IN FERNEM LAND

LICEU 2020/2021: ANNA NETREBKO


Giovanni Andrea Zanon, Anna Netrebko, Elena Maximova i Pavel Nebolsin al Gran Teatre del Liceu 27 de gener de 2021. Foto IFL

Anna Netrebko ha tornat al Liceu per fer un recital ben acompanyada al piano per Pavel Nebolsin i amb la incorporació de la mezzosoprano Elena Maximova per fer dos duets tan bonics com simples i el jove violinista Giovanni Andrea Zanon per posar la dosi de sucre, certament innecessària a dos cançons bellíssimes de Strauss i Rakhmàninov.

Netrebko degut a un repertori dramàtic que l’ha portat a fer Macbeth o Turandot, alhora que sembla que comença a fer proves per Gioconda o Isolde (la insensatesa sembla no tenir límits), ha perdut abans d’hora aquella veu gran, brillant, nítida i de  possibilitats quasi infinites, denotant a banda de sons falsos i emissions massa entubades, una pèrdua de qualitat i homogeneïtat en el registre. Encara queden espurnes de brillantor des del centre a la zona alta, però ella s’encaparra en ser una dramàtica que no és , forçant la zona central i greu, amb sons oberts, engolats i massa sovint vulgars, que enlletgeixen l’emissió que fins no fa gaire, tot i que ja té 49 anys, era molt més regular.

Jo crec que de mica en mica s’ha anat desinflant, per els seus propis demèrits, aquella aura que ella i molts dels seu voltant la van voler fer creure com la millor soprano del seu moment o la soprano absoluta, que en cap cas és. Les facultats prodigioses han aparegut a batzegades durant el recital, més a la segona part que no pas a una més aviat prescindible primera, però el gran problema de Netrebko és la quasi nul·la capacitat que posseeix per transmetre transcendència, veritat o emoció amb el que canta. Tot passa i no deixa petjada, algun moment bonic, algun fiato portentós o piano sostingut que fa albirar una esperança que esdevé ben efímera no estan a l’alçada del que hom espera de la que hauria de ser la soprano del moment.

Jo tinc records impossibles d’esborrar de gloriosos recitals de Caballé, la Norman, el primer de la Fleming al Palau, Mattila, Popp, Fasbaender, Berganza, i tantes altres que no anaven tant de dives, o fins i tot d’una Victòria de los Angeles en els darrers anys que amb dues úniques notes i mitja, era capaç de trasbalsar i dir molt més que Netrebko en aquest recital.

El recital era atractiu, però complicat per a una personalitat tan epidèrmica com ella, era fàcil que acabés succeint el que ha succeït, que alternant Rakhmàninov, amb Strauss, Debussy, Txaikovski, Offenbach o Charpentier, la diva no acabés d’aprofundir en res. El millor els autors russos, es nota que els entén i els transmet amb intensitat i més emotivitat, però la resta m’ha semblat una successió de notes en molts casos ben donades però sense cap coherència dramàtica. No hi havia un relat i el públic poc refinat, cal dir-ho, no ajudava gens aplaudint cadascuna de les peces, fet que tallava qualsevol creació d’un ambient propici a la comunió entre artista i públic. Certament si la protagonista ni ho intentava era difícil assolir la comunió aquella que fa que s’aturi el temps, però hom creia, potser de manera il·lusa que en el repertori rus es podria assolir. Els discs que ha gravat amb Gergiev o Barenboim obrien una porta a l’esperança, però en un recital on ella fa i desfà a plaer, el rigor acabava brillant per la seva absència.

Netrebko vesteix la seva actuació amb jocs d’artifici, ja siguin vocals com d’atrezzo. Va sortir amb unes flors que van donar un cert joc escènic, i després va ser un globus platejat en forma d’estel per acompanyar el primer duet amb Maximova (La dama de Piques), o un moviment escènic poc habitual en els recitals, però que no em va molestar si no fos que al darrera hi ha més artifici que veritat.

Després d’una primera part fluixa i sense emoció, on es van evidenciar senyals de desgast vocal, destacaria la interpretació de “A l’ombra de les branques” de Txaikovski a la banda positiva i un Morgen de Strauss a la banda decebedora, per ensucrat, buit  i fals, on va quedar ben palès, que una veu sucosa, un pianista notable i un violista prometedor no són suficients per trasbalsar emetent son bonics de manera individual sense un veritable treball d’equip. Si els liderabend són cosa de dos, posant un violí que tenia que allargar les notes fins arribar a quadrar amb la soprano que anava al seu aire, no ho millorava, no era més sincer, ni tan sols més bonic, ja que tots tres intentaven seduir-nos per separat quan només havia der ser la suma de tres, del treball en equip el que ens tenia que captivar. Strauss ho serveix amb safata de plata, però per a mi no ho van saber aprofitar. Més, molt sovint no és millor.

D’aquesta primera part passaré per alt un “Depuis le jour” poc treballat i amb errada de memòria o una Mattinata per finalitzar que encara no entenc que hi pintava.

A la segona Netrebko potser es va adonar que no havia d’especular tant i que havia de treure aquella veu que enlluernava tot i que corrent el risc d’alguna trencadissa que sortosament no va ocórrer. Intensitat al retorn eslau amb Txaikovski, Rimski i Rakhmàninov. Strauss intens però buit de contingut, emoció i trasbals, un Fauré oblidable i un intensíssim “Quan la meva vella mare” de Dvorâk amb pretensions reals de deixar empremta. El “Oh, no em tornis a cantar” de Rakhmàninov acompanyat al piano i violí, aquesta vegada més encertats i conjuntats, va ser un altre dels punt àlgids, seguit per un trencament ben interessant però potser massa abrupte amb l’ària d’Elizabeth de l`òpera de Douglas Moore “The Ballad of Baby Doe”. El salt abrupte de la Barcarolle de les contes d’Hoffmann amb Maximova no em va agradar gens, però el públic ho va celebrar d’allò més i van acabar tant ella com el pianista de manera explosiva amb una intensa “Ja sigui a l’alba” de Txaikovski.

Dos bisos, Il bacio d’Arditi alla Sutherland (enfosquint la veu com la diva australiana) i un a Cäcilie de Strauss tan espectacular com mal entès.

La colònia russa entre el públic, embogida, la resta jo crec que decebuts malgrat els bravos excessius del final que en cap cas justificaven una actuació que qualsevol bona cantant actual superaria amb escreix.

Primera part
Serguei Rakhmàninov (1873-1943)
“Siren’” (“Lilàs”), op. 21, núm. 5
“U mojego okna” (“Al costat de la finestra”), op. 26, núm. 10
“Zdes’ horosho” (“Quin lloc més bell”), op. 21, núm. 7 – Anna Netrebko i Pavel Nebolsin

Nikolai Rimski-Kórsakov (1844-1908)
“Zvonche zhavoronka penye” (“El cant de l’alosa és més sonor”), op. 43, núm. 1 – Anna Netrebko i Pavel Nebolsin

Richard Strauss (1864-1949)
“Morgen”, op. 27, núm. 4 – Anna Netrebko, Giovanni Andrea Zanon i Pavel Nebolsin

Claude Debussy (1862-1918)
“Il pleure dans mon coeur”, op. 60, núm. 2 – Anna Netrebko i Pavel Nebolsin

Gustave Charpentier (1860-1956)
“Depuis le jour”, Louise, acte III, ària de Louise – Anna Netrebko i Pavel Nebolsin

Piotr Ilitx Txaikovski (1840-1893)
“To bylo ranneju vesnoj” (“Era a principis de primavera”), op. 38, núm. – Anna Netrebko i Pavel Nebolsin
“Skazhi o chem v teni vetvej” (“A l’ombra de les branques”), op. 57, núm. 1 – Anna Netrebko i Pavel Nebolsin

Frank Bridge (1879-1941)
“Go not, happy day” – Anna Netrebko i Pavel Nebolsin

Ruggero Leoncavallo (1857-1919)
“Mattinata”, op. 5 – Anna Netrebko i Pavel Nebolsin

Segona part
Piotr Ilitx Txaikovski (1840-1893)
“Uzh vecher” (“Ja és de nit”), Pikovaia Dama, acte I, duet de Lisa i Polina – Anna Netrebko, Elena Maximova i Pavel Nebolsin

Nikolai Rimski-Kórsakov (1844-1908)
“Redeet oblakov letuchaja grjada” (“Els núvols comencen a escampar-se”), op. 42, núm. 3 – Anna Netrebko i Pavel Nebolsin

Serguei Rakhmàninov (1873-1943)
“Ne poj, krasavica, pri mne” (“Oh, no em tornis a cantar”) op. 4 – Anna Netrebko, Giovanni Andrea Zanon i Pavel Nebolsin

Richard Strauss (1864-1949)
“Die Nacht”, op. 10, núm. 3
“Wiegenlied”, op. 41, núm. 1
“Ständchen”, op. 17, núm. 2 – Anna Netrebko i Pavel Nebolsin

Gabriel Fauré (1845-1924)
“Après un rêve”, op. 7, núm. 1 – Anna Netrebko i Pavel Nebolsin

Antonín Dvorák (1841-1904)
“Když mne stará matka” (“Quan la meva vella mare”), (Cançons gitanes) op. 55, núm. 4 – Anna Netrebko i Pavel Nebolsin

Serguei Rakhmàninov (1873-1943)
“Son” (“Un somni”), op. 38, núm. 5 – Anna Netrebko i Pavel Nebolsin

Douglas Moore (1893-1969)
“Gold is a fine thing”, The Ballad of Baby Doe, Act I, ària d’Elizabeth “Baby” Doe’s – Anna Netrebko i Pavel Nebolsin

Jacques Offenbach (1819-1880)
“Belle nuit, ô nuit d’amour” (Barcarolle), Les contes d’Hoffmann, acte III, duet de Giulietta i Nicklausse – Anna Netrebko, Elena Maximova i Pavel Nebolsin

Piotr Ilitx Txaikovski (1840-1893)
“Den’ li carit” (“Ja sigui a l’alba”), op. 47, núm. 6 – Anna Netrebko i Pavel Nebolsin

Un comentari

  3. lidixb

    Bona nit Joaquim ! Soc la profana que beu sempre del teu coneixement i mica a mica va fent muscle. I evidentment no ho sabria expresar de manera tan eloqüent com tu però a mi m’ha causat la mateixa impressió que a tu . Ja es el segon cop que punxo amb la Netrebko. La primera vaig anar-hi amb totes les expectatives del món i em vaig empassar un concert amb el seu marit Yossuf i ella només va cantar 3 cançons.vale! La família es la família però avui m’esperava un altre cosa que parafraseijan-te no ha succeït.
    Espero que trigui a tornar a venir al Liceu per allò de que “a la tercera va la a la vencida” tenin en compte que m’haure de recuperar de la despesa per obtenir una satisfacció tan minça . En fi! Haurem d’emprear l’aforisme de “cria fama i posat a jeure”
    Spasiva Joaquim ! Llegin-te m’en adono que vaig millorant l’esperit crític en el món operístic

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      Potser caldrà que comencis a buscar altres alternatives per gaudir escoltant un o una cantant, estic segur que tindràs i tindrem ocasionar de fer-ho, no tot s’acaba amb el que ens diuen una i mil vegades que és bo.

      M'agrada

      Respon
  4. Kàtia

    Et llegeixo i segueixo entusiasmada i si hi hagués assistit possiblement no hauria notat el que comentes.Sempre dic que no hi entenc i que sempre em regeixo per si m’agrada O no, però és important i envejo els teus coneixements.Es cert que estirar més el braç que la màniga no pot ser bó però això és el que té creure’s infalible.
    Gràcies, Joaquim,com sempre

    Liked by 1 person

    Respon

  5. Retroenllaç: Enlaces de enero de 2021 | Beckmesser

  7. Retroenllaç: Hola, me llamo Anna y canto lo que me da la gana – En la galaxia equivocada

  8. bocachete

    Hola! Doncs, la veritat… D’entrada, pensava: “El programa és maco, molt Abendlied, encara que amb algun afegit estrany… Majoria eslava. Pot estar en la seva salsa, està ella sola i, si s’hi implica, pot fer un gran recital”. Malgrat que és teatrera, amb les floretes, el moviment escènic, etc., poc més va fer per implicar-s’hi. No entro a si canta bé o no, si la veu està pitjor, etc. El cas és que, per bé o malament que cantés… em quedava igual. Al començament, penses “és que no coneixes les cançons de Rakhmàninov…”. Però Strauss ja és més “normal” en els recitals d’aquestes terres i, després del Morgen… Igual, continuava igual. Penses “Jo, això, ho he sentit d’altres maneres i m’ha dit alguna cosa més i avui… no”. No estic predisposat en contra seva, per molt “diva” que sigui o la facin ser, per molt que ens encolomi marits (ahir, només va encolomar-nos acompanyants secundaris) o per molta mania que se li pugui tenir pel que sigui; al contrari, esperava que fos una gran vetllada. Però el cas és que, realment, en vaig sortir molt indiferent. I no és tant pel programa (m’agrada el lied i hi estic acostumat) que, fins i tot, podria tenir un sentit –la majoria de peces tenen a veure, fora de les “florals” amb el matí, la nit, el dia, el pas d’un dia a l’altra, l’albada… potser per això la Mattinata? Fins i tot la del Frank Bridge, un dia especial. Encara i així, algunes peces quedarien fora d’aquesta hipotètica línia temàtica– sinó justament, perquè un programa així s’ha de cantar transmetent molt, fent-ho sentir. I, ho sento, però em va deixar fred, en la més pura indiferència. Com recordes, als vuitanta, la Victòria dels Àngels, amb una veu ja mancada de moltes coses, feia recitals de tant en tant: gairebé mai no m’he emocianat tant sentint cantar com en alguns d’aquells. No és qüestió de la qualitat de veu (que n’és un factor) sinó d’expressivitat, de saber transmetre una emoció i, amb menys mitjans, l’enyorada Victòria ho feia i la Netrebko, no. No crec que sigui perquè no vol fer-ho, sinó perquè no sap fer-ho. (si sap fer-ho i no ho fa, pitjor encara). No sé… sap cantar i prou, però no és suficient per a aixecar un programa com el d’ahir.

    Ja et dic que no comparo amb la veu que tenia o el que ha fet o desfet, sinó, només, en la funció d’anit i, només valorant això, no, no va estar a l’alçada del que se suposa que és. No vaig trobar tan malament el Depuis le jour, però, realment, va estar millor la segona part. Els dos duets amb la mezzo, bonics, sí, però també és cert que tant la barcarola offenbachiana com el de Txaikovski deuen ser de les peces més fàcils del repertori per a aquesta combinació. Qualsevol estudiant una mica bona del Conservatori del Liceu podria haver-la acompanyat igual de bé i, fins i tot, fer la part de la soprano igual que ella. Si portes a algú a posta, és més per a lluir-te i fer una peça d’aquelles que et quedes clavat al seient i per a la qual necessites la mezzo: per a cantar dos duets tan “simples” (de cantar, vull dir), no val la pena complicar-se la vida. La segona de Rimski estava bé i la de Dvorak. La de Moore, la vaig trobar fora de lloc: què hi pinta (encara la de Bridge, encara que d’un to molt diferent, podria tenir aquella justificació temàtica, però el Baby Doe…). Gairebé el “millor” va ésser Il bacio d’Arditi, per a lluir-se una mica. El segon bis, no veig que sigui una peça per a un bis i menys per a tancar un concert. I, a sobre, era un Strauss que, pel que ja hem vist, no li llueix gaire.

    En fi, que, sense ésser molt negatiu, no en vaig sortir satisfet: indiferent és, potser, el terme.

    M'agrada

    Respon
  10. colbran

    Mi segunda asistencia al Liceu esta temporada y completamente prescindible. No hubo ni un momento de magia y de emoción, como sí la hubo en el recital Radvanovsky-Beczala. La voz ha perdido esmalte aunque sigue siendo bonita y potente, pero nunca me conmueve como me conmovía hasta “Anna Bolena”, para mi gusto lo mejor de toda su carrera, especialmente la versión del Met donde estuvo sublime. En esta ocasión lo que más me gustó fue “Il baccio”.

    Netrebko sigue siendo muy agradable, simpática, enamora al público con su bella presencia (ahora más estilizada que hace poco) y su hermosa voz que no consigue transmitir sensaciones, sólo sonidos, algunos muy bien emitidos pero sólo “aquí y allá” Y respecto al marido, no le ha hecho ningún favor personalmente su relación matrimonial, propuesta por lo visto más de cara al comercio que al amor, como ha publicado él en las redes sociales de forma muy poco elegante, anunciando divorcio inminente y afirmando que sólo hubo amistad, de amor nada, pues el amor aún sigue esperando que llegue…..

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      El problema no rau en si ha perdut qualitat vocal, el pas dels anys no perdona ni ha perdonat mai a ningú, el problema de Netrebko, ara i sempre, és que no transmet res, només en contades ocasions i quan era més jove per la esclatant espontaneïtat que ara ha perdut i que tant es va agradar, després ha viscut de la fama i una veu portentosa, poca cosa per a qui estava predestinada a ser la gran soprano d’inicis del XXI.

      M'agrada

      Respon
  11. Marta Pallares

    Hola, puc estar d’acord amb alguna de les opinions teves sobre el concert de la Sra. Netrebko , vaig tindre la sort de poder assistir-hi , per a mi a part dels primers moments que si que varen ser força freds, sols per tal com va cantar i interpretar “Quan la meva vella mare” de Dvorâk ja em va valdra la pena, em va emocionar.

    M'agrada

    Respon

  12. Retroenllaç: Enlaces de febrero de 2021 | Beckmesser

Deixa una resposta a marcozincone Cancel·la la resposta