Fa més de 43 anys que El giravolt de maig, la deliciosa òpera d’Eduard Toldrà i llibret de Josep Carner no es representa al Liceu, la darrera vegada va ser el 19 de gener de 1978 i des de la seva estrena a la temporada 1947/48 només s’ha fet en 12 ocasions, un fet tan lamentable com inexplicable en qualsevol país culturalment civilitzat si no fos que ja sabem que nosaltres acostumem a omplir-nos la boca de nacionalisme i greuges i després donem l’esquena al nostre riquíssim patrimoni, fins i tot davant d’una joia com aquesta que mereixeria ser representada molt sovint. Només recordo una altra versió escenificada que no em va deixar gaire bon record al Teatre Romea dirigida per Ricard Salvat l’any 1998 i mai més.

També Palau 100, com ara, però fa 9 anys (2012) va programar inicialment amb el Liceu unes representacions que es van quedar en versió de concert i “gràcies” a les cruels retallades de l’època “Marco”, sense fer-se al teatre i si al Palau, amb la mateix orquestra i director que ara, i l’equip vocal del disc enregistrat pel segell Harmonia Mundi. Va ser una versió sense cap encant i de trist record amb un apunt a IFL demolidor, però sortosament sembla que tots han aprés la lliçó perquè el mestre Ros-Barbà nou anys més gran ha ofert una versió esplèndida, vitalista, teatral i plena de detalls que res tenia a veure amb l’ensopiment d’aquella, és clar que avui l’equip de cantants, malgrat algun excés sonor de l’orquestra, ha superat en tot moment la barrera sonora, projectant i interpretant els rols de manera molt satisfactòria i obtenint un clar èxit malgrat el poc públic assistent.

Magnífica la intervenció de l’OBC, amb intervencions solistes de relleu i un so bell i refinat, però que sobretot tenia nervi i ha reflectit en cada moment la justa atmosfera que tan bé sap recrear l’orquestració preciosista d’aquesta obra mestra.

L’equip vocal ha estat francament bé, tots i totes. És una obra de conjunt però que necessita per a tots els rols presència vocal, delicadesa i molta musicalitat per extraure de la deliciosa partitura tots el joiells que amaga.

Elena Copons com a Rosaura ha mostrat seguretat, nitidesa, projecció i el convincent caire bucòlic/místic de l’inici i el sorprenent i divertit canvi de registre en les escenes finals. Esplèndida, m’ha agradat molt i no cal dir que molt més que la seva il·lustre predecessora.

També m’ha agradat moltíssim la Jovita de Gemma Coma-Alabert, per presència escènica i desimboltura dramàtica i vocal, amb un registre sempre audible i un so controlat i bell. Ha estat encantadora.

Roger Padullés, que és qui ha hagut de patir més algun embat sonor de l’orquestra, ha cantat un delicat i romàtic Golferic, amb molta musicalitat, cura del fraseig i les mitges veus, amb valentia i seguretat.

El també tenor Lluís Vilamajó ha cantat el rol de Marcó. Ell inicia l’obra amb la deliciosa melodia de “Mes de maig, mes de maig” que canta un pastor i que ell ho ha fet des del fons de l’hemicicle, amb seguretat i bucòlica i justa emissió, sabent canviar de registre interpretatiu, ja com a Marcó, en les escenes amb l’hostalera. Ha creat molt bé el personatge fent la contrapartida al poètic Golferic.

El baríton valencià Josep Miquel Ramón ha estat esplèndid com a Perot, per presència vocal, dramàtica i escènica, controlant amb encert l’emissió, i oferint rotunditat en la zones central i aguda del seu registre, si bé una mica menys consistent però totalment audible, en la zona més greu de la seva part, que requereix en certs moments un registre totalment de baix.

Finalment el baríton Josep-Ramon Olivé ha interpretat el episòdic però compromès rol de Corvetó, amb una única intervenció però de notable compromís, amb bona emissió, seguretat i esplèndida dicció. com ja ens té acostumat com a expert liderista.

Els aplaudiments finals han estat sincers, res de compromís amb un parell de sortides i cap a casa, no, el públic ens hem quedat a aplaudir amb ganes i les sortides han estat nombroses d’aquest conjunt de qualitat que han fet una versió esplèndida d’una filigrana que necessita un escenari i que ja fa masses anys que ens hem de conformar en la versió concertant, sort que en aquesta ocasió si que l’experiència ha estat molt satisfactòria i ha fet oblidar la del 2021.