El Festival de Ambronay (França) en el l’edició del 2018 ens ha proposat una versió del primer oratori de Handel, Il Trionfo del Tempo e del Disinganno sota la direcció del prestigiós René Jacobs al capdavant de la Freiburger Barockorchester i un equip vocal més exquisit que no pas excepcional, quelcom bastant habitual en els concerts del director belga, on sempre hi trobo a faltar, sobretot en aquestes obres de lluïment vocal més que justificat (enlluernador repartiment a Aix l’any 2016), noms que arrodoneixin l’excel·lència de la direcció i la formació orquestral.

Handel va escriure la primera versió de  l’oratori en la seva estada a Itàlia quan va ser encoratjat per Ferran de Medici per anar a Florència quan els dos es van conèixer a Hamburg. De la capital Toscana Handel va anar cap a Roma on inicialment va entusiasmar fent d’organista a l’església de San Giovanni i li va obrir les portes dels grans bisbes romans que van permetre que al costat dels grans talents de l’època: Arcangelo Corelli, els Scarlatti (pare i fill) o Antonio Caldara i durant el període que va comprendre 1707 i 1710, el talent del saxó produís tres obres de cabdal importància: els oratoris “Il trionfo del Tempo i del Disinganno” (1707) i “La Resurrecció” (1708) i l’òpera Agrippina, escrita per a Venècia l’any 1709.

Il Trionfo és una obra juvenil (1707) que no va acabar de manera definitiva fins 50 anys més tard en la versió definitiva i en llengua anglesa (The Triumph of Time and Truth). 20 anys abans, 1727, Handel va fer la primera revisió HWV 46b del original.

La primera versió (HWV 46a) segons un llibret del cardenal Benedetto Pamphili. constava de dues parts en italià i es va composar durant la primavera de 1707, estrenant-se l’estiu del mateix any a Roma.

La segona (HWV 46b) estrenada el 23 de març de 1737 es va anomenar “Il Trionfo del Tempo e la Verità”, es va ampliar i distribuir en tres parts.

La tercera versió es va traduir a l’anglès, segurament la traducció va anar a càrrec de Thomas Morell i es va ampliar amb més música si bé es creu que aquesta ampliació ja no va anar a càrrec del compositor saxó, ja que la seva salut era molt precària i es buscar un “negre” que seguint l’escola del mestre ho acabés de farcir. Es creu que va ser John Christopher Smith Jr.

La versió que ens proposa Jacobs és precisa i preciosa per l’excel·lència d’una orquestra que ofereix una qualitat de so càlida, vibrat i delicada, segons convingui, amb instrumentistes de primera que broden el so amb magnètica i fascinant bellesa i precisió, sota les ordres d’un esclatant Jacobs que guanya en la majoria de comparacions que fem amb altres versions recents, però precisament per això jo m’estimaria més que a banda del pressupost es mirés de comptar amb uns cantants que oferissin una rèplica sumptuosa a les excel·lències orquestrals, precisament perquè en l’època de l’estrena els cantants eren virtuosos vocals i tot i la perfecta correcció, musicalitat i exquisidesa de Im, Johannsen, Schachtner i Way, cap d’ells em produeix calfreds.

Il trionfo d’aquest Trionfo és sense cap mena de dubte el talent portentós, la força i la subtilesa creativa de Jacobs que galvanitza totes les forces i extrau el màxim talent al servei d’una versió que és gaudeix sense necessitat de posar-hi estrafolàries escenificacions.

Georg Friedrich Händel
IL TRIONFO DEL TEMPO E DEL DISINGANNO

Freiburger Barockorchester

Sunhae Im soprano (Bellezza)
Robin Johannsen soprano (Piacere)
Benno Schachtner alto (Disinganno)
James Way ténor (Tempo)

Direcció: René Jacobs

Ambronay, 15 de setembre de 2018

Disponible a Culturebox

//embedftv-a.akamaihd.net/3f5ccd004f3236a121d5472dd66b34a5