Mischa Maisky, Tomàs Grau i l’Orquestra Camera Misicae al Palau de la Música, 31 de gener de 2021. Foto IFL

Aquesta tarda he anat al Palau de la Música Catalana per assistir a un dels concerts de temporada de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae, que sota la batuta del mestre Tomàs Grau han portat com a solista al cèlebre violoncel·lista Mischa Maisky per interpretar l’apassionat concert de Dvořák, amb l’idil·li de Siegfried de Wagner com a meravellosa obra preliminar.

Quan van començar a visitar el Palau vaig assistir als primers i sorprenents concerts d’aquesta orquestra tarragonina que sense cap mena de complex s’atrevia a obrir-se pas en la farcida (aleshores) agenda de concerts barcelonina, acompanyada de solistes de relleu com a intel·ligent reclam per atraure a un públic poc procliu a donar suport a les formacions i solistes del país, fins que no són clamoroses evidències de reconeixement, a poder ser internacional. Fins i tot hi va haver algun comentarista que va menystenir la meva entusiasta opinió d’aquesta orquestra i el seu director. Han passat pocs però decisius anys i l’Orquestra Camera Musicae s’ha consolidat i assolit un nivell òptim que ha fidelitzat a un públic abonat a la seva curta però sempre engrescadora temporada de concerts que fonamenten la seva programació, això si, en obres del gran repertori i amb solistes de relleu,, com per altra part fan les orquestres més veteranes i els programadors dels grans cicles simfònics. Poc risc i garantir el calaix, no és del tot satisfactori per a mi, però si els resultats són bons, benvinguts siguin aquests concerts en directe que després de tanta precarietat i tants streamings s’agraeixin tantíssim.

El mestre Grau és un músic honest que està fent una tasca important al capdavant d’aquesta orquestra. El seu gest no és especialment atractiu, no dirigeix per agradat al públic, ni amb cops d’efecte per cridar l’atenció, el que és més important són òbviament els resultats i està clar que els resultats obtinguts des del 2006, any de la fundació, fins ara fan albirar un futur brillantíssim.

El concert s’ha iniciat amb el “Tribschener Idyll mit Fidi-Vogelgesang und Orange-Sonnenaufgang, als Symphonischer Geburtstagsgruss. Seiner Cosima dargebracht von Ihrem Richard” (Idil·li de Tribschen amb el cant de l’ocell Fidi i la sortida de sol ataronjada, com a regal d’aniversari simfònic. Ofert a la seva Cosima pel seu Richard), que és com el va titular Wagner (fins i tot en això era grandiloqüent) i que nosaltres ara coneixement com a l’idil·li de Siegfried, aquell deliciós poema per orquestra de cambra estrenat el dia de Nadal de 1870 a la residència que Wagner i Cosima tenien a Lucerna com a regal d’aniversari a la seva estimada esposa. Aquest deliciós material va ser incorporat a la segona jornada de la Tetralogia en el inspiradíssim despertar de Brünnhilde. Poques vegades s’escolta la versió original per a 13 instruments i el mateix Wagner quan va vendre la partitura, inicialment destinada al consum estrictament familiar, la va ampliar a 35 músics. Posteriorment les grans formacions simfòniques, com en tantes altres obres escrites originalment per orquestres més reduïdes i per tal de donar més relleu sonor, l’interpreten amb molts més musics i si el director no li dona el caire intimista que requereix, crec que es desvirtua i perd part del gran encanteri que té aquest joiell delicadíssim.

La versió de Tomàs Grau i l’OCM m’ha semblat molt equilibrada i buscant precisament aquest detall més íntim, sense carregar els volums i buscant amb la delicadesa aquest món idíl·lic quasi impressionista amb el que Wagner va musicà moments plaents i íntims de la seva vida familiar. No hi ha èpica en aquesta partitura i la versió m’ha semblat bonica i sensible.

El plat fort del concert era el magnífic, apassionat i gran Concert per a violoncel i orquestra, op. 104 d’Antonín Dvořák, estrenat l’any 1896 i escrit en els darrers mesos de la seva estada a Estats Units i com a solista ja us he dit que comptàvem amb un dels solistes més carismàtics i de renom d’aquest instrument a l’actualitat, l’israelià d’origen letó Mischa Maisky.

El so gran, generós, intens i apassionat que Maisky ha tret del instrument és del que deixen bocabadat. És innegable que una de les facetes més rellevants d’aquest aclamat solista és la capacitat que té per comunicar amb el públic per la seva total entrega, quelcom que en aquest concert és imprescindible i d’agrair que sigui així, una interpretació pulcre però sense sentiment d’aquesta música tan intensa seria molt decebedora. En a mi m’ha semblat que en l’espectacular primer moviment Maisky ha desafinat diverses vegades. També en l’entrada li ha costat una mica conjuntar-se amb l’orquestra. Possiblement no han tingut molts assaigs per preparar l’obra i això ha fet que en aquest moviment inicial i malgrat que el públic ha aplaudit al final, per a mi el resultat hagi estat desconcertant, amb moment d’impacte i altres més aviat sorollosos, tant pel que fa a l’excés orquestral com a la comunió entre solista i orquestra.

Sortosament el segon moviment, l’adagio ma non tropo ha servir per trobar el punt just d’equilibri, sonoritat i expressivitat que s’ha conservat fins la darrera nota del tercer moviment. Mischa Maisky m’ha colpit i emocionat amb una interpretació intensa, no ha semblat en cap moment que vingués a complir un tràmit, un concert més de la seva agenda, no, de cap manera s’ha entregat amb passió i això només pot tenir un resultat, l’apoteosi.

L’apoteosi ha tingut tres premis bachians d’una bellesa, precisió i sentiment extraordinaris. Potser les versions seran massa romàntiques pels puristes, però en a mi m’han semblat un bàlsam espiritual sensacional, al cap i a la fi la música ens ha de servir per això, no?

Grandiós final amb el públic en peus i una intensitat en els aplaudiments i els bravos, poc aconsellats en temps de pandèmia, que han sorgit d’immediat cada vegada que el violoncel·lista sortia a saludar.