pitu Manubens, Madame Méricourt, el baix Josep Ferrer com a Dégeon, Armand i Puccinella, i que ha d’iniciar el “Himne del poble”, un dels moments predestinats a l’emotivitat; Jan Forrellat, Eduard Mauri, Lucía Torres, Cristina Murillo, Mireia Dolç, Neus Pàmies i Marcel Clement.

Tot està pensat per a una llarga estada i per esdevenir un altre fenomen del teatre català, però tinc els meus dubtes de si ho aconseguirà perquè l’èxit no està garantit malgrat comptar amb els millors ingredients, hi ha un intangible que sa’nomena connexió entre platea i escenari, que això malgrat tot el talent concentrat no està garantit.

Els hi desitjo sort perquè s’han gastat molts diners i el Victoria costa d’omplir.

 

 

 

11 comments

  1. David

    Com q en ser professor d’institut he pogut seguir el procés de màrqueting q ha seguit Dagoll en la promoció de Scaramouche, crec q, si volien assegurar un recurregut llarg a l’obra, haurien d’haver ofertat preus més competitius per als centres d’ensenyament. El Lliure, el TNC i altres ho han fet els últims anys i els ha funcionat bé. Moltes famílies, d’altra banda, no poden assumir un pack de 3 o 4 entrades a 30 € c/u de mitjana. I en efecte, el Victòria és gran!

    M'agrada

  2. Leonor

    ¡Ya era hora! Me alegro que reaparezca Dagoll-Dagom con una nueva obra; desde “Flor de nit” no he visto nada más de ellos; ojalá les vaya bien y puedan ofrecernos esa versión de “Scaramouche” que, se percibe, te ha llegado al alma ¡Suerte!

    M'agrada

  3. marcozincone

    Iré el 23 con los suegros! A los amigos que lo vieron les encantó, así que tengo esperanzas optimistas. Es verdad que es carillo, pero creo que el prestigio de la compañia les ayudará…! Gracias por el apunte!

    M'agrada

  4. Alex

    A ver si me acerco para este Scaramouche
    Ayer estuve precisamente por el Tívoli para la Priscilla in The desert. Pese a los medios relativamente modestos y la música enlatada, me divertí bastante con actores que se movìan bien por la escena. Por cierto, el Tívoli aún viejote y que necesita reformas, mejor acústica en la sala que en ciertos lugares del Liceu

    M'agrada

  5. OLYMPIA

    Espero que sigui un èxit i que t’hagi agradat. Me n’alegro pel mestre Guinovart i també per Bozzo que és una de les nostres joies teatrals des de fa anys i que, amb el seu savoir faire, ha sabut crear una tradició del musical en català que sempre li agrairé.

    M'agrada

  6. Marta Bach

    Jo tinc pendent anar-hi, però no només per les bones critiques sino perque considero que s’ha de recolsar el gran esforç que representa crear desde zero un musical d´aquesta embargadura i qualitat. Per mi el que ha fet Dagoll Dagom, tots aquests anys, amb el musical al nostre país és un petit miracle creant musicals tant dignes i a vegades millors que les franquicies que ens arriven de Broadway.

    M'agrada

    • També ho crec, malgrat sempre tinc la impressió que no arrisquen prou.NO em refereixo al risc de muntar un musical d’aquesta envergadura ho dic perquè hi ha sempre una voluntat d’agradar a tothom i quan això passa pot ser que no acabis agradant a ningú.

      M'agrada

  7. colbran

    Yo me lo pasé muy bien. La música me ha gustado mucho, el “libretto” no tanto, pues yo esperaba una recreación musical de la novela -que me gusta muchísimo- o a lo sumo de algunas de las películas al respecto, todas infieles a la novela. Pero no es así se trata de un texto sobre el personaje Scaramuccia de la “commedia dell’arte” y sus andanzas, algunas de las cuales -pocas- coinciden en algo tanto con la novela como con los films, pero con todos los nombres cambiados, lo mismo en esta obra como en las películas, respecto al origen literario.

    Se trata de un musical, con visos de opereta e incluso de zarzuela, utilizando voces líricas para varios personajes. Se ha utilizado amplificación, pero suave. Yo creo que no le hubiera hecho ninguna falta porque todas las voces tienen proyección suficiente y son buenas, tanto al hablar como al cantar. La única justificación es la de la ayuda de parte orquestal grabada aunque los músicos que tocan en directo son suficientes, creo yo y además son muy eficientes. Muchos musicales actuales de Nueva York y Londres emplean un número inferior de instrumentistas.

    La obra tiene una presentación muy cuidada y las escenas de esgrima están muy bien ensayadas. Es un auténtico espectáculo, muy grato a la vista y al oído. El unico pero que yo le pongo es la para mi equivocada dirección teatral otorgada al personaje de la aristócrata Olimpia, ya que la actríz que lo encarna dispone de una figura, un porte y un dominio de la escena -aparte de buena voz- que le hubieran permitido dar vida a su personaje en forma menos caricariturizada; ella desde luego no tiene ninguna culpa, se lo han marcado así y yo no estoy de acuerdo.

    Volviendo a la música, considero que es una partitura muy buena que se aprecia más en una segunda escucha y con momentos memorables que ya ha destacado Joaquim. Albert Guinovart nunca defrauda y esta obra podría perfectamente montarse en el West End o en Broadway. Curiosamente en mi opinión es mejor el segundo acto que el primero, cosa que no suele suceder a menundo.

    Me ha sorprendido gratamente la buena voz y agilidad de movimientos de Toni Viñals.

    Creo que tanto Albert Guinovart como Dagoll Dagom se merecen un buen éxirto.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: