IN FERNEM LAND

SCALA 2016/2017: LA GAZZA LADRA (Feola-Malfi-Iervolino-Pertusi-Esposito-Rocha;Chailly)


La gazza ladra (Rossini) Teatro alla Scala Producció 2017 Fotografia Ph. Marco Brescia & Rudy Amisano

Abans d’ahir va tenir lloc a la Scala la primera representació de les 9 previstes de la magnífica òpera de Gioachino Rossini, La gazza ladra, en la commemoració del 200 aniversari de l’estrena al mateix teatre (31 de maig) on feia 176 anys que incomprensiblement, no es representava.

La celebració justificadíssima, va ser lamentablement protestada per part d’una part del  públic que ja després de la cèlebre obertura va mostrar una resposta absolutament fora de lloc contra Riccardo Chailly en una direcció per a mi absolutament inspirada, vigorosa, dramàtica, tensa, però sense perdre de vista la lluminositat i la transparència d’una orquestra resplendent i en plena forma.

Aquest públic milanès que en els darrers anys es capaç de mostrar un entusiasme incomprensible amb artistes i directors que no ho mereixen, es permet el luxe de protestar a Chailly dirigint Rossini. És clar que després de presenciar en directe aquelles mostres d’adulació fora de lloc al mestre Santi a La Traviata, en una direcció vorejant la catalèpsia, qualsevol cosa ja no m’hauria de sorprendre.

Quan després de l’obertura, esplèndida, ja hi ha qui protesta vol dir que la protesta estaba estratègicament preparada i davant d’aquestes consignes jo només puc mostrar la meva més airada repulsa i enèrgica protesta. Pot o no pot agradar la personal direcció del mestre Chailly i fins i tot es pot estar en desacord, però després de l’obertura no, la mostra la nocturnitat i traïdoria és pròpia d’indignes malalts.

Chailly compta amb una companyia pràcticament italiana, quelcom que feia temps que no es produïa en els repartiments rossinians, tret del tenor uruguaià Edgardo Rocha, la resta està formada per cantants transalpins, alguns molt joves i que mostren unes possibilitats i mitjans que caldrà seguir amb molt d’interès perquè totes elles són de relleu.

Comencem per la debutant Rosa Feola que en acabar també rep un càstig severíssim, té una veu preciosa i un estil exquisit, potser si que li manca més naturalitat i més varietat interpretativa, però en cap cas va fer res per ser maltractada com si hagués comés errades imperdonables. Amb els anys guanyarà, com totes les veus i cantants, és una progressió natural i en cap cas em va semblar que Feola no tingués el nivell per cantar aquest rol.

També Serena Malfi (Pippo) que tant em va agradar com a Zerlina al MET no es va lliurar d’aquesta ira incontrolada de la nit de l’estrena. Potser perquè ambdues són cantants de l’orbita del mestre Chailly van rebre la injusta protesta, no ho sé, però en cap cas es justifica. Malfi no és una contralt, ja ho sé, tampoc ho era Valentini Terrani i a ningú se li ocorriria avui en dia protestar-la tot haver cantat rols per aquesta vocalitat. Malfi és una cantant de cant acurat i veu molt interessant i atractiva, potser va forçar la veu en el registre més greu, però en cap cas podem dir que va cantar malament, o que va errar molt o que no portava el rol prou preparat. Aleshores?

Fantàstica la Lucia de la mezzosoprano Teresa Iervolino que ja em va cridar molt l’atenció en la gala de la sida del desembre passat a Berlín,  llàstima que el rol sigui tan curt i que només canti una ària “A questo seno” quasi al final de l’obra abans del Finale II. La veu és esplèndida, el color càlid i la intèrpret adequadíssima.

En la vessant masculina brilla amb una notorietat extraordinària il Podestà del veterà Michele Pertusi, en un rol que domina a la perfecció i amb el que ja va triomfar en la darrera producció al ROF.   Tant l’estil com la dimensió del personatge no tenen secrets per a ell. No té les agilitats de Ramey ni aquella perfecció tècnica, però el seu Gottardo és esplèndid per les intensitats dramàtiques, el control vocal, l’estil i la rotunditat amb la que vesteix el rol. Bravo!

Alex Esposito , com ja ho va fer a Pesaro, canta el rol de Fernando Villabella, el pare de Ninetta. És un baix-baríton d’estil perfectament belcantista, sense la rotunditat de Pertusi, però amb unes agilitats i un can staccato molt notable que brilla especialment en la seva ària “Accusata di furto…oh rossore!”.

Magnífic el tenor Edgardo Rocha, un contraltino de veu punyent, amb un estil i lleugeresa notoris, utilitzant una emissió molt acurada, les mitges veus i el sons flotants obté un cant apropiadament romàntic i enamoradís.

En rols menors destaquen el magnífic Paolo Bordogna (Fabrizio) i el tenor de veu un tant ingrata Matteo Macchioni (Isacco).

La versió exclusivament musical/vocal d’aquesta versió em sembla globalment esplèndida, per això em sembla injust escoltar les protestes en mig de la interpretació, injust i fins i tot preocupant, perquè el teatre milanès “indulta” cantants molt més discutibles o clarament d’inferior nivell, només atenent a aspectes que res tenen a veure amb la seva interpretació o vàlua. Per què doncs aquesta reacció en una òpera que faia tant de temps que no es representava i d ela que el públic no té tants referents?

Gioachino Rossini
LA GAZZA LADRA

Melodramma en dos actes, llibret de Giovanni Gherardini

Ninetta: Rosa Feola
Pippo: Serena Malfi
Lucia: Teresa Iervolino
Fabrizio Vingradito: Paolo Bordogna
Giannetto: Edgardo Rocha
Fernando Villabella: Alex Esposito
Gottardo: Michele Pertusi
Ernesto: Giovanni Romeo
Giorgio/Il Pretore: Claudio Levantino
Antonio: Matteo Mezzaro
Isacco: Matteo Macchioni
Una gazza: Francesca Alberti

Orchestra e Coro del Teatro alla Scala di Milano

Director musical: Riccardo Chailly

Teatro alla Scala, Milà 12 d’abril de 2017

Aquesta si que ens l’han fet al Liceu i en una versió cal dir que esplèndida (Vaduva-Kasarova-Ysas-Mateuzzi-Rinaldi-Furlanetto…i en Jaume T fent de gazza), és clar que ja fa molts anys i potser caldria tornar-la a revisar, però potser abans seria més convenient que ens fessin altres títols del pesarès que mai s’han fet al Liceu, com La donna del lago o la Elisabetta Regina d’Inghilterra. En qualsevol cas aquí sempre seran benvingudes totes les iniciatives rossinianes

18 comments

  1. julic_carbo @hotmail.com

    Aquest comentari em recorda a l’estrena de La verbena de la Paloma al teatre Apolo de Madrid. Segons consta en el seu historial també hi va haber un sector del públic que anava predisposat a cqrregar-se l’obra. No se sap i per enveja als actors o a l’empresari.

    M'agrada

  2. maria

    ok, supongo que sabes ( o quizás lectores de lblog no … ) que la retrrasmiten en cine el martes próximo 11 en boliche y otros cines en directo. . pues la iremos a ver y ya opinaremos . gracias por tu comentario y por animar a ir a verla .

    M'agrada

  3. marcozincone

    Es una opera que casi no conozco y veré si puedo remediar… En cuanto al público milanés, me da vergüenza ajena y no es la primera vez. Suerte que Chailly ya tiene suficiente historia y prestigio para no quedar demasiado tocado por esta mezquindades! (Por cierto, Chailly contribuyó al recupero de la Scala después del terrible parentesis de Muti y sólo se le debería agradecimiento)

    M'agrada

    • No se acaba de entender que protesten a Chailly, por ejemplo, y en cambio que traguen sin contemplaciones al marido de la señora Netrebko.
      Puede gustar o no la dirección del milanés en esta joya rossiniana, como puede gustar o no la de Santi en la Traviata vista y comentada hace poco en el blog, jamás las protestaria. Seguramente los que ensalzaron hasta el delirio la plúmbea dirección de Santi, ahora han protestado esta. Sin más comentarios.

      M'agrada

  4. colbran

    No comprendo las protestas en esta función. Algo oscuro debe esconderse que no sabemos. Es cierto que el ritmo que impone Chailly a la orquesta es muy rápido, pero eso en esta ópera tan larga le favorece pues agiliza algunas escenas algo estáticas.

    “La gazza ladra” fue uno de los títulos de Rossini más representados durante la primera mitad del siglo XIX, luego fue desapareciendo de los teatros hasta que en 1941 se repuso una versión “revisada” por Riccardo Zandonai, pero fue la recuperación de la orquestación original a cargo de Alberto Zedda en 1979, con destino a la inauguración en 1980 del hoy prestigioso ROF (Rossini Opera Festival) de Pésaro, la que devolvió el interés por esta espléndida ópera que en la actualidad cuenta con numerosas grabaciones de estudio y en vivo, éstas procedentes de diversas escenificaciones, siendo la comentada por Joaquim en este apunte la más reciente.

    La protagonista original fue la italiana (natural de la provincia de Turín) Teresa Belloc que tenía la misma tesitura y repertorio que la famosísima española Maria Malibran-García que se movía entre la actual mezzo-soprano y la contralto, vocalidad también compartida por la madrileña Isabel Colbran y la italiana (natural de la provincia de Milán) Giuditta Pasta, aunque estas dos últimas cantantes estaban más próximas a la mezzo-soprano/soprano dramática de agilidad, si bien las cuatro cantaron el rol protagonista de “Tancredi” (contralto) y el de Ninetta de “La gazza ladra” (mezzo-soprano/soprano dramática de agilidad)). Actualmente esto sorprende, pero hay que tener en cuenta que el diapasón actual está más alto que en la época de estas cantantes y las orquestas eran mucho menos amplias (entre 16 y 36 profesores) con lo cual podían cantar con una voz menos forzada y por lo tanto más central. Total que en la actualidad el rol de Ninetta lo cantan sopranos líricas y la escasez de auténticas contraltos obliga a que del rol de Pippo se hagan cargo mezzos con agilidad para las coloraturas.

    Como curiosidad en su tiempo había comentaristas y escritores poco “rigurosos” vocalmente hablando que preferían Teresa Belloc a María Malibran porque aquella era más alta, con más “formas” y busto más generoso…,(sic) -incluído Stendhal- y la española era pequeña, muy delgada y no podía presumir de escote generoso.

    M'agrada

  5. Retroenllaç: Noticias de abril 2017 | Beckmesser

  6. Leonor

    No soy experta en “La gazza ladra”, aviso; me ha sido muy agradable y entretenida a la escucha, muy bien concertada y actuaciones llenas de vigor (en algún caso, sobra). En fin, me ha gustado.
    Gracias, Joaquim, por esta hermosa obrita ¡Saludos, infernems!

    M'agrada

    • colbran

      Te ha gustado y esto es lo importante, querida Leonor, pero no considero adecuadamente adjetivada como obrita una ópera con una duración próxima a las 3 horas y media -si se ejecuta íntegra-, con una obertura fabulosa, una orquestación adelantada a su época -como ocurre en la mayoría de las óperas de Rossini-, con páginas inspiradísimas y originales de una dificultad extraordinaria y que además está basada en un hecho real ocurrido años antes en Palaisseau (cerca de París) que desgraciadamente supuso la muerte en la guillotima de la encausada, por culpa de una urraca que llevó a su nido lo supuestamente robado por la infelíz sirvienta. Es cierto que Rossini, aconsejado por los directivos de la Scala y su libretista Gherardini, cambió el trágico final real por un “lieto fine”, pero esto no resta nada del dramatismo del tema ni de la denuncia de lo injusta que era y es la justicia cuando los poderes fácticos intervienen, en este caso el libidinoso Podestá, en contra de los pobres e indefensos.

      Todos los compositores, sin excepción, tienen obras menores u obritas, pero esta no lo es. Se trata de un título muy importante en el repertorio rossiniano con un regusto agridulce que lo convierte en un vehículo excelente para las voces y pone a prueba el talento dramático-escénico de cuantos intervienen.

      M'agrada

      • Leonor

        Aclaro, querido Colbran, que el diminutivo va sin detrimento alguno para la ópera, ni por el tema ni por forma, en absoluto; en mi caso la escucha fue tan agradable que fue una “obrita”, entretenida, fresca y viva en toda su expresión dramática, nada más. Se me pasó volando el tiempo, ni caí en el que había transcurrido. Me gustó. De ahí el diminutivo, afectivo en mi caso y con esa intención.
        Un saludo cariñoso.

        M'agrada

  7. Mercè

    No l’havia vist mai. I vaig anar als Girona. Em va agradar moltíiiiiiiiissssimm!!! La música és preciosa i les veus i l’actuació dels cantants em van semblar de molta qualitat. Si a l’Scala no els va agradar… que s’ho facin mirar. O potser és el que diu en Joaquim: que algú vol fer la guitza al Chailly (per tot arreu hi ha clavegueres…)
    Ah! i la posada en escena també em va agradar molt. L’acròbata-gazza, una idea molt original i encertada.
    En fi! Que tant de bo la portessin al Liceu: la tornaria a veure sense dubtar-ho.

    M'agrada

    • La idea de la garza era copiada de Michieleto a la producció de Pesaro, que va inspirar aquesta, però aquí la incorporació de les titelles també em sembla excel·lent.
      me n’alegro que t’agradés i ja hauràs vist que he insistit

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: