Rodelinda al Teatro Real, producció de Claus Guth Fotografia Javier del Real

El canal Medici TV ha ofert en streaming la darrera producció del Teatro Real, Rodelinda de Handel, amb una producció escènica de Claus Guth que insisteix amb els interiors de mansions que giravolten l’escenari i que “empresonen”  les fòbies i fílies no només dels personatges del llibret, sinó les del propi senyor Guth en un estat permanent de psicoanàlisi des de que va decidir dedicar-se a dirigit teatre, i amb resultats quasi sempre  excel·lents, com en aquest cas.

Les produccions escèniques en l’òpera barroca sempre són una mena d’embolcall que ajuda a “distreure”  del encotillant que sempre suposen els reguitzells d’àries “da capo” que farceixen les bellíssimes però monòtones (teatralment parlant) partitures d’aquest període. Però a banda de les paranoies possibles, Guth com és habitual recrea tot un món dramàtic molt interessant que fascina tant per la potència dramàtica com per la bellesa de moltes de les imatges que amaga aquesta mansió, que la majoria de vegades ens mostra unes trames paral·leles fora del enquadrament principal tant o més interessants, suggestives o inquietants, ajudat per unes projeccions que ens mantenen constantment en una fase de desxifrar idees i conceptes. El problema és que quan ens ho posen tan complicat, ens acabem oblidant dels cantants. Quelcom que en l’òpera barroca, per molt Deus-ex-machina que valgui, l’esplendor acaba recaient en la veu.

A Madrid l’equip compta amb Bejun Mehta cantant el Bertarido de manera esplèndida. També Lawrence Zazzo està a un magnífic nivell, però per a i un graó per sota de Mehta, ara bé, la resta deixa massa en evidència les anodines febleses i debilitats de veus  i cantants excessivament discrets en un repertori que sempre demana veus d’excepció.

Ens manca una Rodelinda de gran alçada (Antonacci a Glyndebourne1998 o la històrica Sutherland). Lucy Crowe no passa d’una discretíssima correcció, quelom que en un persontage secundari amb un parell d’àries es pot acceptar, però mai en un personatge protagonista i menys en una nova producció que estrenava l’òpera en el teatre madrileny. Imperdonable error del senyor Matabosch que sempre acostuma a encertar-la en aquesta mena de propostes i que aquí no ha acabat de brillar, perquè el cas de Sonia Prina és diferent tot i que els resultats no acabin de ser del tot reeixits, ja que la contralt italiana ja denota el pas dels anys en unes emissions de sons ingrats, sobretot en les notes agudes, i anb uns greus oberts i poc arrodonits, però al menys conserva una categoria vocal que la soprano anglesa dubto que arribi a tenir mai.

Umberto Chiummo per oblidar, directament i sense excuses, deficient en tots els aspectes musicals, mentre que el tenor Jeremy Ovenden (Grimoaldo) queda empetitit davant el desplegament dels contratenors.

Especial menció pel noi actor que interpreta el rol de Flavio, que té en una actuació quasi omnipresent, un gran nivell.

Magnífica l’orquestra del Teatro Real (Simfónnica de Madrid) sota la direcció de Ivor Bolton. No té el nervi, la claredat i la inspiració de William Christie però té aquell instint dramàtic que tant hem trobat a faltar enguany en el Vivaldi liceista..

A mig camí entre les sonoritats originals i l’orquestra clàssica, la versió de Bolton és molt eficient, pulcre i àgil, quelcom que s’agraeix perquè a ell li devem que amb una material vocal tan dispar l’obra no acabi sucumbint.

G.F. Händel
RODELINA

Lucy Crowe (Rodelinda)
Bejun Mehta (Bertarido)
Jeremy Ovenden (Grimoaldo)
Sonia Prina (Eduige)
Lawrence Zazzo (Unulfo)
Umberto Chiummo (Garibaldo)

Orquesta Sinfónica de Madrid
Director musical: Ivor Bolton

Director d’escena: Claus Guth
Escenografia i vestuari: Christian Schmidt
Disseny de llums: Joachim Klein
Disseny de vídeo: Andi A. Mülle
Dramatúrgia: Konrad Kuhn

Teatro Real, Madrid 31 de març de 2017

Si voleu veure-la, Medici ofereix la possibilitat de gaudir-la de manera gratuïta, només cal registrar-se.

• http://www.medici.tv/#!/rodelinda-handel-teatro-real

Després de dos plats tan suculents com Die Walküre i Die frau ohne schatten, el que avui ens porta fins aquí, en un canvi de registre que sempre m’agrada provocar quan tinc l’oportunitat de fer-ho, hauria de significar una altra mena de goig, però no estic tan segur que ho arribi a aconseguir. Per cert, al Real tenen un senyor que llença els bravos amb molta facilitat.