Ariadne auf Naxos és una òpera bellíssima, gens fàcil pel gran públic i per tant una veritable gosadia representar-la per inaugurar la temporada, sobretot tenint en compte que és una que malgrat la seva reconeguda vàlua artística és poc coneguda a casa nostra, ja que només s’ha representat en 5 edicions (24 funcions des del 14 de gener de 1943 que es va estrenar al Liceu fins el 12 de novembre de 2002 que la vàrem veure magníficament representada, per darrera vegada. Poques representacions i molt espaiades. Les tres darreres produccions varen reunir noms de relleu (Montserrat Caballé i Klaus Köning l’any 1983, set any més tard Mechild Gessendorf, Trudeliese Schmidt i la grandiosa Edita Gruberova en el millor rol de la seva enlluernadora carrera, segons el meu parer, és clar i 12 anys més tard Adriane Pieczonka, Robert Dean Schmidt, Wolfgang Brendel i una altra vegada Edita Gruberova que va provocar un veritable tsunami entre el públic en cada representació de les que va intervenir. Les anteriors no les vaig veure (1943 no podia de cap d eles maneres i l’any 1963 no m’haguessin deixat entrar al teatre encara). El record d’aquestes tres darreres edicions era magnífic, però no per això no sorprèn que hagi estat l’òpera escollida per inaugurar la temporada 2021/2022, ja sigui per engrescar al públic a tornar-se a apropar al teatre després de la complicada situació motivada per la pandèmia, ja sigui per deixar satisfets als assistents a la primera representació, majoritàriament destinada a públic que ja no tornarà a apropar-se al teatre fins la inauguració de la 2022/23.
El gran reclam de l’edició d’enguany era escàs, és limitava a Iréne Theorin, la soprano sueca tan estimada a la casa que va haver de cancel·lar, per una lesió inoportuna de la que esperem es recuperi ben aviat. De la resta del cast i cal dir la veritat, no engrescaven a provocar un “sold-out”. La producció interessant de la prestigiosa Katie Mitchel i la direcció del titular de la casa, Josep Pons. garantien un nivell però el reclam del cartellone no hi era.
Les direccions del mestre Josep Pons es caracteritzen per la nitidesa i transparència del so, la diferenciació dels plans sonors i l’equilibri, tot això hi és en aquesta Ariadne, però a l’orquestra malgrat el bon to general de la seva prestació, li manca rodatge i a la direcció del mestre Pons li manca passió. No tot pot ser tan analític, en general a la direcció li he trobat a faltar vida. El pròleg més ben exposat que l’òpera pel meu gust, tot i que la correcció i només la correcció del cast en general també ha fet que en molts moments ens apropéssim perillosament al tedi.
El cast el qualificaria d’una bona companyia d’un teatre alemany de no gaire renom, o de segona per ser clars,, quelcom que ben mirat tampoc és un demèrit tenint en compte que el nivell dels teatres alemanys en les obres del seu repertori és sempre correcte, però estem parlant de la inauguració d ela temporada i d’un teatre que fins no fa gaire era prestigiós per les veus que configuraven els casts de la major part dels títols que es representaven.
No sé com hagués estat vocalment Iréne Theorin, el que si sé o em puc imaginar és que la seva Ariadne hagués estat mol ben dita i hagués estat molt humana i transcendent en la seva vessant dramàtica, quelcom que caracteritza sempre les seves interpretacions. La soprano finlandesa Miina-Liisa Värelä que la substitueix i de la que ja en vaig fer un apunt no fa gaire arran de la seva Isolde als Proms de Londres, és una veu ideal per fer front al rol, amb un centre generós i un registre greu més que suficient i homogeni, ara bé la zona aguda és més problemàtica i tendeix a fixar el so i a emetre’l crispat i amb una certa tendència al descontrol que l’apropa més al crit que no a un agut ferm. Segurament és un problema que es podria resoldre, perquè la veu no sembla especialment castigada o malmesa, és més un problema tècnic mal resolt. Ara bé l’expressió i el sentiment dramàtic no són el seu fort i el seu cant és poc emotiu, no transmet gaire i això en les heroïnes straussianes és especialment punible. No ha fet res malament, però tampoc res especialment memorable.
La mezzosoprano nord-americana Samantha Hankey interpreta magníficament al compositor (compositora en aquesta producció feminista). Ella és qui més m’ha agradat de tot el cast. La veu és important, homogènia i de gran projecció, potser li manca un matís més romàntic en l’escena final del pròleg, el seu gran moment de desesperació, però no hi ha dubte que sobresurt de la correcte mitjania per situar-se un graó i per sobre. No m’ha fet oblidar en cap moment la gran interpretació de Trudelische Schmidt al 1990 però m’ha fet vibrar.
La soprano lleugera Elena Sancho Pereg es fa càrrec del rol bombó de l’òpera, Zerbinetta és un rol tan difícil com agraït que en mans d’una cantant extraordinària s’emporta l’èxit de la representació després de la cèlebre “Großmächtige Prinzessin”, És clar que perquè això passi la soprano ha de superar molts paranys tècnics i ha de posseir un instint teatral capaç d’atraure tota l’atenció i la tensió cap a ella. La soprano basca té una veu que projecte bé malgrat que el volum no sigui extraordinari, supera amb aparent facilitat tots les notes i els reptes que Strauss li proposa i acaba la seva gran escena amb sobrada solvència, però no passa res excepcional. Li manca personalitat per esdevenir la gran triomfadora, aquell esperit endimoniat i juganer que s’esmuny enmig de la tràgica solitud d’Ariadne per fer focs d’artifici. Dos edicions amb Gruberova a la memòria (per molts anys que faci, impossibles d’oblidar) són una llosa, ho reconec, però cal per aquest rol una soprano que traspassi amb escreix la correcció. Bé, però sense trasbals.,
En els rols de les tres nimfes (Nàiade, Dríade i Echo) han estat bé Sonia de Munk, Anaïs Masllorens i Núria Vilà, malgrat que en algun moment concertant no hi ha hagut bona compenetració amb la resta.
El tenor austríac Nikolai Schukoff canta el rol del tenor en el pròleg i per tant el temible rol de Bacchus a l’òpera. Ja el coneixem d’altres vegades que ha cantat a Barcelona i sabem que és un cantant tan entregat com poc seductor en el timbre i l’emissió dels aguts. Fa els possibles per fer-ho bé i en aquest rol això és molt. Ha passat per notoris moments de tensió i ha fet més d’una trampeta per superar els terribles paranys a que Strauss el sotmet en el duo final. Ho ha salvat però pels pèls. És clar que hem vist i patit molt més, amb altres tenors que ho interpreten arreu.
M’han agradat força la colla de comediants, començant per l’Arlequí de Benjamin Appl, el Scaramuccio del sempre segur Vicenç Esteve, el Truffaldino d’Alex Rosen i el Brighella de Juan Noval-Moro, si bé ha patit com les nimfes de la complicada concertació entre fossat i escenari en algun moment de l’òpera.
Magnífic i vocalment molt sòlid el mestre de música. de José Antonio López, així com el mestre de dansa de Roger Padullés. També han estat com sempre segurs el perruquer de Jorge Rodríguez-Norton i l’oficial de Josep Fadó. David Lagares ha estat un correcte lacai i en el rol parlat de majordom s’ha .fet notar l’actor austríac Maik Solbach
IN FERNEM LAND 
Le falta alma…Ay.
¡Gracias, Joaquim! No me pierdo la retransmisión de esta fascinante ópera y ya agrego algo más.
¡Saludos y buena semana, infernems!
M'agradaM'agrada
Hoy escucharemos la retransmisión e ese segundo reparto
M'agradaM'agrada
Avui hi aniré amb “ilusio”,esperava aquesta funció amb candeletes i qui no em diu que en puc sortir força contenta??
Gràcies pel teu post,Joaquim
M'agradaM'agrada
Katia, comenta si us plau que et sembla el teu repartiment i qué tal la Zerbineta de la Sara Blanch. Gràcies anticipades!
M'agradaM'agrada
En a tu, benmvolguda
M'agradaM'agrada
Gràcies pel complet apunt, Joaquim. Jo hi aniré el dilluns 4, amb l’altre cast. Tan de bo hi hagi alguna guspira més d’emoció. Confio en que l’Ariadne de Johanni van Oostrum tingui una mica més de relleu dramàtic, així com tinc certa expectació per la Zerbinetta de Sara Blanch.
Per cert, m’ha agradat això de la sensació de ser ja fa temps “a la mateixa comunitat de veïns”. Molt cert. ¿Qui ens havia de dir que “La finestra indiscreta” i “13 rue del Percebe” haurien de ser les grans inspiracions de l’escenografia operística contemporània?
M'agradaM'agrada
Les escenografies i les mateixes direccions d’escena acaben sent d’una pobresa i mediocritat absoluta, totes iguals, totes buides, totes amb pretensions i la immensa majoria protestades. Aleshores de qui és la culpa que es contractin? En això i a nivell no només local, cal fer una revolució, començant pel públic que és l’únic fins ara que es queixa, i també els crítics que sembla que tinguin p`+anic a dir què “el rei va despullat”.
Gràcies per comentar
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies Joaquim, com sempre una crítica magnífica, voldria fer uns petits comentaris derivats de la meva assistència al assaig pre-general del propasat dilluns i a l’espera de les funcions del dia 2 i 3 que a més de gaudir de la estupendīssima musica de Strauss podré escoltar ambdós repartiments. A mi em va semblar millor musicalment l’opera que el pròleg, tot potser que era un assaig i com el pròleg és com un llarg recitatiu, salvat de moments puntuals, com intervenció de la “compositora” potser estava a mig bullir. També em va agradar el moviment escènic dels cantants i l’escenografia, ara bé la directora fa unes propostes inventades que a més de no aportar res de nou és podrien estalviar absolutament, una d’elles de mal gust al meu parer.
M'agradaM'agrada
La “parida” del part, mai millor dit, és senzillament inexplicable. Una pretensió grotesca que no m’estranya gens que ens hagi deixat sense l’Ariadne de Lisa Davidsen que va ser qui ho va estrenar i es va negar a tornar a fer aquesta producció. Jo sense pensar-ho dues vegades porto a la Davidsen i deixo la producció i amb ella a la directora, al magatzem.
Gràcies per comentar.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Enlaces de septiembre de 2021 | Beckmesser
Gràcies Joaquim, per compartir les teves impressions, tenia curiositat de saber què tal l’experiència en les funcions “normals”, fora de l’estrena. Jo vaig aquest cap de setmana a l’altre repartiment, on també ha hagut un canvi, en aquest cas del tenor. La producció la vaig veure en el seu moment a Aix i no em va agradar gens, té molt bones intencions però és fallida en la meva opinió. En aquest cas el tema de que no hagi canvis d’escena suposo que està més justificat perquè es va estrenar a l’Archeveché, on escènicament hi ha més limitacions. Una abraçada i espero estiguis completament recuperat.
M'agradaM'agrada
La producció és un llast que ens ha deixat sense la Davidsen, que ja és penós, només per això ja mereix ser protestada 😉
Espero que la gaudeixis una mica, molt és impossible.
M'agradaM'agrada
I tant que la he gaudit! Prescindint de la producció, això si. Gràcies Joaquim
M'agradaM'agrada
Ja és trist, benvolgut Jordi que degut a la producció l’Ariadne no hagi pogut ser la Sra. Davidsen, que va quedar de la Sra. Mitchell fins al capdamunt.
M'agradaM'agrada
M’agradaria saber l’opinió de la funció d’ahir, dilluns 27. Jo hi aniré el dia 2 i estic molt emocionada abans d’escoltar-la.
M’agrada molt llegir els vostres comentaris, jo no soc una experta però, gaudeixo de l’òpera.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Joaquim, per la teva crítica, que em va agradar encara més de l’habitual (i ja és dir molt). La vaig llegir ahir abans de anar a la funció d’avui i vaig admirar com era de pedagògica i equilibrada. Després de assistir a la funció, estic (com és habitual) totalment d’acord amb el que dius en general, i segueixo aprenent molt de les teves explicacions. Però em fa gràcia que, desprès d’admirar tant el teu equilibri, no assoleixo tenir-ne tant jo mateix.
Per començar, perquè pel meu gust el pròleg no és només més ben exposat que l’òpera. Més aviat vaig trobar que el pròleg estava molt bé, i l’òpera força fluixa. Si és cert — i és cert! — que Hankey està un esglaó per sobre de tots els altres, el pròleg per a mi està com a mínim tres esglaons per sobre de la òpera. El primer perquè hi ha ella, i les àries més importants del pròleg al final són les seves. El segon perquè tothom actua millor al pròleg, o si més no així em va semblar. El tercer perquè la producció del pròleg em va semblar, com dius, ben realitzada, dins un parell de límits.
Primer, el que assenyales: aquest espai ja vist mil i una vegades serà potser burgés, però no és adient per l’home més ric de Viena. Si el que es pretén és de actualitzar, des del segle XVIII al segle XXI, la visió dels rics i poderosos amb molt arbitri i no massa bon gust, ho fa molt (però molt!) millor Robbie Williams en Party like a Russian, que no casualment va escriure i filmar després de actuar en una festa de o per a Putin.
Segon, em va semblar que tot i la excel·lència de Hankey el compositor queda ridícul com els seus cantants, o fins i tot més. No vaig veure una tensió entre el seu idealisme i els interessos més pràctics dels altres, sinó entre el seny dels comediants i les pretensions dels compositor. Però potser això em va semblar només a mi. De totes maneres, és una lectura possible i que té el seu interès.
Al contrari, no veig com es pugui qualificar de ben realitzada la producció de la òpera. La vaig trobar molesta fins a ser ofensiva.
És evident el menyspreu per Hoffmanstahl: la convicció que no va saber resoldre la òpera ni la primera vegada ni la segona, que amb el pròleg no n’hi ha prou, i que no hi ha més remei que passar de la Ariadne de Hofmannsthal a la Ariadne de Mitchell (com naturalment li diu en García de Gomar al programa). És justificada aquesta arrogància? Suposo que s’ha d’admetre que Ariadne no és de lluny ni la obra, ni tan sols el llibret més reeixit de Hofmannsthal. Potser Mitchell ho hauria sabut millorar si hagués sigut teatre de prosa. En dubto, però reconec que és possible.
Com a teatre musical, però, la seva pesadíssima intervenció és un desastre. Hofmannsthal va fer la seva segona versió amb Strauss. Si Mitchell n’hagués fet una tercera afegint textos de Crimp i música de Benjamin, hauria sigut extraordinàriament arrogant, però alhora coherent i interessant. Potser hauria sigut si més no la versió preferida dels aficionats de la òpera del segle XXI. Al contrari, canviant l’acció i afegint textos sense intervenir sobre la música, deixa la música aïllada. És massa clar que la música pertany a la versió precedent, que es considera mal resolta i avorrida. Llavors no és cap sorpresa que tot el que es canta quedi dramàticament mal resolt, i per a mi no tan sols perillosament a prop del tedi, sinó de vegades totalment avorrit. Per cert, el Mestre Pons i els cantants hi tenen les seves responsabilitats també. Però aquesta és la Ariadne de Katie Mitchell, no la Ariadne de Josep Pons. Per conseqüent, la responsabilitat principal ha de quedar amb la direcció d’escena.
Per fi, i com es diu en anglès last but not least. Ens hauria d’agradar la Ariadne de Mitchell perquè és més feminista de la de Hofmannsthal? Quina mena de feminisme és aquest? Serà que no ho puc entendre com a home, però a mi em sembla ben bé el contrari. Ens escriu Mitchell al programa que li sembla sexista la passivitat de Ariadne, i no comprenc què de Zerbinetta. Entendria llavors, com a més feminista, una relectura en la qual Zerbinetta és el personatge positiu dues vegades: com a emprenedora de l’espectacle al pròleg, i com a amant emancipada envoltada de toy boys a la òpera. Mentre que Ariadne amb la seva passivitat no és res més que una invenció masclista del compositor, home i despistat.
Però no, res d’això. El compositor, encara que despistat, esdevé una dona. I què fem doncs de Ariadne? Li trobem un nou sentit menys passiu com a mare. Com a mare! I al final intenta suïcidar-se però Zerbinetta no li ho permet perquè té un nadó que haurà de ser el seu nou déu, o alguna cosa així. És que no entenc la ironia de Mitchell, que ha apostat pel “quant pitjor, millor”? Lluny de ser un paper més feminista, em sembla generós dir-li “victorià” quan vaig pensar “nacionalcatòlic”.
M'agradaLiked by 1 person
Gràcies per la teva extensa exposició.
Jo ja he decidit que no vull gastar ni mitja engruna de la matèria gris que em queda d’aquí a que mori per intentar entendre o justificar les posades en escena teatrals i operístiques.
Per a mi l’òpera continua sent la música i les veus, perquè la qüestió teatral ha tergiversat tant l’original i de manera tant grollera i masses vegades amb el beneplàcit de la crítica tan descol·locada com la resta, encara que vulgui fer creure el contrari, que no vull perdre el temps.
La immensa majoria d’òperes no mereixen perdre el temps en les posades en escena. Per molt que Bieito, Mitchell, Tchernianov, Warlikowski, Carsen, Oller o Pelly vulguin dir la seva a Il Trovatore, La Forza, Thaïs o la Lucia di Lammermoor, per dir-ne algunes de llibret impossible, no hi ha res on agafar-se, els llibrets són el que són. Gastar dinerals en produccions pedants és una irresponsabilitat dels directors artístics.
M'agradaM'agrada
Hola,
Vaig anar-hi ahir, dia 28. Em va agradar més del que esperava i, alhora, menys del que esperava. Començo pel final. Sempre m’ha agradat aquesta òpera, musicalment i dramàtica, però enguany, pel que sigui, li he trobat més problemes en el conjunt del llibret (que no ha canviat, és clar) i, realment, no acaba de quadrar i resulta… desequilibrada en les dues parts i sense una conclusió satisfactòria. És allò de “jo l’hagués acabat d’una altra manera”, com si li pogués donar lliçons a Hoffmannsthal o al mateix Strauss. Però no deixa d’ésser una qüestió menor i un descobriment tardà d’aquestes febleses. En canvi, he trobat que la representació no ha estat tan malament com pensava que seria en la part musical, tant orquestra com cantants. Realment, la compositora hi llueix amb llum pròpia: és obrir la boca i tenir un protagonisme absolut. I, si no fos perquè el paper és tan petit, el seu mestre, J. A. López, té una veu rotunda i preciosa. I la resta, bé: més que correcte, diria. No arriba a ésser sublim, certament; hi falta allò de genialitat que deixaven en acabar els cantants que vam sentir en aquestes funcions pretèrites ja comentades, però Déu n’hi do… No sé si el segon dia estan més rodats, però no vaig trobar l’Ariadne tan gèlida ni el Bacchus tan justet, encara que li falta rotunditat en la veu. Això sí, no pot haver-hi molt caliu amb una posada en escena on està prohibit que es toquin o estiguin a menys de dos metres l’un de l’altra, per molt que, teòricament, s’estiguin abraçant. No sé… Vocalment, vaig trobar una representació notable, la veritat.
El problema està en l’escena i comparteixo molts dels arguments que dona Giacomo. El resultat, especialment en la segona part, és nefast. No és que sigui una escenografia vulgar i de la pila, que ho és (els decorats són d’una pobresa i una manca d’imaginació absolutes), és que aquestes accions paral·leles que no tenen a veure amb res acaben essent absurdes i, francament, el suposat missatge reivindicatiu que proposa és absolutament qüestionable, confús i gairebé absurd. Al final, la redempció de la dona ve de la maternitat (per aquest part forçadíssim i sense sentit)? Si no és això, Mitchell no ha sabut explicar-se. Però si hi ha més modernitat (som al 1916) en el text de l’ària de Zerbinetta que en tot el plantejament de la Mitchell, que de tan críptic i mal explicat, és absolutament inútil! Quan van fer-nos el Lohengrin “de l’escola”, l’escena anava per una banda i el llibret per una altra, però s’entenia, hi havia un treball minuciós i admirable en la proposta escènica: podia agradar o no, però es podien entendre les dues “parts”, veure’n el lligam i estava tot justificat i, en el fons, no canviava el sentit últim del llibret. En aquest cas, no entenc res (ni llegint el text de Mitchell al programa, ben escrit, però molt buit de contingut i sense cap llum sobre el que fa), l’escena no funciona i no aporta res: al contrari, distorsiona i entorpeix el seguiment de l’obra, de la qual vol modificar, a posta (ho diu ella), el seu significat.
En fi… Satisfacció musical, sense arribar a l’excel·lència global, i gran decepció teatral, tan per l’escena (de les pitjors en anys i mira que n’hem tingut de mediocres i poc reeixides, però, al contrari que aquesta, “inofensives”) com perquè “m’ha fallat Hoffmannsthal”). :’ )
M'agradaLiked by 1 person
Benvolgut
Cal a aquestes alçades posar en qüestió a Hoffmannsthal, per culpa d’una directora que ha fet un nayp?, Sincerament NO.
Potser ens fixem massa en aquest nyap i no recordem la genialitat que compositor i lletrista van fer en aquesta Ariadne auf Naxos.
M'agradaM'agrada
Brillante , diría hasta muy brillante en la función de hace un rato, la Zerbinetta cantada magnificamente por Sara Blanch, de largo la más destacada de este mal llamado segundo cast que en su conjunto, no ha estado nada mal, salvo determinados lunares
M'agradaM'agrada
L’escoltaré avui per ràdio i si m’agrada hi aniré el darrer dia.
M'agradaM'agrada
Anoche en el mal llamado Segundo Cast, brillante y braveada la Zerbinetta de Sara Blanch. La Ariadne de Johanni Van Oostrum, buena lírica expansiva salvo alguna proyección al agudo con problemas de afinación.
Buena función en lo musical.
De la escenografía, me sumo a la mayoría de comentarios y tampoco me gustaron ciertos planteamientos del acto
M'agradaM'agrada
Senton discrepar però vaig assistir a la funció d’ahir i no em va semblar tan brillant. El cast mediocre dels mediocres… L’unica salvable dels rols principals la Sara Blanc però a anys llum de les grans Zerbinettas de la història d’aquesta òpera.
El/la compositor/a, ja no sé què dir, acceptable però lluny de les Nafé, Bruner i la meravellosa i inoblidable T. Schmidt. El tenor justíssim d’aguts… Els comprimaris correctes però els hi feien fer tantes coses que la veu deixava de ser el més important. Els moments en els que havien d’intervenir no pareven de fer coses (impagable en sentit contrari la taula de gimnàstica…).
La direcció de Josep Pons em va recordar a la que ens va oferir en el Tristany: poc treballada i confusa, sobretot al primer acte. En la segona part es va arreglar una mica i, fins i tot, hi va haver moments on la bellesa de la música d’Strauss renaixia…
Poc puc aportar al que ja s’ha dit de la producció. Pesada, confusa, incomprensible en alguns moments… S’obre el teló i apareix un saló que no està malament i en un minut te’l desmunten. Quan val tot aquest decorat? No se’l podien estalviar?
Anades i vingudes continues… Les tres darreres Ariadnes comptaven amb una direcció d’escena magnífica (una d’elles de Ponelle). En fi, “más de lo mismo”. Al final un avorriment total en una òpera que m’encanta.
Poquíssim públic (mitja entrada essent generosos…). A Platea vaig comptar 15 llotges buides (en la meva només nosaltres dos) i a la mitja part les dues del nostre costat ocupades per uns quants joves entre 20 i 25 anys també buides.
Al acabar el primer acte, minsos aplaudiments. Feia temps que veia tan poc entusiasme. A la fi, alguns bravos per Sara Blanc i la resta sense pena ni glòria.
En arribar a casa vaig buscar al youtube moments de les darreres Ariadnes i em vaig adonar que la memòria no em fallava… Qualitat i intel·ligència. Grans funcions.
M'agradaLiked by 1 person
Pretender comparar a Sara Blanch , muy buena lírica ligera coloratura, con las Zerbinettas de las magistrales Gruberova o hasta incluso Pippo del pasado, me parece absurdo porque casi nada es comparable con el glorioso pasado.
Es que si también pretendiéramos comparar a las grandes Toscas actuales, con las Tebaldi, Callas, etc…
Absurdo!
Si realmente, fue una gran Ariadne Auf Naxos, la del 2002/2003, con Pieczonka, Gruberova y Dean Smith, también lo fue su producción y hasta su concertación, mejor por supuesto que la de estos días en casi todo
M'agradaM'agrada
Por error se ha colado Pippo. Quería decir Lucia Popp
M'agradaM'agrada
No puc parlar del segon cast perquè estava decidit a no anar i llegint el teu comentari ganes no en tinc, només escoltant per la ràdio en tindré més que suficient.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Enlaces de octubre de 2021 | Beckmesser
Si he entés bé la crònica i els comentaris dels que heu assistit al repartiment alternatiu al de l’estrena l’ideal seria que Sara Blanch cantés alguna funció amb el primer cast i que tot plegat no deixaria de ser el que Horaci anomenava “aurea mediocritas” o m’erro?
M'agradaM'agrada
Jo entenc que agafant els millors de cada cast no fem una Ariadne bona.
M'agradaM'agrada
Gaudeixo més dels vostres comentaris que de la representació. Vaig anar-hi dimarts al diguem-ne primer cast, correcte a més estirar, com la vessant musical malgrat alguns moments que vaig trobar deliciosos. Escènicament fluixeta, amb elements tan sobrers com les últimes paraules que s’inventen pels rics vienesos. Ara a esperar War Requiem, ben feta pot ser un dels grans moments de la temporada.
M'agradaM'agrada
Hola Jordi. Els diàlegs afegits no em van molestar perquè no alteraven la partitura, si bé és cert que sense ells no hi ha grans canvis al nyap general.
Gràcies per comentar
M'agradaM'agrada
Hi vaig anar ahir, a l’última funció de totes i segon cast.
Abans de tot, comentar una anomalia sonora tremendament sospitosa. Durant els primers 11 minuts de representació hi havia una reverberació de catedral que només afectava a les veus.
Que m’ho expliquin bé, però d’allà on vinc això només s’explica si hi ha amplificació. El mestre Pons va intercanviar unes quantes mirades amb l’orquestra però tot i així no va parar la representació.
La funció em va deixar satisfet. Correcte. Res memorable, però feia temps que no sortia del teatre satisfet i això, tristament, representa un canvi en l’apatia que em provocava últimament venir al Gran (per tamany) Teatre del Liceu. Em van agradar l’Ariadne i el Bacus, tot i que em va decebre la Zerbinetta de la Sara Blach. N’esperava més després de llegir alguns comentaris de seguidors del blog, i també sabent que havia preparat el rol amb la mateixa Gruberova.
L’obra és una meravella (sobretot l’acte, pel meu gust) i la producció, després de totes les crítiques dolentes que he llegit des que el Joaquim la va criticar quan es va estrenar a Aix en Provence, no em va molestar tant (deixant de banda el text inventat al final…).
Feia molt de temps que no se’m posava la pell de gallina al Liceu i ahir n’hi va haver uns quants moments… Segurament més per la genialitat d’Strauss que pel que hi havia a l’escenari… Tot i així és d’agraïr.
M'agradaM'agrada
Caram Rai, me n’alegro.
Això de la reverberació l’intriga molt, ho preguntaré i ja us diré quelcom.
M'agradaM'agrada
Em dic Núria Vilà, ni núria vila, ni Núria Villà, si som primmirats siguem-ho també amb el nom dels cantants que després dóna lloc a confusions innecessàries, gràcies!
M'agradaM'agrada
Hola Núria, vostè perdoni, ja està corregit
M'agradaM'agrada