La temporada 2022-2023 de l’OBC s’ha iniciat aquest cap de setmana amb l’estrena com a director titular de la formació del mestre francès Ludovic Morlot, un nom poc conegut, si més no en l’àmbit mediàtic ja que té una brillant carrera que l’acredita per ocupar el lloc i del que s’espera que sigui veritablement un director titular que treballi llargs períodes amb els música al voltant de projectes i no només, com han estat la majoria dels darrers directors, directors invitats amb més concerts que la resta i poca cosa més.

El mestre Morlot s’ha presentat amb dues obres importants: Let Me Tell You (Deixa’m explicar-te) del compositor danès Hans Abrahamsen (1952) i la quarta simfonia de Gustav Mahler. Per a les dues obres es necessiten uns solistes vocals, ja que la primera són 7 lieders escrits per a soprano entorn de l’Ofèlia shakesperiana i com bé sabeu per a la simfonia mahleriana es necessita una soprano que canti en el quart moviment el lied Sehr behaglich “Wir geniessen die himmlischen Freuden” text de “Des Knaben Wunderhorn“.

Inicialment, només estava anunciada Audrey Luna, la soprano nord-americana que a IFL ja coneixem per les dues participacions en les òperes de Thomas Adès, The Tempest (2012) i The Exterminating Angel (2017), transmeses pel cinema en la temporada del MET dels anys respectius.

Potser van creure que les dues obres era excessiu per a una mateixa soprano, quelcom que no acabo d’entendre perquè malgrat l’exigència de la primera obra, hi ha una bona estona de descans entre una i l’altra, comptant a més a més amb els 20 minuts reglamentaris de la mitja part. Per a la simfonia mahleriana s’ha comptat amb la soprano anglesa Carolyn Sampson.

Let me Tell You és una obra escrita l’any 2013 i que es va estrenar amb gran èxit a la sala Filarmonie de Berlín, i va tenir com a luxosos protagonistes a la Filharmònica berlinesa, el director Andris Nelsons i la prodigiosa Barbara Hannigan.

M’ha semblat una obra fascinant malgrat que les condicions acústiques de l’Auditori i la meva ubicació al final de la segona graderia, no em permetien ni entendre el que es cantava, ni veure correctament els textos projectats sobre la paret del fons, amb una mida de text poc adient per a distàncies tan pronunciades. Podia haver triat unes localitats més properes? Si, però les grans obres simfòniques m’agrada escoltar-les tenint al davant una gran caixa acústica per fruir dels equilibris de manera més nítida possible sense que l’obra m’envaeixi, manies si voleu, però m’he acostumat allà dalt i em sento còmode i bé.

L’obra està estructurada en tres parts: la primera amb tres lieder i les altres dues amb dos, amb text de Paul Griffiths sobre les 481 paraules que conté el text del personatge d’Ofèlia en el Hamlet shakespearià. Curiosament, les paraules són les mateixes utilitzades de manera diversa. Un joc curiós, segurament molt sofisticat, però que ha inspirat al compositor danès Hans Abrahamsen a escriure una obra magnífica de sonoritats sorprenents, riques i suggerents, absolutament fascinants per l’oïdor per la  construcció sonora que absorbeix, embolcalla i t’atrapa des d’un bon començament, emprant la veu humana sense que sigui mai un instrument més, com acostumen a fer la majoria de compositors contemporanis i sotmeten-la a sonoritats impossibles i irritants, no, en aquest cas no és així i s’agreix moltíssim, és una obra complexa però asequible que juga amb la melodia, el recitatiu, els sons eteris i un lirisme contemplatiu. L’obra eminentment lírica i resulta tant inquietant com atractiva, sempre suspesa en un món quasi oníric que fa levitar per la claredat orquestral i la utilització sempre de timbres i colors quasi transparents. Em va semblar molt captivadora i em van venir ganes de tornar-la a escoltar, sobretot per apreciar més nítidament a la solista, ja que el dissabte a moments va desaparèixer, mentre que en altres els seus pianos i pianissims sobrepassaven de manera prodigiosa una orquestra que mai eclipsava per la densitat, ni per un inclement volum, però la senyora Luna que un cop acabada l’obra ja no va tornar a sortir a saludar perquè no es trobava bé, potser no va poder donar-ho tot i es va reservar. Malauradament, el concert transmès el diumenge matí per Catalunya Música ja s’ha anunciat que només s’interpretaria la 4a de Mahler per indisposició de la soprano. Una veritable llàstima. És una obra sensacional de la que el mestre Morlot va extraure una sonoritat netíssimai en una varietat de plans sonors sorprenents.    

HANS ABRAHAMSEN
(Copenhaguen 1952)

LET ME TELL YOU
(2013) – 1a audició – 33′
Text: Paul Griffiths

PART I
1. Let me tell you how it was
2. O but memory is not one but many
3. There was a time, I remember

PART II
4. Let me tell you how it is
5. Now I do not mind

PART III
6. I know you are there
7. I will go out now

Audrey Luna, sopranoEn la popular simfonia núm. 4 de Gustav Mahler és on vàrem poder apreciar més l’esperançador inici de la titularitat de Ludovic Morlot, el director lionès nascut l’any 1973 que a partir d’aquesta temporada serà el màxim responsable musical de l’OBC. La veritat és que la targeta de presentació no podia ser més entusiasmant.

Morlot exposa amb una claredat i senzillesa admirable, tot és precís, just, res excessiu per buscar el cop d’efecte fàcil. El so flueix amb netedat, l’equilibri entre les diferents famílies és perfecte i extrau de totes elles una calidesa molt atractiva. D’acord que la quarta de Mahler és la més assequible de les nou simfonies, per la seva senzillesa expositiva i el mestre ha fet allò que l’obra demana, alhora que sembla com si volgués posar sobre l’hemicicle de l’Auditori la base del seu objectiu tan de moda, de posar llum a la foscor.

Si el primer moviment va sorprendre per la seva claredat expositiva, en el meravellós tercer i sense necessitat de caure en el fàcil recurs d’ensucrar-ho tot, el precís i preciós espai sonor aconseguit, em va semblar exquisit.

La soprano Carolyn Sampson, amb una veu acord amb la nitidesa i claredat de la direcció, va oferir una versió molt pulcra, suau i naïf, com correspon al delicat lied pertanyent al cicle “Des Knaben Wunderhorn” Una manera ideal de cloure aquest esperançador inici.

L’orquestra estava en un bon moment en finalitzar la passada temporada i estic segur que ell sense fer gaire soroll, en el sentit figurat del terme, és clar, li donarà aquell plus de personalitat i distinció que fa molt de temps que no té. Sona bé i prou, cal passar a un altre estadi.

Magnífiques i precises totes les seccions, corda càlida i compacte, fustes distingides amb solos rellevants, metalls precisos, percussió sense estridències, una maquinària engreixada i a punt per iniciar una temporada que hauria de servir per engrescar a un públic que ha anat deixant l’OBC quan no hi ha motiu. L’orquestra ofereix més qualitat i interès que moltes de les formacions que ens visiten en els diferents cicles i que no aporten res més que el prestigi del seu historial. L’OBC i ja ho vaig dir amb motiu del concert ofert al Liceu de l’orquestra de l’ONP, és millor orquestra simfònica que la de La Bastille i el Mahler ofert aquest cap de setmana és més valuós, sincer i profund que l’escoltat per Dudamel al Liceu. El públic barceloní ha de retornar a la seva orquestra.

GUSTAV MAHLER
(Kalischt, actualment República Txeca 1860 – Viena 1911)

SIMFONIA N. 4 EN SOL MAJOR PER A SOPRANO I ORQUESTRA
(1892)

1. Bedächtig, nicht eilen
2. In gemächlicher Bewegung. Ohne Hast
3. Ruhevoll (Poco adagio)
4. Sehr behaglich “Wir geniessen die himmlischen Freuden” text de “Des Knaben Wunderhorn”

Carolyn Sampson, soprano

El concert amb la 4a simfonia de Mahler estarà penjat al web de Catalunya Música durant un mes.

https://www.ccma.cat/catradio/catalunya-musica/concerts/