Kazushi Ono

Se’m fa difícil començar a parlar d’un concert com el que vaig assistir ahir al Palau de la Música, perquè trobo que no té gaire explicació que per aquest concert inclòs en el cicle de Palau 100 només es poses a la venda la platea i el primer pis, tot i que després vaig constatar que al segon pis també hi havia públic, no sé si poc o molt, tot i que més aviat poc.

No té gaire explicació perquè si el concert d’ahir només era un concert per farcir van cometre l’error de menystenir l’orquestra contractada i al seu director titular, a la pianista Montero i el Cor Madrigal, però també a Isaac Albèniz, Jordi Cervelló, Xavier Montsalvatge i Enric Granados.

Un concert íntegrament dedicat a compositors catalans no hauria de ser ni una raresa ni un motiu per desertar, com tampoc ho hauria de ser un concert de l’OBC al Palau, tot i que ho diré ras i curt, l’OBC a l’Auditori llueix mentre que  en el Palau queda encotillada.

Crec que els responsables del programa van errar programant Catalonia d’Albèniz i fins i tot estrenant la música incidental de Torrijos d’Enric Granados, ja que ambdós compositors, grans i universals escrivint obres per a piano, no van reeixir gaire com a compositors d’obres simfòniques, mentre que altres com Pahissa, Pedrell, Lamote de Grignon (pare i fill), Gerhard, Lluís Benajam o tants altres tenen obres que bé mereixen la seva oportunitat. Creure per tant que el camprodoní o el lleidatà són esquers per atraure més públic a la taquilla, es fer un mal favor a la música catalana, sobretot si les obres d’aquests són tan poc interessants.

En canvi tant l’estrena del magnífic concert de Jordi Cervelló com la possibilitat de  tornar a escoltar la famosa “Desintegració morfològica de la Xacona de Bach” van donar categoria a un programa curt (una hora de música) que no va motivar gaire als melòmans locals i només gràcies als turistes que van ajudar a quasi omplir les zones posades a la venda, l’aspecte del Palau acabés sent discret, tot i que el preu ñes tenir que compartir el concert amb un públic poc propens a la concentració, sorollós i més pendents a fotografiar la sala o a fer-se selfies de manera onanista i compulsiva que no pas a apreciar les virtuts de la música nostrada.

No sé si la millor opció per aquest programa era comptar amb la direcció de Kazushi Ono, però la Catalonia d’Albéniz no li va quedar ni gaire equilibrada, ni gens emotiva, i les sacsejades d’intensitat sonora en mig de les referències a la música popular em van semblar de poca qualitat. Tampoc l’OBC semblava trobar-se còmode amb les estretors de l’hemicicle del Palau, ara acostumada a les generoses amplituds de la sala Pau Casals de l’Auditori.

Amb l’estrena del “Concerto di maggio” del compositor Jordi Cervelló, el concert va fer un gir molt més que esperançador perquè Cervelló, que és un compositor que mai decep i que no es programa com crec que la seva obra mereix, escriu sense complexes i m’atreviria a dir que amb la intenció de també seduir a l’escoltador, quelcom que ja sabem que la immensa majoria de compositors contemporanis semblen defugir.

Aquest concert per a piano i orquestra és una obra molt suggeridora d’un lirisme desbordant que s’inicia de manera quasi hipnòtica en un primer moviment (preludi) que captiva a l’oient per les incògnites que planteja la delicadíssima exposició pianística i el suggeridor embolcall orquestral.

El segon i tercer moviment interpretats sense solució de continuïtat ofereixen tota una altra mena de tensió, gràcies a un diàleg de creixent intensitat entre el piano i l’orquestra, que mai fa decaure ni la intensitat als intèrprets ni a l’oïdor, per la brillantor que exigeix al solista, ni per els magnífics recursos orquestrals que mai neguitegen, ni causen atacs d’angoixa sense pretendre-ho, com succeeix tantes vegades davant les estrenes musicals que acabem per classificar en la prestatgeria virtual de les bandes sonores per a pel·lícules de terror. Sortosament Jordi Cervelló humanitza i civilitza la seva música,  fent-la entenedora, interessant, plaent i fons i tot intensament bella sense renunciar a la modernitat. Per què no és programa més la música de Jordi Cervelló?

Magnífica la pianista veneçolana Gabriela Montero, capaç d’extreure tota la complexitat i exigència tècnica i expressiva de l’obra de Cervelló, mentre que el mestre Ono amb una obra molt més interessant que en la d’Albéniz va semblar que s’inspirava més tot i algun excés sonor, que suposo més degut a la costum de dirigir a l’Auditori que no pas de la voluntat d’ofegar a alguna secció de la mateixa OBC o a la solista.

Molts aplaudiments, que crec merescuts, tant per la interpretació com sobretot per la presència del compositor que va fer aixecar la intensitat dels aplaudiments.

Després d’una mitja part tan llarga com les dues parts musicals, només explicable per donar temps a que la colònia estrangera fotografies del dret i del revés la joia de Domènech i Montaner, l’OBC i Ono van interpretar l’obra de Xavier Montsalvatge  “Desintegració morfològica de la Xacona de Bach“, una composició magnífica i imponent que d’haver estat escrita per un compositor francès, per exemple la trobaríem sovint en les programes de les grans orquestres. Com que lamento dir una vegada més que el Palau encotillava en excés la sonoritat de l’orquestra, crec que la versió a l’Auditori hagués estat més satisfactòria, perquè no es van poder apreciar tots els plans sonors i la amplissíma diversitat de colors i timbres que el músic gironí va desplegar de manera mestrívola en aquesta petita joia que en prou feines té un quart d’hora de durada.

Per finalitzar el breu programa, es va estrenar la música incidental que Enric Granados va escriure per a l’obra Torrijos. Una música agradable de melodies explotades fins l’extenuació i una orquestració genèrica i poc estimulant, amb la intervenció del cor per acabar d’arrodonir un pastís més interessant sobre el programma que no pas sobre la partitura.

El Cor Mardrigal va complir el compromís amb la professionalitat que el caracteritza, mostrant algunes tensions en les cordes més agudes, que tampoc van malbaratar una obra fàcilment oblidable.

Resumint:

A Catalunya ens mereixem que les institucions musicals i culturals vetllin per la programació de les obres dels seus compositors i no cal que sempre siguin els mateixos, En els arxius de l’ESMUC deu estar ple de partitures que desitgen i es deuen merèixer, ser interpretades.

També ens mereixem que el tractament a la música catalana no sigui una obligació política i una consigna, ha de ser el fet normal d’un país que pretén ser normal. No tenim Beethovens, ni Mozarts però tampoc els té Anglaterra i ben cofois i orgullosos que estan dels seus Elgar, Vaughan Williams & Cia que programen i programem com si ho fossin.

I si us plau, no releguem a la primera orquestra del país a un concert de costellada ideal per a turistes a qui els surt més econòmic comprar una entrada que no pas pagar la visita turística, martiritzant als que hi assistim, amb tot el seu enrenou.

En el mateix moment que la megafonia interna deia que no es podien fer fotografies hi havia una allau de telèfons, tablets i andròmines diverses immortalitzant el moment per nodrir d’immediat les xarxes socials.