IN FERNEM LAND

PALAU 100: EL WINTERREISE SEGONS MARK PADMORE I PAUL LEWIS


Hi ha molts cantants que ho fan bé, una mica menys que ho fan molt bé i molts menys que a banda de ser molt bons cantants són artistes perquè fan art quan canten.

Ser un gran artista i un gran cantant no té perquè anar associat a que Déu els hagi donat  una veu extraordinària i privilegiada,  és més, quasi mai són coincidents una gran veu i un artista extraordinari, passa però menys del que podem pensar. Grandiosos artistes del món del cant ho són perquè més enllà de les característiques físiques d’un instrument més o menys excepcional, hi ha un do i un talent creatiu fora del normal, un control i un treball tècnic al servei de la creació i  una sensibilitat que fa que una interpretació esdevingui un procés d’elaboració artística únic, una vivència irrepetible al servei d’una obra d’art necessitada de veritables artistes per ser mostrada en la seva plenitud.

Tot això i possiblement més i tot, va ser el que ahir va fer el gran artista i tenor anglès,  Mark Padmore per erigir de manera excepcional la gran catedral del lied, el Winterreise de Franz Schubert, en una interpretació que es miri com es miri, va ser excepcional. Òbviament no només va ser ell, ja que com he dit fins a l’esgotament, per a un liderabend és tan necessari un cantant com un instrumentista (quasi sempre pianista) que en completa sintonia amb el solista vocal, pugui enlairar l’obra en la seva integritat. El viatge d’hivern no s’entén sense un pianista excepcional, que no acompanya, sinó que és el 50% d’un tot. Ahir en un Palau amb masses buits per l’excepcionalitat del que s’oferia i qui ho oferia, el pianista va ser un grandiós Paul Lewis, que si durant tota la vetllada va ser un prodigiós transmissor de les vivències del solista vocal, com aquell ho va ser del pianista, en el darrer lied, el colpidor “Der Leiermann” ens va sorprendre amb les gèlides ressonàncies de la mort en un entretallat esglai dissonant d’un efecte anímicament devastador, misteriós i inquietant.

Mark Padmore no disposa d’una veu de registre ampli i portentós, ho sap i també sap que per endinsar-se en les profunditats anímiques del cicle dels cicles, li cal un registre greu que ell no té, això i perquè ja ha quedat clar que estem davant d’un gran artista, no és cap obstacle per construir el seu relat aprofitant l’allau de virtuts que la seva tècnica, musicalitat i expressivitat  tenen tot relegant les carències a un nivell pràcticament residual, sense importància, diria que anecdòtic.

Colpeix Padmore quan diu el text per la manera com el diu, amb la veu òbviament, però també amb el gest i l’expressió facial, la manera de situar-se en l’hemicicle, lluny de rigideses i convencionalismes de lideristes encarcarats o exageracions operístiques fora de lloc. No podrà compatir amb Kaufmann (també grandiós intèrpret del Winterreise) perquè la seva veu no té la mateixa coloració, ni els sons enfosquits que en aquest cicle són tan necessaris i agraïts, i que el tenor bavarès regala a dojo, però en canvi Padmore, amb aquesta intel·ligència vocal i interpretativa que brolla en cada nota i gràcies també a ser un dels millors evangelistes bachians de la història, fa que el seu relat, el seu viatge, sigui una autèntica vivència, tant interior com emotiva i sobretot dramàtica, mai distant i sempre sensorial.

El control màxim de la veu l’afavoreix a l’hora d’emetre sons quasi irreals, d’una sensibilitat i puresa que ens agradaria que quedessin suspesos en l’aire més i més estona, sempre estrictes al sentiment del poema i mai com efecte d’embelliment sonor. Les graduacions i aquella manera com té de deixar-les en suspensió ens parlen més de  l’ànima que no pas del cor i això precisament és el Winterreise, el viatge interior, definitiu a la recerca de l’essència i per fer aquest viatge com més lleuger d’equipatge millor i Padmore porta allò més essencial, senzill i veritable. El seu viatge és extraordinari, sincer, colpidor, senzill, definitiu.

Al principi li va costar una mica agafar el color precís i la seguretat tècnica, ja que algunes notes quedaven poc definides, però no va trigar a trobar l’equilibri que garantís el gaudi més absolut. Pura bellesa, art en la seva màxima expressió.

Paul Lewis es compenetra absolutament amb el tenor, aportant al viatge una extraordinària  gamma de matisos que accentua el vessant dramàtica de la interpretació de Padmore. La interrelació entre tenor i pianista es produeix en una alternança natural de protagonismes, on paraula i música flueixen per donar llums i ombres al relat, amb inquietant dramatisme si cal o un lirisme bellissim en les breus estones on Schubert s’oblida per uns instants que ens espera l’home del manubri.

L’experiència viscuda ahir al Palau és de les que es recorden i esdevenen referència.

El públic va estar a l’alçada rebent als intèrprets amb un llarg aplaudiment de benvinguda, estant degudament concentrat durant el viatge amb molt pocs estossecs entre els diferents lied i ves per on sense que cap mòbil impertinent ens deixes bruscament a la realitat. En acabar el “Der Leierman” hi va haver el corresponent i contingut silenci i després els aplaudiments contundents, sincers i unànimes fins que l’ovació es va transformar en exultant cridòria.

Ja tocava una nit així!

 

34 comments

  1. Retroenllaç: Noticias de mayo 2017 | Beckmesser

  2. Josep M.

    Completament d’acord Joaquim, un concert excepcional que recordarem molt de temps, llàstima de tantes butaques buides, sap greu gairebé sempre però més encara en dies especials com ahir. Em va agradar força poder saludar-te al final.

    M'agrada

    • En a mi aquest dies m’agradaria que tots els seients fossin plens però cal tocar de peus a terra i reconèixer que la nostra realitat musical és la que és.
      Els que hi varem anar voldríem que tots els que ens apreciem no s’ho haguessin perdut però…

      M'agrada

  3. JL Pagán

    Magnífic, Em va passar volant el temps entre tombes gelades…
    Ahir com mai vaig sentir la presència del piano i, a estones, el diàleg amb el cantant.
    Quina delicadesa etèria la del Padmore, com tu dius no hi ha foscor en la veu però si en l´expressió.
    I la dissonància als baixos de l´últim lied? no l´havia escoltada mai!

    M'agrada

  4. Montserrat

    Es pot dir més alt però no més clar. Gràcies pel teu comentari, jo no ho hauria dit millor. Anit vaig xalar de valent. Sóc una fan incondicional de Mark Padmore, la seva veu em té encisada des de fa molts anys i el tàndem amb Lewis és de reclinatori, dels que deixen petjada. Portem uns quants dies per no oblidar, oi? (Mehta, Gardiner, Padmore…) I visca la bona música!

    M'agrada

  5. Manu

    Molt interessant i gràcies per la crònica.
    Si un cantant jove fes el que fa el Padmore, que és recitar més que cantar, segurament el massacrariem entre tots. Jo crec que tot és legítim en art però no crec que sigui exagerar si diem que el Sr Padmore porta el lied cap a una heterodoxia bastant agoserada.
    En Palau Lewis és un gran pianista com han demostrat els seus recitals amb sonates de Beethoven i Schubert que en el seu moment a Barcelona aixi com concerts orquestrals que ha fet a L’Auditori. Tots aquests concerts van ser memorables.

    M'agrada

    • El que fa Padmore no és massacrable, perquè quan un artista com ell interpreta d’aquesta manera és impossible fer-ho, és clar que també costa creure que un artista jove sigui capaç de dir un cicle com aquest d’aquesta manera, potser aquí rau la grandesa d’aquesta interpretació.
      Recordo en altres actuacions a Lewis a Barcelona, però aquest també em costarà oblidar

      M'agrada

  6. marcozincone

    Que maravilla! Que ganas de escucharlos! Gracias por infundirnos tanto entusiasmo! De momento me conformaré con escuchar la grabación de Kaufmann, pero espro que la radio me ayude a ampliar mi experiencia!

    M'agrada

  7. Josep Olivé

    …”…sentir una alegria veritable escoltant…la melodia que acollim al nostre interior, que estimem, el ritme que ens arrossega, les harmonies que ens fascinen, la satisfacció sense límits…”. (B.Britten).

    Padmore/Lewis van donar tot això, amb una ascenció musical i poética colpidora.

    M'agrada

  8. Niklaus Vogel

    Totalment d’acord! Va estar una experiència totalment inoblidable que romandrà en els nostres cors per molt de temps. Jo havia escoltat les dues darreres temporades al tàndem Padmore-Lewis amb els dos primers cicles de Schubert i, tot i que el dia era una incomoditat per a mi, no m’ho vaig voler perdre. I a sobre em vaig fer molt content de poder-vos veure i saludar-vos, en tenia moltes ganes. Com has comentat el Padmore sap treure profit del seu instrument, que tot i no ser perfecte, és una meravella escoltar-lo i veure’l, dient els versos amb tant de sentiment. I en Lewis és ara per ara un gran mestre i és mereix com molt bé has dit el 50 % del mèrit. Era un plaer gaudir d’ells, de Schubert, de com s’anava enfosquint la sala del Palau i del silenci del públic. Una joia amb majúscules.

    M'agrada

  9. colbran

    Un “Liederabend” exquisito y que pasó como un soplo. Se puede tener mejor voz, pero en estilo de canto hoy poy hoy en el Lied hay pocos a su nivel. Evidentemente ha de ser un Evangelista de primera. Me hizo disfrutar e incluso padecer, leyendo el texto, a medida que iba avanzando hacia el final glacial junto al viejo del manubrio, camino de la muerte…

    Ya sé que a veces caemos todos en la misma trampa de la comparación. Pero así como nos gustó aquél, por qué no ha de gustarnos éste?

    Desde luego es triste ver cómo un espacio teatral no cubre todas las localidades, pero eso sucedió ayer en el Palau y ya se ha dicho en el post y en los comentarios, pero quiero subrayarlo porque lo encuentro muy injusto en este caso concreto.

    M'agrada

  10. Duran

    ¡¡Carai Joaquim!!, encar que no vaig asisti aquest conçert de Mark Padmore, es tan clar i detellat el teu análisis del conçert, que fins i tot m’he sentit traslladat al Palau 100 a mida qu’el llegia. Graçias per aquest bon rato, Ets un crak

    M'agrada

  11. JordiP

    Enhorabona Joaquim! Encara hi ha esperança en aquest món pel que sembla!! He vist que el diumenge dia 7 de maig van ser a l’auditori de Girona. Com que aquest és d’aquells posts que et surten tan artístics com la interpretació que has viscut i ens narres, me n’has fet agafar ganes, així que m’he encomanat a Sant Google, i he trobat això, mentre youtube ho permeti, servirà de consol als que no hi vam assistir,

    M'agrada

  12. JaumeP

    Gràcies Joaquim per aquesta extraordinària crònica!
    Vaig descobrir aquest tenor fa dues temporades quan va interpretar el cicle Die schöne Müllerin, també al Palau, i ja vaig prometre de no perdre’m cap recital seu si tornava a Barcelona. Per cert, encara que ahir no omplíssim, si que hi havia més públic que fa dos anys quan aleshores no es va obrir el 2n pis. És una llàstima perquè el què vam veure i escoltar ahir, crec que ho recordarem molt de temps. No puc afegir res al que tan bé has descrit però si que vull destacar el Lied final, Der Leierman, quasi hipnòtic, amb les colpidores apoggiatures inicials resoltes amb un punt de dissonància…. meravellós!.
    Pel que fa al públic, m’encanta assistir a aquestes Liederabend perquè s’hi troba una gent molt respectuosa i educada davant dels artistes, un fet no molt habitual possiblement per la dificultat que se sol tenir avui en dia per mantenir la concentració en activitats com el saber escoltar.

    M'agrada

    • El públic en aquesta ocasió i sense que serveixi de precedent,m va estar a l’alçada, no passa sempre però quan passa el recital encara guanya més. De fet deu ajudar molt tenir un públic respectuós, atent i educat

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: