Quartet Casals. Sala Oriol Martorell de l’Auditori de Barcelona, 27 d emaig de 2018. Foto IFL

L’integral dels quartets de Ludwig van Beethoven ja va ser una de les fites de la Schubertíada de Vilabertran de l’estiu passat. A l’octubre del 2017 i a l’Auditori de Barcelona es va iniciar una segona tanda d’aquest cim de la música de cambra a càrrec de la mateixa formació, el Quartet Casals, amb la interpretació de la primera part d’aquest integral, que ara finalitza i que segurament podríem dir que arriba en el millor moment amb un rodatge que ha permès profunditzar en la interpretació, arrodonir i equilibrar la sonoritat i el balanç, ajudats sense cap mena de dubte per les condicions acústiques idònies d’una sala que ajuda molt més que la canònica de Vilabertran, a més sempre condicionant la interpretació a un alt grau d’humitat i l’alta temperatura ambiental característica del prestigiós festival empordanès. Els Casals passegen aquesta integral per a les més prestigioses temporades de les sales de més anomenada del món (Wigmore Hall, Konzerthaus de Viena, Auditorio Nacional de Madrid, el Musikgebouw d’Àmsterdam, la Philharmonie de Berlín o el Gulbenkian de Lisboa entre d’altres, alhora que han enregistrat el cicle complert, el que suposa sense cap mena de dubte, un moment creatiu i de perfeccionament, excepcionals,

Ahir diumenge es van interpretar el quartet número 11 en Fa menor i número 13 en Si Bemoll major amb la Gran Fuga, op 133 inclosa. Entre mig es va oferir el quartet de corda núm 4 de Benet Casablancas, en una pràctica prou interessant d’incloure compositors actuals (Cattaneo, Sotelo i Amanti) com a contrapunt als quartets de Beethoven.

L’enèrgica perfecció d’unes interpretacions intenses, equilibrades i profundes fan que l’obra de Beethoven s’escolti com renovada, com molt més contemporània i radical del que ens tenen acostumats la majoria de quartets que en fan front des d’una vessant més clàssica. El Quartet Casals sembla haver trobat en una radicalitat molt estimulant una nova visió d’aquestes obres, ja de per si revolucionaries (sobretot els darrers quartets) i que en el cas dels quartetes interpretats ahir, sorprenien molt més que la pròpia obra de Casablancas, ancorada en una escola de Viena absolutament superada i que ja no sona ni moderna, ni trencadora, ni molt menys contemporània.

Escoltant el quartet núm 13 t’imagines l’impacte que va causar en els seus contemporanis, quelcom que em costa copsar després d’escoltar l’obra que hauria de ser realment contemporània i que no difereix gaire del que ens deien ja fa molts anys Berg & Cia.

Quan una interpretació és capaç de trasbalsar-te fins l’oblit de la quotidianitat que ens envolta i quan el temps queda flotant mentre la cavatina de l’opus 133 desgrana tota la poètica sonora amb deliciosa i aparent facilitat, t’adones que estàs assistint a un concert excepcional, d’aquells que romanen en la memòria i que serviran de referent en futures audicions de les mateixes obres a càrrec d’altres músics.

En el magnífic comentari que acompanya el programa de sala, a càrrec de Jonathan Brown, el viola del Casals ens parla entre moltes altres coses de dificultat d’arribar al punt d’entesa de 4 músics i 8 braços (essencials en un quartet de corda) davant la  interpretació d’una obra. La reflexió sembla molt oportuna quan el resultat és tan magnífic i per tant sembla que tot sigui fàcil davant de tanta perfecció i equilibri. Llegida la reflexió t’adones que el que has acabat d’escoltar i a fet embogir al públic encara és més excepcional del que havies pensat, perquè quan una cosa molt difícil sembla fàcil vol dir que al darrera hi ha una ingent tasca d’estudi, reflexió, assaig i aprofundiment.

Quin privilegi els Casals!