Després de masses mesos sense tornar a L’Auditori vaig assistir al concert del dissabte 22 de maig que sota l’atractiu títol de L’Àngel de Tristany va reunir al voltant de l’OBC al seu director titular, malgrat la poca presència en aquesta temporada pandèmica, el japonès Kazushi Ono i la contralt sueca Anna Larsson per interpretar un reduït programa (una hora mal comptada) integrat per Forty Hearbeats de la compositora finlandesa Kaija Saariaho, els inspiradíssim Wesendonck Lieder de Richard Wagner (principal motiu de l’assistència al concert, per què negar-ho) i la simfonia número 4 de Felix Mendelssohn.

No sé si ja m’he acostumat a veure les sales i teatres a mitja entrada però ahir dissabte l’Auditori presentava un abona entrada, més que molts dies abans de la pandèmia. Potser el fet que el mestre Ono es dignés a visitar-nos hi tenia alguna cosa a veure, i l’altra, sense cap mena de dubte era la presència de Anna Larsson, una cantant molt distingida. Sempre que hi ha solistes vocals el sonats per la veu no deixem perdre l’ocasió.

L’obra de Kaija Saariaho (Hèlsinki 14 d’octubre de 1952) és tan breu, en prou feines 4 minuts, que no dóna gaire temps a saber si em va agradar o no. Quan en comença a interessar més que no pas a neguitejar, com succeeix tantes vegades amb la música contemporània, es va acabar. Sonoritats atractives que es va esvair en un tres i no res.

Tot seguit amb les 5 inspiradíssims Wesendonck Lieder vaig vorejar la felicitat, ja que la interpretació va ser magnífica. Anna Larsson posseeix una distinció i una elegància, no només vestint que ja és molt, que la fa ideal per interpretar aquest cicle tan delicat com intens. La veu no es poderosa i Ono en aquest sentit no la ajudar en els moments orquestrals és intensos, però la qualitat interpretativa, la seducció del fraseig, l’homogeneïtat de l’extens registre, la calidesa de la veu i la musicalitat, la precisa intenció en l’emissió vocal i la interpretació dramàtica del cicle, la fan especialment adequada, allunyada de intensitats i grandiloqüències operístiques, la versió de Larsson és molt cambrística i detallista i va ser una llàstima que és perdessin detalls que de ben segur amb piano o en una sala acústicament més benvolent amb les veus, s’haguessin apreciat i gaudit fins el darrer detall. En un cicle de lied si no acabes de sentir el text és que alguna cosa manca. L’ajuda de la projecció del text original i la traducció al fons de l’hemicicle s’agraeix moltíssim i donava fe que la dicció de Larsson era bona, però si no sempre arriba és que hi ha alguna cosa per resoldre. Va estar magnífica en tot el cicle, malgrat algun problema en una nota ostentosament calada a Im Treibhaus (A l’Hivernacle) i potser per això en els dos darrers, tant a Schmerzen (Dolors), com especialment en l’hipnòtic Träume (Somnis) va estar esplèndida, dotant-los d’aquella melangia cromàtica que impregna tot el Tristan und Isolde.

L’esperada reforma de l’hemicicle amb la col·locació d’uns plafons a manera de sostre per projectar millor el so, també de l’orquestra, sembla que no arriba mai.

El programa va acabar amb una vital interpretació de la simfonia italiana de Mendelssohn, la quarta. L’orquestra, que en les altres dues obres ja havia demostrat que està en bona forma amb uns solistes de fusta especialment inspirats (flauta i clarinet solistes) va rubricar un concert, que com tots els d’aquesta temporada atípica, han estat marcats per la brevetat i per obres que no requerissin grans efectius, amb la qual cosa s’ha limitat molt el repertori i les possibilitats. Cal agrair a l’orquestra i l’Auditori la tossuderia en mantenir la temporada malgrat els greus impediments, però estem esperant com en totes les altres vessants de la nostra vida, un retorn a la normalitat.

L’11 i 12 de juny encara hi ha un altre programa dirigit per l’altre Pterenko (Vasily) i amb Nancy Fabiola Herrera que interpretarà el lied de Waldtaube en la versió de cambra dels Gurre-Lieder de Schoenberg, acompanyat per la cionquena de Mendelssohn (Renana) i l’ofrena musical de Bach, Ricercare.