John Adams, Attaca Quartet i OBC. Palau de la Música Catalana 26 de maig de 2019. Fotografia IFL

Ahir dissabte vaig assistir de forma imprevista a un dels concerts estel·lars de la temporada barcelonina, és a dir, la presentació a la ciutat del compositor i director nord-americà John Adams, interpretant un programa integrat per tres obres seves, amb la participació de l’OBC en un retorn entranyable a l’hemicicle que durant tants anys va ser el seu hemicicle, el Attaca Quartet i l’Orfeó Català, el Cor de Cambra del Palau de la Música i el Cor Jove. El Palau respirava l’ambient expectant de les grans nits i veure entrar a l’hemicicle a John Adams va ser l’emocionant inici d’una gran nit de música.

El concert es va iniciar amb Short Ride in a Fast Machine, una obra brillant d’extraordinària complexitat sonora i tímbrica, que atrapa a l’oient, un impacte sonor garantit que predisposava a deixar-nos endur per aquest minimalisme evolucionat, plaent i amb amables concessions rítmiques i també melòdiques, repartides de manera estratègica i degudament camuflades per no semblar una obra excessivament fàcil.

L’OBC va estar brillant i contundent, però el Palau ha quedat petit per a la seva sumptuosa sonoritat i Adams no va saber, per desconeixement acústic, controlar-ho, errada molt habitual en molt directors que dirigeixen per primera vegada a la sala modernista, incapaç d’encabir, com ja és prou conegut el doll sonor de les grans obres simfòniques.

Predisposats amb Adams, la segona obra, Absolute Fest, va ser per a mi una petita decepció, perquè el joc, inicialment interessant, de fer que la part solista sigui fos un quartet clàssic de corda, no em va acabar d’atrapar, com tampoc ho va fer el maridatge entre Beethoven,, de qui Adams es va declarar un fervent admirador  amb la “deconstrucció” de tres fragments del seus quartets, en mig de la l’estètica “adamsiana” que tot i la brillant exposició i de moments d’un lirisme seductor, no em va arribar en cap moment. Formalment l’obra és brillant, però això ja ho havíem superat  després de la impactant obra inicial, per tant esperava quelcom més, quelcom que m’arribés a esborronar, que em fes sentir i commoure. Es va acabar i tret de la bellesa formal de la proposta no hi vaig saber trobar res més.

El Attacca Quartet sembla que és molt bo, de fet avui diumenge protagonitzen en el Petit Palau l’integral (fins ara) de l’obra per a quartet de corda de Adams, però nio el so em va semblar prou conjuntat ni excepcional. Potser el fet que abans de començar l’obra interpretessin els tres fragments beethovenians que van servir per desenvolupar el Absolute Fest hi van tenir molt veure, però caldrà insistir-hi, no pas avui ja que m0’he reservat una festa amb el Casals a L’Auditori, casualitats d’una programació mal dissenyada pels promotors de la ciutat, que creuen que la millor opció és fer-se la competència sense tenir en compte que el públic és bàsicament el mateix que s’ha de repartir. En aquest sentit som una capital petita que sembla que no pugui donar abast a tota l’oferta. Tan de bo m’erri i s’omplin les dues sales de gom a gom.

A la segona part ens esperava Harmonium, una obra imponent, en tres parts, amb texts de John Donne (Negative Love), Emily Dickinson (Because I could not stop for Death i Wild Nights).

L’obra s’inicia amb una estimulant intervenció coral que predisposava molt a l’oient, l’atrapa i aquí si emociona en una exposició extraordinària de les capacitats d’una gran formació coral a la que exigeix moltíssim, per extensió, potència i resistència. En una mica més de mitja hora de tensions rítmiques, dinàmiques i expressives, Adams, si la formació coral no és prou solida, la posa contra les cordes, utilitzant una expressió pugilística potser no gaire adient al context, però molt il·lustrativa.

Segurament en tota la seva història, l’Orfeó Català mai com ara havia tingut una activitat tan frenètica, exigent i important, participant en concerts simfònics amb grans orquestres internacionals i amb directors de primeríssim nivell. Això és un estímul excepcional després de la trista grisor de tants anys de delictes culturals i econòmics del Millet pillet. Ja tocava aquest canvi de rumb i ja tocava que un director de relleu, ben connectat i amb prestigi internacional, com Simon Halsey liderés aquest canvi imprescindible. Les millores són evidents en molts aspectes, però les limitacions encara haurien de fer repensar als responsables si assumir encàrrecs d’aquesta exigència són convenients o no.

Ahir les sopranos van patir i fer patir molt en els moments extrems del darrer moviment, d’una exigència màxima que només semblen a l’abast de les grans formacions corals professionals. Molt mèrit té el que van fer les tres formacions corals unides, però ja he dit moltes vegades que sumar veus no es garantia que el so sigui prou homogeni, contundent i sòlid com per fer front als moments d’extrema exigència, i això és el que va passar ahir, al costat de moments esplèndids on l’exigència era més amable i no tan extrema, n’hi va haver d’altres, molts, on el so perdia la dignitat necessària per esdevenir, malgrat la quantitat de membres congregats a l’atapeït hemicicle, escardalenc o escanyat, tibat i defallit. La contundència orquestral i la caixa acústica d’un Palau decididament encotillat per obres d’aquesta magnitud no van ajudar gens. Es trobava a faltar l’amplitud de la sala Pau Casals de l’Auditori on tot hagués fluid amb més generositat.

L’obra és imponent i tinc moltes ganes de tornar-la a escoltar, els tres moviments ben diferenciats i amb uns texts magnífics em van captivar i només pensava com hi hagués gaudit si per una banda la sala hagués permès que la música volés en lloc d’estavellar-se contra mi, i per altra banda, si el cor hagués pogut assumir amb sobrada suficiència una tessitura i una intensitat que avui encara semblen inabastables per a un Orfeó & convidats, que estic segur que hi arribaran tard o d’hora.

Grandiós triomf per a Adams que es va mostrar molt proper i satisfet i per a Palau 100, que em propostes com aquestes demostren que un centre cultural no es  pot limitar a oferir el seu espai a les grans orquestres en gira, sinó que ha de programar produccions pròpies de categoria internacional innegable. Bravo!

Un programa de música estrictament contemporània, amb una sala plena i un èxit rotund ja sabem que és possible. També estaria bé que els músics contemporanis catalans tinguessin les seves oportunitats, en espais i concerts d’aquesta magnitud, tan de bo s’obtinguessin l’èxit que es va endur Adams, sense cap mena de dubte un dels grans.

Una gran nit que podré dir jo hi vaig ser gràcies a Ana Maria.