IN FERNEM LAND

TNC-OBC: LO SPEZIALE DE HAYDN


Lo Speziale, producció de Eva Buchmann.
Fotografia de Judith Napjus gentilesa del web del TNC

La col·laboració entre dos equipaments tan importants com el TNC i l’OBC per oferir en les seves programacions una òpera de Haydn, sense que el Liceu hi participi és quelcom ben significatiu del desgavell cultural que ens governa.

Sóc molt partidari d’aquestes confluències de col·laboració que cal dir que són molt poc freqüents, però cal dir que del TNC i l’OBC calia esperar molt més.

Comencem per la programació de “Lo Speziale” obreta del pare de la simfonia que malgrat tenir un parell o tres números distingits, sobretot al segon acte, és d’una monotonia formal poc estimulant. És una obra agradable d’escoltar però posats a recuperar òperes poc representades, la llista que  és enorme, podrien haver fet especial atenció en les obres musicals de compositors catalans del passat i del present, tot i que el TNC, com diu Albertí, ha estrenat molt més òperes catalanes de compositors contemporanis que el Liceu, és clar que el Liceu cada vegada és menys referent de res a Catalunya.

I si una obra poc inspirada tot i l’agradable i formal classicisme no compta amb un repartiment notable, l’interès decau.

Per què l’OBC i el TNC, vist la mediocritat del cast, a excepció feta de la soprano russa Marina Zyatkova, no va apostar per a potenciar a les veus del país? No comprenc perquè l’aposta no podia comptar amb les veus dels joves i talentosos cantants que estan a la recerca d’oportunitats impossibles de satisfer amb l’activitat operística del Liceu i les temporades de menys volada que es fan a Catalunya. Tots tenim noms al cap de sopranos, mezzosopranos, tenors i baixos o baixos-barítons que haguessin pogut cantar els 4 rols i segurament molt millor que el cast que ens ha proposat el TNC i l’OBC  Per què ens costa tant fer les coses bé? Per què una vegada que s’aposta en un projecte d’aquesta mena no ho acabem de fer rodó del tot i donem l’oportunitat a cantants d’aquí? Si parléssim que els d’aquesta edició són el bo i millor no us ho diria això, però mezzosopranos més bones que l’holandesa Virpi Räisänen en tenim i només explico la seva aparició si va en el pack de contractació del mestre Jan Willem de Vriend, com tampoc m’explico com no hem pogut veure algun dels joves tenors que tenim a Catalunya per fer el rol de Mengone en lloc d’Álvaro Zembrano o perquè no dir que no n’hi ha prou amb una escena simpàtica i histriònica a sota una dutxa per fer un èxit al baix (ho diu el programa però no ho és) polonès Piotr Micinski, ja que vocalment desapareix tan bon punt passa del centre al greu, per només mencionar la més important de les seves mancances.

Marina Zyatkova que interpreta el rol de Grilleta, és la millor, de llarg, d’aquest senzillet cast. La soprano russa llueix una veu ben projectada i una tècnica solvent en les agilitats i curosa en l’estil, si bé com la resta dels companys, evidencia una manca absoluta del domini del italià, que en el millor dels casos massacren sense pietat.

Una ocasió perduda. sense cap mena de dubte perquè malgrat que la proposta escènica és quasi anecdòtica i hom espera més de la sala gran del TNC, encara que només sigui per tres dies, la producció d’Eva Buchmann pràcticament fonamentada en un vell “cinquecento” de la FIAT aprofitat de manera enginyosa i divertida. La resta de la producció és molt poca cosa i sort que l’orquestra està situada a dalt de l’escenari i omple, perquè de no ser així, el panorama del cotxe i els únics quatre intèrprets seria especialment desolador en un escenari tan immens com el de la sala Gran del TNC.

Pel que fa a l’OBC sota la batuta del mestre holandès, Jan Willem de Wried, habitual col·laborador en les darreres temporades de l’orquestra i properament la dirigirà al mític Concertgebauw, diria que sense ser una direcció dramàtica de la partitura i per tant sent una mica monòton en el tractament dels recitatius, tan importants, ha fet sonar l’OBC de manera àgil i transparent, tot i que l’equilibri no ha estat l’aspecte més aconseguit, sent els metalls en alguns casos, massa presents. Divendres hi va haver alguna manca de coordinació amb els cantants, però penso que això deu ser més un fruit accidental d’una disposició escènica un tant forçada.

La sala gran no presentava un ple absolut, no sé com va anar dijous i tampoc ser com anirà avui, darrera de les representacions, però està clar que el Liceu que hauria de programar rareses com aquesta, hauria de prendre nota que segons quins títols amb 3 o 4 representacions n’hi ha prou i d’aquesta manera no perdre bou i esquelles.

L’ocasió mereixia un tractament més curós. Me n’alegro que el TNC programi òperes que en el Liceu mai veurem. M’agradaria que la col·laboració entre ambdues institucions fos més fluïda i si el TNC cedeix alguna de les seves sales com alternativa i encarrega la producció a algun director d’aquí, coproduint-la i portant-la de gira pel territori em semblaria no tan sols fantàstic, sinó un símptoma extraordinari que la salut de la cultura ja passa de la UVI a planta.

Avui podeu anar a veure-la, és el darrer dia.

Aquí teniu l’enllaç per comprar entrades o consultar detalls i el programa de ma

Un comentari

  1. Xavier C.

    A la prèvia De Vriend parlava molt bé de les òperes de Haydn i deia de no s´havien de comparar amb les de Mozart. Ves a saber si estava pensat en alguna altra òpera, i efectivament: millor no fer comparacions perquè podem ser molt i molt odioses…
    Discretet tot tirant a bunyol

    M'agrada

  2. Jesús G.

    Força d’acord amb la teva anàlisi. Obra discreta, cast discret i orquestra acceptable. Però jo ahir estava a fila 5 per vint-i-pocs euros, ja que sóc abonat del TNC. ¿Quan m’hagués costat al Liceu amb les mateixes condicions, tot i ser també abonat?

    M'agrada

  3. Ordet

    Jo no crec que fos una mala òpera. Simplement el problema era que no hi ha res comparable a les òperas de Mozart. Per mi va ser una alenada d’aire fresc en una cartellera operística avorridíssima, escoltant per enèssima vegada unes Nozze o Flauta màgica. I sí, anar al TNC és barat i còmode.

    M'agrada

  4. Retroenllaç: Noticias de enero de 2018 | Beckmesser

  5. colbran

    Aunque en una crónica de “Amics de l’Opera de Castelló” se indica -erróneamente- que el tenor santanderino Julio Morales participó en el estreno ABSOLUTO (sic) en España de “Lo speziale” de Haydn en el Teatro de la Maestranza de Sevilla, lo cierto es que el estreno absoluto en “la piel de toro” tuvo lugar el 28 de diciembre de 1951 en Barcelona, a cargo de la Asociación Musical Estela, si bien se interpretó en alemán. Posteriormente a finales de los 60s/ principios de los 70s se escenificó -con unos decorados esquemáticos pero atractivos- en el Palau de la Musica Catalana, por unos cantantes que no recuerdo y que no he podido identificar porque el programa de mano sabe Dios dónde para. Es decir que ese estreno ABSOLUTO en Espana en el Teatro de la Maestranza de Sevilla es incierto, pues ni en !951 ni durante su representación en el Palau el Teatro de la Maestranza aún no se había construído (se inauguró en 1991) y Julio Morales (nacido en 1969) aún no había nacido o probablemente iba en pañales, cuando asistí al citado Palau.

    Por lo que atañe a la ópera en sí, ya me pareció poquita cosa -por no decir tostón- cuando la ví en el Palau. No obstante haciendo honor a la verdad la segunda parte es mejor que la primera. Es probable que el hecho de que el tercer acto se haya perdido y sólo se conserve su final descomponga el desarrollo de la obra, pero indudablemente la música es de escaso interés y exhumarla me parece una pérdida de tiempo, cuando hay tantísimas óperas de pequeño formato -mucho mejores- que esperan ser recuperadas, incluso en el patrimonio ibérico en general y catalán en particular.

    El tema del tutor que se quiere casar con la pupila rica -más los falsos notarios y los falsos turcos- es tan sobado en el mundo de la Opera que produce grima. Quizás Carlo Goldoni fue el primero en hacer uso de esas ocurrencias, pero lo dudo, el caso es que Lorenzo Da Ponte (en el “Cosí fan ttutte” de Mozart), Beaumarchais (y Giuseppe Petroselllini y Cesare Sterbini en sus respectivas adaptaciones de su “Le barbier de Seville” para Paisiello y Rossini, respectivamente, entre otros) etc. las volvieron a utilizar con mucha más gracia.

    Resultado: velada desaprovechada que nos permitió saludar a amigos y a Ordet, a quien sólo conocía por sus comentarios en este blog.

    M'agrada

  6. jaumeM

    I jo que pensava que el TNC i la OBC eren mes “de la terra”. Si algun dels molts intèrprets catalans que he vist i m’agraden haguessin participat, hi hauria anat.
    Sembla que a tot arreu fan el mateix.

    M'agrada

  7. Pere

    Doncs jo vaig preferir anar a l’Auditori a veure la colla del Robert King. Memorable concert en el que es va evocar la música que va sonar en la coronació del rei George II. Fantàstica vetllada, amb una mica de posada en escena inclosa molt adient.

    M'agrada

  8. Bocachete

    Estic de viatge i em sabia greu perdre-me-la, però en fi… La van fer cap a 1990 o 1991, a la Plaça del Rei, amb la Taschenoper Wien que llavors dirigia Joan Grimalt. Malgrat els sorolls de campanes, camions d’escombraries i avions va sortir bé. És ingènua, agradable i distreta, sense més. Cert que, per una que fan, hi ha molt més on triar…

    M'agrada

Deixa un comentari