IN FERNEM LAND

OTELLO DE ROSSINI AL SAN CARLO DE NÀPOLS (Osborn-Machaidze-Korchak-Gatell;Ferro)


Dos-cents anys després  de l’estrena al Teatro San Carlo de Nàpols el 4 de desembre de 1816, ha tornat a pujar a l’escenari del mateix escenari l’Otello de Gioachino Rossini.

Com en l’Ermione que fa pocs dies escoltàvem en la magnífica versió dirigida per Zedda al Théâtre des Champs Elysées de París,  estrenada 3 anys més tard que l’Otello que avui ens visita, Andrea Nozzari, Isabella Colbran, Giovanni David, i Giuseppe Ciccimarra en van ser els protagonistes (Otello, Desdemona, Rodrigo i Jago), per tant amb l’excelsa companyia en un estat vocal més pletòric, Rossini va escriure una òpera bellíssima que només té per a mi un greu problema, no haver-se inspirat en el llibret de Shakespeare.

El San Carlo ha comptat per la commemoració amb un bon equip que segurament no arriba a les cotes mítiques del quartet protagonista de l’estrena (tot això ho hem de suposar segons les cròniques de l’època) i que tampoc superen i diria que ni tan sols igualen als protagonistes de l’esmentat Ermione parisenc, però que mantenen les esperances en la feliç continuïtat de l’escola i la vocalitat rossiniana.

L’excel·lent John Osborn és Otello. El tenor nord-americà no és un baritenore, li manca contundència i força en el registre greu per encabir-lo en aquesta rara vocalitat entre el tenor i el baríton, però no hi ha dubte que les agilitats tècniques, un registre agut potent i esclatant, i un centre poderós al costat d’una línia de cant exquisida el fan un bon Otello. Caldrà esperar la interpretació de Michael Spyers en aquest rol per coronar-lo com a l’Otello rossinià del moment ara que Kunde, que mai ha estat un veritable baritenore, denota que les filigranes belcantistes són més un handicap que un vehicle de lluïment artístic.

Aquesta és la cavatina d’entrada d’Otello “Ah sì, per voi già sento” segons John Osborn. L’altra tenor que escolteu és Juan Francisco Gatell, el tenor argentí interpreta el rol de Jago.

Nino Machaidze sortosament apartada de la perniciosa pressió a la que van sotmetre-la en el seus inicis els agents i teatres que buscaven la segona Netrebko, sembla haver trobat en els rols més centrals allunyats de les exigències de sobreaguts perjudicials, una millor adequació i comoditat, si bé ella és una soprano lírica que no compleix totes les condicions imprescindibles de la tessitura de dramàtica d’agilitat requerida, la seva Desdemona és convincent i elegant, amb la melangia imprescindible per fer deliciosa la seva bellíssima intervenció del tercer acte. Tot i així Machaidze denota un lleuger descontrol en la consistència de l’emissió de les notes més agudes (repertoris inadequats?).

Escoltem-la en la bellíssima intervenció del tercer acte “Assisa appiè d’un salice…Deh calm, o ciel, nel sonno)

El tenor rus Dmitry Korchak va ser Rodrigo, el rol amb el qual ens va encisar al Liceu. A Nàpols potser no va estar tan definitiu com a Barcelona, ni tampoc diria que com a Oreste quinze dies abans a París, però està clar que ell és un dels tenors rossinians del moment. A Nàpols s’aprecia un cert cansament vocal i una certa manca de precisió en el cant d’agilitat, segurament si aturés la frenètica activitat que en rols d’exigència dificultat tècnica esdevé imprescindible, segurament tots hi sortiríem guanyant.

Així va cantar la temible “Che ascolto! ahimè” che dici”

El tenor argentí Juan Francisco Gatell va cantar el pèrfid Jago. La veu és més lleugera i el seu registre agut no és tan segur com el dels seus col·legues, té l’estil però en a mi no és un tenor que m’agradi particularment, potser el seu timbre massa cranial hi tingui alguna cosa a veure.

Escolteu-lo en el duo del primer acte amb Rodrigo ( Korchak) “”No, non temer; serena”

Finalment no us puc deixar sense un dels moments més espectaculars de l’Otello rossinià, el duo del segon acte “Non m’inganno, al mio rivale” entre Otello i Rodrigo, on tant Osborn com Korchak ho donen tot.

La resta del cast compleix amb correcció,  però el tenor encarregat de cantar la deliciosa cançó del gondoler a l’inici del tercer acte, desafina com un condemnat. Algú ho havia de dir

Gabriele Ferro dirigeix amb força i estil depurat, l’orquestra del San Carlo no és un prodigi i a vegades el so de la corda és més aviat grinyolaire, però el veterà director italià que seria un acudit fàcil dir que dirigeix amb mà de ferro si no fos absolutament cert en tots els aspectes, el literal i el figurat, aconsegueix fer fluir totes les belleses, que no són poques, d’una partitura que necessita a banda de cantants més que excel·lents, un director que doni tensió dramàtica per evitar que la representació no sigui un seguit de números musicals en mig de recitatius cecs a vegades massa llargs. Ferro ho aconsegueix sense cap mena de dubte i amb una orquestra que no l’ajuda gaire.

Gioachino Rossini
OTELLO
dramma per musica in tre atti, libretto di Francesco Berio di Salsa

Otello: John Osborn
Desdemona: Nino Machaidze
Rodrigo: Dmitry Korchak
Jago: Juan Francisco Gatell
Emilia: Gaia Petrone
Elmiro: Mirko Palazzi
Il Doge: Nicola Pamio
Il gondoliere/Lucio: Enrico Iviglia

Coro ed Orchetra del Teatro San Carlo di Napoli
Director musical: Gabriele Ferro

Teatro San Carlo de Nàpols 30 de novembre de 2016

Sembla ser que la producció escènica no va ser gaire reeixida, aquí sortosament només podem concentrar-nos en allò que ens fa veritablement feliços, el cant. Gaudiu-ne!

Les fotografies de l’encapçalament són gentilesa del compte de Twitter del San Carlo.

15 comments

  1. Retroenllaç: Noticias de Diciembre 2016 | Beckmesser

  2. colbran

    En cierta ocasión le preguntaron a Verdi cuál era la ópera más hermosa que había escuchado y él contestó: “Otello” de Rossini. No he localizado la fecha en que manifestó lo antedicho, pero me imagino que fue antes de que él compusiera su magnífica versión del “moro de Venecia”. Indudablemente yo considero superior el “Otello” de Verdi al de Rossini, con la salvedad de que “la canzone del salice” de éste es un poco tostón -no alcanza categoría hasta que no llega el “Ave Maria”, procedente de una canción previa del compositor-, mientras que la previa y equivalente de Rossini -“Assisa appiè d’un salice” es una de las arias más hermosas del repertorio italiano.

    A Rossini le preguntaron qué parte de su producción operística le sobreviviría y dijo: “Il barbiere di Siviglia”, el tercer acto de “Otello” y el segundo acto de “Guillaume Tell”. Fue muy modesto “el cisne de Pesaro”, pues toda su producción operística -39 títulos, de ellos 26 óperas dramáticas- le ha sobrevivido y se ha interpretado durante la segunda mitad del siglo XX y hasta el presente, gracias a Festivales como el de Pesaro, Wilbad, Schwetzingen y el del Teatro de Bellas Artes de México, principalmente los dos primeros, que año tras año han ido programando todas las óperas de Rossini, a los que se han añadido muchos teatros, incluyendo incluso dos “pasticci” con temas de Rossini como son “Ivanhoe” y “Roberto Bruce”. El Liceu no se encuentra entre estos coliseos. Tímidamente se han programado cuatro óperas bufas y dos dramáticas desde la reapertura del teatro después del incendio ocurrido el 31 de enero de 1994.

    Ultimamente parece atraer la atención el “Otello” rossiniano, con múltiples producciones en el ámbito operístico. La que nos propone Joaquim en este post es seguramente la más reciente. El elenco que la interpreta no alcanza las cotas del “Ermione” que nos ha ofrecido hace pocos días pero sus componentes merecen que se les preste atención. John Osborn nunca será un baritenor como requiere el protagonista, pero es una voz hermosa de un volumen más que mediano y canta con sumo gusto con un registro agudo potente y un centro notable aunque no dispone de los graves exigidos -en este role le gana Michael Spyres que lo cantó en Wilbad hace pocos años-; Dmitry Korchak es una buena opción para Rodrigo, pero no llega a las cotas que consiguió Rockwell Blake con este personaje y Nino Machaidze hace lo imposible para hacer gala de un centro y unos graves que no acxostumbra a frecuentar, el registro agudo le es cómod dadas las limitaciones de tesitura que tenía Isabel Colbran cuando estrenó la obra. La dirección musical es excelente por parte del veterano Gabriele Ferro.

    Se trata de una obra tan hermosa que estoy sorprendido de que nadie haya hecho un solo comentario hasta el presente. El aria de Rodrigo del segundo acto -que contiene el tema cantabile dell famoso “Duo dei due gatti”- es una de las mejores arias de Rossini y no amplío la relación de calidades para solistas, duos y tercetos porque ya lo ha hecho muy bien Joaquim.

    Aquí tenéis una versión de referencia del Festival de Pesaro de 1988, con un elenco fuera de serie, incluso June Anderson está convincente.

    M'agrada

    • jaumeM

      Caram!, Colbran. ¿Es aquest el millor Rodrigo de l’historia?
      Recordo un dia que os vaig dir que R Blake no m’agradava.¡Que ignorant era! Gracies per fer-me escoltar-ho “sense prejudicis”. Com diu Joaquim els grans artistes no accepten prejudicis.

      M'agrada

    • colbran

      Jaume, Rockwell Blake es probablemente la voz menos grata de los últimos 60 años, pero al propio tiempo uno de los mejores cantantes del siglo XX y un indiscutible e incomparable Rodrigo. El mejor? De los conocidos sí hasta el presente. Pero si Michael Spyres (Otello rossiniano sensacional) se decidiiera a interpretarlo habría que ver el resultado.

      Como habrás comprobado esa versión de Pesaro de 1988 es extraordinaria y aunque June Anderson no es la mezzo ligera o dramática de agilidad equivalente “da” todas las notas y probablemente alguna más, pero está muy implicada en el rol y procura estar al nivel de dos “monstruos rossinianos” como fueron Chris Merritt y el eminente Rockwell Blake.

      Si algún día llegas a escuchar la versión de “Il viaggio a Reims” de Coruña
      de 2002 te vas a quedar “de piedra” con el duo de Ewa Podles/Rockwell Blake (marchesa Melibea/Conte de Libenskof) “D’alma celeste, oh Dio”. Yo creo que pocas veces se ha cantado mejor Rossini, de aquellas que tenemos referencia.

      Aquí tienes la retransmisión completa. Espero que disfrutes. La escena es un poco liada, pero el elenco es bueno y Podles y Blake están superlativos, Zedda como siempre magnífico.

      Feliç Any 2017!

      M'agrada

    • jaumeM

      Tienes razón, como siempre. Podles-Blake no tienen rival.
      Lo que no entiendo es como algunos comentarios del youtube pueden decir que las voces y la orquesta son malas y la dirección desacertada y que en Pesaro es mejor.

      M'agrada

  3. Salvador

    Vaig estar a Nàpols però em va tocar el segon repartiment.
    La posada en escena va estar millor que la de l’Otello que vaig veure a la Scala. Almenys quedava bé. Això sí, la direcció d’actors molt pobre.
    El Otello era Sergey Romanovsky. Em va agradar. I crec que pot consolidar-se al món rossinià. Per cert, en el ROF del 2017 cantarà el Neocles de “Le siège …”. Serà interessant veure’l.
    La Desdemona li va correspondre a Carmen Romeu. Ja la havia vist cantar al Otello de Gant, però, en aquesta ocasió, no la vaig veure res fina. És una cantant que m’agrada però es veu que no va tenir el seu dia.
    Rodrigo va ser Giorgio Misseri i bastant va tenir amb aguantar el tipus. Les passar de tots colors amb l’ària “que ascolto …”.
    La resta del repartiment va coincidir amb el de la gravació i estic d’acord amb la vostra visió.
    No sé si va ser perquè hi havia molt de turista al teatre o per què, però em va semblar, en la seva globalitat, un Otello bastant fred. I tampoc va ajudar molt el tempo que va imposar el director, molt lent per elmue gust-.
    Això que la representació va coincidir amb el 200 aniversari de l’estrena a Nàpols (no al Sant Carles) de l’Otello.
    Per cert la sala és bellíssima. És un plaer de teatre.

    D’altra banda, agrair totes les ocasions que ens brindes amb Rossini. I lamentar la seva absència en els teatres espanyols. M’he de recórrer mitja Europa per gaudir de la seva música (al final, gràcies al low cost i als moderats preus de les entrades dels teatres, em ve a sortir fins gairebé igual que per aquí).
    És lamentable que el Teatro Real en el seu “bicentenari”, a celebrar durant 3 temporades, no hagi programat cap Rossini.
    La resta, amb comptagotes: un Tancredi a València, i, para de comptar.

    M'agrada

  4. jaumeM

    ¡Quin luxe! Ermione, esplèndida i ara Otello.
    Realment Spyres es un prodigi, no havia escoltat mai un registre tan ample. Osborne es menys extens, però deu ni do.
    No dono a l’abast amb tant bon material, i això que els reis no arribaran fins d’aquí a 9 dies!
    Gracies per ser tan didàctics (Joaquim, Colbran i els que saben i ho comenten)

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: