IN FERNEM LAND

INAUGURACIÓ DE LA TEMPORADA DE L’ORQUESTRA CAMERA MUSICAE AMB ALEXANDRA SOUMM I TOMÀS GRAU


prog-ma-alexandra-soumm_451791-page-001

Fotografia de portada de BéatriceCruveiller

Ahir es va inaugurar al Palau de la Música la 5ª temporada simfònica de l’Orquestra Camera Musicae.

L’orquestra amb seu a Tarragona ofereix també els seus concerts a la sala barcelonina en una saturació centralista que diu molt de la realitat musical/cultural del nostre país i aquest molt no vol dir necessàriament bo, si bé és veritat que la categoria de la formació i la millora, temporada rere temporada, dels resultats  obre unes expectatives molt interessants i esperançadores que més que nodrir de més concerts a una Barcelona incapaç d’absorbir tota l’oferta, hauria de fer pensar en com estructurar la divulgació musical de nivell per tot el territori català.

Si teatralment Girona ha fet una sacsejada imponent amb la seva Temporada Alta, per què no Tarragona, Lleida, Vic, Manresa o la Seu, no poden crear una oferta musical potent, de producció pròpia i de qualitat competitiva amb el que es fa de manera sobresaturada a Barcelona?  I per fer-ho cal una orquestra de veritat, no una orquestra d’encàrrec com la de Cadaqués, arrelada a un territori i nodrida a l’entorn d’un conservatori que sigui capaç de concentrar l’entusiasme, la força i la gosadia de la joventut, amb la formació, el rigor i l’estudi.

Sigui com sigui i on sigui, la Camera Musicae és una orquestra molt activa que en els seus múltiples formats, ja siguin de cambra o simfònics, té una presència cada cop més notòria i això no és fruit de les casualitats, ans al contrari és fruit dels resultats obtinguts per una feina seriosa i conscienciosa dels seus responsables, amb el mestre Tomàs Grau al capdavant.

És molt gratificant veure l’entusiasme dels musics quan interpreten les obres programades, quelcom que malauradament no acostumem a veure en les orquestres que ens visiten o les més nostrades, ja sigui l’OBC o l’Orquestra del Liceu. És clar que el que importa són els resultats i no tan la gestualitat potser per alguns exagerada de molts dels musics de l’OCM, però el que veritablement compta és el resultat d’aquest entusiasme i si com és el cas, està ben conduit, degudament controlat i dosificat, el resultat és molt estimulant i engrescador, també per al públic que es contagia aviat d’aquestes ganes de fer-ho bé i de trobar un lloc en aquest món tan quadriculat de la programació musical.

Per iniciar aquesta cinquena temporada el programa escollit era compromès, per conegut i per la dificultat de les obres programades, ambdues de Txaikovski i ambdues de veritable compromís. El concert per a violí i orquestra i la cinquena simfonia, obres molt populars i per tant molt conegudes, veritable proves del cotó per a qualsevol orquestra i director.

Per interpretar l’exigent part solista del concert per a violí, l’OCM va comptar amb la participació de la violinista d’origen rus i nacionalitat francesa Alexandra Soumm (1989), una jove virtuosa de so càlid tot i no ser gaire gran, amb precisió tècnica i expressivitat interpretativa que es va coordinar molt bé amb els temps amplis del mestre Grau i el so curós de l’orquestra que mai la va tapar, ofegar o obviar, quelcom que hagués estat una veritable pèrdua, ja que la sensibilitat interpretativa de Soumm necessita precisament de l’embolcall que l’orquestra li va donar com a justa rèplica a la sensibilitat que desprèn el seu virtuosístic domini tècnic, gratament alternat amb una deliciosa calidesa d’un fraseig amb un so pulcre que desplega des d’unes sonoritats greus bellíssimes, quasi més properes a la viola, fins al cristall enlluernador dels preciosistes passatges més aguts. No hi van haver passatges d’endimoniades celeritats perquè les dinàmiques del mestre Grau no ho permeten, però si que hi van haver unes atmosferes molt aconseguides i una pulcritud admirable. L’orquestra molt atenta i equilibrada va donar el suport necessari sense robar mai el protagonisme a la solista, amb bones intervencions solistes de les fustes que van recrear amb la corresponent delicadesa els passatges concertants amb el violí. Ho van fer bonic

Soumm va canviar radicalment de registre per agrair les mostres d’efusiu entusiasme del nombrós públic que sense omplir del tot el, si que feia molt de goig. El preceptiu i sempre gratificant Bach en la seva faceta més lírica i íntima va envair el Palau somers en una embolcallant penombra.

A la segona part ens esperava la vital i entusiasta cinquena simfonia, en una versió pel meu gust massa amable i plaent, tot i que això no vol dir que l’orquestra no mostrés un gran nivell i a estones fins i tot diria que un nivell que altres orquestres del país envejarien, sobretot quan els metalls mostraven una insultant seguretat i brillantor. Més aviat discutiria al mestre Grau, si em permet la gosadia, de fer un Txaikovski tan poc pertorbador i tan amable, que no vol dir endolcit o ensucrat, no, vull dir que hi havia pel meu gust una manca de conflicte en la interpretació, ja que els temps tan amplis i fins i tot reposats com els que li agraden al mestre Grau, semblaven afavorir l’equilibri emocional. És clar que hi havia moments de tensió, només calia veure tocar a la primera fila de la corda i les meravelloses complicitats entre els músics per adonar-nos-en, però era més fruit del entusiasme interpretatiu que no del conflicte emotiu d’una obra certament brillant i optimista, però això en Txaikovski sempre porta un afegitó de inquietant incertesa que en la versió del mestre Grau no vaig tenir mai. Tot estava ben equilibrat i mesurat, va ser una versió més clàssica que romàntica, amb intervencions ajustades dels instruments de fusta, tot i que en algun moment amb una sonoritat massa discreta, qui sap si poruga i amb la intervenció estel·lar del solista de trompa, que només va tenir una feble defallença al final quan pràcticament ja havia fet el més notori, bell i complicat.

Una versió que es pot presentar en qualsevol sala de concerts perquè l’OCM ja mereix ser-hi per mèrits propis. A qui ja no valen els paternalismes condescendents, ni les simpaties per projectes agosarats, no, estem davant d’una senyora orquestra que pot donar molt joc a la vida musical catalana si els promotors, directius i les institucions públiques i privades s’ho prenen amb la seriositat que els musics del país mereixen i aquest pot ser el gran handicap d’aquesta formació que tenint el valor i el potencial que té, ningú, públic inclòs, no siguem capaços de donar-li el suport que mereix la tasca feta fins ara, perquè el potencial és enorme i no cal dir que si el nostre fos un país normal on la música tingués la importància que hauria de tenir, la seva presencia en l’activitat cultural seria imprescindible. Mentre no siguem aquest país normal no els podem donar l’esquena.

L’èxit de públic ahir al Palau va ser gran, però caldria que aquest públic de mica en mica fos menys d’amics, coneguts i saludats .

Les properes cites:

  • El 29 de gener a les 18:oo el concert d’Aranjuez i la simfonia del nou món, amb Rafael Aguirre com a solista de guitarra i Jordi Mora dirigint.
  • El 5 de març del 2017 Stephen Kovacevich al piano interpretarà el concert per a piano i orquestra de Mozart i la segona part la 3ª de Bruckner, dirigint Tomàs Grau
  • El 2 d’abril l’orquestra descanasrà per deixar el protagonisme absolut a Lluis Claret que interpretarà les suites 2,4,1 i 3 de J.S.Bach
  • El 23 d’abril visitarà la temporada la clarinetista Sabine Mayer que tocarà el preciós concert de Mozart  i a la segona part l’orquestra dirigida per Tomàs Grau interpretarà la serenata per a cordes de Txaikovski
  • Finalment el 13 de maig la solista serà la pianista Alba Ventura que interpretarà dirigida per Antoni Ros-Marbà el concert per a piano i orquestra núm. 9 en Mi b major “Jeunehomme”, KV 271  de Mozart, mentre que la segona part, mozartiana també, l’orquestra interpretarà Simfonia núm. 41 en Do major “Jupiter”, KV 551.

Tota la temporada a: ORQUESTRA CAMERA MUSICAE AL PALAU

 

2 comments

  1. Víctor Alegret i Teijeiro

    Hi ha algunes obres, no gaires, que no m’importa escoltar les vegades que sigui, encara que les programi Catmusica al matí i Radio Clásica al vespre, o a l’inrevés. I dues d’elles són les d’aquest concert que comentes. Meravelles de les meravelles!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: