IN FERNEM LAND

CANIGÓ, l’òpera d’Antoni Massana


Els antecedents.

El 2 de gener vaig sortir a caminar per Collserola i la gratificant excursió em va dur fins a Vila Joana, la casa on el poeta Verdaguer va passar els seus darrers dies i on ara, envoltada d’un magnífic entorn natural i a la primera planta, hi ha un petit museu dedicat a ell, amb documents i vídeos que repassen la vida del sacerdot i poeta, símbol d’una Catalunya popular, mística, nacionalista i efervescent renaixença. Al final del curt recorregut per les estances de la vila d’estiueig de la família Miralles, que va transformar l’antiga masia d’orígens al segle XVI en una casa residencial al tombant del segle XIX per esdevenir més tard en escola per nens amb discapacitats i actualment en un museu que recull les excel·lències de l’escola i l’esperit verdaguerià del lloc, es troben unes vitrines amb les obres musicals inspirades també en l’obra del poeta de Folgueroles. En aquesta vitrina lluïa al costat del estoig de la EMI de la gravació de l’Atlàntida de Falla dirigida per Rafael Frühbeck de Burgos , un estoig luxós de l’òpera Canigó del jesuïta Antoni Massana, amb una pintura de Mestres Cabanes a la portada on es veu la magnífica sala del Liceu la nit de l’estrena de l’òpera el mes de maig de 1953.

Vaig fer una foto i la vaig penjar al meu compte d’Instagram i al mur de Facebook del blog, fet que va motivar comentaris a l’entorn dels luxoses edicions de les òperes en LP i també de curiositat en vers una òpera oblidada i que durant la seva gestació en la versió original, durant els anys 30 del passat segle i 20 anys més tard en la versió definitiva a l’estrena liceista va motivar molta curiositat i relleu en un moment tan poc procliu a les exaltacions nacionalistes catalanes, i Canigó ho és.

No van passar gaires dies  i una bona i massa poc sovintejada amiga em va escriure per demanar-me l’adreça i ves per on no va trigar-me a arribar a casa un exemplar del Canigó idèntic del que s’exposa a Vila Joana, amb la luxosa caixa de cartró dur, els tres discs d’aquells que pesaven i tenien una consistència que en agafar per posar-los sobre el giradiscs amb quasi veneració, ja predisposaven a destinar el temps necessari i sense interrupcions a seure i escoltar la música mentre seguíem el llibret amb el text i tots els articles addicionals il·lustrats amb fotografies. Un ritual pràcticament perdut, entre mp3, auriculars, telèfons i ordinadors que ens apropen la música mentre anem passant atrafegats, les estones que se’ns permet dedicar a la música gravada.

Després de llegir un escrit sensible i preciós i recuperar-me de la sorpresa, joia i la gratitud d’un regal tan estimat per qui me’l feia i pels records familiars que suposava, vaig decidir que tenia que destinar el temps per tornar a escoltar una òpera que havia escoltat feia molts anys en la mateixa versió però en una edició molt més senzilla (reditada pel segell Classical Records, potser una marca blanca de la EMI) que no em va merèixer gaire atenció i una valoració ara crec que injusta. Ara, després de fer una primera escoltada de tres de les sis cares, em vaig quedar amb ganes de fer els honors a qui me l’ha regalat i com que ahir diumenge el matí no invitava a sortir a caminar, vaig obrir la luxosa caixa, em vaig asseure davant de l’equip música amb el llibret entre les mans i només amb les pauses pertinents per donar la volta als discs la vaig escoltar tota sencera. Tal i com vaig garantir a Toni, després escriuria l’apunt que teniu al davant.

La música uneix les ànimes sensibles

 

L’òpera Canigó

Antoni Massana i Bertran va néixer a Barcelona el 24 de febrer de 1890 i va morir a Raïmat (Lleida) el 9 de setembre de 1966 . Va ser un jesuïta i compositor, alumne de  Domènec Mas i Serracant, Enric Granados, Frank Marshall i Vicenç Maria Gibert, més tard amplià la seva formació amb Enric Morera, Felip Pedrell i Nemesio Otaño.

Va ser ordenat sacerdot, després d’ingressar als jesuïtes l’any 1911, el 1922 any que va marxar a Roma on va estudiar a la Scuola Superiore de Musica Sacra i on va rebre classes de Casimiri i Danigno. on es va llicencià amb musica gregoriana. Va completà estudis a Munic i a l’abadia benedictina de Solesnes (França). Entre 1949 i 1963 la companyia de Jesús el va destinar a Amèrica (Rio de Janeiro, Buenos Aires i Montevideo). Quan va retornar a Barcelona va ser professor del Conservatori del Liceu i entre els seus alumnes cal destacar a  Lluís Benejam i Agell, i entre els seus deixebles Juli Sandaran i Simó Giribet.

La seva extensíssima producció abraça òbviament al música religiosa, de cambra, simfònica, cançons i música per a l’escena, entre elles l’òpera Canigó escrita durant l’any 1934.

La versió primerenca de Canigó es va estrenar al Casal del Metge de Barcelona, durant el mes de maig de 1936. Va ser en forma concertant i amb una formació orquestral de cambra i també amb el cor molt reduït. Els cantants varen ser Conxa McCrory (Griselda), Concepció Callao (Flordeneu), Joan Raventós (Gentil), Domènec Sánchez Parra (Guifré) i el baix Joan Carbonell entre altres. La Guerra Civil va impedir l’estrena teatral que no va tenir lloc fins 17 anys més tard, el 21 de maig de 1953 al Gran Teatre del Liceu sota la direcció musical del compositor Pablo Sorozábal i l’escènica de Augusto Cardi, amb decorats de Josep Mestres Cabanes, i amb els cantats: Carme Espona (Griselda), Rosario Gómez (Flordeneu), Pau Civil (Gentil), Raimon Torres (Guifré), Manuel Ausensi (Escuder), Lluis Corbella (Tallaferro), Miquel Aguerri (Oliva), Pere Mercader (pastor), Dídac Monjo (Cornamuçaire), Maria Rosa Ester (fada 1) i Aurora Elias (Fada 2).

Com la censura, malgrat tractar-se d’una obra de connotacions èpic religioses tan al gust del règim, musicada per un jesuïta i basada en un text de Verdaguer, poeta que els franquistes sempre van voler fer-se seu, però amb llibret de Josep Carner, declarat fidel a la república espanyola, demòcrata, catalanista i auto-exiliat primer a Mèxic i més tard a Brussel·les, va poder estrenar-se podria semblar un misteri. Llegiu si no els darrers versos de l’apoteòsic final

“Breçem-la encara en est breçol de serres
enrobustim sos braços i son cor,
sos braços fem de ferro per les guerres,
mes per la pau omplim son pit d’amor.
Pàtria et donà ses ales la victòria,
com un sol d’or ton astre es va llevant;
puix Déu t’empeny o Catalunya avant!”

A ulls i orelles del règim devia ser una proclama terrorista de la conxorxa jueu maçònica, com a mínim, però es va estrenar amb gran pompa i circumstàncies fora de  la temporada d’hivern en ocasió del cinquanta aniversari de la mort del poeta en una representació de gala que va concentrar tot el “bo i millor” d’aquella Barcelona franquista i reprimida. El fet s’explica perquè sembla ser que el governador de Barcelona que va substituir al dimisonat Baeza Alegria arran dels fets de la vaga de tramvies, Felipe Acedo Colunga, per guanyar-se a la societat catalana, va pagar de la seva butxaca l’estrena de Canigó al Liceu. L’oposició en la clandestinat va intentar que l’estrena fos un fracàs, però l’exit va ser clamurós i el pare Massana va dedicar l’òpera al nou governador. M’estelvio més comentaris.

Quinze anys més tard es va reposar sota la direcció del mestre Ernest Xancó, que vuit anys abans la va gravar per a “La Voz de su amo” i que comentaré tot seguit, i Dídac Monjo com a director d’escena i encara com a Cornamuçaire), va ser protagiobnitzada per Carme Lluch (Griselda), Montserrat Aparici i Amelia Ruival (Flordeneu), Joan Baptista Daviu (Gentil), Pere Farrés (Guifré), Manuel Ausensi (escuder), Raimon Torres (Tallaferro), Antoni Borràs (Oliva), Iluminado Muñoz (pastor) i les fades de Marcela Latorre i Rosa M Ysàs. Mai més s’ha tornat a fer i com que la recuperació del nostre patrimoni musical mai ha caracteritzat als gestors culturals de casa nostra, no crec que es torni a produir, ni tan sols en versió concertant.

Canigó estrena Liceu 1953

La Música

Segurament l’any 1934 la música del pare Massana mirava més enrere que no pas al futur, només cal repassar les obres que es van estrenar durant aquells anys de grans canvis estètics com per adornar-nos que aquesta mirada al wagneriarisme evolucionat ja no era precisament cap novetat. Massana no amaga les seves predileccions estètiques per Wagner, Debussy o Strauss. Per cert el compositor bavarès sembla ser que va lloar molt la seva obra “Himne de la Ciutat de Déu” (1921).

Massana va declarar ser un admirador de l’obra de Honegger i Stravinsky, però escoltant la seva música sembla que no va gosar experimentar com van fer ells amb les noves tendències i possibilitats orquestrals. La seva música sempre melòdica agafa en el cas que ens ocupa dos temes principals de la música popular com són “Muntanyes del Canigó” i “Muntanyes regalades” per desenvolupar el seu discurs musical a l’entorn del món pagà i cristià, confrontació wagneriana per excel·lència tant a Tannhäuser com a Parsifal, sent a aquesta darrera on Massana “s’inspira” per desenvolupar el poema de Verdaguer-Carner, sent les boniques melodies de “Muntanyes del Canigó” la inspiració mística i utilitza la melodia de “Muntanyes regalades” pel cant seductor, sensual i pagà de Flordeneu (la Kundry catalana) i les seves fades (noies flor). El compositor encara utilitza una melodia tan nostrada, sensible i bella com el noi de la mare, per dotar a la bogeria de Griselda al tercer acte de l’emotivitat que de ben segur commou a l’oïdor, i encara he reconegut una quarta melodia popular com és “Els tres tambors” en l’entramat simfònic, coral d’una partitura que malgrat no tenir números tancats, reserva als seus protagonistes, duos, àries i cors a la manera més primerenca wagneriana, com poden ser les intervencions de Griselda, sobretot al tercer acte a “M’han dit que era endormiscat” o la de Flordeneu  al segon (com Kundry) a “Oh, mon Gentil, quan el teu braç m’enllaça” on Massana com feria abans i de manera més evident, Charpentier per  a la seva Louise “pispant” unes notes del suggeridor “Ihr kindischen Buhlen”. En qualsevol cas em sembla que l’aproximació evident del Canigó de Massana al Parsifal wagnerià és més estètic que no pas musical. La omnipresència de les veus greus i nobles en els rols de Guifré, Tallaferro o Oliva, com a una mena d’Amfortas, Titurel i Gurnemanz, més l’escena de seducció de Gentil per una Florderneu menys combativa que Kundry, acompanyada de les seves noies flor i el robatori de l’espassa (a Parsifal la llança), la curació miraculosa del malalt a l’inici del segon acte, esdevenen escenaris i vivències comuns i ben reconeixibles de l’univers wagnerià i parsifalià en particular, però malgrat els bons moments musicals que proposa l’obra de Massana, titllar-la com s’ha fet més d’una vegada, com el Parsifal català és una gosadia.

Hi ha moments inspirats certament, com el coral d’inici del segon acte o el petit preludi del tercer abans que el pastor canti “Muntanyes del Canigó”, com també ho és el final amb l’efectiu crescendo del “Crux fudelis inter homnes” que es va entrellaçant amb les omnipresents melodies de “Muntanyes regalades” i “Muntanyes del Canigó” amb la confrontació dels mons de Floderneu i Griselda, amb el triomf evident de la segona, amb un efecte melòdicament molt impactant en assolir amb el clímax el buscat calfred, que és el compositor aconsegueix amb grandiloqüència i emotivitat.

El rol de Gentil (un Siegfried una mica somiatruites ) potser és el més compromès vocalment i necessita d’un tenor amb prestància heroica si bé la seva part sempre es mou en la vessant més lírica i amorosa. Té moments destacats en els dos primers actes, en el tercer ja és mort, com Siegmund, però és en el segon amb l’encontre amb Flordeneu on el seu cant agafa volada en “Amor, amor, on em pujares?”

La part de l’escuder (una mena de Kurnewal) necessita d’un brillant baríton i les parts més rotundes són pel rol de Oliva, el mini Gurnemanz, destinat a un baix profund, Guifré un Amfortas colpit per la mort de Gentil, destinat a un baríton heroic i el seu germà Tallaferro, com un sòcies de Titurel, destinat també a un altre baix.

La part del pastor per a un tenor líric, té reservada la melodia de “Muntanyes del Canigó” i també Massana i Carner reserven un moment solista pel Cornamuçaire, un altre tenor, en el solo  “Com és anada la gent a guaitar llur dansa boja!” al final del primer acte.

Vocalment els rols de Griselda i Floderneu són breus però tenen presència. La primera és per  a una soprano lírica a la manera de Elsa o Elisabeth, mentre que la segona està reservada a una mezzosoprano, com Venus o Kundry. Crec que com Elisabeth i Venus, i no deu ser casual, el rol podria ser interpretat per la mateixa cantant, amb l’avantatge que mai coincideixen en escena i l’encanteri de Florderneu és precisament enganyar a Gentill transfigurant-se amb la imatge de Griselda, en un altre recurs molt wagnerià, com és el cas de Gunther i Siegfried per enganyar a Brünnhilde al final del primer acte de Götterdämmerung.

La intervenció notable de les dues fades, en el moment de la seducció acompanyant a Flordeneu, dona protagonisme a una soprano i una mezzo, agraciades per una melodia molt agraïda.

La part coral és important, tant per la intervenció de pastors i monjos al primer acte, com les fades en el segon, i en el gran concertant final, amb monjos, cavallers, pastors, veus de ninfes i cors celestials.

Orquestralment l’òpera és densa en les diferents atmosferes que envolten l’acció, i l’entrellaçat harmònic que acompanyen les situacions contrastades del personatges, en un discurs a vegades de caire popular i altres de tendència impressionista, amb moment brillants en les danses que acompanyen als pastors en el primer acte i les seductores de les fades al segon.

Canigó és una òpera difícil de classificar, potser massa complexa per agradar al públic que busca la melodia cantable i fàcil, i òbviament massa sintètica pels wagnerians i tots els que a través de l’obra del genial compositor van evolucionar cap a mons musicals més arriscats i compromesos, però si es deixen de banda els prejudicis, s’escolta amb plaer, curiositat i fins i tot amb interès.

Resum argumental

L’acció és situada a finals del s X als Pirineus, al costat de l’ermita de Sant Martí quan després del saqueig de Barcelona per Almanzor els comtats catalans aconsegueixen expulsar als musulmans dell nord de Catalunya .

Gentil, fill del comte Tallaferro, després d’ésser armat cavaller a l’ermita de Sant Martí, és instat a renunciar als seus amors amb la pastora Griselda. Més tard, el minyó fa la guàrdia al castell de Rià per tal de prevenir un atac dels àrabs. Mentre contempla el Canigó, el seu escuder li parla de les fades que hi viuen, i ell decideix de traslladar-s’hi. El rep, sota l’aparença de Griselda, Flordeneu, la reina de les fades, que el sedueix, i amb la qual recorre, dalt d’una carrossa voladora, els dominis pirinencs tot aprenent-ne les llegendes. La deserció de Gentil ha motivat el desastre de l’exèrcit cristià, i quan Guifré, el seu oncle, el sorprèn en braços de Flordeneu, mogut per la ira, l’estimba muntanya avall. El cadàver de Gentil és dut a l’ermita de Sant Martí; mentrestant, el seu pare, Tallaferro, ha vençut els invasors. Per influència del bisbe Oliba, del qual és feta l’evocació, Guifré es penedeix del seu crim, és perdonat per Tallaferro, i decideix de fer-se monjo. A l’hora de la mort, Guifré demana que en el lloc on morí Gentil sigui plantada una creu. Les fades es retiren del Canigó mentre els monjos hi arriben portadors d’un ordre nou

La gravació de 1960.

7 anys després de l’estrena liceista el segell discogràfic La voz de su amo va enregistrà l’òpera Canigó amb l’Orquestra i el Cor del Gran Teatre del Liceu sota la direcció d’Ernest Xancó. La direcció del cor va anar a càrrec d’Àngel Colomer.

Dels cantants de l’estrena liceista només repeteixen: Raimón Torres (Guifré), Miquel Aguerri (Oliva) i Dídac Monjo (Cornamuçaire). Griselda és Lina Richarte (Barcelona, 1921 – Sitges, 7 d’agost de 2002), una soprano amb una bona carrera i remarcables interpretacions al Liceu; Florderneu és la mezzosoprano Anna Ricci (Barcelona, 9 d’agost de 1930 – 15 de febrer de 2001) de llarga i reconeguda trajectòria en el camp d ela recuperació de la música antiga així com de la música contemporània. Gentil és el tenor Bartomeu Bardagí (Barcelona 1915-2003), un cantant alhora que reconegut traductor de català, que va fer una carrera notable al Liceu assumint rols menors però demostra que malgrat tenir un timbre ingrat (ideal pel Mime, per entendre’ns) era valent i defensa amb molta empenta i lirisme el rol.

El gran Raimón Torres (Barcelona 1912-1986), el baríton català que va destacar en rols wagnerians i d’òpera eslava i que va tenir una notable carrera internacional, interpreta com a l’any 1953 el conte Guifré. A la gravació potser no estava en la seva plenitud però encara es pot gaudir de la veu dramàtica i d’una notable personalitat interpretativa. En la reposició de 1968 al Liceu es va fer càrrec del rol de Tallaferro, sense tantes exigències a la zona aguda.

Els baixos Miguel Aguerri i Guillermo Arróniz, Oliva i Tallaferro respectivament no són prou contundents per fer front als rols o potser la gravació no els fa justicia. Sembla que els falti més contundència en el registre més greu. Tot i així tenim testimoni sonor de dos veus habituals a les temporades del Liceu d’aquells anys però en rols menys protagonics del que se’ls hi va oferir en aquesta gravació.

Llàstima de no comptar amb Manuel Ausensi per fer l’escuder, segurament problemes contractuals de les discogràfiques ho varen impedir. En el disc el rol va a càrrec de Josep Simorra, baríton català que hagués pogut fer més carrera si no hagués donat més prioritat a la sastreria familiar que no pas al cant. Al Liceu va participar en rols secundaris, però les seves intervencions en el disc denoten categoria i una veu de baríton notable.

Dídac Monjo es reserva les parts de pastor i cornamuçaire, ambdues amb intervencions destacades, tant al primer com al tercer acte. La veu de Monjo era de característic i potser ambdues intervencions serien més valorades per tenors molt més estilístics, una mica com succeix a les parts destinades a Iopas i Hylas a Les Troyens de Berlioz, salvant totes les distàncies que vulgueu. Els moments són especialment notables i el cantant que se’n faci càrrec pot lluir malgrat l’esporàdica intervenció..

Finalment per cantar les fades trobem a Mirna Lacambra, que no necessita presentació per`po va tenir oportunitat de deixar constància sonora del seu art i Francesca Callao, que res té a veure amb Concepció Callao que si recordeu va cantar a l’estrena absoluta del Canigó al Casal del Metge. Ambdues estan esplèndides.

El disc està curosament editat amb una qualitat sonora notable, si bé hi ha alguns moments, sobretot al final, una mica saturats. Els enginyers de so no poden amagar les carències de l’Orquestra i sobretot del Cor del Liceu, amb veus que grinyolaven i impostacions molt característiques en les formacions corals de segona categoria. El resultat desmereix una mica el lloable esforç d’enregistrar una obra que està clar que estava beneïda pel règim però que bé mereix si més no, més oportunitats. Amb una orquestra i cor a l’alçada i amb uns solistes, que segur que tenim a l’abast es podria donar la quarta oportunitat, ja no dic escènica però si al menys en forma de concert, d’una òpera remercable..

Els vells LP no s’han editat mai en CD i aquesta edició que avui ha protagonitzat l’apunt a IFL esdevé una peça de col·leccionista.

Certament estimada, la música uneix les persones sensibles. Gràcies una vegada més.

 

31 comments

  1. Retroenllaç: Enlaces de febrero de 2021 | Beckmesser

    • ¿Tu sabes la satisfacción que suposo repetir ese ritual que hace no tantos años era tan habitual?
      La manera de consumir la música es otra señal inequívoca de la superficialidad del consumo de cultura en la actualidad. Todo a base de píldoras a poder ser con imágenes, para no exigir demasiada atención al oyente. Todo son videoclips donde es más importante lo que ves que lo que oyes, aunque se esté promocionando un músico o un intérprete, y lamentablemente eso también se utiliza en la clásica y en la ópera. .

      M'agrada

  2. bocachete

    Hola! Jo sempre he trobat que és una òpera molt bonica i que, ben representada, agradaria al públic: té suficients atractius per a fer-se, amb èxit, de tant en tant, com es pot fer El giravolt de maig (que té més qualitat musical, realment, però ho dic com a exemple d’òpera que, sense formar part del repertori habitual, es va fent cada tants anys). Cert que no és avantguardista, però tampoc ho eren tantes d’autors italians, britànics, etc. que, en els mateixos anys trenta, estaven lluny de les novetats atonals o dodecatòniques i que, en canvi, es van programant i tenen lloc als auditoris, almenys als de casa seva. Ja sabem, però, que aquí som poc d’aventurar-nos a normalitzar un repertori “nostrat”. Ja que el primer a contestar ha estat un cantant tan estimable com Martín-Royo, ¿algun programador va fer cas d’un CD tan interessant com Ànima, on aquest cantant recuperava magníficament peces d’òperes diverses d’autors catalans? Escoltant-ne algunes, com és que cap autoritat musial pensa que fora interessant de mirar com és alguna d’aquestes senceres? Un autor tan celebrat com Pahissa, on és? Ara, a La Zarzuela, n’han fet la Marianela en un concert, però tampoc no ha transcendit ni s’hi ha interessat ningú a casa nostra, pel que sembla. Del mateix Massana, fora d’aquest enregistrament del Canigó i de la integral de les seves cançons, no en podem sentir res més i mira que té una obra gran. Probablement, en obres corals o més “petites” experimentés alguna influència de la música sacra de Stravinski, Poulenc o algun d’aquests, però no ho podem saber.

    Però sí que penso que tindria èxit. Musicalment és bona en l’orquestració, en el tractament vocal, té parts molt boniques, té un argument… bé, el Canigó, en si, però que no és mal llibret, l’adaptació carneriana, i se segueix bé. Més que Siegfried. el Gentil seria com un Tannhäuser abduït per la Venus-Flordeneu, que deixa els seus deures per l’encís de la fada i viu fora del temps sobrevolant els Pirineus. Més que somiatruites és una mica tontet (com el Parsifal, potser, però aquest no acaba de caure-hi tant amb la Kundry i reacciona: Gentil, fins que no el maten, continua encisat per Flordeneu), que tenia una missió important i només trobar-se una fada, apa!, us hi deixo empantanegats lluitant contra els moros. Suposo que no cal menystenir l’encís de les gojes dels Pirineus.

    Sí que és cert que pot passar que, en sentir-la, part del públic tingui aquest curiós sentiment de menyspreu que he trobat sovint en interpretacions de peces catalanes. Sents la melodia de l’ària o d’un fragment simfònic i hi identifiques “El noi de la mare” o “Muntanyes regalades” i, de seguida, hi ha qui pensarà “Cançonetes! Ja estan aquí posant això i allò per a guanyar-se el públic” i, per tant, passarà a menystenir l’obra. En peces de Manén, per exemple, o d’altres autors catalans, sigui Morera, Guinjoan, Suriñach o Brotons, és un comentari habitual: que, en identificar alguna melodia popular, ja passa tota l’obra a una dimensió de “peça folkloricoetnogràfica” i, per tant, “catalanada de barretina” i poc més que “indigna”. El cas és que l’ús de melodies populars es dona en tota la tradició musical germànica, eslava, etc., però com que en ella no identifiquem la font (segur que una pila de melodies beethovenianes venen de cants populars alemanys que no coneixem), no hi pensem, però si ens passa amb música nostra, res: ja invalida l’obra, pel que sembla. I això aniria en contra del Canigó que, a sobre, seria criticat per localista, nacionalista o el que sigui. També hi hauria (un altre comentari habitual a l’Auditori quan hi ha algun autor català que es pugui encabir en el postromanticisme) el que només la compararia amb Wagner i, òbviament, ja no tindria res a fer. Sí que n’hi ha influències, però és que n’hi ha en tota la música postwagneriana però el que es pot perdonar a Strauss o el mateix Débussy, si els autors són Massana, Albéniz o Pedrell, ja és una imitacio barata que no val la pena ni sentir.

    Però, certament, seria un dels títols que m’agradaria veure al Liceu de totes totes. N’hi ha tants d’aquests… De moment, ens acontetarem amb sentir aquest vell enregistrament, que poca cosa me´s podem fer-ne.

    M'agrada

    • Gràcies per l’aportació, com sempre complerta i enriquidora.
      Efectivament tenim un complexa d’inferioritat que ens prova de ser i fer qualsevol cosa més enllà del ploramiques.
      La música centreeuropea, des de Haydn a Mahler està farcida de referències al folklore popular de manera més o menys amagada i el desconeixement o directament la ignorància fa que passi bou per bestia grossa. Jo diria que Massana cau en un parany a l’utilitzar la melodia del Noi de la mare, que no ve gaire al cas, en l’escena de la bogeria de Griselda, però benvingudes siguin les belles melodies, cap problema, ja siguin prestades o originals.
      El llibret, quelcom imprescindible en una òpera, és magnífic, de qualitat i molt respectuós amb Verdaguer. La immensa majoria d’òperes que admirem no tenen un llibret d’aquesta qualitat i no cal dir nyaps monumentals com la darrera estrena mundial del Liceu que tenia un llibret directament infumable i anti teatral.
      Òbviament Massana no és Strauss ni molt menys Wagner, ni tan sols Bretón, Albéniz o Morera, altres wagnerians peninsulars amb obres a l’espera de ser dignament interpretades. Podríem parlar d’un altre cim del wagnerianisme nostrat com són Els Pirineus de Pedrell, aquesta si interpretada en versió de concert fa ja uns quants anys a l’escenari del Liceu, però tenim un patrimoni operístic per desempolsar ben atractiu que dorm o pitjor encara, fa malves a les prestatgeries del Museu de la Música o d ela Biblioteca de Catalunya, sense que cap conseller de cultura o director dels equipaments o institucions adients faci res al respecte, això si, seran capaços de programar una altra vegada Linda de Chamonix per dir-ne alguna d’aquestes a les que no tinc gens d’estima.

      M'agrada

    • Marc

      Hola, bona nit. Feia temps que no parava a fer unes cerveses en aquest bar. Pro ai las! Que és aquesta òpera heroica que s’hi descobreix?! Magnífica, de veritat. Si no molesto massa en aquest racó de la barra m’hi quedaré una estona. Mentre el Canigó es va fent gran. I líquid.

      M'agrada

  3. Leonor

    ¡Bellísimas imágenes! Me encantaría escucharla completa (He visto arriba un enlace a yutú). Me ha encantado tu reseña y análisis.
    Ha de ser muy emocionante para ti, Joaquim ¡Y la vuelta al tocadiscos, su ritual, a la escucha de inicio a fin!
    Lo dicho (sólo conozco “Muntanyes del Canigò”), espero dar con ella.
    Me alegro por ti ¡Un saludo y cuidaos, infernems!

    M'agrada

  4. JordiP

    Hola! Gran apunt, d’aquells que escrius des de l’anima i que ens captiven a tots per la franquesa i l’emocio que transmeten. Bravo! Com les grans interpretacions sense especulacions ni xarxa, donant-t’ho tot.
    Respecte a l’obra, desconeixement total i absolut, com tota la resta d’aquest sector catala, la meva ignorancia mes supina. Gracies a l’enllaç mirarem de posar-hi una mica de remei.
    Jo gairebe mai he posat un disc (be algun d’una tal Patty Pravo o un Hngelberg Humperding -que em disculpi si no ho he escrit be) que eren del meu pare quan jo era un nano, pero el ritual hi segueix sent: buscar el moment en que estas receptiu, el reclinatori, el play i que s’aturi el temps.

    M'agrada

  5. jaumeM

    GRACIES, GRACIES,GRACIES, a tu i per descomptat a la ” bona i massa poc sovintejada amiga” Ha estat un deliciós descobriment per a mi. Ara la estic escoltant gracies a youtube i a José Antonio Navarro que la va posar allí.

    Ah! i l’anàlisi: extraordinari.

    M'agrada

  6. colbran

    Ha sido muy reconfortante volver a escuchar, después de muchísimos años, esta hermosa ópera tan bien comentada por Joaquim y cuyo registro discográfico supera en calidad a muchas grabaciones efectuadas en la actualidad, deficientes de claridad y toma de sonido. El elenco es bueno, pero, ciertamente, se nota a faltar a Manuel Ausensi, si bien en 1968 ya no estaba en su mejor momento. No creo recordar haberla visto, posiblemente no correspondía a mi abono, pero si fue retransmitida por radio es seguro que la escuché. La grabación en LP la conservé hasta la llegada del CD y entonces la obsequié, esperando su publicación en el nuevo formato, cosa que no ha sucedido.

    Este magnífico post me da pie a recordar la cantidad de títulos olvidados que merecen ser repuestos, en lugar de recurrir siempre a los mismos y agotar al aficionado, como ha sucedido en mi caso. Se me ocurren muchos, pero algunos ya los he citado en otras ocasiones y no quiero repetirme, pero hay uno por el que daría algo por una grabación completa o una eventual representación y se trata de la ópera de Tomás Bretón “Garín” que cuando se estrenó en el Liceu el 14 de mayo de 1892 tuvo un gran éxito y su sardana fue bisada tres o cuatro veces (varían las fuentes de información). Transcurre en Montserrat y el personaje titular es un monje medieval que tiene cierta relación con “Lohengrin”, comenzando por el título que fonéticamente lo recuerda.

    Aquí va el preludio de “Garín” (ópera en 4 actos) enlazado con su famosa sardana.https://youtu.be/2gbVQ0sP9fU

    Para los que creen que Tomás Bretón sólo era creador de zarzuelas “verbeneras” aquí tenéis una espléndida ópera, llena de inspiradas melodías magníficamente orquestadas: “Covadonga” (3 actos-1900).https://youtu.be/Wl4ht7CD9eY

    M'agrada

    • colbran

      Debo efectuar una rectificación porque con el juego de años he confundido el de la segunda representación en el Liceu con la grabación que es de 1960 y el gran Manuel Ausensi estaba espléndido de voz, pero su contrato con Alhambra/Columbia posiblemente le impidió participar en la grabación, si bien fue cedido a Montilla/Zafiro (propiedad de Luis Sagi Vela) en varias ocasiones.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: