FESTIVAL DE PERALADA 2016: TURANDOT

La 30ª edició del Festival Castell de Peralada ha volgut celebrar l’aniversari amb una nova producció de l’òpera Turandot de Giacomo Puccini, una òpera que no s’havia representat mai en el Festival empordanès, sent com és un títol agraït, popular i espectacular, és clar que necessita d’un trio de cantants  del més alt nivell per assolir aquell desitjat qualificatiu de “vetllada memorable”.

Era difícil assolir-ho avant match perquè ni Roberto Aronica és un tenor del primer nivell de tenors  de l’actualitat i perquè la prometedora Maria Katzarava, no posseeix encara el domini tècnic per fer la memorable Liu que tots desitjàvem, però en canvi comptaven amb la presència de la soprano Iréne Theorin que era l’únic gran reclam d’aquesta nova producció, deguda a Mario Gas, un altre nom atractiu i solvent per defensar teatralment una òpera que permet interessants dramatúrgies. Finalment o potser hauria d’haver estat el primer, el desconegut, per a mi, Giampaolo Bisanti el director musical escollit per a dirigir musicalment una obra de difícil concertació, que bascula entre l’espectacularitat  de les grans escenes corals i concertants o l’intimisme impressionista de les grans i inspirades àries. Continua llegint

LICEU 2015/2016: OTELLO (Rossini)

Gregory Kunde © A Bofill

Gregory Kunde © A Bofill

Els programadors barcelonins sempre tan ben coordinats i en un clima de fraternal complicitat van tenir a bé a programar Otello de Rossini al Liceu i un recital de Juan Diego Flórez al Palau que inicialment es va preveure de napolitanes i que finalment el sentit comú va reconvertir en un recital operístic fet a mida del divo peruà. Com que el públic interessat en el cant de Flórez i el de l’Otello de Rossini és el mateix ja tenim el conflicte sobre la taula. No sé com va anar al Palau però al Liceu una vegada més i no importa la categoria o raresa (en aquest cas es complien les dues característiques) no hi havia ni clima d’excepcionalitat, ni ambient de gala. L’aforament minso i la percepció de que una part del públic assistia degudament invitat, no afavoria al millor dels climes per a degustar una delicatessen només apte per a gurmets i tot sembla indicar que gurmets en devem ser pocs i repartits (no volia mencionar el Barça però també deu tenir el seu efecte més o menys colateral per acabar d’aigualir la festa belcantista). Continua llegint

LICEU 2014/2015: I DUE FOSCARI

Ahir vaig assistir a la segona funció de I due Foscari al Liceu, tot un esdeveniment d’aquells que cobreix al teatre amb una pàtina d’expectació i excepcionalitat que tan difícil és de obtenir. Òbviament el motiu no era un altre que la presència en el cartellone del mític Plácido Domingo, que cantant parts de baríton continua omplint teatres per a goig i satisfacció dels programadors, directors i dels seus incondicionals que tot i els resultats li donen energia per a 25 o 30 anys més d’activitat operística com a cantant, ja que la qüestió és continuar drogant-se amb les batzegades  d’estima col·lectiva, aplaudiments desfermats i crits d’aprovació, talment com succeïa quan cantava aquells històrics Des Grieux, Loris, Samson, Don José, Radames, Otello, Dick Johnson, Maurizio, Cavaradossi o Riccardo, amb la diferència abismal que d’aquell Domingo al que varem escoltar ahir no hi ha res que els identifiqui, o jo no ho vaig saber trobar. Continua llegint

LICEU: LA LLEGENDA DE LA CIUTAT INVISIBLE DE KITEJ

Programa Kitej

Amb 35 minuts de retard per la protesta de part dels treballadors del Liceu, motivada per les rebaixes de sou i segons deien per l’incompliment del conveni, i després de fer un minut de silenci en memòria de Lluís Andreu, traspassat fa pocs dies i a qui el teatre ha dedicat les cinc representacions de l’esperada  “La llegenda de la ciutat invisible de Kitej” , es va iniciar la representació en una tarda que sense exagerar ja podem titllar de memorable.

El Liceu no presentava l’aspecte que l’esdeveniment mereixia,  una bona entrada i prou, insuficient, absolutament insuficient ja que la categoria de l’òpera i la producció que es presentava amb coproducció amb la De Nederlandse Opera d’Amsterdam i el Teatro alla Scala és extraordinària i com que tot sembla indicar que trigarem a tornar a veure un muntatge d’aquest nivell, els que van cometre la gran errada de deixar passar l’oportunitat d’assistir a l’estrena d’aquesta nova producció ara els hi queden quatre úniques oportunitats més. Si el Liceu fos un teatre “normal” reposaria aquesta producció en les properes temporades, per això també deu servir co-produir, però tal i com estan les coses aprofiteu les ocasions que queden, si no voleu gaudir-ho a la Scala o comprant el vídeo, ambdues opcions vàlides però absurdes si ens ho fan, i tan bé, a casa nostra. Continua llegint

LICEU: CONCERT VERDI (3) depressió

Concert Verdi (3), Liceu diumenge 13 d'octubre de 2013. Foto IFL

Concert Verdi (3), Liceu diumenge 13 d’octubre de 2013. Foto IFL

Ahir per la tarda va tenir lloc el tercer programa dels quatre previstos per celebrar el bicentenari del naixement de Giuseppe Verdi, potser el menys vergonyant fins ara, però definitivament depressiu, per la constatació de la mediocritat de la proposta, amb uns cantants que en un teatre de províncies serien rebuts amb gatzara i sorolloses mostres d’aprovació, però que al Liceu no han passat d’una  incrèdula acceptació d’un més que probable futur, si hem de fer cas de les opinions que es comencen a filtrar del President del Patronat, fins ara callat i a l’espera del nou director artístic que sense cap mena de dubte ens donarà prou pistes de les veritables intencions de la nova cúpula del Liceu.

Per ser just cal que responsabilitzi a Joan Matabosch d’aquest homenatge verdià. D’acord que a ell li van retallar les propostes inicials per inaugurar la temporada amb La bataglia di Legnano i un Rigoletto o Traviata, i quan tot allò se’n va anar a norris es va haver de “improvisar”, però repeteixo el que ja he dit en els altres dos apunts dedicats als concerts Verdi, no puc creure que aquests cantants finalment contractats per cantar fragments de totes les òperes del catàleg de Giuseppe Verdi, fossin els inicialment previstos per protagonitzar aquelles òperes, atenent al nivell de tots els altres repartiments de les òperes que han acabat formant la temporada 2013/2014, en tots els casos d’un nivell altíssim i competitiu amb els millors teatres i les millors temporades. Què ha passat doncs amb Verdi? Continua llegint

LICEU: RIENZI

rienzi 001 (2) Estem condemnats  a veure el Rienzi en versió de concert, i potser és una de les òperes wagnerianes amb més acció i per tant que justificarien la producció escènica pertinent. Fins i tot amb el nyap que ha suposat veure la versió de concert amb el decorat de Lucio Silla al darrere, m’ha fet pensar que hagués estat bé aliar-se amb la penúria econòmica que ha motivat no canviar la complexa escenografia per instal·lar l’habitual caixa escènica i fer bellugar els personatges en mig de l’escenografia mozartiana.

L’any passat a Les Arts van utilitzar la mateixa escenografia per a Medea i Il Trovatore, que ja m’explicareu que tenen en comú, almenys Lucio Silla i Rienzi comparteixen la ciutat de Roma.

Sense acció escènica i amb els intèrprets palplantats quasi a la vorera del fossat, amb l’orquestra on pertoca en un teatre d’òpera i la massa coral (Cor del Liceu i Polifònica de Puig-Reig) estèticament molt mal distribuïts, he comprovat una vegada més que Rienzi m’agrada  i que el gran problema que té és que la música és d’un tal Richard Wagner, que uns quants anys més tard va escriure Tristan und Isolde o Parsifal, casi res, però de la mateixa manera que a molts contemporanis de Mozart ja els hagués agradat tenir en el seu opus el Lucio Silla, a molts romàntics alemanys que es van fer un tip d’escriure òperes i de totes elles molt poques es representen, ja els hagués agradat tenir aquest Rienzi en propietat, sense el nom de Wagner al darrere ens agradaria a tots molt més. Continua llegint

LICEU: AIDA (I)

“Isis und Osiris” s’han confabulat per tal de que la primera de les set representacions programades d’Aida, fos un èxit. I mira que amb un Radamés vulgar i una Amneris millorable és difícil que surti bé una Aida, però ho van aconseguir, i en acabar la sensació d’una molt bona nit d’òpera semblava unànime.

Va contribuir-hi molt tenir al capdavant del fossat al mestre Renato Palumbo, que amb una idea molt clara de com ha de ser la “seva” Aida, va fer sonar quasi sempre a l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, de manera esplèndida, amb una força i un vigor sonor que no és habitual, sobretot mantenint una calidesa,  homogeneïtat i qualitat en el so. La versió del mestre Palumbo està plena de detalls, arrisca i se’n surt molt bé. Pot ser discutible, però té força, caràcter i grans moments de preciosisme, ja que la partitura verdiana, fora d’aquells moments de trompeteria quasi insultant, està plena de moments íntims, i també en aquests el mestre Palumbo ha encertat en trobar el punt just de nocturnitat i misteri. Continua llegint

La Blancas: la mare era bona, però ella és millor.

Ahir dissabte va tenir lloc la darrera de les funcions del segon repartiment de la Luisa Miller.

El teatre no presentava el ple que és normal en aquest torn popular de divendres i dissabtes. És nota que amb el bon temps la gent s’estima més anar a la platja que tancar-se a dins d’un teatre, per bé que s’està molt fresquet, dissabte fins hi tot feia fred,

L’any passat a l’Ángeles Blancas vaig votar-la com la millor cantant de la temporada per aquella increïble Voix Humanine del Liceu i per la funció que més m’ha agradat de les que li he vist fins ara, la Rusalka de Dvořák al Regio de Torino. Continua llegint