Franco Fagioli i Andrés Gabetta al Palau de la Música 20 de gener de 2022. Fotografia IFL

El concert portava el títol de Natura & Turments però jo m’estimo més titular-lo Virtuosisme i sensibilitat, tot i que també es podria Anomenar de mil i una manera,  perquè la nit viscuda al Palau de la Música ahir dia 20 de gener de 2022 es pot revestir amb mil i un adjectius elogiosos i tot i així no arribarem a definir i concretar el que has va viure, però segur que la història l’acabarà resumint per aquells privilegiats que ho vàrem viure amb un contundent “Jo hi era” perquè serà recordat.

Hi ha grans cantants i després hi ha cantants que tenen un plus d’excepcionalitat i que amb un instrument privilegiat, un treball intens i imprescindible en l’estudi i la tècnica, tenen a més a més un do que aprofitant tot lo anterior, són capaços de controlar les emocions de tot l’auditori a plaer, de jugar amb la partitura que coneixen i dominen, però també i això és molt més complicat, amb els sentiments i la sensibilitat dels que l’han anat a escoltar, tant dels que ja estan prèviament rendits als seus peus abans de començar, com també del públic més distant i analític, menys propens a deixar-se endur per les campanyes mediàtiques i els ídols imposats. Franco Fagioli, el contratenor argentí, tot i que jo no m’atreviré mai més a qualificar-lo de contratenor, té el control absolut des del minut 0 fins força estona després d’haver acabat la seva actuació i fins i tot després de que el darrer aplaudiment i bravo hagin callat. Pots romandre una mica escèptic durant les primeres peces de pirotècnia de virtuosisme tècnic, quasi diríem que l’escalfament que necessita ell per mesurar com és el públic que l’ha anat a veure, i una vegada ja té el domini de l’espai i el temps, aleshores és quan de manera imperceptible t’agafa i no et deixa anar i l’efecte perdura més enllà fins i tot de quan ell ja ha decidit deixar-te i la sala és buida i tu potser has arribat a casa..

Ahir va oferir un concert molt exigent, d’una bellesa i coherència musical i estètica abassegadora, que altres contratenors poden fer  i obtenir també un gran èxit, però difícilment arribaran a commoure i a convencer fins i tot als més reticents, com ho fa ell.

Fagioli posseeix un instrument vocal privilegiat que el diferència de la resta de cantants de la seva corda, per la homogeneïtat del registre i la uniformitat del color vocal. Amb aquest fet diferencial i essencial ell aconsegueix quasi sempre, que t’oblidis que estàs escoltant a un contratenor  que amb una tècnica molt depurada aconsegueix emular la veu dels castrats, sense que la seva emissió sigui artificiosa i plena de sons guturals, notes fixades i sons feridors. És tècnica òbviament però no només, hi ha en el posicionament de la veu una emissió natural que el distingeix per sobre de la resta i que fa que fins i tot aquells que no són amants dels contratenors es sentin fascinats davant d’una veu amb un registre extensíssim que ahir va ser capaç de llençar amb una precisió sorprenent i sense portaments enutjosos i facilitadors, tres sobreaguts propis d’una soprano coloratura, amb una potència i projecció molt allunyada dels cantants de la seva corda, alhora que també baixava a les cavernes vocals de les contralts sense vulgaritzar el so. I tot això deixar que el seu cant fos només virtuosisme buit de contingut. Fagioli té una sensibilitat extraordinària per utilitzar aquests recursos naturals i el adquirits, per produir bellesa i provocar emocions. És un artista grandiós, un autèntic fora de sèrie que enlluerna, si, però també commou i produeix sentiments que comuniquen amb el públic i ja sabeu que quan això succeeix, el temps s’atura i l’espai desapareix i només és ell qui et retorna a la realitat per tal de que el puguis aplaudir.

Després de l’obertura de Timon d’Atenes de Purcell va iniciar el recital amb dues àries una de Vinci i l’altre de Handel d’una pirotècnia virtuosística embogida, amb una allau de trinats, salts, reguladors, roulades i demostracions de fiato definitivament abassegadora. Excel·lent, si, però només això, si no hagués vingut tot el de després tots haguéssim sortit dient que Fagioli és extraordinari i contents com un gínjol. Però no,  després de la primera exhibició orquestral del Emsemble Gabetta amb el concert per a violí RV 208 de Vivaldi amb Andrés Gabetta d’excel·lent solista, va decidir que era el moment de sotmetre’ns amb la colpidora ària de Siroe re di Persia de Vinci. Un lamento barroc d’aquells que et glacen per la bellesa de les inspirades melodies i per la sensibilitat emocional que t’abraça i et deixa sense alè, pur plaer sensorial. I aquí el cantant argentí no perdona i ja et guanya per tot el que et queda de concert, rendit al seus peus, una vegada has llençat el reclinatori i t’has estirat de boca terrosa amb els braços en creu,.

Després d’aquest instant sublim va acabar la primera part amb una prodigiosa interpretació del “Dopo notte” de l’Ariodante de Handel d’espectaculars recursos, bon gust i musicalitat a cabassos per acabar amb el públic dret, excitat i admirat.

El descans no va servir per relaxar-nos, tothom parlava del mateix i alguns no gosaven dir paraula, encara estaven bocabadats.

La segona part, tota ella un prodigi d’excel·lència en grau superlatiu es va iniciar amb Alto Giove del Polifemo de Porpora. Quan semblava que després de l’exhibició de la primera part ja estava tot dit, Fagioli va alçar el llistó més enlaire, per precisió, control, emissió i risc, quelcom que en aquest repertori és també un factor essencial. Si al circ vocal uneixes poesia, triomfes de manera infal·lible.

Després va tornar amb un altre ària preciosa de Vinci a la que va seguir un altre Handel explosiu amb una ària d’Oreste abans de donar peu a un altre concert per a violí de Vivaldi, el preciós RV387 que crec que Gabetta es va superar, suposo que també endut per la màgia que Fagioli va crear i que va captivar a tots el músics del Ensemble.

Era l’escenari perfecte per fer front a un dels moments més gloriosos del opus handelià, el bellíssim “Scherza infida” d’Ariodante on ell va modelar com va voler la inspiradíssima melodia acompanyat de manera portentosa pel fagot  (Alessandro Nasello Alessandro). Quanta bellesa, màgia i colpidora sensibilitat!!!

Després d’un concert de Locatelli, Fagioli va tancar el fabulós concert amb “Sento brillar nel sen”, de Il pastor fido de Handel, on encara va ser capaç de sorprendre al públic extasiat, amb més risc, més dosis de virtuosisme, més bellesa, més control, més tècnica i en definitiva amb més art.

Públic embogit que malgrat en volíem més perquè no volíem que allò mai acabés, no sabíem si seria capaç de commoure’ns més. Va oferir dos bisos de Handel, una ària vertiginosa que canta Nerone  a l’Agripina i la darrera per tranquil·litzar l’excitació i la catarsi produïda.

Un concert excepcional, sublim, difícil d’oblidar i encara més d’explicar, perquè hi ha calfreds, emocions i sentiments que es viuen en intimitat i recolliment, i jo diria que en molts moments d’aquest concert, els millors sense cap mena de dubte, han estat d’aquests.

Un concert així en el mes de gener posar el llistó del 2022 molt alt i difícil per a tots els que ens queden per endavant.

H. PURCELL: Curtain music de Timon of Athens
L. VINCI: “Quell’usignolo che innamorato”, de Gismondo, re di Polonia
G. F. HÄNDEL: “Agitato da fiere tempeste”, d’Oreste
A. VIVALDI: Concert per a violí “Grosso Mogul”, RV. 208
L. VINCI: “Gelido in ogni vena”, de Siroe, re di Persia
G. F. HÄNDEL: “Dopo notte atra e funesta”, d’Ariodante
II
N. PORPORA: “Alto Giove” de Polifemo
L. VINCI: “Vo solcando in mar crudele, d’Artaserse
A. VIVALDI: Concert per a violí RV. 387
G. F. HÄNDEL: “Scherza infida” d’Ariodante
A. LOCATELLI: del Concerto XI a quattro, I. Largo i IV. Giga, Allegro
G. F. HÄNDEL: “Sento brillar nel sen”, de Il pastor fido

Franco Fagioli, contratenor
Ensemble Gabetta Consort
Andrés Gabetta, director