Que consti que després del gerro d’aigua gèlida en saber que Iréne Theorin cancel·lava la seva participació en la inauguració de la temporada del Gran Teatre del Liceu (Ariadne auf naxos), que per a mi era el principal reclam del cast que se’ns proposava, vaig comprar igualment la meva entrada per la primera funció pel públic no vip, la del diumenge 26 de setembre, sense saber res de la soprano Miina-Liisa Värelä que és qui la substitueix. Potser no tenien un altre soprano més mediàtica a l’abast de les dates o el rol, però el cas és que la soprano finlandesa és bastant desconeguda i la consulta a Opera Base de la seva activitat passada i futura no m’esperona gaire, perquè després de les funcions del Liceu ja no té res més en agensa fins el mes de juliol de l’any 2022 al festival de Savolinna on cantarà Tosca.

Acaba de cantar Isolde als PROMS de Londres i en le mes de maig va cantar-la al Festival de Glyndebourne, de fet la representació dels PROMS és un apendix del famós festival. Les altres dues actuacions que havia d’haver fet, Brünnhilde de Die Walküre a l’Opera Nacional Finesa i Die Frau ohne Schaten a Munic es van cancel·lar, suposo que per causa del COVID.

He tingut oportunitat d’escoltar la seva Isolde dels PROMS ( i voslatres si voleu també la tindreu perquè al final de l’apunt hi ha un enllaç a la web de la BBC on encara es pot escoltar tota la transmissió) i la veritat és que molt entusiasmat amb la senyora no he quedat. Els rols de Isolde i Ariadne són divergents i la intensitat i llargària d’un rol i altre no són comparables, però la cantant  no m’ha semblat molt entusiasmant.

Resolt amb més autoritat que esplendor el primer acte, on a cops de geni va passant els esculls més problemàtics del seu relat, amb evident discreció en el registre agut, però la columna sonora sembla homogènia i la veu és sòlida, potser no és una soprano autènticament dramàtica però si d’una aparent solidesa per fer front com a tantes líriqwues amples ho han fet al llarg de la història, tot i que això s’haurà de comprovar en el teatre perquè la impressió radiofònica és sempre falsa i la projecció real de la veu pot diferir molt del que escoltem a través d’un micròfon. En el segon acte, on Isolde ha de demostrar una varietat més amplià d’emocions i on la seva veu s’hauria d’adaptar millor al lirisme del duo, la veu ja no mostra l’homogeneïtat del primer acte i apareixen més oscil·lacions  i vacil·lacions en l’escena amb Brangäne abans de l’estrada aquí estentòria de Tristan, que denoten menys consistència, i trampetes de totsa mena i condició per evitar caure en els paranys que amaga la grandiosa partitura. Segurament el,cansament o una tècnica precària que no la fa del tot idònia pel rol hi tenen a veure. La seva participació en el tercer acte amb el climàtic i esperat liebestod és del tot decebedora, sense cap mena de climax, amb una manca de fiato i fins i tot d’afinació preocupants. Potser va ser un dia poc afortunat o és que tot l’esforç del primer acte va estar mal dosificat en una òpera on això és cabdal per tal de que el dos protagonistes arribin sans i estalvis al final. Ella, en qualsevol cas és la veu iintèrpret més interessant i amb més possibilitats del cast, però potser Isolde encara no és el rol que més li convingui.

Després de les experiències d’Aix i Munich encara que no sigui convenient comparar és inevitable en tractar-se de tres representacions coincidents en apenes un mes en el marc de tres festivals de prestigi i no ho dic només per a ella que és molt millor veu per a Isolde que no pas Harteros, però la soprano alemanya malgrat la seva fredor, és molt més sensible i tècnicament molt més consistent, ja que sap regular i dosificar millor les seves forces, capacitats i possibilitats i si la comparació és amb Stemme, no hi ha color entre dues veus, cantants i interpretacions, malgrat que a la soprano finlandesa la veu li sona molt més fresca i jovenil.

Robin Ticciati salva la representació i és l’artífex de que no naufragi el vaixell. ës potser massa jove i els seus tempos àgils no acabin ded’agradar a tothom, en a mi si tot i no ser Rattle o Petrenko, però manté sempre l’interés, no decau mai el relat i resulta esplèndid tant en els moments d’impacte sonor i dramàtic, com en els d’intimitat lírica del segon acte, o la dessolació del tercer. La London Philharmonic Orchestra va respondre de manera esplendorosa, al menys per ràdio. En el Royal Albert Hall, d’acústica tan problemàtica es fa difícil saber com va resultar tot plegat, ja que al final del primer acter es denota una mena de desordinació entre orquestra, cor masculí i solistes.

La resta del cast no ajuda a entusiasmar. Simon O’Neill és un tenor de timbre ingrat i poc seductor i en prou feines aguanta amb dignitat les embestides del rol i passa per seriosos problemes durant tota l’obra i en els moments més lírics pretén fer mitges veus que resulten patètiques. No és que estigui lluny dels grans Tristan delpassat, sino també dels trsitanets actuals. L’entrada del segon acte és lamentable, en el duo fa el ridícul i abans de començar el tercer acte van anunciar que s’havia quedat sense veu (no calia haver-ho anunciat, prou que es va notar) i que en el seu lloc cantaria Neal Cooper (el Melot oficial), que era ja el seu cover en les representacions de Glyndebourne que varen tenir lloc durant el mes de maig. .Te molt valor que el cover hagi de fer front al terrorífic tercer acte. El resultat va ser digne tot i que la veu no té cap heroicicitat (la de O’Neill tampoc), però ho va resoldre amb molta professionalitat i sense l’esgotament dels dos primers actes a sobre. No sé si la projecció era idònia però per radio era una mica com si Mime cantès Siegfried, però no em va fer patir (tant) com l’altre, tot i que els aguts eren apuntats i en algun moment va cantar en l’octava baixa. Tot plegat ben curiós.

Bé Karen Cargill com a Brangäne, potser sense la seducció de les seves companyes per culpa  d’uns sons “poitrines” en el registre greu que empestifen una mica la prestació.

Correcte amb una bona veu de baix, més sólida i a estones oscil·lant, que emotiva de John Relyea com a Marke.

Veu interessant la del cireà Shen Yang com a Kurwenal i correctes  Neal Cooper (Melot) i en el tercer acte ho va “cantar/actuar” Paul Higgins (director de la versió semi escenificada). Stuart Jackson va ser un cirrecte pastor i mariner.

Vocalment no és un Tristan und Isolde que deixi satisfet a banda de l’accidentat tercer acte, i menys després dels altres dos, però ens serveix per conéixer a aquesta soprano que ens han col·locat per substituir a l’estimada Theorin, i és clar,(tant de bo m’erri), no sembla que sigui la més idònia i com que la resta del repartiment tampoc és per llençar coets….insiteixo, voldria errar..

Live from the Royal Albert Hall, London
Performance of August 31, 2021

Richard Wagner

TRISTAN UND ISOLDE

Tristan: Simon O’Neill, actes 1 i 2) Neal Cooper (acte 3)
Isolde: Miina-Liisa Värelä, soprano
Brangäne: Karen Cargill, mezzo-soprano
Kurwenal: Shen Yang, baritone
King Mark: John Relyea, bass
Melot: Neal Cooper, tenor i Paul Higgins (acte 3er)
Shepherd/Young Sailor: Stuart Jackson, tenor

Glyndebourne Festival Opera
London Philharmonic Orchestra
Director musical: Robin Ticciati
Royal Albert Hall Londres 1 de setembre de 2021

Aquí us deixo l’enllaç de la BBC per poder escoltar la transmissió:

• https://www.bbc.co.uk/sounds/play/m000z63k