Que la discogràfica Erato (Warner Music) ens regali una nova versió discogràfica de Les Troyens ja es un esdeveniment per si sol, en un moment que molts pocs arrisquen a gravar i si ho fan mai gosen fer-ho en obres tan sublims i poc comercials com la monumental  òpera de Berlioz. Però l’esdeveniment assoleix l’excepcionalitat perquè la proposta és bellíssima i aporta a la sempre escassa discografia d’aquesta òpera cabdal, unes interpretacions d’alt contingut i sobretot una direcció majúscula de John Nelson.

La versió és va gravar en públic arran d’uns concerts que van tenir lloc el mes d’abril passat (2017) a la sala Érasme de Estrasburg i van comptar amb un equipo vocal de primer nivell en la llarga nòmina de cantants que necessita la proposta.

En qualsevol cas la gravació esdevé electritzant gràcies a la direcció intensament dramàtica de John Nelson que aconsegueix fer oblidar al mateix Colin Davis en les seves dues referencials gravacions comercials de l’obra, si bé l’orquestra de Estrasburg tot i l’excel·lent rendiment pugui comparar-se amb la London Symphony Orchestra.

Nelson no deixa que decaigui mai la tensió dramàtica d’uns dos primers actes carregats d’èpica i alhora sap com recrea el lirisme i la tragèdia dels tres darrers actes a Cartago, amb una intensitat i elegància extraordinàries.

Amb l’orquestra de Estrasburg es llueixen els cors de l’Opéra national du Rhin, el Badischer Staatsopernchor i el Choeur philharmonique de Strasbourg en la multitud de passatges concertants i corals que la partitura conté, també sempre en l’ambivalent joc entre l’èpica dramàtica més exaltada i els moments més idíl·lics i contemplatius a Cartago.

Malgrat que Erato anuncia que la gravació conté la partitura sencera de l’òpera de Berlioz, no és ben bé cert ja que manca l’escena de l’espia grec Sinon i el preludi del 3er acte escrit l’any 1863 per quan l’òpera només es representés dels actes 3er al 5è.

En primer lloc i per ordre d’aparició cal destacar la sumptuosa i tràgica Cassandre de Marie-Nicole Lemieux, que atorga al personatge una dimensió dramàtica extraordinària amb una veu de contralt que es tiba una mica en la zona aguda però que gràcies a les càlides sonoritats centrals i greus ofereix una humanitat colpidora. Si en el primer acte està superba el el segon es creix i es mostra imponent.

En aquests dos actes inicials la contralt canadenca està acompanyada de manera excel·lent per el baríton Stéphane Degout com a Chorèbe i l’Énée esclatant del tenor Mychael Spyres que sembla voler allunyar-se, i fa molt bé, del referencial Jon Vickers, dotant d’especial elegància el seu fraseig distingit, sensible i carregat d’emotivitat.

Quan l’acció passa a Cartago, aleshores trobem a l’elegantíssima Joyce DiDonato que si bé està mancada del gruix que caracteritza les grans Didon, el substitueix per un extraordinari sentit dramàtic i teatral en el transcendent final davant la traïció d’Enée, que si bé posa al límit les seves possibilitats vocals, combina amb especial intel·ligència i instint amb la delicadíssima interpretació del bell “Nuit d’ivresse” al costat de Michael Spyres o del climàtic duo entre Didon i Anna, “Les chants joyeux” amb la mezzosoprano (hauria de ser contralt) Hanna Hipp i amb la qual combinen els colors de dues tessitures en principi poc diferenciades.

L’extens cast compta amb participacions luxoses per a rols menors, com l’Ascagne de la sempre magnífica Marianne Crebassa o els eteris Iopas de Cyrille Dunbois o l’Hylas de Stanislas de Barbeyrac. No s’entén en canvi, que amb tanta cura que van tenir en escollir un repartiment d’alçada comptessin amb el Narbal de Nicolas Courjal, que queda insuficient en la bellíssima ària “De quels revers” de discretíssims resultats. És una llàstima que un cast tan ben escollit no s’arrodoneixi del tot. En qualsevol cas no deixa de ser una gravació esplèndida de Les Troyens que no cal que competeixi ni amb Colin Davis, ni Charles Dutoit als estudis, ni Levine al MET o Gardiner al Chatêlet, ja que té prou personalitat per haver guanyat per mèrits propis un lloc destacat en el rànquing de les millors gravacions possibles d’aquest monument operístic.

Us deixo el tast que Spotify ens deixa escoltar de l’acte 1er

https://open.spotify.com/embed/album/4n2z7AVgGCgtZpeIYZdlPs

L’estoig en 4CD s’acompanya amb un llibret generós i un DVD que inclou en els 85 minuts de durada fragments de la gravació.

Imprescindible per a tots els amants de Berlioz i els que es vulguin apropar per primera vegada a aquesta òpera sense recórrer a gravacions del passat, si bé estic segur que les acabarà escoltant .